dimarts, 21 de desembre del 2010

Els espais públics per usos públics


El dia 20 de novembre, a la Sala Nausica de l’Ateneu Popular de Ponent, varem dur a terme la primera de les taules de debat participatiu en el context de l'elaboració del programa electoral de la CUP. En aquest cas i sota el títol de “repensem d’urbanisme”, quatre ponents ens van exposar diferents visions sobre aquest tema.

Un dels temes sobre els que va girar el debat, desenvolupat bàsicament pel professor de geografia de la UdL Joan Ganau, va ésser els espais públics, o més concretament la manca d’un gran parc pensat expressament per aquest fi a la nostra ciutat (mes enllà de places en espais residuals) i la privatització d’aquests espais.

Hem ve al cap això desprès de llegir que l’Ajuntament de Lleida està negociant amb Ibercaja la cessió d’una part de l’espai on ha d’anar ubicat el futur Museu de Lleida. Així la Paeria dona a la caixa un espai per situar-hi la seu de la seva fundació i a canvi aquesta aporta part del finançament de l’equipament.

Es un model que la Paeria, seguint un criteri estès per molts dels ajuntaments del principat, segueix des de “l’era Ros”, recórrer a finançament privat per construir, rehabilitar o gestionar un espai públic cedint-ne una part a les empreses que col•laboren econòmicament. Així, un espai que estava destinat en la seva totalitat a ús públic acaba perdent-ne una part en favor de l’ús privat.

Es el cas, per exemple, de les anomenades basses d’Alpicat on l’Ajuntament ha fet 'cas omís' del procés participatiu que ell mateix va endegar, menyspreant les més de 500 propostes per a la redacció del Pla Especial aportades per més de 150 entitats i de 3.000 persones, ja que en cap d’aquestes es proposava la privatització d’una part d’aquest espai per poder destinar, com ha previst la Paeria, 12.000 metres quadrats a usos comercials pel sector de l’esport i la natura i 3.000 metres quadrats per a hotels en edificis de poca alçada.

Segurament moltes i molts pensaran que ja esta be, que així es pot dur a terme aquest allau d’obres que la Paeria porta fent des de fa tres o quatre anys i que es un mal menor. Doncs jo penso que no, la pèrdua d’una part d’aquest espai es irreversible i suposa un important perjudici per a totes les lleidatanes i lleidatans que veiem com, a cop de cessió o concessió, anem perdent espais comuns.

Finalment tot es redueix a un problema de prioritats i velocitats. Cal ara, després de que les termes de remolins dugin més de 5 anys en un estat de semi-abandonament, dur a terme aquest acord? no podem esperar a tenir els diners necessaris o be prioritzar aquest equipament davant d’altres? Ens cal perdre una part d’aquest espai per usos privats? Jo penso que no, els lleidatans no podem renunciar-hi i establir així un precedent que s’inicia, entre d’altres, amb el parc de les Basses i córrer el risc de que aquest model tingui continuïtat en d’altres projectes que l’Ajuntament te previst executar.

Acceptar aquest model suposa dir sí a la privatització dels espais públics i perdre’n una part que esdevindrà irrecuperable en un futur, uns espais públics que han d’ésser, única i exclusivament per a usos públics.

dimecres, 15 de desembre del 2010

El Llibert ha vingut



La setmana passada va venir a veure’ns el Llibert Tarragó que te, en bona part, la “culpa” de que el nostre fill porti també el mateix nom. Quan pensaven en noms de nen de seguida ens va venir al cap Llibert (nom, per cert, d’un dels fills de Joan Peiró), ens agradava força pel que significava i pel context en el qual era comú posar-lo però el que ens va acabar de convèncer va ésser la història personal de Llibert Tarragó.

Joan Tarragó Balcell, el pare del Llibert, era originari de El Vilosell i tenia 27 anys quan va arribar a Mauthausen el 23 de gener de 1941, era comunista i va esser uns dels caps de la resistència republicana al camp de concentració. Entre altres coses hi va fundar una biblioteca clandestina al any 1943. Un dia, segons explicava a la gent, va decidir que si tenia una filla al sortir d’aquell infern li diria senzillament sense cap altre conotació Llibertat i si fos un fill Llibert.

A l’any 46, la seva mare que era de Vilaverd va passar la frontera clandestinament, tenia 32 anys, caminant amb un guia, des de Sort fins a Andorra, després de 8 anys de separació completa (sense que ella tingués noticies d’ell durant més de cinc anys) es tornaven a retrobar. Fruit d’aquesta retrobada al Principat d’Andorra, nou mesos després, el 13 de maig de 1947 , naixia el Llibert Tarragó.

Des del primer contacte per mail que varem tenir amb ell, sense conèixer-lo de res, hem anat intercanviant més missatges fins que a principis de desembre, el dilluns del pont, va venir a Lleida a dinar, el seu relat i les seves impressions les ha descrit en el seu blog: http://republiccafe.blogspot.com/. Finalment el Llibert ha conegut al Llibert. Ha estat una conversa agradable del Llibert gran, el del maig del 68 i del Chile d’Allende que ha vist els seus companys que lluitaven al carrer situats ara a l’ombra del poder i que malgrat tot continua amb l’anima lliure i el Llibert nounat, que encara ha d’escriure la seva primavera. La vida, a cops, te sorpreses agradables.

La història la descriu molt mes be l’Esther en el seu blog (http://blaudatzar.blogspot.com). A la foto es veu, sota del retrat de Stalin, al garriguenc Joan Tarragó en una reunió dins el camp de Mauthausen.

dilluns, 6 de desembre del 2010

CAL AIXAFAR-LOS


Fa uns dies vaig anar a treballant en una empresa que te diverses filials. La persona amb qui vaig parlar, treballador de l’empresa matriu, es mostrava content de que ara que una de les filials serà properament reabsorbida per l’empresa principal, els treballadors i treballadores d’aquesta perdran els suposats avantatges que gaudien respecte dels de l’empresa mare.

Tot això hem ve al cap ara just enmig del conflicte dels controladors aeris (que ha suposat un mes que perillós precedent amb la seva militarització) i la rebaixa al sou dels funcionaris.

La major part de les persones amb qui he parlat son absolutament partidàries d’aquestes mesures afegint-hi allò de que “ja els esta bé” o “massa poc”. Deixant a banda les condicions certament avantatjoses dels controladors, la rebaixa generalitzada del sou dels funcionaris, uns treballadors les condicions dels quals es consideraven fins fa poc intocables, suposa un avís per a tothom.

I malgrat tot, la resta de treballadors, que son majoria, segueixen sense adonar-se que això suposa l’inici de retallades mes profundes, i enlloc de lluitar per assolir condicions de treball semblants a les dels funcionaris s’alegren de la retallada de sous i drets laborals que han sofert. La patronal, amb la complicitat del govern de l’Estat han aconseguit el que volien.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Banalització




Ahir vaig rebre un dels múltiples exemplars de propaganda electoral que cada dia omplen la nostra bústia. En aquest cas era del Partit Popular que, en aquest idioma esquizofrènic que s’han inventat, barreja de català i español, ens demanava el vot per aconseguir alguna cosa semblant a “echar a Zapatero de la Moncloa”.

Avui n’han arribat altres dos, uns fullets prims amb quatre idees escasses sense propostes programàtiques de fons i on sempre es repeteix, com un mantra, allò de “si tu no hi vas, ells tornen” que s’acaba esdevenint com una de les raons mes poderoses per votar un partit o l’altre mes enllà de raons polítiques concretes.

Comença a ser una constant que els partits, entossudits en sortir pels mitjans de comunicació a cada hora (“la bajanada per sortir per la tele” que dirien al Polònia) apel•len de manera demagògica i irresponsable a temes com la immigració i on, els debats i entrevistes, s’acaben convertint en l’exposició d’idees bàsiques i molt sovint contradictòries (com l’augment d’ajudes socials i la baixada d’impostos de manera simultànea) sense entrar en exposar arguments de fons.

Així, poc a poc, es desplaça la política de l’àmbit on hauria d’estar, en un debat constant de les idees, cap a una banalització on el que importa es dir-la mes grossa.

dimarts, 2 de novembre del 2010

CAL SEGUIR



Avui, amb la celebració del dia del Liceu Escolar i la inauguració d’una placa on s’explica la història i el bombardeig que va patir aquesta institució per part de l’aviació feixista durant la Guerra Civil, s’ha fet un acte de justícia.

Un acte que s’iniciava el 2 de novembre de 2007, en ocasió del 70è aniversari del bombardeig, amb un homenatge de la mateixa ciutadania al monument en record del Liceu Escolar a la plaça de la Catedral de Lleida, al mateix indret on s'alçava l'edifici atacat pel feixisme. Un homenatge que continuaria un any després quan el 4 de novembre del 2008 es procediria, per part de la CUP, a la col•locació al costat de l'obra, d'una placa explicativa dels fets que van tenir lloc en aquest espai en defecte de cap placa o element expositiu en aquest sentit per part de l'Ajuntament, que s'havia limitat a reproduir el logotip municipal damunt de l'escultura. Una placa anònima atès que l’ànim no era propagandístic, sinó el d'oferir a la ciutadania el que creiem que era de justícia: recordar no sols el què va passar, sinó assenyalar-ne els culpables i les víctimes innocents.

Uns anys mes tard, a l’agost del 2009 i desprès de la desaparició de la placa, la CUP entrava una petició al registre de la Paeria demanant l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros, la restitució de d’aquesta ja que enteníem que el monument per si sol no complia 'aquesta tasca divulgativa i educativa tant necessària' i que sense una placa o plafó explicatiu, els fets que es pretenien recordar amb l'escultura quedaven ignorats o passaven completament desapercebuts pels vianants. La passivitat de l’ajuntament feu que la mateixa CUP restituís aquesta placa anònima que encara avui es pot contemplar a la base de l’escultura.

Finalment, el El Ple de l'ajuntament de Lleida del dia 27 de novembre de 2009 acordava, a petició dels supervivents d'aquell bombardeig, dedicar tots els dies 2 de novembre a recordar el Liceu Escolar.

Amb aquest acte d’avui i la dignificació de les foses del cementiri s’ha fet un nou pas en la recuperació de la memòria històrica a la nostra ciutat que tingué un precedent en la demolició del monòlit construït “como perenne recuerdo a los que cautivos en ella ofrendaron su vida por Dios y por España” situat a la plaça de Cervantes.

Queden encara passos importants a dur a terme, entre d’altres que el Paer en Cap escolti a les mes de 1500 persones que varen signar per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”, un recull que es va registrat a la Paeria el 20 de novembre de 2006 on s’incloïa a banda del mateix monòlit, d’altres símbols feixistes que encara resten a la nostra ciutat com els noms de més d’una desena llarga de carrers.

Carrers de Lleida com el d’Alcalde Areny, escrit sense vergonya en grans lletres en un dels extrems de la nova passarel•la dels maristes, un feixista que ocupà l’alcaldia de Lleida de 1939 a 1941 durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració i on, sota el seu mandat i fins l’any 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

L’any 2008 l’actual alcalde, Angel Ros, preguntat per la retirada dels noms dels alcaldes feixistes dels carrers de Lleida declarava que "aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ". Queda clar doncs, que per prosseguir en el camí de la recuperació real de la memòria històrica caldrà vèncer d’altres obstacles, entre ells el corporativisme d’una part de la classe política. Malgrat tot, cal seguir avançant.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

LA SANCIÓ COM A SOLUCIÓ, UNA CURIOSA VISIÓ D’ESQUERRES




La setmana passada ens vàrem reunir amb Josep Barberà, regidor de medi ambient, arran de la denúncia efectuada per la seva regidoria contra la CUP per penjar cartells en les parets de la ciutat, una infracció que com ell va recordar, pot arribar fins als 2000 euros.

Mes enllà de la denúncia per un fet que, com ell va reconèixer, l’Ajuntament també du a terme i de que els únics col•lectius sancionats, tal i com vam poder comprovar en la relació de denúncies son, a banda de les entitats privades, les organitzacions que tenen una actitud mes, diguem-ne contestatària amb l’Ajuntament (com l’Assemblea de Joves, la CGT o La Maranya), el moll de l’ós de l’assumpte es quelcom que es repeteix en l’acció política de l’Ajuntament de manera constant, la prohibició com a única solució.

La CUP, com ja vàrem fer en el mateix cas quan l’ecosocialista Mercè Rivadulla ocupava la mateixa regidoria, vam anar a parlar amb el sr. Barberà amb un missatge clar, no es pot perseguir que s’enganxin cartells quan no es dona alternativa a les entitats sense ànim de lucre com es fa, per exemple, en d’altres ciutats del principat instal•lant cartelleres d’ús exclusiu per aquestes.

No cal dir que la resposta del regidor va ésser negativa de manera coherent amb la praxis de la Paeria, la sanció com a única solució als problemes socials. Així, contra la pobresa es redacta una ordenança de civisme que prohibeix anar mal vestit o fer pudor, contra la prostitució s’amplia l’anterior ordenança i es prohibeix les prostitutes al carrer (això si, un cop la prohibició en marxa s’inicia a corre-cuita un pla integral de resultats encara desconeguts), contra el burca, enlloc d’oferir mesures socials i un pla integral destinat a ajudar aquelles dones que el duen, una nova prohibició i, com en el cas anterior, condemna per les dones afectades a la invisibilitat del seu domicili.

Així, un cop més, els socialistes tornen a manllevar de la dreta un altre dels seus discursos i apliquen una mena d’aquella política de “tolerancia zero” impulsada a finals dels anys noranta per l’alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani. Una política basada en l’aplicació severa de sancions a qualsevol delicte per petit que sigui i l’ampliació de la consideració d’infraccions a les mostres de pobresa i exclusió, una política que amaga els problemes socials sota sancions sense oferir cap altra solució que no sigui la punitiva.

La majoria socialista de la Paeria continua amb una política cada cop mes escorada cap a la dreta amb el beneplàcit de CiU i el PP que es freguen els veient com els socialistes apliquen les seves pròpies idees. Mentre tot això passa hem pregunto que on és la suposada oposició d’esquerres de l’Ajuntament de Lleida?

dilluns, 18 d’octubre del 2010

ATIAR EL FOC


Es innegable l’aptitud del PP per apel•lar als sentiments mes primaris de l’ésser humà i treure’n un rèdit, per exacerbar, entre d’altres, l’individualisme, la por a l’altre o el rebuig a la diferència.

També es innegable la seva capacitat de desplegar un discurs que va des d’una mena de centre-dreta fins a un 90% dels electors de l’extrema dreta tal i com es feia públic aquest diumenge en un diari de tirada estatal. Un partit que ha aconseguir frenar l’ascens de la resta que li busquen espais en un dels seus extrems, com Plataforma per Catalunya, i ho fa, bàsicament assumint de manera enèrgica, el seu discurs.

Així ara el que toca, per tal de tancar espais a la dreta i de buscar el vot de la manera més irresponsable, es obrir el debat de la immigració des de la demagògia, sense voler aportar solucions en positiu que vaguin mes enllà de l’estigmatització d’un col•lectiu que, curiosament, no te dret a expressar la seva voluntat política a les urnes.

Tampoc es que ens enganyin, el PP, no ha variat substancialment el seu discurs en els darrers anys. El que si que sorprèn es que aquells qui ara critiquen aquests discursos abraonats contra la diferència son els qui han posat el seu gra de sorra atiant el foc, obrint debats entorn del padró, com es el cas de Vic, o del burca, com a Lleida, llençant propostes robades a aquells partits que diuen combatre.

Ara si, quan convindrà caldrà dir allò de “si tu no hi vas, ells tornen.”

divendres, 1 d’octubre del 2010

El sindicat, una eina necessària


Joan Peiró definia, en el “problemes de l’anarquisme i del sindicalisme”, el sindicat com a “l’instrument per a la defensa de classe” i afegia: “ La defensa de classe enfront de la burgesia que com a classe apareix sempre compacta en la defensa dels seus interessos, només pot desenvolupar-se eficaçment mitjançant la unió del proletariat en un fort bloc d’oposició; i aquesta unió no és realitzable en cap cas per una espontània coincidència ideològica i sempre per la correlació dels interessos comuns de classe”.

Arran de la convocatòria de la vaga general d’aquest 29 de setembre i prèviament a la data assenyalada, des de diversos sectors de la dreta s’iniciava, amb la col•laboració indispensable d’alguns mitjans de comunicació, una campanya de descrèdit dels sindicats. El tret de sortida, el 14 de setembre, el donava la molt liberal Esperanza Aguirre amb l’anunci que “El Govern de la Comunitat de Madrid ajustarà el nombre d’alliberats sindicals” per acte seguit, carregar contra els sindicats. Un discurs aplaudit i compartit per la resta del seu partit que amb la col•laboració d’altres forces polítiques i mitjans de comunicació iniciaven una campanya d’atac sistemàtic als sindicats basant-se en l’existència dels alliberats sindicals i en les subvencions de les que alguns d’ells es nodreixen per tal de mantenir la seva estructura i activitat.

I certament part de raó tenen, però no la que ells es diuen.

D’una banda es veritat que una part dels sindicats han abandonat la seva idea fundacional de transformació social i s’han convertit ara en mers gestors de serveis, que existeixen unes cúpules que han fet dels seus càrrecs de representació el seu modus vivendi i que una part dels alliberats sindicals malbaraten les seves hores sindicals.

Es veritat també que les estructures de la major part d’aquestes organitzacions necessiten una sacsejada i canvis en per tal d’adaptar-los a la realitat del món del treball i a la seva precarietat creixent. Cal convertir les estructures dels sindicats per estructures mes properes i que contemplin la mobilitat laboral, assemblees de barri, sindicats únics...cal garantir la participació de totes i tots els qui ho vulguin en l’estructura de decisió del sindicat, no solament en les reunions de les assemblees locals sinó en totes on es decideixi el futur de l’organització i en tots els òrgans de gestió d’aquest, es absolutament imprescindible que la principal font de finançament d’aquests siguin les quotes dels seus afiliats i afiliades......

Però es absolutament fals que el sindicat, entès segons la definició de Peiró, sigui obsolet, antiquat o no respongui a una necessitat actual. Qui ara defensa aquest discurs, amagat sota excuses d’alliberats sindicals o subvencions (com les que reben els seus propis partits) son els que sempre l’han combatut per raons obvies.

I és que malgrat els canvis que ha sofert el sistema capitalista la seva essència es manté, les seves conseqüències continuen tant vigents com el primer dia i el treball en segueix essent un dels seus eixos principals.

Els sindicats, com a eina de lluita i construcció d’una societat justa i lliure, segueixen essent imprescindibles i és que com deia Seguí l’any 1916, el sindicat és pels treballadors i treballadores “l’única arma de que disposen, de que disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per a preparar una societat més justa i equitativa per a tots.”

divendres, 24 de setembre del 2010

Una vaga per l’endemà


L’any 1998, es va produir la primera vaga de la incipient democràcia per protestar contra la política econòmica del govern del PSOE i contra les reformes que aquest va dur a terme. Canvis que van portar com a conseqüència, entre d’altres, la legalització de les ETTs o el plan d’empleo juvenil.

Des de llavors tots els governs, tan del PSOE com del PP (o d’aquests amb els suports parlamentaris bàsicament de la dreta nacionalista -CiU i PNV-) s’han posat a treballar en el desmantellament progressiu de l’anomenat estat del benestar i, cal dir-ho, han estat força eficients.

Així, des de fa més d’una dècada, els treballadors i treballadores han vist retallades de manera progressiva e inexorable les seves garanties i proteccions, s’han anat reduint progressivament els dies d’indeminització, s’han augmentat els supòsits d’acomiadament o s’ha precaritzat el mercat de treball de manera substancial amb la legalització (entre d’altres) de les ETTs. Cap govern ha dut a terme ni una sola reforma laboral que hagi suposat un avanç significatiu o una millora substancial de les condicions de la classe treballadora.

Aquesta darrera reforma no es més “greu”, si es pot parlar en aquests termes, que les han precedit, bàsicament perquè queda poques proteccions per destruir en un mercat que liberalitza mercaderies i treballadors i els converteix cada cop mes en mà d’obra d’usar i llençar.

Però malgrat tot, i a pesar de que aquesta sigui un a vaga convocada pels sindicats majoritaris (ara mers gestors de serveis) un mes després de l’aprovació d’aquesta reforma amb un objectiu de rentat d’imatge, cal fer vaga.

Cal fer-ne pel que s’ha aprovat però també per evitar el que, de ben segur, vindrà si no ens hi oposem amb força. El fracàs d’una protesta d’aquest tipus serà immediatament aprofitat per aprofundir encara més en la precarització del mercat de treball i en les privatitzacions i retallades dels serveis mes bàsics, des de les pensions, la sanitat o l’educació, no es podem permetre ni una reculada més.

dissabte, 11 de setembre del 2010

L'onze a Lleida



Avui, a Lleida, l’Esquerra Independentista ha celebrat la diada en un context francament difícil ja que, després de 15 anys de realitzar mobilitzacions en solitari, aquest onze i gairebé al mateix temps que s’iniciava la nostra mobilització, començava la convocada per Òmnium que aplegava des del PSC fins a ERC i de la qual quedaven fora (com no s’han cansat de repetir els mitjans de comunicació locals), la CUP i el PP.

Des del punt de vista de la participació, i per ésser mes o menys objectiu, no m’aventuraré a donar xifres sinó que hem remeto a les que ha fet públic l’Agència Catalana de Notícies que parla de 2000 manifestants en la convocatòria d’Òmnium sota el lema “ som una nació, nosaltres decidim “ i de l’altra 500 en la convocada per la CUP, l’Assemblea de Joves i Maulets.

Òbviament no es tracta d’una competició entre la d’Òmnium, signada també per 71 entitats mes de Lleida que ha tingut com a principals canals de difusió els diaris locals de Lleida que n’han fet notícia diària, i la manifestació que sota el lema “independència i socialisme” hem convocat la CUP, l’AJLL i Maulets, però cal prendre’n nota.

Avui, a Lleida, l’Esquerra Independentista ha fet un bon acte. La bona feina prèvia feta i els esforços organitzatius han aconseguit que 500 persones ens apleguéssim amb un missatge que clar i sense eufemismes en un format d’acte que cada any es perfila més, amb una participació més diversa en quant a edats i d’un àmbit cada cop mes ponentí.

La CUP vam ésser clars en la nostra negativa, no volem enganyar a ningú i per això vam decidir no participar en una manifestació “en defensa de l’estatut” i que, com s’ha vist, ha fet el joc brut a la Paeria desplaçant el lloc d’ofrena tradicional de l’edifici del Roser a la Seu. Com s’explica sinó que avui, només fossin 4 les ofrenes dipositades sota la placa en homenatge als morts del 1707 al Roser?

I per altra banda i per ésser justos tot cal dir també que fer sortir 2000 persones a Lleida esta força be, que aconseguir que gent diversa s’aplegui per pujar cap a la Seu amb una important presència d’estelades es un aspecte, que quan calgui fer les valoracions d’aquest onze, caldrà considerar positivament.

Així, l’any que ve, o els propers i amb l’experiència d’aquest, podem tornar a cercar totes aquestes entitats i organitzacions per buscar un lloc de trobada comú, un espai on no ens trepitjem i que ens permeti a tots participar-hi.

Resta fora de dubte que seguirem convocant, un any més, la nostra mobilització i l’ofrena al Roser que son irrenunciables, però si hi ha verdadera voluntat de cercar fórmules de consens de ben segur que en podrem trobar i per tenir exemples no caldrà anar gaire lluny de Lleida.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Diada unitària




Aquests dies, a redós de la manifestació del 10 de juliol, sorgeixen diferents iniciatives que apel•len a l'esperit unitari d'aquella data. Una d'elles es la
manifestació de l'onze de setembre a Lleida que Òmnium cultural, recollint la proposta de l'associació Decideix Lleida, ha decidit impulsar i que, seguint l'exemple del juliol, vol recollir amplies capes de la societat civil darrera de la pancarta "Som una Nació. Nosaltres decidim".


Així, PSC, CiU, ICV, ERC i part del teixit associatiu de Lleida s'aplegaran per caminar des del Roser fins a la Seu Vella i enllaçar amb l'acte institucional. Des de ja fa dies, els diaris locals, bàsicament un d'ells, comencen a escalfar motors preparant la mobilització "en defensa de l'estatut" tot iniciant un recompte de les organitzacions polítiques i entitats adherides.

Els actes unitaris tenen sentit si son vehicle per recórrer una part del camí junts fins arribar a uns objectius que poden no ser coincidents, una part del camí que tots els qui participen d'aquesta unitat comparteixen. La sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'estatutet reduint-lo a paper de fumar, va permetre, el 10 de juliol, dur a terme una mobilització on es van encabir diferents sensibilitats i matisos, des d'aquells que varen sortir en defensa de l'estatutet fins els que vàrem sortir per fer pal•lès que la sentència demostrava, un cop mes, la fi de la via estatutaria i federalista i la necessitat de la llibertat plena pel conjunt dels Països Catalans.

Cal cercar sempre la unitat quan sigui possible ja que permet agrupar forces en aquest camí i es una eina important per assolir una part dels objectius. Des de la CUP de Lleida hem fet un esforç en cercar camins de treball conjunts amb d'altres col•lectius i persones i, perquè no, amb d'altres organitzacions polítiques quan ha estat possible, prova d'això es la implicació absoluta en la consulta popular per la independència (com també es va fer en els altres municipis on la CUP i te implantació) que vàrem dur a la nostra ciutat.

Ara però, se’ns fa una crida a la unitat en termes força diferents als anteriors. D'una banda, la manifestació recollint l'esperit de la del 10 J tindrà una pancarta en capçalera però també un manifest escrit amb visió principatina i autonòmica
i vol esdevenir, tal i com diuen els convocants, "un acte per congregar la societat civil lleidatana en un acte per reivindicatiu per defensar l'estatut".

De l'altra, es convoca la mobilització la diada pel matí on, des de fa més de 15 anys, l'esquerra independentista realitza la seva manifestació, aquesta sí, clarament independentista.

I per si no n’hi hagués prou, es realitza un canvi en el focus d'atenció de la diada que si històricament ha estat en el Roser ara l'Ajuntament, després d'iniciar les obres per convertir aquest edifici en un Parador Nacional, vol traslladar a la Seu Vella.

Acabar la mobilització on es pretén, per part de la Paeria, que sigui el nou espai d'ofrena i homenatge per la diada fa un flac favor a aquelles i aquells que defensem el Roser com a espai de memòria col•lectiva de totes les lleidatanes i lleidatans.

De ben segur que aquesta mobilització contarà amb l'adhesió de bona part de la societat civil lleidatana i de les organitzacions polítiques, així des de las Casas Regionales o el PSC, fins al mateix Òmnium o ERC ja hi han donat suport, i no dubto que serà important numèricament. I malgrat tot, per coherència política i com s'ha fet en els darrers 15 anys, farem la nostra manifestació independentista i continuarem tenint en el Roser, el nostre lloc de memòria per recordar aquelles lleidatanes i lleidatans que lluitaren per les llibertats del nostre poble.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Un homenatge emotiu, sincer i necessàri.


Dissabte a Prada, la Candidatura d’Unitat Popular vam dur a terme un acte sincer, emotiu i necessari. Un acte per reivindicar la memòria d’un Manel Viusà (i de la seva companya, la Gertrudis Galí), que dedicà tota la seva vida a la lluita per l’emancipació nacional sota condicions sovint duríssimes, que li comportaren exili i una persecució constant de les autoritats de l’Estat espanyol. Un acte de reivindicació que contrasta amb el que oferirà la UCE al mateix personatge en el seu acte de cloenda, lligat bàsicament a la vessant mes artística.

Els companys i companyes de Llibertat.cat han fet un bon resum de l’acte en un post que val la pena llegir i que, conjuntament amb el penjat respecte de l’article que una de les filles de Viusà a escrit a l’Independant, donen una visió d’aquesta ocultació del Viusà mes combatiu i políticament compromès en favor d’una vessant mes artística i políticament mes neutra.

L’acte del dissabte va servir, precisament, per recordar el Viusà, que lligà la seva vida a la del seu país, que no tingué cap recança a obrir les vies necessàries per aconseguir-ho i que fou solidari i fraternal amb els seus companys obrint sempre el seu habitatge de París, le petit consulat catalan, a tots els qui varen trucar a la seva porta.

Penso que la participació de companys, com l’Agustí Barrera, que formaren part de la mateixa organització política, de l’Oriol, que porta anys realitzant un treball de recerca sobre EPOCA, i de dos dels seus companys d’organització, el Carles i l’Aleix, van servir per donar una visió acurada i exacta de la seva qualitat humana i del seu nivell d’implicació en la lluita.

Uns companys que van tenir un record emotiu i emocionant pel qual van demanar, amb tota justícia, un espai en la nostra memòria col•lectiva. Un espai que cal començar a omplir amb aquells que ja no hi son però també amb els que encara son vius (entre d’altres, de ben segur, alguns dels que estaven dissabte a la taula), quan encara podran gaudir del reconeixement que es mereixen, esperem que no calgui que morin per fer-ho.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Reivindiquem Pedrolo




Aquest estiu n'han passat 20 de la mort de l'escriptor Manuel de Pedrolo, un dels mes clars exponents d'intel•lectual compromès amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

He aprofitat aquesta data i les vacances d'estiu (que hem permeten disposar d'una estona per obrir un llibre) per tal de llegir una de les seves obres editades pel Jonc. Concretament, seguint el consell del Ferran, he escollit el "Cròniques", la reedició en un sol volum de les "Cròniques Colonials" (El Llamp, La Rella 1982) i "Cròniques d’una ocupació" (Llar del Llibre, Nova Terra 1988).

Llegir a Pedrolo vint anys després de la seva mort i més de 12 des de l'aparició de les "Cròniques d'una Ocupació" es una lliçó de contundència, radicalitat i fermesa, una mostra del compromís inequívoc de l'escriptor amb la lluita per l'emancipació nacional i social del conjunt dels Països Catalans. És també descoratjador, ja que després de tants anys molts dels aspectes que denúncia segueixen avui vigents, i una bona part de la classe política que ell acusa de tebiesa quan no una convivència amb l'idea d'Espanya (com seria el cas de determinats membres de CiU), continuen avui movent-se en una ambigüitat calculada que els fa tenir discursos diferents en funció d'on els pronunciïn, actuant més en clau de classe que de pais.

Una denúncia constant no exempta d’una visió optimista en el futur, com la que expressa en un fragment del “Cròniques d’una Ocupació: “Un cos es viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s'han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades les que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l'organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l'espanyolisme ha procurat agreujar per tal d'aprofitar-ne les despulles, té i tindrà pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”

Els pocs homenatges de caire institucional que s’han dut a terme en aquest 20è aniversari han girat, fonamentalment, entorn la seva vessant mes literària realitzant un oblit mes o menys voluntari d’aquell posicionament independentista i d’esquerres que ell contribuí a visibilitzar. Cal un esforç de la nostra part per recuperar els seus textos i el seu llegat, imprescindible i necessari per tota l’esquerra independentista.

dijous, 29 de juliol del 2010

TOROS I CULTURA, ANTONI LLEVOT

Avui, després de veure el resultat de la votació que ahir es va dur a terme al Parlament de Catalunya contra les corrides de braus (atenció! no contra els braus), m’he llegit amb atenció la biografia d’Antoni Llevot, diputat del PSC per Lleida que trobo a la web “corporativa” dels socialistes. El sr. Llevot, tal i com es diu en aquest text, ha tingut una vida estretament lligada a l’art, i, en els darrers 10 anys, a la política.

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha estat professor de secundària del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya amb destinació a l’IES Joan Oró de Lleida. Va coodirigir l’Escola d’Art del Cercle de Belles Arts de Lleida del 1978 al 1980 i dirigir l’Escola Municipal de Belles Arts de Lleida del 1980 al 1995.

En el període 1995-2003 va ser Regidor de Cultura i President de la Comissió de Cultura, Esports i Festes de l’Ajuntament de Lleida. Del 1999 al 2003 Diputat Provincial de la Diputació de Lleida i vicepresident-coordinador de la comissió de cultura de la Federació de Municipis de Catalunya i del 2003 al 2004 Conseller del Consell Comarcal del Segrià.

Des de febrer de 2004 fins a gener de 2007 va ser Director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida.

Des de febrer de 2007 fins a maig de 2008 director dels Serveis Territorials d’Educació de la Generalitat de Catalunya a Lleida.

Ha estat impulsor i responsable de la creació de la Revista Transversal i de la xarxa Transversal d’Ajuntaments de Catalunya. De la creació i posada en funcionament del Centre d’Art La Panera, de la Biennal Leandre Cristòfol, del Teatre de l’Escorxador i del Cafè del Teatre, del Festival “Animac” - de cinema d’Animació de Lleida- i de la col•lecció d’art Contemporani de l’ajuntament de Lleida, dels premis de Teatre i de Narrativa “ Ciutat de Lleida”, del Premi Màrius Torres de Poesia i de l’Encontre de creadors.

Es per això que hem sorprenc (ho sento, amb el PSC peco sempre d’ingenu, sempre esperant aquella decisió pròpia i coherent) que el sr. Llevot votés ahir a favor de les corrides de toros.

No se si la intervenció del membre del PSC David Pèrez, que, malgrat anunciar llibertat de vot va “recordar” als diputats i diputades del seu partit el “manifest de la Mercè per la llibertat” que s’oposava a prohibir la “fiesta” el va convèncer

Potser va ser per que aquest diputat del PSC considera art la tortura i agonia d’un brau o be, (segur que no, seria molt malpensar), que en breu es confeccionen les properes llistes del PSC al Parlament i ja es sap que, com es sol dir, “qui es mou no surt a la foto”.

dimarts, 20 de juliol del 2010

Revolució conservadora


Gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les urnes l'any 1982, el Partido Socialista Obrero Español accedia a la presidència de l'Estat espanyol sota el lideratge de Felipe González. Tot seguit, van tirar endavant una política econòmica que entrava en contradicció amb un terme, socialista, que encara ara exhibeixen les seves sigles.

La política econòmica del nou govern va impulsar l'anomenada reconversió industrial, que portaria a l'atur gairebé 100.000 persones i que va tenir com una de les seves principals conseqüències el desmantellament de bona part de la indústria siderúrgica i de les drassanes existents a l'Estat espanyol. Es tractava d'un pla marcadament liberal, que va dur a terme successives reformes laborals. Aquestes, entre d'altres, van donar lloc al plan de empleo juvenil –origen dels anomenats contractes brossa– i també a la legalització de les empreses de treball temporal (ETT), amb la conseqüent precarització de les condicions dels treballadors.

Aquestes reformes van acabar per provocar la primera vaga general de la democràcia –el 14 de desembre de 1988– que va dur milers de persones al carrer. Tot i les protestes, res va aturar el desmantellament de l'estat del benestar. Així, el PSOE feia la feina bruta a la dreta. Una dreta que, amb el camí preparat, acabaria accedint al poder de l'Estat uns anys més tard.

Quinze anys després, tornem a trobar-nos el mateix escenari: un govern del PSOE en el poder i un anomenat pla d'austeritat que no és altra cosa que l'inici d'una gran reforma laboral destinada a eliminar les escorrialles de l'estat del benestar.

Si tot continua com fins ara, després d'aquesta retallada de la despesa arribarà la reforma laboral: abaratiment del l'acomiadament, eliminació de restriccions a les ETT, creació d'un nou contracte juvenil sense drets, limitació de la negociació col·lectiva (eliminant els convenis sectorials), elevació de l'edat de jubilació als 67 anys, substitució de les pensions d'orfandat i viduïtat per indemnització en molts casos, etc.
Així, les polítiques d'austeritat aprovades pel govern espanyol suposen, altre cop, la reducció de la despesa pública, tot augmentant la càrrega d'aquell qui menys té (amb l'augment d'impostos indirectes) i la congelació de les pensions. Tot i que aquestes mesures han de servir per reduir l'increment exponencial del deute públic, aquest deute està generat, en gran part, per una reducció d'ingressos i no pas –tal com diuen les veus oficials– per un excés de la despesa.

Creiem, doncs, que s'haurien de prendre mesures per augmentar els ingressos. Es podrien apujar, per exemple, els impostos progressius perquè pagui més aquell qui més té (eliminant les SICAV i augmentant els trams més alts de l'IRPF), combatent seriosament el frau fiscal, recuperant la injecció de diners públics que s'està realitzant a la banca (un dels sectors culpables de la situació actual i que, malgrat la conjuntura, continua tenint beneficis ben sucosos)...

Les mesures que es volen dur a la pràctica, a més, no servirien per reduir significativament el dèficit. Quan el govern espanyol parla de la retallada de sous dels funcionaris explica que l'Estat s'estalviarà uns quants milers de milions d'euros, però no explica altres detalls, com ara que aquests diners tributen en l'IRPF, que quan els funcionaris anessin a comprar amb aquests diners es recaptaria una part d'IVA... És a dir, el dèficit no es redueix substancialment amb mesures com la disminució dels salaris, tot i que sí que tenen una afectació important sobre els assalariats que som víctimes dels retalls a la nòmina.

Malgrat tot, s'estan presentant aquestes mesures com les úniques que poden reduir la despesa pública. Pensem que això no és cert. Aquestes iniciatives, en definitiva, només pretenen acontentar l'FMI i la UE. Hi ha, però, alternatives; com ara la retallada de la despesa militar i del nombre d'alts càrrecs, d'assessors de nomenament polític (en la majoria de casos superflus i nomenats en funció del repartiment de quotes de poder entre partits i no per criteris professionals)... Segons el nostre parer, també serien bones mesures l'establiment de mecanismes per posar fi d'una vegada a la corrupció política i la reducció dràstica de despeses de protocol i de propaganda institucional (partidista).

Per abordar els motius de fons de la crisi capitalista hauríem de fixar les bases per a un canvi de model. Aquests canvis s'han de basar a limitar les transferències internacionals de capitals (per evitar l'especulació i evitar les deslocalitzacions), a recuperar per al sector públic els serveis que generen riquesa i que s'han privatitzat i també a fomentar el cooperativisme en el marc d'un model econòmic productiu i de proximitat. Aquest darrer aspecte, que cobreixi les necessitats materials de la societat i que s'orienti a l'atenció social i no cap a sectors especulatius basats en el consumisme i en el creixement continu. Un model, en definitiva, que permeti mantenir i augmentar els drets socials. Hem de pensar en el nostre present però, sobretot, en el futur que volem.
Oscar Mendoza
Pau Juvillà

dimecres, 7 de juliol del 2010

El 10 J tirem pel dret


El mes passat, després de gairebé 4 llargs anys de deliberacions, es feia pública la sentència emesa pel Tribunal Constitucional envers l’estatut de Catalunya que mutilava, encara més, el text al que el Parlament Espanyol, ja havia passat el ribot.


Així, la demanda de més autogovern aprovada per la gran majoria dels partits del parlament del principat i referendada en un referèndum posterior ha esdevingut, a dia d’avui, un text esquàlid que no aporta avenços significatius respecte el de l’any 1978, mes encara, a mode d’advertència s’hi afegeix fins a 8 vegades el concepte de la 'indisoluble unidad de España'.


I que ens esperàvem? Es una novetat que Espanya Ha donat per tancat el procés que ells anomenen “descentralització administrativa” ja fa dies? realment ningú s’esperava aquesta sentència?


Penso sincerament que des del moment que el text va entrar al Parlament Espanyol i després dels recursos del PP i del Defensor del Pueblo, el molt socialista Enrique Múgica, ningú dubtava que el text quedaria novament escapçat, potser l’única incògnita era la magnitud de l’estisorada.


Aquells partits que varen fer del text bandera ara s’exclamen, aproven resolucions de defensa de l’estatut als plens municipals (quin estatut caldria preguntar-se, l’aprovat per referèndum? El que va sortir mutilat del Parlament Espanyol?) i , com a únic full de ruta, ens mostren uns possibles acords entre la Generalitat i l’Estat per recuperar part del perdut.


Aquells i aquelles que ens vàrem oposar des d’un principi a aquest text veiem ara les nostres posicions reforçades. L’Estat Espanyol ens ho ha deixat ben clar, la via autonòmica (i per extensió la federal, per aquells il·lusos/es que encara se la creien), s’ha acabat, només ens queden dues sortides, o la submissió al marc estatal, cada cop mes jacobí i centralitzador, o be la independència.


I malgrat tot Espanya encara no se n'ha adonat del mar de fons que recorre el principat i que s’ha manifestat, entre d’altres, amb les consultes sobiranistes a mes de 400 municipis catalans, una remor que tindrà un punt d’inflexió, de ben segur, el 10 de juliol amb la que serà una de les mobilitzacions mes importants dels darrers temps.


Aquest dissabte anirem a la manifestació convocada per Òmnium Cultural a defensar la nació completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, a denunciar, un cop més, l’esgotament de la via estatutària i la fi de la il·lusió federalista (que ben pocs encara es creien), anirem a iniciar un nou camí que ens ha de conduir, ineludiblement, a la sobirania nacional plena. La gent de la CUP ho farem darrera una pancarta prou explícita: 'Tirem pel Dret, Independència'.

dijous, 1 de juliol del 2010

La fi del federalisme


L’any 1932, en ple debat de l’Estatut de Catalunya a les Corts de l’Estat Espanyol, Joan Peiró, destacat membre de l’anarcosindicalisme català, redactaria una sèrie d’articles al periòdic La Tierra de Madrid. En un d’aquests escrivia: “Aquí està l’Estatut de Catalunya, (...); han estat els dos segles de submissió sota el jou de magistrats i militars incapaços de comprendre l’ànima dels catalans, els que crearan aquest estat passional que culmina amb la mesquina donació d’un Estatut, que ni tan sols arriba a transsumpte d’aquell altre que fou elaborat a les muntanyes de Núria i que dóna encara molta menys satisfacció als anhels federalistes de l’esperit català (...)”.


Fa uns dies, gairebé 80 anys després, un tribunal polític tornava a passar el ribot per un text, ja esquàlid després del seu pas per dos parlaments, que únicament demanava una miqueta més d’autogovern, unes molles més per mantenir-nos quiets dins l’estructura d’un Estat que ens escanya a poc a poc. I malgrat tot, a Espanya, segueixen sense entendre res.


Aquesta mateixa setmana més d’un s’exclama i posa el crit al cel, fent-se el sorprès del que era obvi, convocant a manifestacions i aprovant mocions de suport a l’Estatut en plens municipals (quin Estatut, l’aprovat per referèndum? El que va sortir del Parlament espanyol?), però avisant, amb veu baixa que, malgrat tot, amb el que queda ja podem anar fent uns anys més.


Si alguna virtut tindrà, de ben segur, la sentència que ha tallat de soca-rel l’Estatut convertint-lo en un mer document de descentralització administrativa a l’estil d’altres nacions com Andalusia o la Rioja, no serà altra que donar per tancada la via autonomista i, seguint amb el text de Peiró, també la més que improbable federalista, posant el debat en la seva justa mesura, unió o independència.

diumenge, 27 de juny del 2010

Infectació: una bona primera part.


Finalment el Jordi Martí, amb l’ajuda de la Laia, se’n ha sortit. Sota el títol “Infectació: 42 visions diferents dels Països Catalans” han aplegat els textos que es van anar publicant a la Directa, en la secció que duia per nom el mateix títol, per donar-los-hi forma de llibre.

Així 42 persones, entre les quals, per exemple, Xavi Sarrà, Pep Cara, Caterina Sànchez, Joan Rosich, Josep Manel Busqueta, David Fernàndez, Ivan Miró, Helena Olcina o Ramon Usall, entre molts/es d’altres han escrit les seves reflexions sobre el concepte “infectació” en forma de textos breus que versen, bàsicament, sobre la permeabilitat, els nexos i unions entre les diferents lluites i sensibilitats d’arreu dels PPCC.

Així, els 42 textos signifiquen més d’una quarantena de visions diferents provinents de diferents àmbits geogràfics però també polítics, des de l’esquerra independentista fins a l’anarquisme mes militant, que configuren un llibre que suposa una mena d’experiment força interessant i que configura un relat que, en el seu conjunt, val la pena llegir.

Tal i com es diu en el pròleg, els textos només son una petita part del centenar de persones als qui es va proposar d’escriure. Crec que ja es hora, doncs, que es posin a treballar en la segona part.

divendres, 18 de juny del 2010

Gestors


La reforma laboral aprovada aquesta setmana mateixa no es, ni de bon tros, la pitjor de les efectuades des del govern de l’Estat Espanyol, (curiosament la major part efectuades per governs del PSOE) però suposa un nou pas en l’anomenada “desregulació” del mercat del treball, un eufemisme que amaga la destrucció progressiva dels drets de les treballadores i treballadors i de les seves garanties socials i laborals.

L’amenaça constant i omnipresent de la crisi capitalista ha esdevingut el marc perfecte per organitzar aquesta nova retallada i fer del govern de l’Estat un gestor a les ordres d’organismes econòmics supraestatals els quals, seguint les velles receptes que el FMI propugna en països subdesenvolupats, li ordenen reblar el clau en la precarització del mercat de treball.

Aquest nou pas no hagués estat possible sense els anomenats sindicats majoritaris, ara mers gestors de serveis lligats de mans i peus a les subvencions que els hi dona l’Estat, que s’han vist abocats a un cul-de-sac convocant una vaga a destemps. Com s’entén, sinó, que es convoqui una vaga tres mesos després de l’aprovació de la reforma, quan ja no hi ha marge per a res?

Tot i això la reforma encara deixarà unes mínimes garanties laborals que l’Estat encara no s’ha vist en cor de fer desaparèixer. Com que cada nou “diàleg social” suposa una nova rebaixa en aquestes garanties, estic segur que, si no existeix una resposta ràpida i contundent, encara han de venir noves reformes laborals per acabar de destruir els vestigis de l’anomenat estat del benestar.

I malgrat tot, encara disposem de sindicats i organitzacions dignes inequívocament al costat i al servei de les classes populars. El suport i l’enquadrament en aquestes es un pas necessari per aturar la pèrdua constant de drets socials i laborals.

divendres, 4 de juny del 2010

EL LLUMÍ I LA GASOLINA


El divendres 28 de maig amb els vots de PSC, CiU i PP el ple de l’Ajuntament de Lleida prohibia l’ús del burca als espais municipals en una decisió bàsicament populista i electoralista. Així l’alcalde Ros i el seu soci en aquest cas, el cap de CiU Isidre Gavín, encenien un llumí.

El que ha passat després es conseqüència d’aquesta irresponsabilitat política davant l’augment de la xenofòbia i més concretament l’islamofòbia que han atiat amb el seu llumí. Poc a tardat la racista Plataforma per Catalunya han anunciat la presentació de mocions en el mateix sentit en els ajuntaments on tenen presència i la presidenta del PP, Alicia Sànchez Camacho, ha anunciat avui mateix que portarà aquest debat al Parlament.

Després de l’arrencada de cavall del flamant Àngel Ros al PSC al PSC li ha tocat fer una parada de somera en forma de desautorització per part del mateix Montilla a la senadora i alcaldessa de Cunit, Judit Alberich, en la intenció de traslladar el debat iniciat a Lleida al Senat. Així el PSC fa ara mans i mànigues per apagar la gasolina que ha encès.

I mentre aquest problema social de primer ordre es debat dia si dia no en els mitjans de comunicació, tertúlies i d’altres espais a Sitges, el club Bilderberg, que agrupa a presidents d’empresa, bancs, caps d’Estat, membres de les monarquies europees i a les persones més influents del món, decideixen una part del nostre futur en absolut secret.

divendres, 28 de maig del 2010

LLEIDA TORNA A PROHIBIR


El ple de l’Ajuntament de Lleida ha aprovat avui una nova ampliació de l’Ordenança de Civisme amb un nou precepte. Així, si en un inici era sancionable, entre d’altres, fer mala olor o dormir en un banc, la primera ampliació va contemplar l’exercici de la prostitució en la via pública i ara, en aquesta segona, s’ha prohibit el burca.

Unes prohibicions que en cap cas s’han dut a terme amb un diàleg previ ni amb uns plans de treball sobre els col·lectius que en pateixen de manera més important les seves conseqüències i que, curiosament son els mes desafavorits.

Val a dir que estic radicalment en contra d’aquesta peça de roba i de qualsevol altra que atempti contra la dignitat de les dones, però aquesta manera de fer de la Paeria hem sembla “començar la casa per la teulada”, a banda d’una greu irresponsabilitat política davant l’augment de la xenofòbia i més concretament la islamofòbia, que es podria derivar d’aquestes mesures populistes.

Avui s’ha prohibit la burca, un pas més en aquest camí emprés per tots els grups de l’Ajuntament de Lleida (cal recordar que ICV, malgrat en aquest cas ha votat no, va votar a favor dels altres preceptes de l’Ordenança) cap a la invisibilització dels problemes. Dubto que cap dels qui han votat aquesta moció avui es cregui que aquesta prohibició es la solució.

dissabte, 22 de maig del 2010

Un exèrcit que edita poesia


L’onze de setembre de 1976 l’impremta de “la casa” (l'Exèrcit Popular Català segons la policia espanyola) editava 1000 exemplars del llibre de poesia completa de Joan Salvat - Papasseit, en edició facsímil, paper de Tebeo Barat i sense numerar. A aquesta edició la seguiria una primera ampliada el 21 de gener de 1977, una segona el Sant Jordi de 1977 i una tercera edició el 23 d’abril de 1978.

Era la mateixa organització que, un temps abans, havia carregat a les motxilles i havia passat, de França a Espanya, llibres i discos en català prohibits per la dictadura de Franco, entre ells el discurs de proclamació de la República Catalana emès per Macià.

Malgrat tot i més enllà d’aquesta idea un romàntica EPOCA fou, essencialment, una organització armada que volia esdevenir l’embrió d’un exèrcit que defenses el principat en el cas d’un altre "6 d’octubre" i, tot i això, no deixa d’ésser curiós que la seva impremta, a banda de falsificacions de documents, imprimís cartells i pamflets d’organitzacions clandestines (Algunes d’elles sense saber que era la mateixa “casa” qui els imprimia) també es dediqués a la impressió de literatura i poesia.

dijous, 13 de maig del 2010

LA DIAGONAL NO PASSA PER LLEIDA (O M’HO SEMBLA)


Ja cansa. Es molt pesat que a cada informatiu de matí, tarda i nit de qualsevol dels mitjans de comunicació del principat (o d’una bona part) una de les notícies a destacar sigui el procés “participatiu” per decidir el futur de la diagonal, i que s'hem entengui, no ho dic des d’una perspectiva “leridanista” o “lleidatanista” de queixa continua contra la capital per afirmar-nos mes “aragonesos que catalans”, sinó que senzillament entenc que al principat hi ha vida enllà de Barcelona.

De ben segur que es una experiència participativa important on els habitants de Barcelona tenen, per primer cop, la possibilitat de pronunciar-se sobre un aspecte del seu municipi. Un procés que, malgrat la despesa de 2,3 milions d’euros ja ha demostrat les seves mancances tècniques (evidents i clamoroses) i la seva opacitat.

Però el que més hem sorprèn es que fa escassament un mes si que hi va haver un procés participatiu de debò, be de fet van ésser més de 200 processos als més de 200 municipis del principat que van dur a terme la consulta popular per la independència, i malgrat la implicació ciutadana fou molt superior i la suma dels recursos econòmics esmerçats molt inferior als milions d’euros de Barcelona, aquestes no van gaudir del tracte informatiu que s’està donant en aquest cas.

Malgrat tot, el procés endegat a Barcelona esta tenint dos grans virtut, d’una banda ens permet comparar el tractament mediàtic que han donat els mitjans de comunicació (i els grups de pressió que els hi donen suport) entre les dues consultes, l’”oficial”, organitzada per l’Ajuntament i les populars, per les diferents associacions persones i organitzacions de cada municipi.

I de l’altra banda, per qui encara en dubtava, posen de relleu la idea de participació a la que s’ha agafat l’alcalde de Barcelona per evitar la davallada continua en intenció de vot i que comparteix el seu partit i bona part dels partits de l’Ajuntament. Un procés de participació restringit, acotat i dirigit amb dues opcions, les que impliquen el canvi, notablement més afavorides que l’altra.

Aquesta consulta, amb els seus problemes, opacitat i manca de seriositat, han fet encara mes valuoses les anteriors que, en alguns casos, sense cap mena de suport institucional, quan no amb una certa hostilitat com es el cas de Lleida, es van dur endavant amb rigorositat i gran transparència i van permetre la participació de totes i tots els habitants del municipi on es van dur a terme.

dilluns, 10 de maig del 2010

El PSC deixa sol a Ros


El setembre de l’any passat, el ple de l’Ajuntament de Lleida rebutjava, amb els vots dels 15 regidors del PSC i els dos del PP, la moció on s’instava a la Paeria a donar suport a la consulta popular que, finalment sense el suport de d’aquesta administració local, quan no amb una certa hostil·litat, es dugué a terme aquest 25 d’abril.

Al mateix temps que es votava la moció a Lleida, en d’altres llocs del principat iniciatives en el mateix sentit eren aprovades amb l’abstenció o el suport del PSC local. Així a Girona, malgrat l’alcaldessa Anna Pagans va manifestar personalment que votaria no perquè el seu partit “creu en un marc federal”, es va abstenir igual que la resta de companys de partit i en d’altres llocs com Sallent o Canet de Mar, es votava a favor, afegint-hi, en el cas del regidor de participació del PSC d’aquesta darrera localitat que la regidoria no solament col·laboraria, sinó que seria l’ajuntament qui ajudaria en el que calgués per la màxima participació dels canetencs.

Ja després de la consulta que varem dur a Lleida, d’altres municipis governats pel PSC han aprovat mocions de suport, de manera mes o menys explícita a les consultes que es duran a terme properament. Així a Mataró el 6 de maig s’aprovava una moció descafeïnada que deia que l'Ajuntament de Mataró donarà suport a qualsevol consulta popular que es faci al municipi. Dos dies abans, a Sabadell, era aprovada amb els vots a favor del PSC una moció de suport a la consulta independentista i posteriorment un dels representants d’aquest partit feia unes declaracions on deia que, malgrat no ésser un partit independentista, des de la seva agrupació entenien que la consulta es “un exercici de democràcia participativa”.

El matí del dilluns 26 d’abril, 12 hores després de la consulta en una tertúlia radiofònica d’una una radio local el regidor de participació de la Paeria, Joan Gòmez, tornava a carregar, enunciava altre cop el seu no-independentisme, la seva aposta per “l’estatutet” i afirmava que “mai no promouria una consulta que anés en contra el que el seu partit defensava”, en una curiosa idea de participació i de patrimonialització de l’Ajuntament per part d’un partit.

Així doncs, el PSC, gens sospitós d’independentista i d’intentar fomentar la participació mes enllà de dipositar una papereta cada 4 anys en una urna (no fos cas) torna a deixar sol a Àngel Ros, es ben be que Lleida “is different”.

dimarts, 4 de maig del 2010

El vel de la hipocresia


Vagi d’avançada que considero el vel islàmic o qualsevol altra de les seves variants un atemptat conta la dignitat de la dona. Malgrat tot, la campanya desfermada en contra de l’ús d’aquesta peça de roba a les aules o als espais públics em sembla d’una hipocresia insultant, ja que els mateixos que fa pocs anys demanaven una escola segregada per sexes (i que continuen portant els seus fills i filles a escoles privades d’elit exclusives i diferents per a nens i nenes), són els que ara posen el crit al cel perquè algunes noies portin vel a classe.

I és que només cal veure qui han estat els principals instigadors d’aquesta lluita contra aquest símbol religiós: Sarkozy a França i Esperanza Aguirre a l’Estat espanyol (que cal recordar va ser impulsora d’incorporar el concepte “herència cristiana” en un dels primers esborranys de la Constitució Europea) i que s’han convertit, de la nit al dia, en defensors d'una laïcitat militant que ni ells mateixos es creuen i que és només aplicable a aquelles religions diferents de la seva.
Així doncs, en un centre escolar hi poden accedir nois i noies amb diferents tipus de vestit, piercings, tatuatges, colors i diferent tipus de tallat de cabells, gorres o d’altra indumentària pròpia d’adolescents però a partir d’ara portar el cap tapat amb un mocador podrà suposar la no escolarització o, com a mínim, el trasllat a un altre centre de la noia que el dugui.
El problema de la situació de la dona a l’islam, o almenys en una part d’ell, és molt complex. Que el gènere femení accedeixi en aquesta religió a la igualtat que es mereix serà un procés llarg i difícil. De ben segur que estigmatitzant aquelles que porten vel o amb prohibicions no ajudarem a millorar la situació d’aquestes noies ni aconseguirem avanços significatius en la situació del gènere femení en els sectors mes retrògrads de l’islam.

dimecres, 28 d’abril del 2010

La meva àvia no té seny


Ja passa dels 80 anys i li queden poques coses noves per fer. Sota un cos fràgil i una memòria que poc a poc se li exilia, la Carmeta, una persona entranyable i tendra, és filla del franquisme i de la por.

Fou una més dels nens i nenes de la guerra, l’exili i el franquisme. Una de les supervivents de la massacre del Liceu Escolar (l’escola racionalista lleidatana que els feixistes van bombardejar per deixar-hi mes de 50 nenes i nens morts, molts d’ells companys seus de classe). Una més de les nenes de la retirada, després de creuar la frontera entre l’Estat Espanyol i França amb 9 anys i l’única companyia de la seva germana petita. I una més de les exiliades en un orfenat de la Catalunya Nord durant mesos.

La seva ha estat, com en tants d’altres casos, una catalanitat amagada sota les quatre parets de casa. Els anhels i ideals transmesos i compartits de pares a fills es van recloure en l’àmbit d’allò estrictament privat sota la por de la dictadura feixista de Franco.

Aquest diumenge, finalment, ha pogut respondre la pregunta que mai ningú li havia formulat. Ho ha fet caminant lentament des de casa seva els prop de 100 metres que la separaven d’un col·legi electoral per tal de realitzar el que, de ben segur, serà un dels darrers actes de sobirania personal que durà a terme.

Hores després de votar i abans de finalitzar la consulta, l’alcalde de Lleida, el Sr. Àngel Ros, afirmava, referint-se a les lleidatanes i lleidatans que no havien acudit a les urnes que “els catalans hem demostrat seny amb el futur del país i defensarem en rauxa el nostre Estatut” i que Catalunya ha demostrat “que no vol aventures que no sap on van”.

La meva àvia no té seny i ja tampoc té por. La meva àvia té dignitat.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Una setmana


Falta gairebé una setmana per que el 25 d’abril duguem a terme la consulta popular a la ciutat de Lleida i des de fa gairebé dues setmanes ja hem començat a recollir el vot anticipat.

Avui hem anat a Raimat, una Entitat Municipal Descentralitzada, ja fa dies que es va fer pregó i s’han bustiat totes les cases, finalment cap a les onze hem instal·lat la urna en el local que s’utilitza com ajuntament i centre cívic i hem dut a terme el vot anticipat, acompanyats, en tot moment, per l’alcalde de la EMD.

Cap a les 8 de la tarda començarem el sopar popular per la consulta que inicia el tret de sortida a la darrera setmana. Des que la plataforma Lleida Decideix es va constituir cap al gener d’aquest any no hem deixat de treballar sota dos objectius bàsics. El primer es aconseguir la màxima quota de normalitat, seriositat i transparència, fet que es tradueix en aconseguir que la consulta es dugui a terme com qualsevol de les eleccions “oficials” i disposar d’una Junta Electoral que vetlli per la rigorositat de tot el procés.

Aquest era el nostre aprovat i crec que ja ho hem assolit, disposem de 23 espais (amb diverses meses cadascun) distribuïts pels diferents barris de la ciutat, disposem del material i de les persones per a garantir que aquesta votació es pugi dur a terme i d’una junta electoral formada per professionals de reconegut prestigi que no ens en deixa passar ni una.

Això que sembla fàcil i senzill no ho ha estat gens, bàsicament per l’oposició del PSC que amb la seva majoria absoluta (i aplastant) només ha cedit 6 espais dels 23. Assolir la resta de locals per la votació ha estat una feina força feixuga però que a fet, com a contrapartida, que diverses entitats significatives de Lleida ens obrissin les seves portes. Malgrat tot qüestions tant senzilles com disposar d’urnes, xarxa informàtica o per exemple, fer que no ens traguessin les pancartes de la consulta, ens ha suposat feina extra important.

Ara queda la segona part, aconseguir que les lleidatanes i lleidatans vaguin el diumenge 25 a expressar la seva opinió sobre la pregunta que la plataforma fa, per això hem dut a terme una campanya de difusió des de fa mesos, hem bustiat totes les cases amb els llocs de votació i hem realitzat diversos actes.

I malgrat aquest esforç de la plataforma, molts dels partits polítics de Lleida no han iniciat una campanya activa en defensa de les seves posicions, només la CUP i les JERC en menor grau han fet sentir públicament i de manera decidida el que pensen, la resta , mes enllà de declaracions personals, no han dut a terme cap campanya pública en defensa de les seves posicions, ells sabran perquè.
El diumenge que ve sortirem de dubtes, surti el que surti haurem fet un petit pas, segurament petit, però un pas més.

dijous, 1 d’abril del 2010

La memòria s'esmicola a Lleida


El 30 de març va posar-se la primera pedra d’un hotel de luxe a Lleida, un fet que per si sol no seria una notícia destacada. A molt estirar ocuparia un petit breu en la secció de societat d’algun diari local, si no fos perquè aquest hotel de luxe s’ubicarà en un edifici emblemàtic, el Roser. Un edifici que fou el darrer focus de resistència de les lleidatanes i lleidatans a les tropes de Felip V que anorrearen les llibertats de Catalunya i on, en el seu claustre, desenes de lleidatans queien assassinats per les tropes del monarca espanyol. Un edifici que ha estat sempre obert a la ciutadania amb usos educatius i museístics.


Els diaris ens han dit que a la nostra ciutat s’instal·larà un Parador Nacional amb les darreres novetats tecnològiques, que, com si fos un miracle, revitalitzarà el malmès casc antic i que aportarà una gran prosperitat a la capital de la Terra Ferma. No han dit que l’Ajuntament, amb els vots a favor de PSC, ICV, ERC i CiU va renunciar a la propietat de l’edifici en favor de l’Estat Espanyol per tal que aquest hi ubiqués aquest hotel exclusiu, tampoc es dirà enlloc que Lleida perd una part de la seva ànima i es tanca un espai obert a tothom per esdevenir un hotel per uns quants.


El que és sorprenent però, no és que el PSOE es vengui la història de Lleida, entestat com està en la gestió més enllà de la política, sinó les renuncies d'ERC i ICV que van assistir, fent costat a l’alcalde Àngel Ros i a la vicepresidenta del Congrés espanyol, Teresa Cunillera, (representant del PSOE més espanyolista) a aquesta inauguració. Uns partits que van aprovar sense condicions que el Roser perdés els seus usos públics i s’instal·lés en aquest espai tan simbòlic un Parador Nacional d’aquells que inaugurava Fraga. Costa trobar en aquests partits algun dels valors que deien defensar, on sou ERC i ICV?

dilluns, 29 de març del 2010

Presentació a Perpinyà


El dissabte 3 d'abril a les 16h al Centre Cultural Català-Casal Jaume Ier de Perpinyà farem la primera de les presentacions del llibre “EPOCA, l’exèrcit a l’ombra” publicat per l’editorial el Jonc el gener d’aquest mateix any.

Tal i com es diu a la informació que ha distribuït el Casal, el llibre “ens aproxima per primera vegada a l’experiència d’aquest grup, caracteritzat pel seu secret i el seu alt nivell d’ensinistrament militar. El llibre, que remet a nombrosos testimonis orals fins ara inèdits, ens explica el procés de formació, acció i desaparició i d’aquest grup armat gairebé desconegut a causa del seu hermetisme. Ell llibre està prologat per Aleix Renyé.”

Ens fa molta il·lusió poder iniciar les presentacions al Casal de Perpinyà envoltats de moltes de les persones que formen part d’aquesta història viva del moviment independentista i fer-ho en un indret, com la Catalunya Nord, origen de diverses de les organitzacions que esmentem en el llibre i refugi de molts catalans i catalanes.

En aquest cas l’Aleix (el qual avui en surt una entrevista al Punt sobre el llibre http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/148862-lencara-queden-aspectes-depoca-per-explicar-i-que-jo-desconecr.html ) ens acompanyarà. Ell ha format part de diverses organitzacions, (entre elles EPOCA), que li han comportat exili sense que això suposes deixar en cap moment la lluita per l’emancipació nacional, essent un dels motors d’alguns dels projectes de recuperació nacional duts a terme en els darrers anys a la Catalunya Nord.

Serà la primera i una de les poques presentacions que durem a terme, no perquè no en tinguem ganes ni perquè creiem que no siguin importants, ja que un dels motius principals de la confecció d’aquest era la de recuperar una part de la nostra història, que alguns volien fer oblidar i que ens ha dut on som ara, sinó perquè el nostre dia a dia, la nostra militància però també la nostra vida personal no ens permet disposar de totes les hores que voldríem.

divendres, 19 de març del 2010

L'Ajuntament - empresa


Ja fa dies des de la CUP de Lleida varem presentar a diferents entitats, persones i organitzacions les 15 mesures que es poden adoptar en l’àmbit municipal a favor de les dones, com a pas imprescindible per a sortir de la crisi. També ho varem fer davant la regidoria de Polítiques d'Igualtat a la que varem sol·licitar mantenir una reunió sobre l'aplicabilitat de les 15 mesures proposades.

Suposo que després de les nostres queixes al síndic denunciant l'existència d'un "calaix de la CUP" on anaven a parar totes les nostres propostes, la regidora ens va convocar a una reunió que hem dut a terme avui mateix amb la sorpresa que a la vora de la regidora, que no ha badat boca en tota la reunió, hi havia també un dels gerents que el nou alcalde va col·locar en la seva entrada al govern municipal. Ha estat ell i no la responsable política, qui ha portat el pes de la reunió i qui ha desgranat les minses polítiques de gènere del nostre ajuntament tot convidant-nos, irònicament, ha seguir aportant les nostres propostes.

Mes enllà de l'anècdota, el que es realment significatiu es el fons de la qüestió. Una de les primeres actuacions, sinó la primera, que va dur a terme l'alcalde Àngel Ros a l'Ajuntament va ser traslladar el model empresarial a l'organisme públic situant a 4 gerents d'àrea per sota mateix dels responsables polítics. Uns gerents que havien de portar a l'ajuntament les bondats de l'empresa privada contra el suposat malbaratament la lentitud i la ineficàcia de l'administració publica i els seus treballadors/es. Així sota aquest discurs fàcil i demagògic el que s'ha aconseguit es que l'ajuntament esdevingui una estructura para-empresarial amb uns criteris de rendiment econòmic i estalvi lluny del que hauria de tenir una administració pública d'esquerres i no solament això, sinó que a més a més, i malgrat les declaracions de l'alcalde, aquesta estructura empresarial ha acabat per suplir als responsables polítics que l'haurien de "dirigir".

Després de les privatitzacions que han dut a terme el següent pas ha estat convertir l'ajuntament en una empresa i això es, de ben segur, una mala notícia per totes aquelles i aquells que volem una Paeria al servei de les persones.

dilluns, 8 de març del 2010

Començen les obres al Roser



La setmana passada ens assabentàvem per la premsa de l'inici de les obres per a la conversió de l'edifici del Roser a Parador Nacional. Ho coneixíem a través dels diaris perquè, malgrat la CUP hem interposat diversos recursos i per tant en som part implicada, l'ajuntament sempre "s'oblida" d'avisar-nos quan toca i ho fa uns dies mes tard. En aquest cas encara no ho ha fet malgrat la llicència d'obres es va concedir el 17 de febrer, segons ens van indicar, aquest cop també se'n havien oblidat però en breu ens ho comunicaran "formalment".

L'inici de les obres es una mala notícia, ja que malgrat sempre et queda l'esperança de que per múltiples raons no es duguin a terme o passi com a Can Fàbregas, a Mataró, que el jutge aturi les obres, a l'edifici del Roser els operaris ja ham començat a tombar envans.

Justament aquest cap de setmana hem llegia una de les darreres revistes informatives de la CUP on es publicaven dues notícies relacionades amb el Roser, d'una banda la referida a la manifestació que Salvem el Roser va dur a terme l'any passat i que van congregar unes 700 persones, i de l'altra un article anomenat quelcom com ara "El Roser i les nostres petites victòries". I això es el que he estat pensant aquests dies, en les petites victòries.

Malgrat els esforços duts a terme durant més de 5 anys per diferents col·lectius i organitzacions de Lleida les obres ham començat. Ja se que la lluita per evitar la conversió en Parador Nacional no s'ha aturat, crec que encara som moltes i molts els que creiem que cal seguir intentant-ho i que fins que el representant de torn no talli la cinta i que fins i tot després, cal segur protestant, però la realitat es tossuda. Les signatures recollides (més de 2500), les adhesions de persones significatives de la nostra ciutat, les manifestacions, la primera de més de 1000 persones i la segona de 700, les desenes d'accions i la resta de feina feta no ha aconseguit, de moment, aturar-ho, i potser cal fer una reflexió de perquè ha estat així.

De ben segur que no existeix un sol motiu, el fet de que tots els partits polítics de l'Ajuntament hi haguessin votat a favor, inclosos ERC i ICV i de que en tot moment hagin defensat el Parador en son una bona causa, també aquesta alineació de mateix color polític entre Ajuntament, Generalitat i govern de l'Estat Espanyol que ha fet arribar els diners necessaris. Però també cal fer autocrítica ja que de ben segur, que no hem estat capaços de mobilitzar una suficient massa crítica per evitar-ho. Els esforços que hi hem dedicat no han fet que els lleidatanes i lleidatans donessin el suport necessari a la iniciativa ciutadana Salvem el Roser, almenys en un nombre significatiu, les veus que s'hi van oposar s'han anat perdent en el temps, en part pels 5 anys que durà el procés que fa difícil mantenir la tensió, però potser en part, també, perquè no les hem sabut mantenir.

La campanya del Roser ha estat farcida de petites victòries i sens dubte la més important es haver traslladat una lluita per un espai públic i de memòria sorgida, bàsicament de l'Esquerra Independentista de Lleida, a l'opinió pública lleidatana que l'ha fet, en molts casos, posicionar al respecte. Avui no es puot parlar del Parador sense esmentar, encara que a alguns els dolgui, de les veus que s'hi han oposat.

L'inici de les obres no significa, en cap cas, una renúncia. La gent que hem estat treballant contra la instal·lació del Parador en aquest lloc de memòria seguirem treballant i de fet aquest dimecres durem a terme més accions per evitar-ho que continuaran en un futur, però els més de 5 anys de campanya calen una reflexió a fons de les petites victòries, que sense cap mena de dubte han existit, però també de les petites derrotes per aprendre'n i continuar amb més força.

dissabte, 6 de març del 2010

L'Aplec Independentista de Ponent




Avui, al castell de Bellpuig, la major part de les organitzacions de l’Esquerra independentista de Ponent ens hem trobat per dur a terme l’Aplec Independentista de Ponent. Així la gent del Casal l’Arreu del Pla d’Urgell, del Casal Pere III de Balaguer, del Casal Ocell Negre de Lleida, de la Dalla d’Alfès, de Perque Vull! De Tàrrega, de l’Assemblea de Joves de Lleida, de Maulets, de la SEPC i de la CUP hem dut a terme una jornada de debat i formació.

Tal i com ha dit el Ramon Usall en l’acte polític de cloenda, les diferents xerrades dutes a terme han sintetitzat el que defensa l’Esquerra Independentista en el seu conjunt. D’una banda la territorialitat, amb la xerrada que s’ha dut a terme pel matí sobre la Franja de Ponent, també en la lluita per la independència, amb la taula rodona sobre les consultes i finalment en el canvi social i la defensa del territori indissoluble de la lluita per l’emancipació nacional, amb l’economista i passtisser – sense cap mena de dubte, un dels necessaris- Joan Manel Busqueta i amb el membre d’Assemblea Pagesa, Alexis Inglada.

Mes d’un centenar de persones han assistit a les xerrades, al dinar popular o al cercavila que ha recorregut el casc antic de Bellpuig o al sopar i posterior concert.

Un aplec que ha servit per enfortir els llaços que uneixen els diferents col·lectius de ponent i per generar dinàmiques comunes de relació i treball a les que cal donar continuïtat. Cal felicitar a les organitzadores i organitzadors per la bona feina feta i animar-los des de ja a preparar el proper.

dimarts, 2 de març del 2010

Inaguritis i monarquiitis




Sembla que seguint aquesta fal·lera monàrquica de l'alcalde Angel Ros, els reis d'España tornaran a venir a Lleida el 23 de març per reinaugurar la Llotja que ja fou "estrenada" el 21 de gener, només 5 mesos després de que uns altres membres de la família reial, el príncep i la princesa, vinguessin a la nostra ciutat l'octubre del 2009 per inaugurar el Parc Científic i Tecnologic Agroalimentari de Lleida.

El PSC, els estatuts del qual diuen, en la seva declaració de principis "els homes i les dones socialistes de Catalunya som hereus d'aquesta tradició de lluites obreres i populars, desenvolupades a tarvés dels cercles i les societats obreres i camperoles, els ateneus populars, els sindicats i el moviment obrer, i fem nostres els principis de republicanisme i federalisme, així com els seus combats per la llibertat, la democràcia, la igualtat i els drets de ciutadania", torna a convidar, per tercer cop en el mandat de l'Alcalde Ros, la familia Reial a un acte d'inauguració d'un dels nous equipaments de la nostra ciutat, oblidant-se doncs d'aquest republicanisme que aquest partit diu representar.

Lleida s'ha convertit, gràcies a l'equip de govern actual, en una ciutat monàrquica fins al moll de l'os, si l'ex-Alcalde Antoni Siurana va rebre tres cops algun membre de la "familia Reial" durant el seus més de 20 anys de "mandat" , el 1995 amb la inauguració de l'auditori Enric Granados, el 1997 durant el 700 aniversari de la Universitat de Lleida i el 2003 a peu d'AVE en la inauguració de la nova estació de l'AVE, el nou alcalde socialista amb un sprint monàrquic ja l'ha igualat només amb 7 anys.


Mes enllà de l'anacronisme d'aquesta institució i de la sensibilitat de la Corona envers les "regions" d'España que es redueix a dir bon dia o bona tarda en la llengua "vernàcula" i que tan be encaixa amb el federalisme del PSC, hem pregunto si no existeix algú altre que pugi aplegar un consens en les lleidatanes i lleidatans i que s'adigui mes a l'equipament a inaugurar per no haver de portar una vegada i una altra als mateixos. Que pesats!