dissabte, 30 de novembre del 2013

Diàleg i debat pels serveis públics




Agustí Liñán i Pau Juvillà

Ara fa un mes, el 30 d’octubre, diversos moviments socials, col·lectius polítics, i sindicats de Lleida presentàvem al registre de la Paeria més de 1000 signatures, recollides després d’un treball col·lectiu, per sol·licitar una Audiència Pública que permeti debatre sobre la privatització dels serveis públics municipals.

Esperonats per les darreres privatitzacions que està duent a terme una Paeria que es desprèn, poc a poc, dels serveis públics en detriment d’empreses privades, per l’augment d’anys de concessió d’algunes d’aquestes empreses existents i per l’increment alarmant de la precarietat laboral en el conjunt dels serveis privatitzats, un conjunt de col·lectius, organitzacions i entitats ens posàvem a treballar.

Els primers fruits serien la “declaració en defensa dels serveis públics” de 8 de març de 2012 on 14 entitats, col·lectius i organitzacions manifestàvem que “Apostem per promoure i impulsar la gestió pública dels serveis públics, aturar les privatitzacions i revertir aquesta situació amb la preservació dels béns i serveis que conformen el sector públic municipal”, tot instant a “la Paeria per a què dugui a terme un procés de municipalització de tots aquells serveis bàsics que ara té en règim de concessió”

Repetiríem un any després amb una segona declaració amb 16 signants on denunciàvem que “la privatització anunciada de nous serveis per part de les diferents Administracions suposa un atac a aquestes garanties dels drets socials“ tot instant a “aturar les noves externalitzacions i privatitzacions anunciades i, pel que fa a les que ja es van dur a terme i on es constatin les deficiències esmentades anteriorment, es dugui a terme un procés de reversió de tots aquells serveis que s’han atorgat en règim de concessió”

Un treball col·lectiu, aquest cop més profund i enriquidor, que hem repetit de manera exitosa en aquesta darrera recollida de signatures per sol·licitar una Audiència Pública per debatre, a petita escala, sobre aquest model de ciutat, un model social i econòmic que aposta per deixar en mans privades la gestió dels serveis públics. Un model que no és exclusiu del partit que governa l’alcaldia sinó que és compartit per la resta de partits que tenen representació en el ple de l’Ajuntament de Lleida.

Una Audiència que ha d’esdevenir en un espai polifònic de debat sobre l’externalització dels serveis públics. Un espai on s’han de poder sentir totes les veus i els matisos tant a favor com en contra, des de la contraposició d’idees i, sobretot, des de la participació activa de totes aquelles persones i organitzacions que vulguin ser-hi en un espai obert de debat i diàleg.

És evident, però, que des la CUP la nostra posició és inequívoca. Una posició que aposta clarament per la defensa de la promoció i l’impuls de la gestió pública dels serveis comuns i que s’oposa sense embuts a la privatització dels serveis públics que tan sols persegueix la rendibilitat econòmica i que no està pensada per oferir un servei adequat als ciutadans i les ciutadanes.

En aquest sentit, la Candidatura d’Unitat entenem que la qualitat dels serveis que presta l’Administració té a veure amb la responsabilitat, la transparència i el compromís en la gestió pública, així com amb la garantia de la regularitat i continuïtat. Que cal mantenir els serveis bàsics en mans públiques per tal d’assegurar que els criteris sota els quals es gestionaran seran els d’igualtat, universalitat en l’accés i vocació del servei a la ciutadania, i que no seran criteris merament mercantilistes o economicistes.

I cal dir també ben fort que existeixen alternatives reals, de recuperació de la gestió pública de serveis privatitzats com per exemple, en el cas d’Arenys de Munt amb la municipalització del servei d’aigües, i que se suma al del servei de neteja de Celrà (ambdós amb alcaldia de la CUP), entre d’altres.

L’Audiència només és una petita finestra a la participació i al debat ciutadà que cal fer créixer i que cal donar continuïtat amb la Comissió de Seguiment de les conclusions que en surti. Amb els col·lectius, organitzacions i persones que hi participin haurem començat a construir tímidament una praxi de treball des de la base, oberta i participativa.

I és també una certesa que des de la CUP treballarem de manera constant perquè l’Ajuntament de Lleida utilitzi totes les eines per tornar a prendre el control econòmic i democràtic dels serveis públics per posar-los a disposició de la majoria.

dijous, 21 de novembre del 2013

Una caixa plena d'eines



Article elaborat conjuntament per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida i per Òscar Mendoza, de la CUP de Vilanova i la Geltrú

L’any 1888 es fundava a Barcelona un dels grans sindicats (en afiliació i estructura) de l’Estat Espanyol, la Unió General de Treballadors. Posteriorment, el 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, Solidaritat Obrera convocaria un Congrés Obrer Nacional en el Teatre de Belles Arts, també a Barcelona, on s’acordaria la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Quedarien així constituïts dos dels grans sindicats presents avui en els Països Catalans. La resta ho farien durant el tardofranquisme (les primeres Comissions Obreres s’organitzaven cap al 1960) i cap als vuitantes amb la creació, el 1985, la Confederació Sindical Catalana (CSC) -provinent d’una part del SOC (Solidaritat d'Obrers de Catalunya) fundat el 1958-, el 1987 la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya i finalment la CGT (hereva de la CNT) el 1989.

Aquestes organitzacions sindicals creixerien i prendrien força en el tardofranquisme, la transició i els anys de les reconversions industrials, participant en vagues i en mobilitzacions constants contra el desmantellament de l’estat del benestar incipient que iniciarien els governs del PSOE i que continuaren, de manera eficient, els del PP.

En aquell context, els sindicats esdevindrien eines de lluita i de transformació d’un sistema social, el franquisme, empoderant treballadors/es. Uns quants, els més grans, acabarien canviant el seu paper d’eina de ruptura i transformació per una de gestió, assessorament i defensa de drets laborals en àmbits i sectors concrets, sense una visió de conjunt i renunciant al canvi de model econòmic.

Els altres continuarien, i continuen, en la construcció d’un espai de qüestionament del sistema econòmic i social aportant propostes i apostant per la construcció d’un contrapoder en un marc nacional que es present, en mes o menys força, en cadascun d’ells.

I malgrat tot aquestes organitzacions han sofert una campanya sostinguda i continuada de desprestigi. Des de l’esquerra, denunciant el pacte social i el seu significat i des de la dreta en l’atac sistemàtic no d’un sindicat en concret sinó del sentit primigeni d’aquestes organitzacions i dels seus objectius. Una carregada contra els sindicats des d'ambdós cantons que acaba afectant a tots i crea un clima de deslegitimació del sindicalisme en general. Una raó que explica perquè, segurament, l’Estat Espanyol és un dels estats de la Unió Europea amb més baixa afiliació de treballadors a les organitzacions sindicals.

El desencontre dels treballadors/es i de l’esquerra transformadora cap als grans sindicats no ha comportat, com semblava que hauria de ser, un increment de militància en els sindicats anomenats “alternatius”. Així entre UGT i Comissions Obreres i la resta existeix una diferència abismal d’afiliació. Aquestes dues centrals sindicals juntes representen prop del 90% dels treballadors afiliats a nivell estatal i la resta correspondrien a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) amb més d'un 3 % de representativitat i més de 10.000 afiliats, la Confederació General del Treball (CGT) que és prop del 2%, i menys suport reben altres sindicats com la Confederació Sindical Independent de Funcionaris (CSI-CSIF), la Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

És també una evidència que, als Països Catalans, aquells que van dir no a una transició que no va ser més que una transacció, aquells que es van oposar als Pactes de la Moncloa, aquells que van seguir defensant les llibertats nacionals durant i després de la dictadura i els seus hereus dels 70 i 80 no van construir una única eina sindical que aplegués totes les sensibilitats com si feu l’independentisme d’esquerres al País Basc amb la creació de Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB) durant el tardofranquisme.

Segurament, la inexistència d'un referent sindical massiu de classe treballadora i d'àmbit nacional català s'explica per múltiples raons. Una d'elles, de ben segur és el fort arrelament històric de la CNT en bona part dels Països Catalans, cosa que ha dut a definir l'anarcosindicalisme com un “fet diferencial català”. D'altra banda, cal tenir en compte que les primeres Comissions Obreres, malgrat tenir l'impuls del PSUC (i el PCE a nivell estatal), tenien un caràcter assembleari, combatiu i unitari i, a les seves files, trobem militants independentistes.

Aquesta situació descrita anteriorment envers l’afiliació sindical es reprodueix en la mateixa CUP, on segons “Cop de Cup” de Julià de Jòdar i David Fernàndez i després d’una enquesta que es passà als regidors i regidores ”un 81% no està afiliat a cap associació de treballadors. Un 9% sí i un 3% en grau superior, perquè son delegats sindicals. Un 6% no respon”.

Del 12% que sí estan afiliats, “un 55% tria la CGT, un 44% la COS (Coordinadora Obrera Sindical) i un 11% la Intersindical -CSC.” Així doncs, malgrat el que es podria pensar, la major part dels càrrecs electes municipals de la CUP trien la CGT, amb un component de transformació social molt potent però amb unes idees difuses en quant a la qüestió nacional dels Països Catalans. Menys preferències tenen la COS o la Intersindical-CSC que, amb ferma voluntat de ruptura i transformació el primer, i menys el segon, defensen inequívocament el marc dels Països Catalans. Un cas similar passa amb la Intersindical Alternativa de Catalunya, on hi ha militància de la CUP i malgrat defensar el dret a l'autodeterminació manté lligams amb altres Intersindicals d'arreu de l'Estat espanyol.

D'altra banda, en una anàlisi de la situació sindical actual cal tenir present que les transformacions en el món del treball (amb la terciarització i la progressiva precarització imposada per les tesis neoliberals imperants) fan necessàries la revisió de les formes d'organització dels i les treballadores i les formes de lluita per la defensa i la conquesta dels drets socials i laborals. Les organitzacions sindicals s'han mostrat, en aquest cas, instruments poc àgils per a adaptar-se a un món laboral i social canviant i han vist com l'assemblearisme de base i altres elements de mobilització han pres forma on abans ho feien les organitzacions sindicals tal i com les hem entès fins ara. Sovint s'han conformat coordinadores, campanyes, col·lectius al voltant d'una o més reivindicacions on han coincidint en un treball en xarxa els sindicats alternatius, organitzacions de l'Esquerra Independentista (també la CUP) i membres de diversos moviments socials i associatius.

Els diversos factors econòmics exposats ara mateix i la desregulació constant de la normativa laboral i de la negociació col·lectiva (aquesta darrera tocada de mort) preveuen un futur proper molt difícil per a la classe treballadora, temps difícils, de mobilitzacions constants, de molta feina per a les organitzacions sindicals i obreres.

La desafecció creixent que pateixen les organitzacions sindicals (bàsicament les mal anomenades “majoritàries”, però no només) entre els treballadors i treballadores, l'atomització de l'afiliació sindical entre la militància de l'Esquerra Independentista, i aquesta manca d'adaptació a les demandes actuals de la classe treballadora, requereixen una reflexió en quant als objectius d'organització de la classe obrera catalana que és un dels trets característics de l'Esquerra Independentista.

Hi ha qui ha plantejat alguna vegada la necessitat d'unificar els i les sindicalistes independentistes i d'esquerres sota una mateixa organització. Per tot l'exposat fins ara, creiem que avui per avui no és encertat ni viable. Les referencialitats dins de la CUP i, per extensió, en una part important de l'Esquerra Independentista són múltiples en el camp sindical. A més s'està produint com en altres àmbits una transformació en les formes d'organització i de lluita de la classe treballadora, que explica, com hem vist, la creació continua de xarxes i complicitats al seu entorn que no han de tenir, necessàriament, una vinculació orgànica.

Som del parer que, en el moment actual, el més important és la unitat d'acció en el camp sindical i la lluita per la classe treballadora de tot col·lectiu i organització sindical que tingui com a objectiu la superació del capitalisme com a única forma de construir una societat basada en els principis de justícia social.

I els i les militants de l'Esquerra Independentista que tenim filiació sindical hem de participar activament, fent créixer la consciència que el futur de les classes populars està en mans de elles mateixes i hem de continuar treballant en xarxa i estrenyent lligams amb els col·lectius que davant de les agressions de l'Estat i el Capital i la apatia d'un sector de la societat lobotomitzat pels mitjans de control social, lluiten pel futur. I tenim la necessitat de difondre el nostre missatge d'independència com a oportunitat de constituir una nova societat, independència com a instrument d'alliberament social. I tenim aquesta necessitat per la necessitat d'una majoria social per a assolir els nostres objectius. Perquè volem construir un país per a la majoria; no volem canviar de marc, volem canviar el quadre sencer.

És en aquests paràmetres que hem de reflexionar quina eina volem o si el que ens cal, avui, es tenir-ne una caixa plena.