dimecres, 25 de novembre del 2009

La curiosa idea de participació del PSC a Lleida


Escoltava el 16 d’aquest mes la tertúlia d'una coneguda emissora local on un dels participants, regidor de l’Ajuntament de Lleida, es declarava contrari a les consultes populars per a l’autodeterminació que s’estan promovent arreu del Principat amb l’argument que ell es sentia espanyol i que estava en contra de la independència.


Aquest regidor –irònicament de participació– va votar en contra de la moció de suport a les consultes populars presentada al ple de l’Ajuntament de Lleida el 25 de setembre, conjuntament amb la resta dels seus companys de partit i els regidors del PP; ja que, tal com deia la regidora Marta Camps a l’entorn d’aquesta proposta, “la posició del PSC és clara; hi ha discrepància en la forma, en el fons i en l’esperit. Per aquest motiu no s’ha fet cap tipus de negociació”.


El criteri fixat per l’Ajuntament de Lleida en aquest cas, resumit en “si el meu posicionament respecte de la pregunta serà un no, impedeixo que es faci la consulta”, reflecteix ben bé aquesta idea de participació de l’Ajuntament de Lleida que es limita a endegar processos amb efecte només consultiu i informatiu.


Malauradament, pel PSC local els seus companys i companyes de la resta del Principat els han deixat en evidència. A Girona, per exemple, malgrat que l'alcaldessa Anna Pagans va manifestar personalment que votarà que no a la consulta perquè el seu partit, el PSOE, “creu en un marc federal” es va abstenir igual que la resta dels seus companys de partit, fet que va provocar l’aprovació de la moció i, aquesta mateixa setmana, a Sallent, el PSC va votar a favor (malgrat haver anunciat que s’abstindrien), resultà aprovada la moció de suport a la consulta per unanimitat.


Seria bo que el regidor de participació de l’Ajuntament de Lleida i, per extensió, la resta del seu grup, s’apliqués les declaracions del secretari d’organització del PSC i Regidor de Participació i Ciutadania de l’Ajuntament de Canet de Mar, Francesc Martin Casares, que ha afirmat que no només la regidoria que ell té assignada col·laborarà sinó que serà l’ajuntament en ple qui ajudarà en el que calgui per la consecució de la consulta i la màxima participació dels canetencs.


La participació ciutadana ha d’anar més enllà de posar una papereta cada 4 anys en una urna per esdevenir activa i compromesa. Votar en contra de qualsevol consulta sota el pretext que no s’està d’acord amb el que es diu en la pregunta enlloc de fomentar la participació i el debat descriu de manera clara i concisa la política de participació de l’Ajuntament de Lleida.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Un dels necessàris


Acabo de rebre la notícia, l'Eladio s'ha mort, tal i com sona, es podria dir se'n ha anat, ha marxat, no hi és...però el fet es que ahir per la nit, després d'arribar del Congrès del Sindicat Federal Ferroviari, Eladio Villanueva, Secretari General de la CGT de l'Estat Espanyol del 2001 al 2007 va morir.

L'Eladio ha estat un dels pals de paller de la CGT. La nota emesa avui per la CGT de Catalunya diu:

Lamentem profundament la mort del company Eladio, destacat militant de la CGT i lluitador incansable, i animem a seguir endavant, malgrat el dolor i la tristor, en la lluita quotidiana per a canviar la societat que ens ha tocat viure.


Que la terra et sigui lleu.

divendres, 13 de novembre del 2009

La minimització de l'Estat


Ja fa temps que vaig llegir l’interessant llibre “la doctrina del Xoc” de Naomi Klein on, entre d’altres, exposa de manera detallada les escomeses del mercat per fer-se amb els darrers reductes de l’Estat, ocupant la parcel·la de la prevenció i gestió dels desastres i catàstrofes naturals.

Ahir hem va venir al cap aquest llibre. Per motius de feina hem vaig acostar al parc d'Emergències de la Regió Metropolitana Nord on vaig veure aparcada la unitat mòbil de Centre de Coordinació Operativa de Catalunya, un camió gros, net i lluent. El que mes hem va sorprendre del vehicle, mes enllà de que fos nou de trinca, es el logo gegant de “La Caixa” que llueix, immens, en els seus laterals i part posterior.

I es que tal i com diu en el tríptic de presentació d’aquest: “l’Obra Social “La Caixa” ha posat a disposició de la Generalitat de Catalunya el vehicle CECAT- unitat móbil de protecció civil mes modern del món per a la gestió i coordinació de les situacions d’emergència”.

Existeix una estranya similitud entre el que denuncia Klein en el seu llibre i el fet que l’Estat aquí, sota l’excusa de que les entitats privades li cobreixen una part de les seves necessitats, permeti que, de moment, pugin portar publicitat.

Ja se que no es comparable al que succeeix als EEUU i que denuncia Klein al seu llibre, on l’Estat s’acaba restringint bàsicament a l’exèrcit (ara també complementat per cossos mercenaris) i el control social interior, la renúncia del govern dels Estats Units a moltes de les seves parcel·les es infinitament superior a posar un anunci en un vehicle de Protecció Civil.

Malgrat tot, fets com aquest son petites renúncies quotidianes a les quals ens anem acostumant i assimilem com a normals i suposen petitíssims passos en la pèrdua de pes de l’Estat.

Val a dir que no soc cap defensor de l’Estat com a organització social, penso que en poden haver de millors però, com diu Noam Chomsky:” La raó de que les empreses multinacionals sentin tant d’interès pels liberals es per que, des del seu punt de vista, son precisament aquests qui redueixen l’Estat al mínim. I minimitzar l’Estat significa reforçar els sectors privats, el que limita l’àmbit d’expressió de la influència pública i no es un objectiu anarquista. Hi pot haver gent seduida per l’expressió “minimitzar l’Estat”i caure en aquesta trampa. Però pensem quin sentit te. Significa reduir l’Estat i incrementar un poder encara pitjor.” Per tant, ara es moment de treballar per defensar les minses conquestes socials que encara ens queden i, en part, per defensar l’Estat.

diumenge, 1 de novembre del 2009

MEMORIA SELECTIVA


Un mes després de que les tropes del General Yagüe ocupessin bona part de Lleida, al de maig de 1938, el jornaler i transportista Joaquim Sancho Pastor era afusellat per les tropes feixistes al cementiri d’Alpicat després d’ésser delatat per un Guardia urbà en una de les múltiples revenges posteriors a la caiguda de la ciutat. El fet de que el cementiri restés encara diversos mesos a la riba del Segre que encara controlaven les tropes republicanes feu que aquests morts s’enterressin a la població veïna d’Alpicat.

Avui, 71 anys després hem anat amb els seus besnéts, entre ells la meva companya, a l’acte de dignificació de la fosa comuna on Joaquim resta enterrat amb d’altres civils i militars. L’acte estava organitzat pel Memorial Democràtic, la institució pública creada per la Generalitat de Catalunya que te com a finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica.

En un acte senzill s’ha procedit a inaugurar un monòlit en el lloc de la fosa on una petita placa n’explicava el motiu dient, entre d’altres que: “El 18 de juliol de 1936 un cop d’estat contra el règim democràtic de la segona República va fer esclatar la guerra civil”. Es un primer pas, com també ho es l’existència del mateix Memorial Democràtic, un primer pas en la recuperació d’una part de la memòria històrica amagada o convenientment ignorada pels successius governs populars i socialistes a l’Estat Espanyol i Convergents al Principat.

Un primer pas però que es queda notablement curt i tímid en els seus objectius. Així, en contradicció aparent amb el període que aquesta institució compren, de 1931 a 1980, sembla que la recuperació s’ha dut a terme bàsicament durant el període que va des del 1936 fins al 1940. Des d’una perspectiva una mica asèptica es recuperen les foses i els escenaris de la guerra civil però s’obliden els períodes posteriors i es mantenen en l’oblit personatges com Joan Peiró, Agustín Rueda, Quico Sabater, Oriol Solé, Martínez Vendrell, Antoní Massaguer i tants d’altres a qui no s’ha pogut buidar prou la seva càrrega revolucionària per poder-los reivindicar sense que ningú s’ofengui.

La representant del Memorial Democràtic ha dit que calia tancar les ferides, potser cal, però només si es fa des de la justícia com han fet a altres llocs d’Europa o recentment, de sud-america, senyalant amb el dit i portant davant del jutge aquells qui van participar en aquell règim feixista i que encara avui ostenten càrrecs honorífics a instàncies esportives internacionals o a partits polítics. Només es pot demanar el perdó des de la justícia, la resta es tornar a perdre.