Una vaga per l’endemà

L’any 1998, es va produir la primera vaga de la incipient democràcia per protestar contra la política econòmica del govern del PSOE i contra les reformes que aquest va dur a terme. Canvis que van portar com a conseqüència, entre d’altres, la legalització de les ETTs o el plan d’empleo juvenil.

Des de llavors tots els governs, tan del PSOE com del PP (o d’aquests amb els suports parlamentaris bàsicament de la dreta nacionalista -CiU i PNV-) s’han posat a treballar en el desmantellament progressiu de l’anomenat estat del benestar i, cal dir-ho, han estat força eficients.

Així, des de fa més d’una dècada, els treballadors i treballadores han vist retallades de manera progressiva e inexorable les seves garanties i proteccions, s’han anat reduint progressivament els dies d’indeminització, s’han augmentat els supòsits d’acomiadament o s’ha precaritzat el mercat de treball de manera substancial amb la legalització (entre d’altres) de les ETTs. Cap govern ha dut a terme ni una sola reforma laboral que hagi suposat un avanç significatiu o una millora substancial de les condicions de la classe treballadora.

Aquesta darrera reforma no es més “greu”, si es pot parlar en aquests termes, que les han precedit, bàsicament perquè queda poques proteccions per destruir en un mercat que liberalitza mercaderies i treballadors i els converteix cada cop mes en mà d’obra d’usar i llençar.

Però malgrat tot, i a pesar de que aquesta sigui un a vaga convocada pels sindicats majoritaris (ara mers gestors de serveis) un mes després de l’aprovació d’aquesta reforma amb un objectiu de rentat d’imatge, cal fer vaga.

Cal fer-ne pel que s’ha aprovat però també per evitar el que, de ben segur, vindrà si no ens hi oposem amb força. El fracàs d’una protesta d’aquest tipus serà immediatament aprofitat per aprofundir encara més en la precarització del mercat de treball i en les privatitzacions i retallades dels serveis mes bàsics, des de les pensions, la sanitat o l’educació, no es podem permetre ni una reculada més.