dijous, 30 d’octubre del 2008

Lleida, 2 de novembre de 1937

Eren gairebé les 16:00 del 2 de novembre de 1937 quan la meva àvia s’entossudia a no acabar-se un plat d’olla barrejada davant la mirada atenta dels seus pares. Mentre, per la finestra entraven els crits i les rialles dels seus companys i companyes que feien cua per entrar a l’escola racionalista just davant mateix de casa seva.

Va ser llavors quan la Aviazione Legionaria italiana va deixar anar les seves bombes sobre Lleida durant cinc llargs minuts en els quals la família Sirvent corria al celler de sota de casa per protegir-se i sortir-ne poc després per veure la massacre que l’aviació feixista havia dut a terme.

48 persones entre nens i professors restaven escampats o sota les runes d’aquella escola impulsada per Frederic Godàs, basada en un model pedagògic on els valors de la igualtat, la llibertat l’ajuda mútua, i el saber compartir eren l’eix vertebrador de l’aprenentatge.

El bombardeig concentrat bàsicament sobre el centre de la ciutat amb el Liceu escolar i el mercat de Sant Lluís va deixar 221 morts i més de 700 ferits amb l'únic objectiu de les d’ escampar el pànic i la por entre la població civil.

La historiadora lleidatana Mercè Barallat no es cansa de repetir en els seus textos i xerrades suportada per diversa documentació de l’època que el Liceu fou un objectiu militar escollit expressament per tot allò que simbolitzava i que el franquisme, un cop ocupats tots els Països Catalans, aniquilaria.

L’any passat es va produir el 70 aniversari d’aquells fets i diversos supervivents, entre ells la meva àvia, van assistir a la inauguració d’un monument a la memòria de les víctimes del Liceu Escolar, una escultura de ferro clavada a terra amb un únic text, dignitat, memòria i vida.

Aquest fet hem sembla una imatge perfecta d’aquesta pretesa recuperació de la memòria històrica “light” que alguns duen a terme, un cartell sense cap explicació, sense assenyalar els culpables d’aquell bombardeig i per extensió de 40 llargs anys de manca de llibertats, assassinats i retrocessos en tots els camps del progrés humà. Es aquesta memòria històrica selectiva la mateixa que permet que els carrers de Lleida llueixin encara els noms de tots alcaldes feixistes que governaren la ciutat i que permet que l’anterior alcalde Siurana declarés que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes”.

La mateixa memòria que permet que Garzón exhumi les foses comunes acusant-ne els promotors i oblidant els seus fills predilectes que continuaren amb gran entusiasme el camí iniciat pels seus tutors, persones com Fraga o el mateix Samaranch als que se’ls atorga una pàtina de respectabilitat i d’immunitat o els còmplices actius i necessaris com la jerarquia de l’església catòlica.

No parlem de la guerra del 36 al 39, parlem de recuperar la memòria del franquisme i d’aquells que van mantenir la dictadura aquells anys, parlem d’explicar a tothom el que va ser i assenyalar tots i cadascun dels culpables.

Els morts del bombardeig de Lleida van ser silenciats pels feixistes un cop van entrar a la ciutat fins al punt que el registre del cementiri municipal corresponent a aquells dies ha desaparegut. Encara som a temps d’evitar que això passi, d’escriure sobre paper, en els llibres que les nostres filles i fills llegiran, el que és i el que va suposar 50 anys de feixisme, amb totes les dates o fets, però també amb tots els noms i cognoms de qui en va formar part.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Tots junts


El proper dimarts diverses organitzacions, casals i col·lectius de Ponent anirem a les 19:00 davant de la Paeria en solidaritat amb els companys i companyes de Girona encausats per la crema de fotos del rei per l'Audiència Nacional.
Organitzacions del que es coneix com l'Esquerra Independentista i d'altres amb sensibilitats mes llibertaries ens concentrarem a la plaça de l'Ajuntament. La gent de la CUP ens trobarem amb la gent de Maulets, de la SEPC, del Casal Ocell Negre, del Casal Pere III, de l'AJLL o de la Maranya per protestar contra aquestes imputacions i per deixar clar que allí on volem anar es cap a la independència, que cada cop son mès i que ja no ens fan por.
Manquen col·lectius que caldria que hi fossin com els targarins perque vull! o la gent de a les trinxeres que ja han mostrat en diverses ocasions la seva solidaritat cap als encausats i que, de ben segur, si no estan al cartell es únicament per problemes de temps i comunicació.
Ens queda molt i molt camí vers la unitat popular però actes com aquest que uneixen diferents sensibilitats en una mateixa lluita en son un petit pas.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Assemblea de la CGT de Ponent


Sota una pancarta amb el lema: "només hi ha un camí: DIGNITAT I LLUITA" avui hem dut a terme, al local del sindicat de l'Avinguda Catalunya, l'assemblea de la CGT de Ponent on hem esboçat les linees de treball futures i on s'ha renovat el secretariat permanent.

Una cinquantena de persones ens hem trobat per discutir i debatre sobre les diverses ponències presentades i per concretar com hem de tirar endavant aquest projecte comú que ja compta amb gairebé quatre-cents afiliats i afiliades i que com ha dit el Paco, component indispensable d'aquest motor , constitueix un dels sindicats mes significatius de Ponent.

Tal com ha dit el Bruno, el secretari general de la CGT de Catalunya, ens trobem amb un moment difícil però també esperançador. Difícil pels acomiadaments que ja s'anuncien per tal de que els empresaris no disminueixin el seu benefici anual i que farà que haguem d'esmerçar moltes energíes en la defensa dels llocs de treball. Difícil per les succesives privatitzacions que continuen sense aturar-se i que precaritzen els llocs de treball de les empreses que passen a capital privat, i difícil perquè enmig de tot això, els que haurien de ser teòricament els i les nostres representants/es aproven solucions com les 65 hores setmanals (que de ben segur ells no compliran).

Però també és esperançador. Aquesta "crisis" ha fet una cosa que fins ara semblava impensable i es que la gent quan diguis la paraula capitalisme ja no et miri com un bitxo raro i que, com a mínim, es parin a pensar el que vol dir.

Es aqui on nosaltres tenim camp per difondre la idea, el nostre missatge, per incidir sobre una població mes atenta que abans per escoltar les alternatives, i ho hem de fer. La CGT es planteja focalitzar la seva lluita en la denúncia d'aquest sistema amb campanyes com les de la lluita contra les 65 hores, les privatitzacions o una ILP per evitar que l'article 52 o 56 de l'Estatut dels Treballadors permeti als empresaris "fer neteja", campanyes que han de servir de palanca en aquesta lluita de caire mes global en la denúncia d'aquest sistema.

El nou secretariat de Ponent te, doncs, molta feina per fer però les persones que la conformen, el Luís, la Blanca, el Josep Ramon, el Jose Ignacio o l'Anna han demostrat en les seves seccions sindicals o en els moviments socials dels que formen part, la seva vàlua i capacitat de treball i lluita. Les ponències, aprovades per unanimitat, els hi donen les eines perque aquestes persones, en secretaria col·legiada i amb el suport indisoensable de l'Assemblea, començin a caminar.

divendres, 10 d’octubre del 2008

La Coronela comença a caminar



La Coronela era la força armada que tenien diverses vil·les i ciutats amb finalitats defensives, formada per artistes i menestrals. A Lleida va tenir un pes molt important en la defensa d'aquesta el 1707 davant les forçes de Felip V i en els episodis que d'aquella batalla se'n desprengueren.

Doncs amb aquest nom i sota el subtítol de gastronomia d'alliberament començem un projecte de assemblea gastronòmica que varem iniciar el dissabte passat amb la primera assemblea constituent.

L'idea es ben simple i bàsica, disposar d'un espai de trobada i de reunió per menjar, parlar, i socialitzar ara que ens anem fent grans i el virus de les nenes i nens s'estén entre aquelles i aquells que no ens moviem de la barra (l'anterior espai de trobada).

TAmbé serà una perllongació del Casal Ocell Negre per tot allò que faci falta.

En fi, com es veu a la foto el camí encara es llarg i queda molta feina a fer (una part important sota les ordres del cap d'obres, reformes, i goteliers Ferran) però esperem que abans del proper 11 de setembre poguem obrir.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

La perversió del llenguatge


L’Oriol Yuguero, regidor de l’Ajuntament de Lleida pel PSC, ha penjat en el seu blog un article sobre la seva visió de l’onze de setembre a la ciutat i de l’ofrena al Roser.

Me l’he llegit i no hem puc estar de comentar-lo, mes enllà del que es pugi opinar d’aquest senyor i del seu ascens meteòric a càrrecs diversos, em centraré únicament i de manera breu en els seus comentaris que val la pena llegir (http://oriolyuguero.blogspot.com/).

Determinada gent ja ens te acostumats a expressions com “els extrems es toquen” però el que em fa més gràcia és aquesta perversió del llenguatge que s’utilitza de manera indiscriminada bàsicament pels partits que, òbviament, s’autoanomenen demòcrates. Resumint, feixista és tot aquell que està en contra del que pensen i que s’atreveix a esperar-los a l’entrada del Roser per cridar ben fort que s’han venut el patrimoni públic i un símbol de la ciutat. Cal recordar que cada any s’ha dut a terme aquesta ofrena al Roser i cada any s’ha manifestat la oposició a la construcció del Parador sense voler, en cap cas, impedir la realització d’aquest acte a ningú, però si fer pal·lesa la queixa i la indignació per la renúncia que ha fet l’anterior tripartit a aquest espai públic per a fer-hi un hotel de luxe.

M’he estat mirant la definició al diccionari a veure si m’hauré equivocat!!. Es defineix feixisme com a:

[c. 1923; de l'it. fascismo, der. de fascio 'feix', al·lusió al feix dels lictors romans esdevingut símbol d'aquest moviment italià]

m HIST/POLÍT 1 1 Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc.

2 Ideologia que inspirà el sistema polític instaurat a Itàlia per Mussolini.

2 p ext 1 Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.

2 Règim polític inspirat en aquesta ideologia.

3 Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.

Sincerament, jo, que vaig estar al Roser, no em veig en cap d’aquestes definicions. Però tan se val, el tema és eixamplar força el significat d’aquesta paraula (i d’altres de l’estil –violents, antidemòcrates...-) que tenen una connotació negativa i posar-ho tot en el sac. Hi podem posar-hi els membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre que van escridassar a tots els polítics ara transvassistes (abans no) que van tenir la vergonya d’anar a les Terres de l’Ebre, els obrers que fan vaga i tanquen als patrons als seus despatxos per negociar i –mira per on- fins i tot aquells companys seus de partit que escridassaven a l’anterior cap de l’Estat del PP en les manifestacions contra la guerra d’Iraq.

Penso que si aquells que van lluitar contra el feixisme (el de debò, el que assassinava els que pensaven diferent enterrant-los en foses comunes, el que torturava i empresonava la més petita dissidència) llegissin el blog i veiessin la banalització que esta fent d’aquest terme pensarien que encara estem al cap del camí en la lluita per la recuperació de la memòria històrica del que ha estat i es el feixisme.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

EL ROSER PARADIGMA DE LA POLÍTICA MUNICIPAL


Si el contenciós administratiu interposat per la Candidatura d’Unitat Popular no ho evita, en breu començaran les obres de reconversió del Roser, antiga ubicació del Museu Morera i l’Escola de Belles Arts, en un hotel de luxe sota el nom de Paradores Nacionales SA.

Aquest edifici es un símbol de la resistència de totes les lleidatanes i lleidatans a les tropes de Felip V que ocuparen Lleida el 1707. Una invasió que suposa, mitjançant el Decret de Nova Planta, l’intent sistemàtic d’extinció del català i de l’anorreament dels Països Catalans com a col·lectivitat. Mes enllà de la xifra de morts dins de l’edifici, es innegable el sofriment de la ciutat durant la guerra de successió i també es un fet que el Roser va esdevenir un dels símbols d’aquella ocupació que destruí bona part de Lleida i inicià l’ocupació del principat.

Les col·lectivitats i les nacions es nodreixen de símbols que les cohesionen i en forjen una identitat que els hi es pròpia, en el nostre cas el Roser es el nostre particular fossar de les Moreres, el símbol de la lluita per les llibertats com a poble i nació que cal preservar en la seva integritat.

El Roser ha estat també fins ara, un espai d’ús públic per a tothom amb l’Escola de Belles Arts i el museu Morera, un espai per al gaudiment de tota la població sense cap mena de restricció, un espai dins un edifici que forma part del nostre patrimoni arquitectònic del qual, a Lleida i gràcies en part a Felip V, no anem sobrats.

Ara fa més de tres anys, l’anterior tripartit d’esquerres va iniciar la seva política municipal de dretes privatitzant determinats serveis municipals (alberg, autobusos..) i en el cas del Roser acabant amb l’ús públic per convertir aquest edifici en un ús privat, en un hotel de luxe que, segons deien, hauria de dinamitzar el casc antic. Una afirmació que demostra una ceguesa i una ignorància important ja que només cal anar a fer un tomb pel barri per veure que el que convé no es un hotel de luxe per desplaçar als pocs habitants que encara hi viuen, la majoria sense recursos a altres barris, sinó mesures enèrgiques contra l’especulació i l’exclusió social.

Des de la CUP ens hem implicat decididament en la lluita per salvar el Roser ja que sintetitza el nostre ideari bàsic com a organització: el be comú, com a col·lectivitat i com a persones, davant del be privat.

Alguns ens diran que no hi havia res a fer i que aconseguir una petita habitació en la part posterior de l’edifici un dia a l’any era el màxim que es podia aconseguir. Des de la CUP hem demostrat que es pot anar mes enllà que un pacte vergonyant per unes engrunes i ja des del moment de l’anunci de la instal·lació del Parador al Roser ens vàrem posar a treballar amb d’altres organitzacions recollint més de 1500 signatures contra el projecte, sol·licitant la inclusió d’aquest edifici (actualment en tràmit) com a be d’Interès Nacional, organitzant amb èxit una manifestació on més de 2000 persones van sortir al carrer en defensa del Roser, realitzant al·legacions al projecte i, de moment, portant la renúncia de la Paeria a aquest edifici al tribunal contenciós administratiu. Mentre això passa els partits de dretes aplaudeixen la conversió i els anomenats d’esquerres, s’amaguen desitjant que s’acabin aviat les obres per no haver de donar explicacions.

Ara es el moment, abans que sigui massa tard, de reivindicar un Roser per tothom, un Roser íntegre símbol de la voluntat de ser poble, ara es el moment de salvar el Roser.