diumenge, 21 de setembre del 2008

El Xavier, fil conductor lliure i combatiu


El diumenge passat es va publicar al suplement dominical del diari SEGRE, el Lectura, un reportatge molt interessant, titulat Terra ferma Lliure que, escrit per en David Bassa, tracta de les petjades de Terra Lliure a les terres lleidatanes.

Durant tot l’article es citen frases i paraules del Xavier Barberà que expliquen o contextualitzen el relat. L’article s’acaba amb una entrevista d’una pàgina on, només amb el titular, ja queda ben clar de quin peu calça: “La democràcia Espanyola no és una democràcia real”, en ella desgrana diferents aspectes de la seva història personal i de l’actualitat política per acabar afirmant la seva militància a la CUP.

El Xavier es un d’aquells militants de pedra picada, treballador, amb una gran lucidesa i capacitat d’anàlisi política que ha passat tota la seva vida a l’independentisme més militant i combatiu, ni els anys de presó ni clandestinitat, ni els cops rebuts l’han fet moure de la seva lluita per la independència i el socialisme.

És per això que, quan vàrem decidir presentar la candidatura de la CUP a les passades eleccions municipals a Lleida, no vàrem tenir cap dubte que li havíem de proposar de tancar-la. Ens va fer molt contents que ho acceptés i que s’impliques de manera activa en les municipals, d’on va participar en l’acte central de campanya.

Durant el procés de gestació de la CUP a Lleida i el seu creixement, el Xavier ens hi ha acompanyat sempre disposat a ajudar-nos i aconsellar-nos, el seu suport ha estat important a l’hora de que la CUP de Lleida siguem el que som.

Tancar la llista va ser el nostre petit homenatge, el nostre reconeixement a un lleidatà que fa de fil conductor necessari amb la nostra història de lluita de la qual sembla que n’haguem oblidat unes generacions que calen recuperar.

Cal que tornem a unir els llaços trencats i donem, a aquells que han lluitat abans que nosaltres, el reconeixement que es mereixen.

dijous, 11 de setembre del 2008

L'onze a Lleida


Havia de ser un onze diferent, mes enllà de les circumstàncies en clau nacional, a Lleida, en tenim una de ben especial. Es molt probable que si el contenciòs administratiu interposat per la CUP no ho evita, properament s'iniciin les obres per fer del Roser, símbol de la resistència lleidatana contra les tropes de Felip V que n'assasinà decenes en el seu interior, un Parador Nacional. Així passem d'un edifici d'ús públic, com es en l'actualitat, a un hotel de luxe. Bravo pel tripartit d'esquerres que ho va aprobar!


La lluita per salvar Roser be de molt lluny i en ella hi han confluit moltes organitzacions, col·lectius i persones a títol individual de la nostra ciutat, fins a aconseguir més de 2500 signatures de les que la Paeria n'ha fet cas omís.


Com cada any, hem esperat a la porta del Roser, on tradicionalment es fan les ofrenes la diada, als polítics que han fet possible aquesta "reconversió" per dir-los-hi ben fort el que son, per cridar-los que el Roser no esta en venda, que es de totes les lleidatanes i lleidatans.


No sabem ben be perque però aquest any hi ha hagut un desplegament inusual dels mossos que, de seguida, ens han tancat ens uns pocs metres. Ens hem fet sentir, per davant nostre han passat Convergència i després Unió, també els d'Iniciativa fent veure que aixó no anava amb ells, de cara a la recepció (amb canapés) que es fa dins de l'edifici, i finalment el PSC amb l'alcalde Ros al davant.


En aquell moment es quan ha començat el sarau, un antidisturbis -conegut a Lleida pel seu tarannà dialogant- s'ha encarat amb un company de l'Assemblea de joves que únicament cridava, com podreu veure en qualsevol de les fotos que circulen per internet, i l'ha acabat tirant a terra, amb l'ajuda de dos mossos mes, i de manera molt violenta, detenint. A la resta ens han espentejat amb alguna ajuda en forma de porra per treuren's d'allí. Feia temps que a Lleida no veiem una cosa així.


Hem dut a terme la manifestació, convocada per la CUP, l'Assemblea de Joves i amb la col·laboració del Casal Ocell Negre, amb molt bona participació (200 persones segons la premsa) i posteriorment l'acte polític, amb parlaments de som lo que sembrem, per una Catalunya lliure de transgènics, un record especial per les companyes i companys represaliats, l'AJLL, la CUP i com no podia ser d'altra manera, amb una ovació pel company detingut que era alliberat hores després.


Doncs ho tenen clar, aquest onze, com ja haviem decidit, era l'inici d'una intensificació de la campanya per defensar el Roser, ja es poden calçar.

diumenge, 7 de setembre del 2008

La Falcata reobre al crit de lliure i socialista.


Ahir dissabte la Falcata va reobrir després de mesos de tancament i com es diria en llenguatje habitual amb "nova direcció". El Miqui, El Ramon i molta altra gent (Mariona, Anna, Eva...) han estat treballant intensament aquests últims dies per deixar-la preparada per la festassa d'ahir.

Jo que era una mica escèptic hauré de callar i felicitar-los, han fet una feinada de por, feina de la que no es veu (instal·lació elèctrica nova, extracció, etc..) i de la que si (pintar, lavabos nous..) que els ha fet treballar de valent per a fer nèixer una nova Falcata que continua sent la Falcata que tots coneixíem, alegre i combativa.
La festa va començar amb els bastoners del Pla de l'Aigua, cada cop més en forma i amb balls nous (m'agrada força l'esquerrana) i Revolta Diatònica per seguir amb el vermut popular. Després va començar el concert de La Carxofa i la Ceba, el duet barceloní que versionen cançons de tot tipus amb molt d'encert i llavors va arribar el moment que el temps es va paralitzar, entre els crits del públic va sortir el Jordi Prenafeta a cantar per aclamació popular, després d'anys d'abscència dels escenaris, el seu himne ja mític: "Lliure i socialista la terra que volem" el públic va embogir, alguns amb llàgrimes als ulls, marcant un punt d'inflexió a la festa, que va continuar amb un garrotin que no s'acababa mai amb el Pau Llop com a bertsolari major fent l'ullet al pardal rocker en alguna de les seves intervencions finals.
A partir d'aqui la festa va continuar amb punxadiscos però després de viure aquest moment històric que quedarà gravat en la memòria de la Falcata vaig creure convenient anar a dormir (llàstima que la Blau no ho hagi pensat igual).
En fi, una festassa perque la Falcata començi amb bon peu. Endavant!!


dimarts, 2 de setembre del 2008

100


Bon any aquest 2008 per la premsa alternativa, mal anomenada de contrainformació. Un any d’enhorabona pels mitjans de comunicació que ens descriuen la realitat que ens envolta de manera crítica o que ens relaten tot allò que els mass media, sotmesos al dictat dels interessos dels grups empresarials que els posseeixen no diuen o be expliquen a traves del sedàs del benefici dels seus amos.

El juliol d’aquest any sortia el número 100 de la Directa, aquest projecte sorgit dels moviments socials que amb un esforç constant ha aconseguit consolidar-se i créixer en participació i qualitat superant el repte que suposa la seva periodicitat setmanal. Un periòdic plural que ha esdevingut lectura setmanal obligada per saber que es cou de punta a punta els Principat i de bona part dels Països Catalans.

També el setembre d’aquest any sortirà el número 100 de la vuitena època del Catalunya que es va iniciar el setembre del 2002 a partir del número 36. Encara recordo quan el Jordi Martí ens proposava al Joan i a mi, aquell estiu al local de la CGT de Reus, de fer-nos càrrec d’aquest projecte. Malgrat les reticències inicials i les nostres objeccions, la seva tossuderia ens va acabar convencent i poc a poc ha aconseguit que mes persones es sumin al projecte del qual ell n’és el coordinador indispensable amb el compromís ferm, expressat en aquell primer número de ”contribuir a construir l’espai contrainformatiu català” i, tal i com es deia en l’editorial de “ser la veu de la CGT de Catalunya, la veu de les lluites socials, la veu de la Catalunya resistent que construeix una alternativa que volem, evidentment llibertària i per tant diversa”.

El Catalunya, sense perdre en cap moment la seva funció d’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball de Catalunya, s’ha esdevingut com un periòdic mensual obert a tots els moviments socials i les lluites de transformació social amb el treball com a eix vertebrador on també hi tenen cabuda la poesia, el teatre, o el debat ideològic i sobre tot a esdevingut un espai obert a col·laboracions de persones de molt diferent sensibilitat amb un objectiu comú, el de la lluita de baix cap dalt cap una organització social justa, cap una transformació social real.

Mercès a aquests dos mitjans i a d’altres germans com l’Accent o el Pèsol Negre entre d’altres ens n’hem assabentat de la victòria de Can Vies o de la reivindicació, lluita i victòria dels conductors d’autobusos, dues fites històriques que també hem tingut aquest 2008 i que han suposat la barreja entre sindicats i moviments socials en un precedent sobre el que cal seguir treballant.

També aquest any hem assistit al fluxe constant d’informació entre aquests mitjans de comunicació popular que s’ha materialitzat en el periòdic Dos Dies en recolzament als conductors d’autobusos de BCN i que ha estat possible mercès a la feina de la gent de l’Accent, la Directa, el Catalunya o la Solidaritat Obrera.

Els llaços que hem anat teixint necessiten de projectes transversals com aquests que ens permetin tenir una visió del que succeeix i ens aportin elements per a l’anàlisi crítica del que ens envolta. La xarxa de mitjans de que disposem es rica i diversa però la seva supervivència es sempre difícil per la seva aposta valenta per l’autogestió i la informació no condicionada als interessos econòmics, per tot això aquests 100 números son una excel·lent notícia.