divendres, 29 de maig del 2009

Un Homenatge ben merescut


El dimarts 2 de juny a les 19:30 a la Sala Alfred Perenya de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC) de Lleida hem organitzat un acte per recordar els 70 anys de la creació del Front Nacional de Catalunya i per homenatjar a qui fou un dels seus membres mes destacats a Lleida, el Joan Culleré i Ibars.

Aquests dies he estat repassant la seva biografia i es d’aquelles que quan la llegeixes et pares un moment a pensar i dius, quina militància tan diferent ! quin sacrifici i quin esperit de resistència!, es ben be que, salvant les distàncies, nosaltres ho tenim milions de cops mes fàcil perquè han existit persones com ell.

Nasqué a Barcelona i als 3 anys es traslladà a viure a Lleida. Comença a treballar des de molt jove i ja als 17 anys entra a militar a Joventut Republicana de Lleida. Arran dels fets del 1934 resultà ferit i posteriorment empresonat. Posteriorment s’integra a Estat Català i el 1937 marxa amb la seva lleva al front d’Albacete d’on anirà a diferents fronts i acabarà a l’equip de transmissions de Líster on, el 1939 retransmet l’ordre de retirada a l’exèrcit de l’Ebre i inicia la lenta marxa cap a l’exili que el durà al camp de refugiats de Sant Cebrià i després al de l’Agde.

El 1943, amb França sota l’ocupació nazi ja ha connectat amb membres del Front Nacional de Catalunya i realitza tasques informatives i de proveïment de documentació per la resistència dins del grup “Maurice Alivi”. Un cop acabada la guerra, conjuntament amb altres membres del FNC es dediquen a facilitar el pas per la frontera de França fins que el 1948 creua la frontera i després d’una curta estada a Barcelona (on fa feines de correu) s’acaba instal·lant a Lleida.

El retorn a Lleida no atura les seves activitats en el sí del FNC del qual n’esdevé el principal impulsor, jugant-se el tipus i alguna cosa més, amagant gent a casa seva, repartint i distribuint octavetes o traduint llibres al català. El 1971 participà en la fundació de l’Assemblea de Catalunya i fou detingut el 1973, el 1979 fou un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra i es presenta com a candidat per aquest partit el 1980 al Parlament de Catalunya i el 1984 altre cop per Entesa de l’Esquerra Catalana.

La seva vida esta plena, com no podia ser d’altra manera, d’anècdotes de lluita com en el primer 1 de maig amb una certa importància que es dugué a terme a Lleida l’any 1967 quan unes 40 persones entonaren l’Emigrant a la Plaça Sant Joan i foren ràpidament dissoltes per la policia, quan aconseguí 200 llibres infantils i juvenils en català que distribuí entre els seus coneguts, quan parlava en clau amb els “convidats” a casa perquè els seus fills no se’n adonessin....

Be, doncs això es el que volem homenatjar el dimarts, una organització en la figura d’una persona íntegra i valenta que mai deixà de lluitar i per això hem convidat a l’Agustí Barrera, historiador i ex militant del FNC, a Josep Borrell ex militant de nacionalistes d’esquerra, al seu fill, el Pere Culleré i a la Meritxell Gené, cantautora lleidatana, per a que clogui l’acte.

Personalment hem fa especial il·lusió la presencia de seu fill, no ha estat gens fàcil convèncer-lo , la CUP no es un sant de la seva devoció no perquè no comparteixi alguns dels objectius que defensem sinó perquè entén que suposa una fragmentació d’un espai que ell vol unit. N’hem hagut de parlar i al final, amb un somriure, ens ha dit que si, que vindrà i parlarà de qui fou el seu pare, mirant cap al terra els ulls li brillen. Al seu quiosc li compro un llibre en català per la meva filla.

Ens veiem el dimarts, un homenatge ben merescut.

dilluns, 25 de maig del 2009

Ni dretes ni esquerres, España.


De ben segur que a Arantza Quiroga, la nova i flamant presidenta del parlament basc i integrant de l’ala mes conservadora del PP, se li devia fer un nus a l’estómac quan Francisco Lòpez jurava al càrrec com a Lehendakari sense la biblia ni cap símbol religiós a sobre de la taula a diferència, cal dir-ho, dels ministres i d’altres càrrecs electes a la resta de l’Estat Espanyol.


Segur que ella, fervent catòlica i defensora de la família devia passar, aquest 9 de maig a Ajuria Enea, un mal tràngol només justificable per un fi insuperable, España. I es que les eleccions al País Basc han posat de manifest que la defensa de l’Estat Espanyol esta per sobre de les ideologies i que aquell “antres roja que rota” segueix vigent anys després de la mort del dictador.
Arribar a la Lehendakaritza no ha estat fàcil, ha calgut revestir aquell PSE declaradament espanyolista de Redondo Terreros d’un tint “vaquista” que no ha resistit la primera rentada i, el que es mes important, ha calgut silenciar la voluntat d’una gran part dels habitants del País Basc que no han pogut expressar mitjançant el vot la seva opció política, un fet inaudit i sense precedents a la resta d’Europa.
Així, els partits espanyolistes, mes enllà de polítiques econòmiques i socials, han pogut assolir el que tant havien desitjat, la presidència del Govern Basc per tal d’iniciar un procés lent de desmantellament de tot allò que no soni espanyol, començant, com no podia ser d’altra manera, per l’Èuscar.
Potser que ens comencem a mirar a nosaltres mateixos, que comencem a espavilar i que ens aprenguem la lliçó ja que com es sol dir, quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar.

dimarts, 19 de maig del 2009

Exercici d'agudesa "periodística"


Des de la meva posició de lector de premsa diària us convido a un breu exercici d’agudesa, diguem-ne, “periodística”.


El diumenge els diferents mitjans de comunicació locals varen publicar les seves cròniques respecte de la manifestació en defensa del Roser que havia tingut el dia anterior i que havia aplegat unes 400 persones.


Us adjunto dues d’aquestes cròniques sense posar-ne l’autor. La prova es simple, heu d’endevinar quina de les dues cròniques ha escrit un periodista que sempre, absolutament sempre, que publica un a noticia on surti la CUP ho fa seguit de les següents expressions: “la CUP, formació política que s’autodenomina d’esquerres” o be “que es va presentar a l’Ajuntament sense obtenir representació”.


Aquí les teniu:


Grupos independentistas vuelven a protestar contra el Parador de El Roser

“Los vecinos del Centre Històric son libres de apoyar el hotel, pero nosotros discrepamos y hoy queda claro con esta manifestación que la mayoría de la ciudadanía no quiere que El Roser se convierta en Parador”. Con estas palabras explicó ayer sus razones para participar en la enésima marcha organizada por grupos independentistas contra el Parador previsto en lo que hasta hace poco fue la sede de la Escola Municipal de Belles Arts quien hacía ayer las veces de portavoz de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), una de las organizaciones que convocaron un acto que comenzó a las siete de la tarde en la plaza de la Catedral y acabó frente al antiguo convento.


Los manifestantes no pasaron de los 200 y entre ellos, además de miembros de organizaciones tales como la citada CUP, la autodenominada Assemblea de Joves y el Casal Independentista l’Ocell Negre, se contaron también numerosos miembros de organizaciones de similar signo con sede fuera de Lleida. En la marcha participaron también grupos de ball de bastons, tambores y trabucaires llegados, incluso, de fuera de la provincia. Algunos, caso de los trabucaires, exhibían en sus trajes distintivos que los identificaban como procedentes de Igualada. La comitiva desfiló hasta el antiguo convento sin más percance que el traslado de una manifestante a Urgencias después de que se lesionase ella misma con el mazo que utilizaba para tocar un tambor. Los manifestantes no pudieron entrar a El Roser como pretendían, ya que el Ayuntamiento les denegó hace días la solicitud que presentaron para depositar, indicaron, una “ofrenda floral” en el recinto. Al final, se conformaron con dejar un ramo junto al edificio.


La manifestación de ayer llega después de que la Asociación de Vecinos del Centre Històric señalase hace pocos días a las entidades que se oponen al Parador como responsables de obstaculizar las mejoras que el barrio necesita. La entidad, y así lo señaló en su día su presidenta Cristina Armengol, está a favor del hotel previsto, ya que considera que permitirá recuperar un barrio donde la desaparición de comercios y el éxodo de vecinos es moneda común.


El Roser, afirman los vecinos, es un edificio que amenaza ruina y necesita una actuación. Convertirlo en Parador, afirman, es una buena solución: “Un Parador crea empleo directo y hace que a su alrededor se instalen otros negocios. Nosotros estamos a favor y no entendemos por qué estos grupos, cuyos miembros ni siquiera viven en el barrio, organizan cosas como ésta”. La asociación ratificó por unanimidad su apoyo a la construcción del hotel en su última asamblea, pero eso, parece, no sirve para las entidades que se manifestaron ayer. Hace pocos días, una de ellas –la citada CUP– emitía un comunicado para acusar en tono paternalista a los vecinos de “dejarse deslumbrar” por un proyecto que, a su entender, no solucionará los problemas del barrio. Los manifestantes aprovecharon la marcha de ayer para pedir una “consulta popular” sobre el futuro de El Roser. La opinión de los vecinos de la zona, todo indica, no les basta.


Significado histórico y actividad hotelera, juntos en Cardona


La oposición al Parador tiene que ver, en parte, con el carácter de símbolo de la Guerra de Sucesión que tiene El Roser, pero Paradores de Turismo regenta en Cardona otro hotel en lo que fue el último bastión austriacista en aquella guerra. En el hotel se compaginan significado histórico y una actividad hotelera que hace de él uno de los motores económicos de Cardona.


_______


La plataforma Salvem el Roser demana una consulta popular sobre la conversió de l'edifici del Roser en un parador


Uns 400 lleidatans s'han manifestat aquest dissabte a la tarda contra la transformació de l'edifici del Roser en un parador. La manifestació es va concentrar a la plaça de les comèdies al costat de l'IEI, acompanyada de gegants, bastoners, grallers, timbalers, trabucaires i capgrossos. Un gran nombre de persones es van concentrar en aquest espai d'on va sortir la manifestació que va recórrer Blondel i l'Eix Comercial fins arribar al carrer Cavallers on hi ha l'edifici del Roser. Al Roser es va fer una ofrena floral, es va penjar una estelada i es va cantar els Segadors. Acte seguit la manifestació es va dirigir al pla de l'aigua on s'hi van fer concerts i un sopar.


La Plataforma Salvem el Roser demana que es faci una consulta popular per decidir el futur de l'edifici històric del Roser, perquè consideren que bona part de la ciutadania està en contra del parador. El portaveu de la plataforma, Ferran Dalmau, ha explicat que consideren que és un projecte que afavorirà l'especulació urbanística al centre històric en lloc d'aplicar mesures socials tal com reclamen ells. El projecte de convertir el Roser en un parador es va conèixer ara fa cinc anys i des de llavors s'ha reivindicat l'ús acadèmic d'aquest espai tal com ha tingut durant els darrers 150 anys. També és el lloc on es fa l'ofrena floral de la Diada de l'11 de setembre. El Govern espanyol té previst iniciar la licitació de les obres pròximament i la Paeria s'ha negat fins ara a plantejar cap alternativa al projecte.


______


Que? ho endevineu?


Segurament haureu vist ben clar que es tracta de la primera, deu ser per allò de la “autodenominada” Assemblea de Joves (es curiós que mai digui el autodenominado Partido Popular, o el autodenominado partido Socialista), pel curós treball d’investigació (a descobert que els trabucaires eren d’Igualada!!) o be per l’amor especial que destil·la per la CUP, en fi, una primera espasa ciutadana, unida, progressista i democràtica.

Dec ser molt doble però diria que el primer article mes que una crònica d'un acte concret es un article d'opinió de defensa abraonada del Parador, no? segurament m'ho sembla......

dissabte, 16 de maig del 2009

700 persones per Salvar el Roser


Més de 700 persones ens hem aplegat per cridar ben fort que no volem un parador al Roser, que volem conservar aquest edifici per a totes les lleidatanes i lleidatans, que volem que el nostre fossar de les Moreres ( es en aquest edifici on Felip V masacrà centenars de lleidatans i lleidatanes que s'hi havien refugiat) continui sent de totes i tots, que no volem que es converteixi en un Parador Nacional, d'infausta memòria, per una élit adinerada.
Tornem a protestar i ja van uns quants cops, 1500 signatures, actes, xerrades, una manifestació el 12 d'octubre del 2008 que aplegà gairebé 2000 persones i avui hem hagut de tornar a sortir perque se'ns escolti.
Hem començat amb una trobada de cultura popular, els bastoners de Montserrati, de Sant Andreu, els del Pla de l'Aigua, els picadits, els diables de Lleida, la gent de Berga, els cap grossos, els gegants i moltes coses mes ens hem aplegat a la plaça de l'IEI. Posteriorment el Pep Cruanyes ens ha fet un petit parlament (gràcies Pep!!) i hem iniciat la manifestació que ha estat en tot moment festiva i reivindicativa amb música darrera de la pancarta amb el lema "Salvem el Roser, No al Parador" que ha transcorregut per l'eix comercial (malgrat en un principi semblava que la Guàrdia Urbana no hi estava gaire d'acord, però no els hi ha tocat mes remei!) fins arribar al Roser, allí el Martí i la Blau han fet una ofrena floral sota els sons de la Muixaranga i hem cantat emocionats els segadors.
La manifestació ha finalitzat a la Plaça del Dipòsit amb un concert de Skalivada (que estrenen nou disc - val la pena-), la Terraseta de Preixens i Bandolers. Una diada rodona.
Ja ho vam advertir, mai donem una lliuta per perduda, si convé tornarem a sortit al carrer.

diumenge, 10 de maig del 2009

El premi castiga


El mes passat, l'associació de veïns del Centre Històric (una de les tres que amb que compta aquest barri) va atorgar els premis Castiga i estima. El primer el va lliurar a aquells que especulen al barri i als que s'oposen i obstaculitzen la renovació d'aquest, fent una menció expressa a l'iniciativa ciutadana Salvem el Roser del la qual en forma part la CUP conjuntament amb d'altres col·lectius com la CGT, l'AJLL, la Maranya o el Casal Ocell Negre.

Aquesta mateixa setmana l'associació feia unes declaracions demanant que s'agilitzessin les obres del Roser ja que "El Roser necessita una inversió urgent (...). Comportarà riquesa social per al barri, que es traduirà en més negoci per a les botigues i els restaurants de la zona. També dignificarà gran part del carrer Cavallers i el seu entorn i servirà per millorar una de les artèries més històriques de Lleida."

Des de la CUP no ens en vam poder estar i el dia següent d'aquestes declaracions vam fer un comunicat al respecte incidint bàsicament en el que venim dient des de fa dos anysque no es res mes que entenem que la recuperació del centre històric passa per la inversió pública en infraestructures d’ús públic i en la coordinació en xarxa de les entitats i institucions que han de vetllar per ajudar les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa o en situació de risc d’exclusió social; no pas per desprendre’s del patrimoni cultural del barri i de la ciutat.

Sempre hem defensat que el Roser ha de ser per a totes les lleidatanes i lleidatans, volem que aquest espai continui obert a tothom, com ho era fins ara amb el Museu Morera o l'escola de Belles Arts i no que esdevingui un hotel de luxe per uns quants.

Entenem també que es un espai de memòria i de resistència, ja que en aquest edifici foren masacrats desenes de lleidatanes i lleidatans per les tropes de Felip V durant l'ocupació de Lleida.

Es per això que ens sorpren que l'associació de veins ens faci compartir premi amb els especuladors. Potser caldria recordar als membres d'aquesta associació que des del període 1975-91 es produeixen més de 200 expedients de ruïna i en el període que va des dels anys 80 fins als 2000 es produeixen més d’una desena d’ensorraments, o que no ha estat fins al 2006 quan la Paeria comença a contemplar mesures per evitar aquesta especulació creixent amb l’aprovació de l’Ordenança Reguladora de les condicions de manteniment de la seguretat dels edificis que permet incloure en el registre de solars els que portin més de dos anys buits el que significa que es podrien subhastar o expropiar.

Caldria recordar també que el desembre del 2005, la premsa local lleidatana es feia ressó que “petites immobiliàries locals s’han convertit en propietàries de més de mig centenar de pisos i solars en el barri antic en operacions centrades bàsicament en l’adquisició d’edificis per al seu posterior enderroc”.
I encara ens sorprenen mes que avui, arran de la demanda que la CUP ha fet a l'Ajuntament per tal de que aquest dugi accions per recuperar la titularitat d'aquest immoble, diguin que : " entenem que la gent tingui les seves idees, però no que les vulgi imposar a la resta. l'Assocació de veins esta d'acord amb el Parador i els que, com ells, s'oposen han de recordar que som els representants legitims del veinat".

Sobra dir que el local de la CUP esta al Carrer Sant Carles, just a sobre el Casal Ocell Negre, a la vora de la plaça del dipòsit, en ple casc antic, sobra parlar d'algunes associacions de veins que entenen per millora del barri construir hotels i per integració social mes policia i que es senten representants d'un barri amb tot just una desena de persones.

En fi, el dissabte dia 16 de maig tornem a convocar una nova manifestació en defensa del Roser després de la duta a terme l'octubre de l'any passat amb mes de 2000 persones, de les 17:00 a les 19:00 hi haura trobada de cultura popular amb bastoners, diables, castellers i trabucaires i després iniciarem la manifestació sota el lema "Salvem el Roser, no al PArador", que finalitzarà a la plaça del dipòsit amb la intervenció d'en Pep Cruanyes (advocat i membre de la Comissió de la Dignitat) i un/a representant/A de la Iniciativa Popular Salvem el Roser, cal que hi anem.

dissabte, 2 de maig del 2009

1 de maig a Lleida


Ja fa uns quants anys que les diverses organitzacions d'esquerres de Lleida van decidir cedir el portagonisme d'aquesta data als sinsicats de classe amb una voluntat transformadora i des de llavors es la CGT que s'ha encarregat d'aquesta manifestació.

Aquest any la novetat ha estat que la CNT (sempre reticent a treballar conjuntament amb la CGT) ha decidit ajuntar esforçors i convocar la manifestació conjuntament amb la CGT. Entenc que es un pas força positiu i que cal felicitar a les persones d'ambós organitzacions que han treballat per que això fos possible mes enllà de lletres i sigles pensant únicament amb la necessària i imprescindible unitat d'acció.

Malgrat això aquest any el pont ha fet de les seves i hem estat menys els qui ens hem manifestat des de la Plaça del Treball a la Plaça Sant Joan darrera del lema "La crisi que la pagin els rics".

Malgrat que penso que aquesta manifestació s'ha de continuar duent a terme i que els sindicats que la van organitzar (tant la CGT com la CNT) van fer una molt bona feina, potser caldria que ens prenguessim una mica de temps per pensar perque en un moment com el que estem atravessant, d'un increment de les EREs i d'un agument de l'atur com feia anys que no es veia, a Lleida hem estat menys els que hem sortit al carrer.

Alguns, els sindicats majoritaris (ara convertits en mers gestors de serveis i de solucions personals als problemes laborals) sota consignes com "Volem un nou model productiu per les Terres de Lleida" i els altres, els que la premsa anomena alternatius, defensant un model econòmic i social diferent a l'existent no hem estat capaços de nodrir les nostres manifestacions, dels centenars de treballadors i treballadores que pateixien el dia a dia d'aquesta crisi.


Suposo que no existeixen múltiples raons i que es dona un allunyament de qualsevol tipus de lluita o confrontació mes o menys directa (en els seus diversos graus) potser per la por, ara mes certa que mai, de pèrdua del preuat lloc de treball.


En tot cas la manifestació va acabar a la Plaça Sant Joan on es van llegir els manifestos de la CGT i de la CNT. Hem costa també d'entendre aquesta mena d'autoodi de les companyes de la CNT, tots/es ells catalanoparlants, que van fer el seu discurs completament en espanyol per allò que aquest es l'idioma dels obrers i el català dels burgesos i aquest fals perjudici suposadament llibertàri de l'internacionalisme mal entés, en fi, queda clar que ens queda molt de camí encara.