dissabte, 27 de desembre del 2008

200 morts mes sobre la pau a Gaza


Just avui, quan m’estava acabant de llegir el darrer llibre de la Naomi Klein, “La Doctrina del Xoc” Israel ha comès una nova matança a aquest camp de concentració que s’anomena franja de Gaza. Com dir-ne sinó d’una extensió de 365 quilòmetres quadrats, amb una longitud de 45 quilòmetres i una amplada mínima de 6 i màxima de 12, on hi viuen aproximadament un milió i mig de persones amb un atur superior al 50% i un bloqueig per aire, terra i mar que amb prou feines deixa entrar els aliments bàsics.

Doncs el llibre de la Klein, que m’ha agradat força, dedica un dels seus darrers capítols a Israel. Bàsicament diu que Israel va anar a Oslo, tal i com deia Shimon Peres el 1993 “no busquem la pau de les banderes, estem interessats en la pau dels mercats” i es que en aquells moments alguns empresaris israelians van pensar que la guerra continuada ja no era una opció sinó un llast per a que Israel s’acabés convertint en un centre estratègic, logístic i de marketing per a tota la regió com un Singapur o un Hong Kong.

Dues coses van alterar el procés d’Oslo, d’una banda l’arribada d’un milió de jueus de l’antiga Unió Soviètica (un 18% de la població!) que va reduir la dependència d’Israel de la ma d’obra palestina i, de l’altra, la ràpida expansió de l’economia de la seguretat (de la que els Israelians son els “reis” tal i com diu Klein: “va crear un fort gust dins dels sectors més rics i poderosos d’Israel per abandonar la pau en favor de la lluita contra el terror que s’expandia constantment”.

Diu també que l’economia no és en cap cas la motivació primària de l’escalada de la violència a la zona des del 2001, però “allò que ha produït el boom de la seguretat nacional és el canvi en la direcció d’aquesta pressió, que ha creat un altre sector poderós interessat en la violència continuada”.

Fa menys de dues setmanes el Fayez, secretari General del sindicat independent més combatiu de Gaza, que ha pogut sortir de la franja després d’un any de demanar-ho, ens va convidar a una reunió a la que vàrem assistir el Marc Sallas i jo com a representants de la CUP. A banda d’explicar-nos algun projecte que li ronda pel cap, ens va exposar la dramàtica situació de les palestines i els palestins, envoltats per murs de 6 metres, bloquejats, amb una escassetat brutal d’aliments i medicines i amb continus talls en el subministrament del fluid elèctric.

Em pregunto si encara hi ha persones que creguin les paraules de pau de l’Estat d’Israel quan du a terme aquest bloqueig sobre la Franja de Gaza i episodis com el d’avui amb la matança avui de 200 persones.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Mes por que una pedregada


El 16 de desembre el Parlament Europeu va rebutjar per una amplia majoria la directiva que contemplava, entre d’altres, les 65 hores setmanals tot i que per ser mes exactes no es que la Directiva hagi desaparegut sinó que ara s’inicia un període de 90 dies en els que la Comissió Europea i el Parlament iniciaran un procés intern de debat per a dotar d’un nou redactat definitiu aquesta proposta de Directiva.

La proposta de modificació de la directiva sobre l’ordenació del temps de treball realitzada pels ministres de treball de la Unió Europea, a banda de les famoses 65 hores “proposava” d’altres mesures com per exemple la definició del concepte de “període inactiu d’atenció continuada”, temps que el treballador es troba en el lloc de treball, a la disposició de l’empresari, però sense prestar servei ni exercir les seves funcions que no es computa a efectes de res, ni de sou, ni de jornada ni en relació als descansos. Aquest nou concepte en principi seria aplicable, per exemple, a guàrdies on només es comptabilitzaria les hores de treball efectiu d’aquestes.

L’aturada, ni que sigui temporal, d’aquesta Directiva es una més que bona notícia per totes i tots els treballadors (òbviament qui demana la seva existència no farà mai aquestes 65 hores) però el fet de que la majoria del grup socialista del Parlament Europeu hi hagi votat en contra hem fa mala espina.

Segurament soc massa malpensat però no m’acabo de creure que els mateixos que van votar a favor de la Constitució Europea, un tractat de lliure comerç entre els Estats d’Europa que restringia la circulació de persones i liberalitzava la dels diners, els mateixos que han votat, entre d’altres, a favor de la Directiva Bolkestein, de la Directiva de la vergonya i els mateixos que tenen en la seva agenda econòmica les paraules com flexibilització del mercat de treball, competitivitat i adaptació respecte les noves demandes i d’altres que en el fons no volen dir res mes que precarització laboral ara, de sobte, es converteixin en els defensors dels drets socials i laborals.
De ben segur que la Directiva tornarà al Parlament Europeu per a la seva votació, segurament mes suavitzada en els aspectes més escandalosos però plena en el seu contingut i en aquesta tendència inexorable cap a de la retallada de drets laborals i socials. Cal estar atents i organitzats.

dijous, 18 de desembre del 2008

PONENT DIEM NO ALS ARE


El dia 4 de desembre, L’Assemblea Territorial de la CUP de Ponent integrada per les assemblees locals de Balaguer, Biosca, Lleida, Plana d’Urgell i Torà, vàrem presentar al·legacions al Pla Director de Ponent que inclou les Àrees Residencials Estratègiques d’Almacelles, Balaguer, Les Borges Blanques, Cervera, Lleida, Mollerussa i Tàrrega.

Les Àrees Residencials Estratègiques (ARE) neixen com a resultat de les previsions de demanda de pisos en base al creixement demogràfic previst i la demanda d’habitatges protegits en l’actualitat. Es basen en “projeccions oficials demogràfiques” que estipulen que cada any es formen unes 40.000 noves llars i son tramitades d’urgència pel que la seva construcció es molt més ràpida que qualsevol altre desenvolupament. De fet, abans de dos anys han d’estar urbanitzades i s’han d’acabar tots els edificis abans de 5 anys.

Aquestes ARE suposen una continuïtat en el model de creixement urbanístic desmesurat i ecològicament insostenible, engrossint els pisos en construcció o projectats a les ciutats on es te prevista la seva implantació tot i la desacceleració en la seva venda i construcció. En el cas de Lleida l’ARE suposa un increment en 3300 habitatges quan els estudis realitzats pel Ministeri de l’Habitatge, Lleida es la setena població de l’Estat Espanyol en proporció al rànquing espanyol d’estoc immobiliari amb una ratio de 20 habitatges cada 1000 lleidatans. El cas mes clar d’això és, però, el de Tàrrega, que amb 15000 habitants te prevista la construcció d’un ARE de 2522 habitatges que suposa un increment poblacional de 5000 persones, una quarta part de la població existent en cinc anys.

Aquesta intervenció urbanística atempta contra l’autonomia dels Ajuntaments. Es la Generalitat qui defineix la seva ubicació i tipologia envaint competències als ens municipals i eliminant els canals de participació ciutadana obligatoris i previstos per la legislació vigent en matèria de planejament urbanístic. Els grans trets de la planificació urbanística quedaran doncs decidits impedint el posicionament de la ciutadania.

Actualment, el problema no és la manca de pisos, el problema es la manca de pisos a preus assequibles. En els darrers temps ha crescut més el nombre de pisos construïts que el nombre de persones que en necessiten un. A més, les condicions actuals per obtenir un habitatge de protecció oficial exclouen fins i tot a les persones mes necessitades (el preu de l’habitatge de protecció concertat és de 2183,04 euros/m2 de superficie útil).

Des de la CUP entenem que el que cal es garantir el dret a l’habitatge i aquest no pot basar-se en la generació de mes sol urbà sinó que cal realitzar mesures enèrgiques per garantir aquest dret de manera real fomentant, per exemple, la rehabilitació o la introducció al mercat de pisos buits. En l’actualitat la xifra dels habitatges buits a la província de Lleida, segons estudis realitzats pel Ministeri de l’Habitatge, es troba prop dels 8200 pisos buits nous.

Per tot això vam presentar aquestes al·legacions al Pla Director de Ponent i no ens quedarem aquí sinó que endegarem una campanya d’informació i denuncia d’aquestes ARE i del model de creixement a que responen.

dimarts, 9 de desembre del 2008

La crisi explicada als nens


El dimecres passat vaig anar al local de la CGT de Ponent on el Josep Manel Busqueta, economista i pastisser, va fer una xerrada sobre la crisi que seria una mica “la crisi explicada als nens” o “als que no en tenen ni idea d’economia” com és el meu cas.

D’entrada, considero que el Josep Manel és el que en futbol és diria, un crack, diguem-ne que fa intel·ligible i fàcil l’economia que és, normalment, mes aviat espessa. El Seminari d’Economia Crítica Taifa, del qual ell en forma part, és una eina valuossísima d’anàlisis però sobre tot, una eina propositiva. Els “taifos” fan una gran feina que considero imprescindible pel conjunt de l’esquerra transformadora i anticapitalista aportant elements d’anàlisis i de superació del sistema capitalista.

En fi, dit això ja us podeu imaginar que vaig trobar la xerrada més que interessant. Bàsicament va venir a dir que aquesta crisi del capitalisme és diferent. De l’anterior, als anys 70, el capitalisme se’n va sortir gràcies, en part, a la globalització i a les privatitzacions que van permetre un nou flux de diners. Des de llavors fins ara la diferència entre l’economia real (la que produeix “coses” tangibles) i la financera, és de 1 a 50, s’ha creat una gran bombolla de diners sobre coses que no existeixen. Es quan, per exemple, algú compra un barril de petroli a 3 anys vista i, abans d’arribar a tenir-lo, aquest ha canviat 7 o 8 cops de mans augmentant en cada venda el seu preu sense que tingui un recolzament real. Això i les subprime, els fons de risc, etc. etc......

Diu el Josep Manel que es donen unes circumstàncies, com són el col·lapse ecològic, el col·lapse humà i l’esgotament dels recursos naturals que faran una crisi que posarà realment en perill aquest sistema injust per naturalesa i és aquí on ens hauríem d’unir totes i tots, primer per aturar les privatitzacions del que encara queda públic i per garantir no perdre els pocs drets socials i laborals que ens queden i desprès per subvertir el sistema. En definitiva, un programa de mínims per sortir de la nostra atomització i esdevenir, com a mínim, una alternativa real.

Demà estarà a Reus i l’any que ve a Girona, no us el perdeu.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Una bona iniciativa


La Secretaria de Comunicació de la CGT de Catalunya, coordinada per l'incansable Joan Rosich i conjuntament amb la gent del setmanari la Directa han endagat una excel·lent iniciativa, s'ha enviat un escrit a totes les federacions comarcals i locals de la CGT amb exemplars de la Directa per tal de donar aquest projecte i properament esta previst enviar-ne als locals que la CGT en els diferents llocs de treball.


En la carta, signada conjuntament per la CGT i la Directa es demana, no solament subscripcions necessàries per garantir la viabilitat econòmica del projecte, sinó també col·laboració i ajuda per la confecció de la revista enviant totes les informacions, lluites, campanyes i activitats que es dugin a terme per les diferents seccions sindicals, sindicats o federacions.


Em sembla una molt bona iniciativa que suposa un pas mes en la infectació, aquesta interacció entre diferents col·lectius, organitzacions i persones de l'esquerra transformadora, que ha tingut pasos destacables com el periòdic Dos Dies o la defensa d'espais com Can Vies.


La CGT esta sense cap mena de dubte, en el bon camí, iniciatives com aquesta ho confirmen.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Aturem la roda de carro


Les forçes fosques i reaccionaries que amenaçen la Coronela es fan sentir cada cop amb mes insistència, el seu alé i la seva olor a tancat i vell es començen a escampar pel local com boira espessa entre els munts de runa.
Cal evitar que el projecte nou, fresc i vital es converteixi amb el rebedor d'un padrí, amb tapet de ganxillo, mobles ratats i figuretes de porcellana pels punxons dels caragols sobre la tele, es hora de fer un pas valent, un pas cap una vertadera gastronomia d'alliberament.
Es l'hora de lluitar contra l'amenaça de la reacció, cal evitar la roda de carro penjada del sostre (tal i com insinua el cap d'obra amb la seva mirada d'escurçó), la forca penjada de la paret i per damunt de tot, el mural de la Lleida del segle XV a la paret.

Ho podem evitar, es l'hora de votar i no eludir responsabilitats: http://www.lacoronela.blogspot.com/

diumenge, 23 de novembre del 2008

ARRIBEN ELS ARE


Les Àrees Residencials estratègiques s’estableixen a partir de la redacció de 12 plans directors urbanístics, l'aprovació definitiva dels quals es preveu pel primer trimestre de l'any vinent segons ens diuen. Es desenvoluparan 100 ARE en un total de 86 municipis catalans, cosa que suposarà la construcció de més de 90.157 nous habitatges en més de 1.598 hectàrees de sòl.

Aquestes ARE son una conseqüència del Pacte Nacional per l’Habitatge i neixen com a resultat de les previsions de demanda de pisos en base al creixement demogràfic previst i la demanda d’habitatges protegits en l’actualitat, es basen en “projeccions oficials demogràfiques” que estipulen que cada any es formen unes 40.000 noves llars. Aquests càlculs no tenen en compte, entre d’altres, l’increment de la precarietat laboral i el preu actual de l’habitatge, que fan que les vendes estiguin en un procés clar de desacceleració.

Crec que tal i com estan les coses existeixen molts motius per oposar’s-hi. El primer i mes evident es que les ARE segueixen el model de creixement urbanístic insostenible fomentant la nova construcció en detriment de la rehabilitació o accions directes i contundents per posar fi a l’especulació sobre l’habitatge, bàsicament actuant sobre tots aquells pisos desocupats (l’”Atlas Estadístico de las Áreas Urbanas de España 2006” detectava que hi ha 452.921 habitatges buits a Catalunya, el que significa el 13,7% del parc total català).

A banda les ARE envaeixen les competències en matèria urbanística de l’Ajuntament. Aquests plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques son elaborats pel Govern prèvia consulta als ajuntaments, per tant aquesta requalificació dels terrenys es du a terme mes enllà de l’agenda urbanística del propi ajuntament i retalla en la pràctica encara més les possibilitats d’intervenció dels veïns en les decisions urbanístiques de l’Administració (com seria el cas dels POUM) i de debat polític (no passa per aprovació del ple municipal).

El Xavier Navarro, regidor de Vilafranca del Penedès, ho explica de manera prou clara i concisa, diu: “els ARE son creixement, progre, però creixement”, sota aquests plans directors s’amaga una bombolla pels promotors, una operació urbanística de creixement insostenible i especulatiu.

El dissabte dia 19 de novembre s’acabava el plaç per a la presentar al·legacions al Pla Director de les Terres de l’Ebre, que contempla tres Àrees Residencials Estratègiques, una a Tortosa amb 684 habitages nous, una altra a Amposta amb 1260 i una tercera a Mora d’Ebre amb 551. Els companys i les companyes del Panxampla, amb l’ajuda de la Comissió de juristes de la CUP que han fet una feina impressionant, van presentar al·legacions.

El dia 29 de novembre presentarem les al·legacions públicament a tots els Plans Directors per part de la CUP, i al desembre l’Assemblea Territorial de la CUP a Ponent, amb gent de Balaguer, Lleida, Tàrrega i Mollerussa, presentarem les al·legacions al Pla Director Urbanístic de les terres de Ponent.

Semblaria que la única solució per garantir el dret a l’habitatge es basa únicament en la construcció i la venda, doncs no, cal anar mes enllà i en aquests moments això no passa per l’ARE.

divendres, 14 de novembre del 2008

ENTRE TOTS L’HEM TOMBAT


El dia 20 de novembre del 2006 es lliuraven a l’Ajuntament de Lleida 1500 signatures per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”. Conjuntament a les signatures s’adjuntava una relació de tota la terminologia feixista present en aquells moments a la ciutat de Lleida on hi destacava, entre d’altres, el monòlit construït “como perenne recuerdo a los que cautivos en ella ofrendaron su vida por Dios y por España”.

Aquesta recollida de signatures formava part d’una campanya iniciada amb anterioritat per organitzacions com la CGT o l’Assemblea de Joves i continuada per d’altres per la Candidatura d’Unitat Popular de Lleida. Una campanya que ha estat de denuncia constant al llarg d’aquests 6 anys contra l’existència dels símbols feixistes i on es van dur a terme, a banda de la recollida de signatures, concentracions, actes de denúncia, peticions a la Paeria o substitucions de les plaques que encara ara, conserven el nom dels alcaldes que varen governar Lleida sota el règim del general Franco.

L’inici de la campanya fou el 30 de gener de 2002, quan a comissió especial de denominació de carrers, amb els vots de PSC-PSOE, ICV, PP i CiU aprovava el nom de Casimiro Sangenís per un dels nous carrers a construir en l’ampliació de Pardinyes, prop dels Barris Nord, un Sangenís que a banda de haver estat alcalde de Lleida sota el feixisme de l’any 1967 al 1974, fou també voluntari a les ordres de l’exèrcit feixista, president de la Diputació i que pels seus “mèrits” fou àmpliament recompensat per la dictadura amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la encomienda del Mérito Civil.

Fou en aquells moments quan el llavors alcalde de Lleida, el Sr. Antoni Siurana, declarà que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes”. Ara, 6 anys després, el Paer en cap, sr. Angel Ros, preguntat per la retirada dels noms dels alcaldes feixistes dels carrers de Lleida declara "Aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ".

Ens agradaria que el sr. Ros fes públic quin mèrit feu, per exemple, l’Alcalde Recasens, que ocupà el càrrec de Paer en cap un dia, el 18 de juliol del 1936 i que fou l’organitzador de la trama civil del cop militar per tenir l’honor de posar nom a una avinguda de la nostra ciutat, o el més que demòcrata Ramon Areny i Batlle, alcalde de Lleida de 1939 a 1941 durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració i on, sota el seu mandat i fins l’any 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

Des del 2002 fins ara ni PSC, ni CiU, ni ERC, ni ICV ni, òbviament, el PP, han dut a terme cap iniciativa per començar la substitució dels símbols feixistes de la nostra ciutat. Només la feina constant de diferents organitzacions, d’on cal destacar sense cap mena de dubte l’Assemblea de Joves de Lleida, i el suport de més 1500 ciutadans han iniciat el camí perquè Lleida es vegi lliure d’aquesta simbologia.
Encara queda molt de camí, cal substituir el noms dels feixistes dels nostres carrers, cal retirar la medalla d’or que la Paeria concedí al dictador Franco i cal que la Diputació retiri també el títol de “Presidente Honorario de la Diputación de Lérida” concedit a Franco l’any 1942 i la “Medalla de Oro de la Província”. Les lleidatanes i lleidatans hem demostrat que junts es possible, hem aconseguit l’enderroc del monòlit feixista i ara mes enllà del corporativisme de determinats polítics, cal continuar amb la resta.

diumenge, 9 de novembre del 2008

GARANTIES LINGÜÍSTIQUES


Sovint pel matí, quan he d’anar amb el cotxe a treballar, poso el meu rabiòmetre a 0 i escolto la tertúlia de la COPE fins que ja no puc més. Aquests dies he recordat amb enyorança les enceses intervencions dels “tertulians” quan es van posar en marxa, cap a l’any 2005, les Oficines de Garanties Lingüístiques. Semblava que començava una neteja contra els castellanoparlants a Catalunya assimilable a el que van fer el tercer Reich contra els jueus, gitanos o homosexuals.

Mirant per internet a pàgines web o blogs dels tolerants i bilingües he trobat els següents comentaris sobre aquests organismes que son bastant aclaridors:

“El regreso de la inquisición, con sus delaciones y sus confidentes. Las Oficinas de Garantías Lingüísticas son el nuevo instrumento nacionalista de control de la libertad de los ciudadanos.”

“A la utilización de métodos mafiosos para imponer el catalán, a pesar de que en teoría solo es co-oficial, y quien no quiera hablarlo y hablar solo español está en su derecho, se unen ahora las prácticas nazionalsocialistas y franquistas de multar haciendo caso a denuncias anónimas.El verdadero rostro del nazionalismo, y la vergüenza de tener un gobierno nacional que se lo consiente, con tal de sentar el culo en el sillón y de que la caixa les perdone tropecientos millones de modo irregular. Lo dicho, puras prácticas mafiosas al más puro estilo del tercer reich”.

“D.V.- ¿Qué es la llamada Gestapo lingüística?J.D.- Este es un término muy descriptivo propio de regimenes totalitarios, pero que se adecua a lo que está pasando. Actualmente se han creado cinco oficinas de “garantías lingüísticas”, donde los ciudadanos pueden denunciar las “irregularidades”, desde la rotulación del castellano en lo comercios, el menú de los restaurantes, hasta facturas o contratos… Este es un gobierno que promueve la delación de unos ciudadanos contra otros. Y todo sobre el presupuesto absurdo de “vivir plenamente en catalán.”

“ Recordemos que las oficinas de garantías lingüísticas de la Generalitat son un órgano opresor que se encarga de recibir denuncias de “amables” ciudadanos quejosos de ver solamente la lengua castellana en un establecimiento o empresa.Estas oficinas tienen capacidad sancionadora y evidentemente recaudadora.Las denuncias se pueden realizar on-line en esta página web Parece ser que las casi 200 denuncias que se tramitaron el año pasado han dejado una buena saca a Montilla, Carod y los suyos.”

Doncs be, el dimarts hi vaig anar a queixar-me de l’administrador de finques del bloc on visc. Fa un any, quan vam arribar, en la primera reunió li vaig dir si podia fer les actes almenys en català, al que hem va dir que no i que tot i que sabia que la llei l’obligava (el Codi Civil Català) no ho pensava fer. Li vaig demanar que constes en acta la meva petició de la que, obviament, va fer cas omís.

Li vam fer un escrit que vam enviar per correu certificat demanant-li (entre d’altres coses) que fes les actes en català. També cas omís.

En la darrera reunió es va repetir el mateix tema amb idèntica resposta. En fi que després de tot això vaig pensar que era hora de fer valer els meus drets i vaig anar a l’Oficina de Garanties Lingüístiques de Lleida, la “checa” nacionalista de la meva ciutat d’on surten els milicians amb fusells per fer neteja de tot aquell qui gosi parlar en una llengua diferent del català.

Doncs be, res del que m’esperava, ni comissaris polítics, ni menjanens ni res de res. Únicament una oficina d’atenció on es posen amb contacte amb el denunciat per esbrinar el que ha passat i demanar-li, si us plau, que es porti be.

En el meu cas, arran de les “proves” del delicte que portava, ja hem van dir que era probable que no els contestes i que passarien la queixa a l’Agència Catalana de Consum que si tenia capacitat sancionadora.

Cal dir que hem van atendre molt be i que n’estic força content. La meva denúncia segueix el seu procés i espero que acabi a bon port.

En tot cas penso que la supervivència d’una llengua com la nostra, oprimida i minoritzada es difícil quan es basa en la militància personal i quan existeix una llengua majoritària que disposa de tot l'aparell d'un Estat a darrera per assegurar-ne la seva hegemonia. La solució es ben clara, no?

dijous, 30 d’octubre del 2008

Lleida, 2 de novembre de 1937

Eren gairebé les 16:00 del 2 de novembre de 1937 quan la meva àvia s’entossudia a no acabar-se un plat d’olla barrejada davant la mirada atenta dels seus pares. Mentre, per la finestra entraven els crits i les rialles dels seus companys i companyes que feien cua per entrar a l’escola racionalista just davant mateix de casa seva.

Va ser llavors quan la Aviazione Legionaria italiana va deixar anar les seves bombes sobre Lleida durant cinc llargs minuts en els quals la família Sirvent corria al celler de sota de casa per protegir-se i sortir-ne poc després per veure la massacre que l’aviació feixista havia dut a terme.

48 persones entre nens i professors restaven escampats o sota les runes d’aquella escola impulsada per Frederic Godàs, basada en un model pedagògic on els valors de la igualtat, la llibertat l’ajuda mútua, i el saber compartir eren l’eix vertebrador de l’aprenentatge.

El bombardeig concentrat bàsicament sobre el centre de la ciutat amb el Liceu escolar i el mercat de Sant Lluís va deixar 221 morts i més de 700 ferits amb l'únic objectiu de les d’ escampar el pànic i la por entre la població civil.

La historiadora lleidatana Mercè Barallat no es cansa de repetir en els seus textos i xerrades suportada per diversa documentació de l’època que el Liceu fou un objectiu militar escollit expressament per tot allò que simbolitzava i que el franquisme, un cop ocupats tots els Països Catalans, aniquilaria.

L’any passat es va produir el 70 aniversari d’aquells fets i diversos supervivents, entre ells la meva àvia, van assistir a la inauguració d’un monument a la memòria de les víctimes del Liceu Escolar, una escultura de ferro clavada a terra amb un únic text, dignitat, memòria i vida.

Aquest fet hem sembla una imatge perfecta d’aquesta pretesa recuperació de la memòria històrica “light” que alguns duen a terme, un cartell sense cap explicació, sense assenyalar els culpables d’aquell bombardeig i per extensió de 40 llargs anys de manca de llibertats, assassinats i retrocessos en tots els camps del progrés humà. Es aquesta memòria històrica selectiva la mateixa que permet que els carrers de Lleida llueixin encara els noms de tots alcaldes feixistes que governaren la ciutat i que permet que l’anterior alcalde Siurana declarés que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes”.

La mateixa memòria que permet que Garzón exhumi les foses comunes acusant-ne els promotors i oblidant els seus fills predilectes que continuaren amb gran entusiasme el camí iniciat pels seus tutors, persones com Fraga o el mateix Samaranch als que se’ls atorga una pàtina de respectabilitat i d’immunitat o els còmplices actius i necessaris com la jerarquia de l’església catòlica.

No parlem de la guerra del 36 al 39, parlem de recuperar la memòria del franquisme i d’aquells que van mantenir la dictadura aquells anys, parlem d’explicar a tothom el que va ser i assenyalar tots i cadascun dels culpables.

Els morts del bombardeig de Lleida van ser silenciats pels feixistes un cop van entrar a la ciutat fins al punt que el registre del cementiri municipal corresponent a aquells dies ha desaparegut. Encara som a temps d’evitar que això passi, d’escriure sobre paper, en els llibres que les nostres filles i fills llegiran, el que és i el que va suposar 50 anys de feixisme, amb totes les dates o fets, però també amb tots els noms i cognoms de qui en va formar part.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

Tots junts


El proper dimarts diverses organitzacions, casals i col·lectius de Ponent anirem a les 19:00 davant de la Paeria en solidaritat amb els companys i companyes de Girona encausats per la crema de fotos del rei per l'Audiència Nacional.
Organitzacions del que es coneix com l'Esquerra Independentista i d'altres amb sensibilitats mes llibertaries ens concentrarem a la plaça de l'Ajuntament. La gent de la CUP ens trobarem amb la gent de Maulets, de la SEPC, del Casal Ocell Negre, del Casal Pere III, de l'AJLL o de la Maranya per protestar contra aquestes imputacions i per deixar clar que allí on volem anar es cap a la independència, que cada cop son mès i que ja no ens fan por.
Manquen col·lectius que caldria que hi fossin com els targarins perque vull! o la gent de a les trinxeres que ja han mostrat en diverses ocasions la seva solidaritat cap als encausats i que, de ben segur, si no estan al cartell es únicament per problemes de temps i comunicació.
Ens queda molt i molt camí vers la unitat popular però actes com aquest que uneixen diferents sensibilitats en una mateixa lluita en son un petit pas.

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Assemblea de la CGT de Ponent


Sota una pancarta amb el lema: "només hi ha un camí: DIGNITAT I LLUITA" avui hem dut a terme, al local del sindicat de l'Avinguda Catalunya, l'assemblea de la CGT de Ponent on hem esboçat les linees de treball futures i on s'ha renovat el secretariat permanent.

Una cinquantena de persones ens hem trobat per discutir i debatre sobre les diverses ponències presentades i per concretar com hem de tirar endavant aquest projecte comú que ja compta amb gairebé quatre-cents afiliats i afiliades i que com ha dit el Paco, component indispensable d'aquest motor , constitueix un dels sindicats mes significatius de Ponent.

Tal com ha dit el Bruno, el secretari general de la CGT de Catalunya, ens trobem amb un moment difícil però també esperançador. Difícil pels acomiadaments que ja s'anuncien per tal de que els empresaris no disminueixin el seu benefici anual i que farà que haguem d'esmerçar moltes energíes en la defensa dels llocs de treball. Difícil per les succesives privatitzacions que continuen sense aturar-se i que precaritzen els llocs de treball de les empreses que passen a capital privat, i difícil perquè enmig de tot això, els que haurien de ser teòricament els i les nostres representants/es aproven solucions com les 65 hores setmanals (que de ben segur ells no compliran).

Però també és esperançador. Aquesta "crisis" ha fet una cosa que fins ara semblava impensable i es que la gent quan diguis la paraula capitalisme ja no et miri com un bitxo raro i que, com a mínim, es parin a pensar el que vol dir.

Es aqui on nosaltres tenim camp per difondre la idea, el nostre missatge, per incidir sobre una població mes atenta que abans per escoltar les alternatives, i ho hem de fer. La CGT es planteja focalitzar la seva lluita en la denúncia d'aquest sistema amb campanyes com les de la lluita contra les 65 hores, les privatitzacions o una ILP per evitar que l'article 52 o 56 de l'Estatut dels Treballadors permeti als empresaris "fer neteja", campanyes que han de servir de palanca en aquesta lluita de caire mes global en la denúncia d'aquest sistema.

El nou secretariat de Ponent te, doncs, molta feina per fer però les persones que la conformen, el Luís, la Blanca, el Josep Ramon, el Jose Ignacio o l'Anna han demostrat en les seves seccions sindicals o en els moviments socials dels que formen part, la seva vàlua i capacitat de treball i lluita. Les ponències, aprovades per unanimitat, els hi donen les eines perque aquestes persones, en secretaria col·legiada i amb el suport indisoensable de l'Assemblea, començin a caminar.

divendres, 10 d’octubre del 2008

La Coronela comença a caminar



La Coronela era la força armada que tenien diverses vil·les i ciutats amb finalitats defensives, formada per artistes i menestrals. A Lleida va tenir un pes molt important en la defensa d'aquesta el 1707 davant les forçes de Felip V i en els episodis que d'aquella batalla se'n desprengueren.

Doncs amb aquest nom i sota el subtítol de gastronomia d'alliberament començem un projecte de assemblea gastronòmica que varem iniciar el dissabte passat amb la primera assemblea constituent.

L'idea es ben simple i bàsica, disposar d'un espai de trobada i de reunió per menjar, parlar, i socialitzar ara que ens anem fent grans i el virus de les nenes i nens s'estén entre aquelles i aquells que no ens moviem de la barra (l'anterior espai de trobada).

TAmbé serà una perllongació del Casal Ocell Negre per tot allò que faci falta.

En fi, com es veu a la foto el camí encara es llarg i queda molta feina a fer (una part important sota les ordres del cap d'obres, reformes, i goteliers Ferran) però esperem que abans del proper 11 de setembre poguem obrir.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

La perversió del llenguatge


L’Oriol Yuguero, regidor de l’Ajuntament de Lleida pel PSC, ha penjat en el seu blog un article sobre la seva visió de l’onze de setembre a la ciutat i de l’ofrena al Roser.

Me l’he llegit i no hem puc estar de comentar-lo, mes enllà del que es pugi opinar d’aquest senyor i del seu ascens meteòric a càrrecs diversos, em centraré únicament i de manera breu en els seus comentaris que val la pena llegir (http://oriolyuguero.blogspot.com/).

Determinada gent ja ens te acostumats a expressions com “els extrems es toquen” però el que em fa més gràcia és aquesta perversió del llenguatge que s’utilitza de manera indiscriminada bàsicament pels partits que, òbviament, s’autoanomenen demòcrates. Resumint, feixista és tot aquell que està en contra del que pensen i que s’atreveix a esperar-los a l’entrada del Roser per cridar ben fort que s’han venut el patrimoni públic i un símbol de la ciutat. Cal recordar que cada any s’ha dut a terme aquesta ofrena al Roser i cada any s’ha manifestat la oposició a la construcció del Parador sense voler, en cap cas, impedir la realització d’aquest acte a ningú, però si fer pal·lesa la queixa i la indignació per la renúncia que ha fet l’anterior tripartit a aquest espai públic per a fer-hi un hotel de luxe.

M’he estat mirant la definició al diccionari a veure si m’hauré equivocat!!. Es defineix feixisme com a:

[c. 1923; de l'it. fascismo, der. de fascio 'feix', al·lusió al feix dels lictors romans esdevingut símbol d'aquest moviment italià]

m HIST/POLÍT 1 1 Sistema polític implantat a Itàlia per Mussolini, poc després de la Primera Guerra Mundial, caracteritzat per un nacionalisme radical que esdevingué una autèntica dictadura amb partit únic, censura de premsa, tribunals militars per als delictes polítics, sindicats verticals, etc.

2 Ideologia que inspirà el sistema polític instaurat a Itàlia per Mussolini.

2 p ext 1 Ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc.

2 Règim polític inspirat en aquesta ideologia.

3 Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.

Sincerament, jo, que vaig estar al Roser, no em veig en cap d’aquestes definicions. Però tan se val, el tema és eixamplar força el significat d’aquesta paraula (i d’altres de l’estil –violents, antidemòcrates...-) que tenen una connotació negativa i posar-ho tot en el sac. Hi podem posar-hi els membres de la Plataforma en Defensa de l’Ebre que van escridassar a tots els polítics ara transvassistes (abans no) que van tenir la vergonya d’anar a les Terres de l’Ebre, els obrers que fan vaga i tanquen als patrons als seus despatxos per negociar i –mira per on- fins i tot aquells companys seus de partit que escridassaven a l’anterior cap de l’Estat del PP en les manifestacions contra la guerra d’Iraq.

Penso que si aquells que van lluitar contra el feixisme (el de debò, el que assassinava els que pensaven diferent enterrant-los en foses comunes, el que torturava i empresonava la més petita dissidència) llegissin el blog i veiessin la banalització que esta fent d’aquest terme pensarien que encara estem al cap del camí en la lluita per la recuperació de la memòria històrica del que ha estat i es el feixisme.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

EL ROSER PARADIGMA DE LA POLÍTICA MUNICIPAL


Si el contenciós administratiu interposat per la Candidatura d’Unitat Popular no ho evita, en breu començaran les obres de reconversió del Roser, antiga ubicació del Museu Morera i l’Escola de Belles Arts, en un hotel de luxe sota el nom de Paradores Nacionales SA.

Aquest edifici es un símbol de la resistència de totes les lleidatanes i lleidatans a les tropes de Felip V que ocuparen Lleida el 1707. Una invasió que suposa, mitjançant el Decret de Nova Planta, l’intent sistemàtic d’extinció del català i de l’anorreament dels Països Catalans com a col·lectivitat. Mes enllà de la xifra de morts dins de l’edifici, es innegable el sofriment de la ciutat durant la guerra de successió i també es un fet que el Roser va esdevenir un dels símbols d’aquella ocupació que destruí bona part de Lleida i inicià l’ocupació del principat.

Les col·lectivitats i les nacions es nodreixen de símbols que les cohesionen i en forjen una identitat que els hi es pròpia, en el nostre cas el Roser es el nostre particular fossar de les Moreres, el símbol de la lluita per les llibertats com a poble i nació que cal preservar en la seva integritat.

El Roser ha estat també fins ara, un espai d’ús públic per a tothom amb l’Escola de Belles Arts i el museu Morera, un espai per al gaudiment de tota la població sense cap mena de restricció, un espai dins un edifici que forma part del nostre patrimoni arquitectònic del qual, a Lleida i gràcies en part a Felip V, no anem sobrats.

Ara fa més de tres anys, l’anterior tripartit d’esquerres va iniciar la seva política municipal de dretes privatitzant determinats serveis municipals (alberg, autobusos..) i en el cas del Roser acabant amb l’ús públic per convertir aquest edifici en un ús privat, en un hotel de luxe que, segons deien, hauria de dinamitzar el casc antic. Una afirmació que demostra una ceguesa i una ignorància important ja que només cal anar a fer un tomb pel barri per veure que el que convé no es un hotel de luxe per desplaçar als pocs habitants que encara hi viuen, la majoria sense recursos a altres barris, sinó mesures enèrgiques contra l’especulació i l’exclusió social.

Des de la CUP ens hem implicat decididament en la lluita per salvar el Roser ja que sintetitza el nostre ideari bàsic com a organització: el be comú, com a col·lectivitat i com a persones, davant del be privat.

Alguns ens diran que no hi havia res a fer i que aconseguir una petita habitació en la part posterior de l’edifici un dia a l’any era el màxim que es podia aconseguir. Des de la CUP hem demostrat que es pot anar mes enllà que un pacte vergonyant per unes engrunes i ja des del moment de l’anunci de la instal·lació del Parador al Roser ens vàrem posar a treballar amb d’altres organitzacions recollint més de 1500 signatures contra el projecte, sol·licitant la inclusió d’aquest edifici (actualment en tràmit) com a be d’Interès Nacional, organitzant amb èxit una manifestació on més de 2000 persones van sortir al carrer en defensa del Roser, realitzant al·legacions al projecte i, de moment, portant la renúncia de la Paeria a aquest edifici al tribunal contenciós administratiu. Mentre això passa els partits de dretes aplaudeixen la conversió i els anomenats d’esquerres, s’amaguen desitjant que s’acabin aviat les obres per no haver de donar explicacions.

Ara es el moment, abans que sigui massa tard, de reivindicar un Roser per tothom, un Roser íntegre símbol de la voluntat de ser poble, ara es el moment de salvar el Roser.

diumenge, 21 de setembre del 2008

El Xavier, fil conductor lliure i combatiu


El diumenge passat es va publicar al suplement dominical del diari SEGRE, el Lectura, un reportatge molt interessant, titulat Terra ferma Lliure que, escrit per en David Bassa, tracta de les petjades de Terra Lliure a les terres lleidatanes.

Durant tot l’article es citen frases i paraules del Xavier Barberà que expliquen o contextualitzen el relat. L’article s’acaba amb una entrevista d’una pàgina on, només amb el titular, ja queda ben clar de quin peu calça: “La democràcia Espanyola no és una democràcia real”, en ella desgrana diferents aspectes de la seva història personal i de l’actualitat política per acabar afirmant la seva militància a la CUP.

El Xavier es un d’aquells militants de pedra picada, treballador, amb una gran lucidesa i capacitat d’anàlisi política que ha passat tota la seva vida a l’independentisme més militant i combatiu, ni els anys de presó ni clandestinitat, ni els cops rebuts l’han fet moure de la seva lluita per la independència i el socialisme.

És per això que, quan vàrem decidir presentar la candidatura de la CUP a les passades eleccions municipals a Lleida, no vàrem tenir cap dubte que li havíem de proposar de tancar-la. Ens va fer molt contents que ho acceptés i que s’impliques de manera activa en les municipals, d’on va participar en l’acte central de campanya.

Durant el procés de gestació de la CUP a Lleida i el seu creixement, el Xavier ens hi ha acompanyat sempre disposat a ajudar-nos i aconsellar-nos, el seu suport ha estat important a l’hora de que la CUP de Lleida siguem el que som.

Tancar la llista va ser el nostre petit homenatge, el nostre reconeixement a un lleidatà que fa de fil conductor necessari amb la nostra història de lluita de la qual sembla que n’haguem oblidat unes generacions que calen recuperar.

Cal que tornem a unir els llaços trencats i donem, a aquells que han lluitat abans que nosaltres, el reconeixement que es mereixen.

dijous, 11 de setembre del 2008

L'onze a Lleida


Havia de ser un onze diferent, mes enllà de les circumstàncies en clau nacional, a Lleida, en tenim una de ben especial. Es molt probable que si el contenciòs administratiu interposat per la CUP no ho evita, properament s'iniciin les obres per fer del Roser, símbol de la resistència lleidatana contra les tropes de Felip V que n'assasinà decenes en el seu interior, un Parador Nacional. Així passem d'un edifici d'ús públic, com es en l'actualitat, a un hotel de luxe. Bravo pel tripartit d'esquerres que ho va aprobar!


La lluita per salvar Roser be de molt lluny i en ella hi han confluit moltes organitzacions, col·lectius i persones a títol individual de la nostra ciutat, fins a aconseguir més de 2500 signatures de les que la Paeria n'ha fet cas omís.


Com cada any, hem esperat a la porta del Roser, on tradicionalment es fan les ofrenes la diada, als polítics que han fet possible aquesta "reconversió" per dir-los-hi ben fort el que son, per cridar-los que el Roser no esta en venda, que es de totes les lleidatanes i lleidatans.


No sabem ben be perque però aquest any hi ha hagut un desplegament inusual dels mossos que, de seguida, ens han tancat ens uns pocs metres. Ens hem fet sentir, per davant nostre han passat Convergència i després Unió, també els d'Iniciativa fent veure que aixó no anava amb ells, de cara a la recepció (amb canapés) que es fa dins de l'edifici, i finalment el PSC amb l'alcalde Ros al davant.


En aquell moment es quan ha començat el sarau, un antidisturbis -conegut a Lleida pel seu tarannà dialogant- s'ha encarat amb un company de l'Assemblea de joves que únicament cridava, com podreu veure en qualsevol de les fotos que circulen per internet, i l'ha acabat tirant a terra, amb l'ajuda de dos mossos mes, i de manera molt violenta, detenint. A la resta ens han espentejat amb alguna ajuda en forma de porra per treuren's d'allí. Feia temps que a Lleida no veiem una cosa així.


Hem dut a terme la manifestació, convocada per la CUP, l'Assemblea de Joves i amb la col·laboració del Casal Ocell Negre, amb molt bona participació (200 persones segons la premsa) i posteriorment l'acte polític, amb parlaments de som lo que sembrem, per una Catalunya lliure de transgènics, un record especial per les companyes i companys represaliats, l'AJLL, la CUP i com no podia ser d'altra manera, amb una ovació pel company detingut que era alliberat hores després.


Doncs ho tenen clar, aquest onze, com ja haviem decidit, era l'inici d'una intensificació de la campanya per defensar el Roser, ja es poden calçar.

diumenge, 7 de setembre del 2008

La Falcata reobre al crit de lliure i socialista.


Ahir dissabte la Falcata va reobrir després de mesos de tancament i com es diria en llenguatje habitual amb "nova direcció". El Miqui, El Ramon i molta altra gent (Mariona, Anna, Eva...) han estat treballant intensament aquests últims dies per deixar-la preparada per la festassa d'ahir.

Jo que era una mica escèptic hauré de callar i felicitar-los, han fet una feinada de por, feina de la que no es veu (instal·lació elèctrica nova, extracció, etc..) i de la que si (pintar, lavabos nous..) que els ha fet treballar de valent per a fer nèixer una nova Falcata que continua sent la Falcata que tots coneixíem, alegre i combativa.
La festa va començar amb els bastoners del Pla de l'Aigua, cada cop més en forma i amb balls nous (m'agrada força l'esquerrana) i Revolta Diatònica per seguir amb el vermut popular. Després va començar el concert de La Carxofa i la Ceba, el duet barceloní que versionen cançons de tot tipus amb molt d'encert i llavors va arribar el moment que el temps es va paralitzar, entre els crits del públic va sortir el Jordi Prenafeta a cantar per aclamació popular, després d'anys d'abscència dels escenaris, el seu himne ja mític: "Lliure i socialista la terra que volem" el públic va embogir, alguns amb llàgrimes als ulls, marcant un punt d'inflexió a la festa, que va continuar amb un garrotin que no s'acababa mai amb el Pau Llop com a bertsolari major fent l'ullet al pardal rocker en alguna de les seves intervencions finals.
A partir d'aqui la festa va continuar amb punxadiscos però després de viure aquest moment històric que quedarà gravat en la memòria de la Falcata vaig creure convenient anar a dormir (llàstima que la Blau no ho hagi pensat igual).
En fi, una festassa perque la Falcata començi amb bon peu. Endavant!!


dimarts, 2 de setembre del 2008

100


Bon any aquest 2008 per la premsa alternativa, mal anomenada de contrainformació. Un any d’enhorabona pels mitjans de comunicació que ens descriuen la realitat que ens envolta de manera crítica o que ens relaten tot allò que els mass media, sotmesos al dictat dels interessos dels grups empresarials que els posseeixen no diuen o be expliquen a traves del sedàs del benefici dels seus amos.

El juliol d’aquest any sortia el número 100 de la Directa, aquest projecte sorgit dels moviments socials que amb un esforç constant ha aconseguit consolidar-se i créixer en participació i qualitat superant el repte que suposa la seva periodicitat setmanal. Un periòdic plural que ha esdevingut lectura setmanal obligada per saber que es cou de punta a punta els Principat i de bona part dels Països Catalans.

També el setembre d’aquest any sortirà el número 100 de la vuitena època del Catalunya que es va iniciar el setembre del 2002 a partir del número 36. Encara recordo quan el Jordi Martí ens proposava al Joan i a mi, aquell estiu al local de la CGT de Reus, de fer-nos càrrec d’aquest projecte. Malgrat les reticències inicials i les nostres objeccions, la seva tossuderia ens va acabar convencent i poc a poc ha aconseguit que mes persones es sumin al projecte del qual ell n’és el coordinador indispensable amb el compromís ferm, expressat en aquell primer número de ”contribuir a construir l’espai contrainformatiu català” i, tal i com es deia en l’editorial de “ser la veu de la CGT de Catalunya, la veu de les lluites socials, la veu de la Catalunya resistent que construeix una alternativa que volem, evidentment llibertària i per tant diversa”.

El Catalunya, sense perdre en cap moment la seva funció d’òrgan d’expressió de la Confederació General del Treball de Catalunya, s’ha esdevingut com un periòdic mensual obert a tots els moviments socials i les lluites de transformació social amb el treball com a eix vertebrador on també hi tenen cabuda la poesia, el teatre, o el debat ideològic i sobre tot a esdevingut un espai obert a col·laboracions de persones de molt diferent sensibilitat amb un objectiu comú, el de la lluita de baix cap dalt cap una organització social justa, cap una transformació social real.

Mercès a aquests dos mitjans i a d’altres germans com l’Accent o el Pèsol Negre entre d’altres ens n’hem assabentat de la victòria de Can Vies o de la reivindicació, lluita i victòria dels conductors d’autobusos, dues fites històriques que també hem tingut aquest 2008 i que han suposat la barreja entre sindicats i moviments socials en un precedent sobre el que cal seguir treballant.

També aquest any hem assistit al fluxe constant d’informació entre aquests mitjans de comunicació popular que s’ha materialitzat en el periòdic Dos Dies en recolzament als conductors d’autobusos de BCN i que ha estat possible mercès a la feina de la gent de l’Accent, la Directa, el Catalunya o la Solidaritat Obrera.

Els llaços que hem anat teixint necessiten de projectes transversals com aquests que ens permetin tenir una visió del que succeeix i ens aportin elements per a l’anàlisi crítica del que ens envolta. La xarxa de mitjans de que disposem es rica i diversa però la seva supervivència es sempre difícil per la seva aposta valenta per l’autogestió i la informació no condicionada als interessos econòmics, per tot això aquests 100 números son una excel·lent notícia.

dissabte, 16 d’agost del 2008

La revolució en cartells







El dimecres 13 d'agost varem fer una sortida "familiar" a Montserrat i vam poder visitar (entre d'altres) l'exposició de cartells de la guerra civil que acull el seu Museu. Casualitat que la Sapiens d'aquest mes en parla i la deixa força bé.

El títol és Recordar per no tornar-hi. Cartells de la Guerra Civil Espanyola amb comentaris fets en un to "neutre" fent especial èmfasi en la destrucció i mort que suposen les guerres en general, i les civils en particular. Que sí, que està molt bé, i que tenen raó, però no va ser una guerra i ja està, no van ser dos bàndols que van lluitar en una guerra civil sense més, i això es pot veure en aquesta exposició que agrupa els cartells de manera temàtica i cronològica (sindicats, col·lectivitzacions, nens, dones...).
Uns cartells que, a banda de fer crides a la lluita fan també parlen de la necessitat de l'educació i l'alfabetització entre els soldats, de les ventatjes de les col·lectivitzacions, d'un feminisme incipent - especialment els de mujeres libres- o de l'especial cura i atenció als infants - llavor de revolució- .

Fa molta gràcia veure cartells de la setmana dels infants, que era la festivitat que substituia la festivitat religiosa de reis, o el cartell on s'anunciava el Catalunya, el primer diari de la CNT en català i que tingué directors tant importants com Peiró. Cartells de la CNT, de la JSU, del POUM, d'Estat Català, de la UGT i de molts altres, sovint dibuixats per personatjes tant importants com el mateix Fontserè i impresos en empreses col·lectivitzades.
Uns missatges que parlen de revolució i d'una transformació social que es feia el dia a dia i que malhauradament el feixisme, amb la conivència internacional, va esclafar. Va ser una guerra civil dels qui creien en una revolució social a construir des de molts punts de vista davant dels qui només volien obediència i submissió, l'inici del feixisme que assolaria Europa tres anys mes tard.

diumenge, 10 d’agost del 2008

UN TAL RAFEL ROVIRA


Viu i treballa a Lleida, aquesta ciutat boirosa i freda que malgrat tot la considera el Paradís. Te un despatx al mig del carrer Cavallers prop del bar del Ferran on en Rafel, culé convençut, deixa passar les hores entre cafès, lectures de diaris esportius i fent, conjuntament amb l’amo del bar, d’entrenador frustrat amb la barra com a banqueta. Aquest es, tal i com es diu en els anuncis dels diaris locals: ”Rafel Rovira. Detectiu privat. Resolem amb la màxima confidencialitat casos d’infidelitat, estafa i tots aquells problemes que se us pugin presentar”.

Independentista fins al moll de l’ós, antic militant del MDT, aquest detectiu atípic aprofita sempre que pot per escoltar els seus estimats Desperdicis Clínics (aquell grup que va demostrar que es podia fer punk en català) i d’altres de mes actuals com els Pirats Sound System que tarareja al seu amic mosso d’esquadra, a qui li uneix una profunda amistat malgrat pensi que “de blau, verd o marró, es un cabró és un cabró”. Rafel Rovira es el nostre antiheroi.

Tots els camins porten a Romania, editat per Pagès editors, es la seva primera aventura escrita pel seu alter ego, en Ramon Usall, militant incansable de l’AEI, la CUIR i les diverses sigles en que s’ha estructurat l’esquerra independentista de Ponent, cap de llista en les darreres eleccions municipals per la CUP i ara, escriptor de novel·la negra.

El Ramon a construït una història fora del centralisme barceloní, que sembla exercir una força centrípeta sobre la resta del principat, amb una clara intenció de demostrar que Lleida es un escenari tan bo com qualsevol altre per desenvolupar-hi una novel·la negra, la trama de la qual s’ambienta també, conscientment, en una Romania sacsejada per una transició brutal al capitalisme i on l’autor no s’està de fer una reflexió sobre el socialisme real.

El personatge que ha creat, el detectiu Rafel Rovira, es una peça més en la normalització de l’independentisme, en la en la construcció d’uns paràmetres on ens puguem reconèixer fora del nostre entorn mes immediat, en instituir exemples ordinaris que comparteixen parts dels nostres somnis i anhels en diferents àmbits de la nostra vida quotidiana.

Es important normalitzar la projecció pública de l’esquerra independentista, visibilitzar-nos fora dels nostres espais de lluita i portar les nostres idees més enllà del nostre entorn mes proper i això passa per, entre d’altres, disposar de literatura on aquests pensaments s’exposin lliurement i amb normalitat.

El primer cas del Rafel es una història per llegir ara que estem al bell mig de l’estiu, espero no trigar gaire a veure que més es cou en el despatx del carrer Cavallers.

dimecres, 30 de juliol del 2008

On es el Museu Morera?

Ara que estic de vacances aprofito, com fem tothom, per dur a terme aquelles coses que el dia a dia no es deixa temps per fer, entre elles anar a veure l'exposició del meravellòs Leandre Cristòfol a la sala temporal (i provisional) del Museu Morera.

Un cop vista vaig pensar d'anar a veure l'exposició permanent del Museu i quina es la meva sorpresa quan hem diuen que no es troba visitable sinó emmagatzemada, ja que no es disposa de suficient espai.

Així doncs tot allò que des d'ERC ens van vendre quan es van vendre el Roser (on es trobava emplaçat el Museu Morera) ha resultat no ser veritat, i m'explico.

El juliol del 2005 el llavors regidor d'ERC, Xavier Sàez, ens anunciava un acord per acabar amb la provisionalitat del Museu Morera amb la construcció "sincronitzada" d'un nou museu i la conversió del Roser en un Parador Nacional amb la voluntat de que aquest procés no duri més de dos anys, durant el temps de les obres s'habilitaria el Casino.

Al desembre del 2006 s'habilitava la sala Leandre Cristòfol com a la seu de les exposicions temporals del Museu Morera i la primera planta de l'edifici del Casino per a la col·lecció permanent del Museu d'Art Contemporani.

Posteriorment aquesta col·lecció permanent es substituida també per una exposició temporal del Leandre Cristòfol i emmagatzemada sine die als baixos de la casa sacerdotal.

Al Juliol del 2007 comença el desallotjament de l'Escola de Belles Arts (també situada a l'edifici del Roser) per tal de començar les obres del Parador després de l'estiu i també s'envia el projecte del nou Museu Morera a Madrid.

El 19 de juliol s'anuncia que la Paeria aspira a tenir en marxa el 2009 el nou Museu d'Art que donarà continuitat al Morera.

Doncs hem sembla una mica increïble que sense haver començat les obres aquestes s'acabin en menys d'un any, el que si que hem sembla segur es que, si el contenciós administratiu de la CUP no propspera, abans del 2008 o a principis del 2009 el Parador Nacional estarà ocupant el Roser, un espai que era d'ús públic, amb una escola i un museu i que ara passarà, per gràcia de l'anterior tripartit, a privat.

Es així com aquest ajuntament del PSC i l'anterior de PSC, ERC i IC demostren el seu tarannà, primer fem l'hotel de luxe i desprès ja veurem si tenim temps i diners per fer el Museu d'Art, mentres les obres del Morera emmagatzemades en un soterrani.

dilluns, 21 de juliol del 2008

ODI


M'aixeco i tot esmorzant miro les noticies de TV3, altre cop Palestina. Aquest cop un soldat israelia disparà a un palestí lligat de mans, amb els ulls embenats i subjectat per un tinent coronel de l'exèrcit hebreu.

Les notícies de les humiliacions del poble palestí son gairebé constants i crec que acaben per ser tant quotidiianes que, malhauradament, ens i acostumem i ens deshumanitzem.

A l'abril d'aquest any vaig començar a escriure un altre post que no vaig arribar a publicar, en tot cas la meva amigueta Mariona m'ha convençut perque ho faci tot i que no n'estic gaire convençut, en tot cas aqui va:

Avui, com cada dia he anat a esmorzar al bar prop de la feina, al obrir el diari, en primera pàgina una foto de tres infants palestins morts amb la cara destrossada per la metralla sobre un jaç d’acer inoxidable i un quart nen aguantat en braços pel seu pare que mira al fotògraf amb barreja de tristesa, impotència i odi. He vist a la meva filla inert, tapada fins a mig cos com aquests nens, amb els ulls tancats, amb el seu rostre fet malbé, m’he vist a mi mateix tenint-la en braços sense poder tornar a veure mai mes el seu somriure i he pensat que son uns fills de puta.

L’explicació del govern Israelí deia que responen a un atac amb coets Kassam des de la Franja de Gaza contra el poble de Sderot l’exercit s’ha vist obligat a respondre, i ho ha fet de valent, amb un nutrit foc d’artilleria i tancs que han fet diverses víctimes, totes civils, entre elles aquests 4 nens.

A l’arribar a la feina, en el meu correu he trobat un email de la Layla, una dona valenta i coratjosa, alegre i optimista que ens va fer de guia la setmana llarga que varem estar, ara fa un any, a Gaza. Hem diu que cada cop es mes dificil d’aconseguir aliments i fuel i cada cop son mes cars, diu ella que es realment dificil trobar-los inclús per la gent que te feina, un escàs 20% de la població, que la situació esta molt deteriorada i que . Hem demana que li enviï una foto de la Blau, la meva filla, una mica d’alegria en la franja devastada. Torno a pensar en els 4 nens, es evident que l'odi genera odi.

dimarts, 15 de juliol del 2008

L'Europa fortalessa



Ho van intentar amb l'anterior Constitució Europea (res mes que un tracta econòmic) i ara ens colen per la porta falsa el tracta de Lisboa, que be a ser el mateix, novament un tractat econòmic però amb un nom menys grandilocuent com el de Constitució.




Aquella Europa que ens van vendre, garantia de drets i llibertats es treu la careta i ens demana treballar 65 hores i aplicar la Directiva de retorn, aixecant encara més els murs que ens separen de les nostres companyes i companys dels països del sud, aillant-nos i trencant la nostra solidaritat interna i de classe, això sí, sense posar cap mena de traba al moviment de capital entre Estats i transaccionals.




Penjo un article que ha fet l'Esther sobre la directiva de retorn que esta força be.




PER LA CONVIVÈNCIA I EL RESPECTE ALS DRETS HUMANS: REBUTJEM LA DIRECTIVA DE RETORN



Esther Sancho i Cepero



Advocada i membre de la CUP



Està comprovat que en temps de crisi econòmica, quan augmenta l’atur i empitjoren les condicions de vida de la classe treballadora, és quan surten a la superfície les actituds xenòfobes i quan els idearis feixistes troben camp per recórrer. La crisi immobiliària fustiga a tot l’entramat econòmic que vivia al voltant del fenomen de la bombolla immobiliària, però els primers castigats amb la recessió i l’augment del preu del petroli a tot Europa són els propis immigrants. Malgrat tot, la situació als seus països d’origen segueix sent molt pitjor, i si a nivell internacional no es vol solucionar aquesta gran diferència Nord-Sud, es tornaran a repetir episodis tan sagnants com el d’aquesta setmana amb la mort de quinze persones, nou d’elles nadons, durant la travessia d’una pastera amb destí a Almería. Amb aquest escenari de fons, el parlament europeu acaba d’anunciar dues polèmiques directives: la que augmenta la jornada laboral a 65 hores i la que determina l’empresonament d’immigrants durant 18 mesos per no tenir els papers en regla. Dues retallades de drets, en el primer cas laborals, i en el segon afectant directament als drets humans més elementals, que ens mostra quina és l’actual política comunitària.



L’Europa dels 27 ha esdevingut ja l’aturador de les polítiques socials i la mort en vida de les cartes de ciutadania, que havien ocupat bona part del debat en el passat, en què se’ns deia als euroescèptics que l’Europa social acabaria amb l’anomenat dèficit democràtic –terme emprat pels propis europeistes per referir-se a la manca de legitimitat, representativitat i capacitat legislativa del parlament europeu. Al que hi oposàvem que un parlament que no legisla no és un parlament, per molta ciutadania europea que es proclami als quatre vents. Però és que ara resulta que aquest parlament no democràtic, a més a més, no regula sinó que desregula normatives de què ens havíem dotat les societats avançades en les què, gràcies a no pocs sacrificis i unes quantes guerres, teníem uns drets laborals i un respecte als drets humans que ningú qüestionava.



No és acceptable que tornem endarrere amb qüestions tan bàsiques com la jornada de 40 hores setmanals (no dèiem que calia assolir les 35 hores..?) ni encara menys amb normes elementals de respecte als drets humans: la prohibició de privar de llibertat una persona que no hagi estat condemnada, mitjançant un procés just, per haver comés un delicte tipificat en el Codi Penal. Cal que tothom sigui conscient que la Directiva de Retorn suposa empresonar immigrants, siguin majors o menors d’edat, dins de centres de detenció que no compleixen amb condicions mínimes d’habitabilitat –dit per organismes protectors dels drets humans- durant 18 mesos, sense haver una acusació penal, sense haver-ho decidit un jutge ni haver estat garantit el dret de defensa (tal i com ha apuntat el Consejo General de la Abogacía, entre d’altres). Però sobretot cal ser conscients que aquesta directiva suposa fer de l’excepcionalitat una norma, que demà es pot fer extensiva sota una altra cobertura jurídica contra la llibertat ambulatòria, fins i tot, dels nacionals d’aquests estats i que, de ben segur, aquesta mesura no aturarà la desesperança dels nostres veïns del sud, disposats a morir en la mar abans que renunciar a un futur per als seus.

dimarts, 8 de juliol del 2008

ASSEMBLEA DE LA CUP: DEBAT I DIÀLEG

Aquest diumenge 6 de juliol s’ha clausurat, al teatre de Gràcia de Manlleu, l’Assemblea Nacional de la CUP que durant dos diumenges seguits ens ha fet trobar a gairebé tres-cents militants en aquesta vila d’Osona.

Un dels punts més importants que s’han tractat ha estat posar data i hora al que tothom veu com necessari, el debat estratègic del que volem ser, que durem a terme aquest desembre amb una metodologia, aprovada per l’Assemblea a proposta de dues CUPs, que promou la participació de totes i tots en la seva discussió.

L’altre punt ha estat el debat entorn d’una proposta d’estatuts confeccionada durant 9 llargs mesos per més d’una vintena de persones provinents de les diferents intercomarcals de que es composa la CUP, ara anomenades assemblees territorials, en un procés participatiu i obert on també hi ha participat les assemblees locals amb l’aportació d’esmenes i la pròpia Assemblea Nacional, que ha aprovat aquest document per una ampla majoria.

Val a dir que d’aquest debat i gràcies a les esmenes aprovades, els estatuts han reforçat encara més el seu caràcter assembleari, restringint les competències del Secretariat Nacional i potenciant, al meu entendre, les assemblees territorials, la base de la nostra organització, i el màxim òrgan d’expressió d’aquesta, la nostra Assemblea Nacional.

El debat, viu i en alguns moments intens, ha estat per damunt de tot respectuós i positiu. Intervencions com les del company Puma de Vilafranca i especialment l’Àlex de Molins han estat constructives i enriquidores des de la diferència de criteri i ajuden a la reflexió i a l’entesa entre totes i tots. I es que no podia ser d’una altra manera, el debat i la discussió, com digué el Ramon Usall, es intrínsec a qualsevol organització que tingui voluntat transformadora.

Aquests estatuts suposen un primer pas, petitet, en la construcció del projecte que es basteix lentament des de ja fa anys i que ara comença a agafar embranzida, ens dotem d’una estructura que potencia la seva base i crea una estructura totalment allunyada d’una organització clàssica, jeràrquica i vertical.

Ara, un cop acabat aquesta part del procés tenim davant el repte del debat estratègic del proper desembre que de ben segur ens ajudarà a consolidar la CUP com una alternativa potent i transformadora, integrada en l’esquerra independentista i profundament imbricada amb els moviments socials. Diàleg, debat i consens.

dimarts, 1 de juliol del 2008

ELS PEIRÓ I LA MEMÒRIA SELECTIVA


Aquest 2008 en farà 120 del naixement, el 18 de febrer de 1887, de Joan Peiró i Belis. La biografia d’aquest personatge és un exemple de lluita i superació, des dels 8 anys comença a treballar i no fou fins als 22 anys que aprengué a llegir i escriure, va ser director del diari Solidaritat Obrera i de l’únic periòdic escrit en català editat per la CNT, el Catalunya. Va ser també destacat dirigent de la Confederació on ocupà diversos càrrecs com la secretaria general el 1922 i fou un dels 4 ministres anarquistes conjuntament amb Federica Montseny, al govern republicà de Largo Caballero.

Després de la desfeta en la guerra civil fugí a França on fou capturat per la Gestapo, extradit a l’Espanya feixista i traslladat a la “Dirección General de Seguridad” de Madrid on fou interrogat i sotmès a mals tractes (va perdre vàries dents). Iniciat el procés i aplaçat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941, però la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna, essent afusellat el 24 de juliol del 1942 a Paterna, València.

La lluita, la integritat i el coratge del seu pare l’ha heretat, sense cap mena de dubte, la seva filla Guillermina Peiró. Ella hagué de marxar exiliada amb el seu pare a Narbona on va treballar a la verema i a causa de la primera vaga de la seva vida va ser despatxada. Posteriorment va retornar el 1945 a la seva vila natal, Mataró, i va continuar la lluita afiliada primer a la CNT i després a la CGT.

Un cop arribats a aquest extrem em pregunto què podem llegir d’aquestes persones i quin reconeixement han obtingut de les diferents institucions i organismes que es dediquen a l’anomenada recuperació de la memòria històrica. Puc assegurar que escàs, fins i tot quelcom tan bàsic com la revisió del judici que condemnà a mort a Joan Peiró, impulsada i duta a terme per l’advocat i historiador Pep Cruanyes, ha estat desestimat pel jutge sota el pretext que el procés és va dur a terme “segons la legalitat vigent” que és tant com dir, per exemple, que els camps d’extermini nazi no són condemnables perquè s’havien fet també d’acord amb la llei d’aquell moment.

Aquesta amnèsia respecte de Joan Peiró i d’altres personatges que han conformat la Catalunya més rebel i insubmissa, aquesta desmemòria de tot el que varen significar de lluita obrera i voluntat de transformació social, no és accidental. Al principat, la recuperació de la memòria històrica s’ha fet en bona part per construir la justificació històrica del catalanisme de dretes i conservador. Ara, les suposades esquerres, que han fet bandera de la recuperació de la memòria històrica, han aprovat una llei que permet la reivindicació parcial d’alguns dels protagonistes de la lluita contra el feixisme, però els hi nega l’anul·lació dels judicis que els condemnaren; la mateixa llei que permet l’exhumació selectiva d’algunes foses i l’existència de carrers amb els noms de qui les van propiciar.

Haurem d’esperar, en primer lloc que la Guillermina mori, i en segon lloc que s’hagi pogut buidar prou la memòria de Joan Peiró de la seva càrrega revolucionària per poder veure’ls en els llibres d’història. Això, o bé ens en ocupem nosaltres de recuperar-la.


dimecres, 25 de juny del 2008

Dos anys d'AJLL, una bona notícia.


El dissabte 28 de juny l'Assemblea de Joves celebra el seu segon aniversari amb una festa on hi hauràn els imprescindibles bastoners del pla de l'aigua, un acte polític i un concert a la plaça del dipòsit, al casc antic de LLeida.
I es que de ben segur que aquest any també ha donat per molt, per defensar el Roser, per lluitar contra la llei d'extranjeria, contra la simbología feixista que encara queda a la nostra ciutat i que el paer en cap es nega a retirar, contra l'homofòbia, a la defensa del dret a l'habitage amb la seva campanya "aquí no hi ha qui visqui" i per a moltes d'altres coses que segur que hem deixo, i es que també aquest segon any no s'han pogut estar quiets.
L'Assemblea de Joves ha demostrat, en aquests dos anys, gran una capacitat de mobilització i maduresa política realitzant campanyes i accions sense descuidar-se de la formació política, els i les seves militants han estat treballant colze a colze amb la resta dels moviments socials i organitzacions polítiques amb voluntat transformadora de la nostra ciutat, donant vida al Casal, col·laborant amb la CUP o la Maranya.
Penso que a la gent de la CUP ens fa força il·lusió veure crèixer i consolidar-se aquest projecte que ha de ser una part important del nostre futur polític. Es de justícia felicitar-los en aquest aniversari i encoratjar-los a seguir endavant.
I diumenge, l'Assemblea Nacional de la CUP a Manlleu!!
Per cert, el programa és:
DISSABTE 28 DE JUNY: JOCS, BASTONERS, SOPAR, ACTE POLÍTIC, CONCERT... i més!
2on aniversari de l'Assemblea de Joves de Lleida
Dissabte 28 de juny a la Plaça del Dipòsit de Lleida (Casc Antic):
19:30 Jocs populars per petits i gransActuació de la Colla Bastonera del Pla de l'Aigua i obertura de barres
21:30Sopar[de la millor paella valenciana de ponent]Acte polític i presentació de l'anuari "Balanç de lluita juvenil 07-08"
de 23h a 3hconcert gratuït amb La Terrasseta de Preixens [patxanga-rumba]Camarada Kalashnikov [HC, Vilafranca del Penedès]Mall [HC, Bellpuig]
desprès, punxa-discs

dilluns, 16 de juny del 2008

UN ANY MÉS, OBJECCIÓ FISCAL


Aquest juny hem torna a tocar fer la declaració de renda i com ja fa uns quants anys, tornaré a fer objecció fiscal ja que entenc que es forma una part, petitíssima es cert però important, de la lluita contra els exèrcits.
Tal i com es diu en el prospecte de la CGT de Catalunya (que forma part de l'Assemblea per l'Objecció Fiscal de Catalunya) d'aquest any, l'objecció fiscal es una forma de desobediència civil amb la qual es pretén aconseguir que es respecti el dret individual a l'objecció de cosnciència a les despesses militars, a evitar que aquests diners que estan pressupostats al Ministeri de Defensa contribueixin a agumentar la maquinària de guerra.
M'han agradat força els projectes que proposa el sindicat aquest any, projectes socials i també laborals que demostren aquesta lluita per a trencar barreres entre ambdós mons en la qual la CGT de Catalunya i la seva Secretaria d'Acció Social s'hi troben plenament compromeses.
Aquest any es proposa donar suport als encausats de V de Vivienda, als encausats de la plataforma aturem la Guerra de les Comarques Gironines a la Plataforma d'usuaris i usuàries pels dos dies, endavant amb l'objecció fiscal!!

dimecres, 11 de juny del 2008

ENS VOLEN ESCLAUS


El 5 de febrer del 1919 s’inicià l’anomenada vaga de la Canadiense, l’acomiadament de 8 treballadors del personal d’oficines de l’empresa elèctrica “La Canadiense” (posteriorment FECSA i ara ENDESA) al intentar organitzar un sindicat independent dins de l’empresa va fer encendre la guspira d’un foc que, en forma de vaga, s’estengué a tot el principat ràpidament com una taca d’oli.

El 21 de febrer d’aquell any Barcelona es quedava sense subministrament elèctric, el dia 23 s’unia a la vaga l’altra companya elèctrica del principat, el 26 els treballadors de l’aigua i el gas també s’hi unien. El govern en un intent de frenar-la va militaritzar als reservistes, sense cap resultat, ja que els treballadors mobilitzats van preferir ser internats a Montjuïc abans que treballar.

Els sindicats d’arts gràfiques van establir la “censura roja” i no deixaven passar notes desfavorables als vaguistes, un precedent històric repetit escassos cops al llarg dels anys successius.

El dia 14 de març es firmava el conveni que posava punt i final a la mobilització amb l’acord de l’alliberament dels 3000 detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’augment dels salaris dels treballadors de la Canadiense, que també acceptava la jornada laboral de 8 hores per als seus treballadors.

Més de 20.000 treballadors, en el ja mític míting de la plaça de braus de “Las Arenas”, sota la presidència de Simó Piera, aclamaren la tornada a la feina explicada per Salvador Segui.

El 3 de abril de 1919, el Govern de Romanones, publicava un Real Decreto pel que s’aplicava la jornada laboral de 8 hores a l’Estat Espanyol, el segon estat del món que en gaudia després de l’Uruguay.

Semblava que la lògica era avançar cada cop més en les conquestes socials i laborals, les socialdemocràcies europees, esperonades per la por del comunisme dels països de l’est, construïen el que s’ha anomenat l’estat del benestar o altrament capitalisme de rostre humà, que garantia a les treballadores i treballadors una sèrie de serveis mínims tot reduint-ne el nombre d’hores de feina o intentant una difícil conciliació entre la vida laboral i familiar. L’any 1997, en un petit pas més, el primer ministre Francés, el socialista Lionel Jospin, presentava a sindicats i patronal el seu projecte de reducció de la jornada laboral de 39 a 35 hores.

La caiguda del mur de Berlin i amb ella la dels anomenats règims comunistes que governaven la major part de l’est del continent europeu ha fet que formalment s’esvaís qualsevol competència al capitalisme. Es aquí quan el poder econòmic ha dit que ja n’hi ha prou i ahir, els ministres de Treball de la Unió Europea escollits mitjançant sufragi universal per una part de dels habitants del seu Estat, han aprovat per majoria qualificada ampliar la jornada laboral màxima de les 48 hores setmanals actuals a 60.

El que va costar anys de lluita, esforços i sacrificis de tots els treballadors del que es coneix com Europa ha estat avui ultratjat per part dels seus representants, el camí que es va iniciar fa 91 anys s’ha desfet en un dia en ares d’un major benefici econòmic i empresarial. El que s’ha considerat històricament com a subjecte revolucionari, el proletariat, pateix novament una involució en els seus drets fonamentals que l’acosta cada cop més a un estat de semiesclavatge.

Llegeixo la notícia i hem pregunto quan la Unió Europea decidirà, reunits tots els ministres d’Economia, Defensa i Interior a Brussel·les, el retorn al feudalisme segons les indicacions de les grans corporacions i empreses que la controlen per tal d’aconseguir una major flexibilitat i disponibilitat de mà d’obra, en ares d’una major competitivitat que segur que redundarà, òbviament, amb els seus ciutadans.

I es que mes enllà d’aquella visió idíl·lica que ens van voler vendre de la Unió Europea de germanor i progrés, la realitat s’imposa i ens demostra que aquesta suposada unió d’Estats es únicament un gran mercat econòmic sense cap interès per garantir uns mínims drets socials, és únicament (com ha quedava palès en la seva proposta de Constitució) una unió econòmica al servei del gran capital.

Si Salvador Seguí ho pogués veure segur que sentiria vergonya i ràbia, vergonya de que siguem incapaços de fer-hi front i ràbia de veure que aquells sacrificis, morts i lluites han estat estèrils.

dimarts, 3 de juny del 2008

FAIG TARD


Me'n recordo perfectament el primer cop que el vaig veure. Des del col·lectiu d'estudiants del que formava part, el Bloc Revolucionari de la UdG, vam iniciar una campanya contra les places de PSS a la universitat: vam fer moltes xerrades, vam fer cartells, vam recollir 500 signatures i el rector seguia sense escoltar-nos, fiinalment vam decidir tirar pel dret.


El vaig anar a veure per comentar-li que voliem posar una denúncia a la UdG per utilitzar places de treball amb objectors, de seguida hi va estar d'acord, sota aquell cuadre de Marx semblava ben be ell. Va arribar el tema espinós dels calés, obviament no teniem un duro, recordo perfectament que va somriure i va dir que no ens preocupessim.


Gràcies als escrits de dos objectors valents que feien la PSS a la Uni vam poder presentar la denúncia que finalment es va desestimar però va servir per fer conèixer aquesta campanya a tots els mitjans de comunicació i reobrir el debat. Val a dir (segurament també per d'altres factors) que finalment es van treure les places d'objectors.


Tots els meus anys a Girona el Salellas va ser un referent per a tots nosaltres, he seguit els seus casos un cop fora de la ciutat, m'he alegrat profundament de la condemna a l'Estat Espanyol al tribunal d'Estrasburg pels detinguts al 92, he seguit la defensa dels encausats en el cas Dixan, la crema de fotos del rei...sempre ha estat allí.


Ja se que faig tard però calia dir-ho, calia lamentar-se per la seva pèrdua i enviar un missatge d'ànim al Benet, digne hereu del seu pare, se't gira feina i et necessitem.

dimarts, 27 de maig del 2008

CAL SINDICAR-SE


Penjo l'article del mes passat de llibertat.cat, aprofitant el primer de maig.


Llegeixo una part del míting que feu Salvador Seguí al cine Picarol l’any 1916 i penso que hem avançat poc. Seguí deia : “És una desgràcia i una profunda pena per als treballadors – i per a nosaltres més que no per a ningú- que en ple segle XX hàgim de recórrer les ciutats i els pobles d’Espanya, aconsellant als obrers perquè s’afiliïn als sindicats.....Diem que es una pena i una desgràcia perquè entenem que haurien d’ésser els mateixos treballadors, per instint de conservació i de classe, els qui, sense que ningú els aconsellés, ingressessin als Sindicats, ja que és l’única arma de que disposen, de que disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per a preparar una societat més justa i equitativa per a tots.”

Hem avançat poc en nivell d’afiliació als sindicats. Si anys endarrera formar part d’una organització obrera era comú o fins i tot majoritari entre els treballadors i treballadores avui, a Catalunya, segons l’enquesta d’estudis d’opinió (CEO) de la Generalitat, la població assalariada afiliada a alguna d’aquestes organitzacions es troba sobre un 15 % del total de població activa.

Hem avançat poc, també, en nivell de consciència política. Dins d’aquest magre 15%, un 64,5% estan afiliats als dos sindicats majoritaris (convertits en l’actualitat en mers gestors de serveis i apartats de qualsevol reivindicació que suposi un mínim qüestionament del sistema econòmic) i un 9,4% estan en sindicats gremialistes o corporativistes que únicament cerquen la millora concreta de les seves condicions laborals oblidant la resta.

Els sindicats han de ser una eina més, m’atreviria a dir de les més importants, en la lluita per la transformació social i de preparació, tal com insistia Seguí, de les treballadores i els treballadors. Aquestes organitzacions realment transformadores han de portar en si mateixes aquest germen de canvi, en la seva manera de funcionar horitzontal, en la gent que les composa, en els seus objectius i en la ideologia que necessàriament els ha d’impregnar.

I existeixen aquestes organitzacions obreres que estan en el dia a dia lluitant per tot el que nosaltres defensem, per un ensenyament públic i gratuït tant en l’escola com en la universitat, contra la privatització dels serveis públics, per un país lliure de transgènics, en defensa del territori, en la defensa dels interessos de classe i pel dret a la lliure decisió de les persones i pobles.

Les i els que lluitem per un canvi social des de organitzacions, partits o associacions no podem fer-ho si no es globalment ja que no existeix una vida en el temps del lleure i una altra en la feina, no podem defensar en un àmbit un món mes just i callar en la resta ja que si això es així ens manca la coherència i la credibilitat necessària. Cal reforçar aquelles organitzacions obreres de base i transformadores, ens correspon fer-ho i no s’hi valen excuses.

dissabte, 24 de maig del 2008

Blocs de Ponent o Ponentesfera



Aquesta setmana s'ha posat en funcionament la lleidaesfera, un portal de vilaweb on es poden trobar diferents blogs de les terres de ponent. Hem sembla una iniciativa interessant on es pottrobar blogs diversos des de literaris com el http://ilerdamvideas.blogspot.com/ o d'altres mes polítics o fins i tot un dedicat exclusivament a les fumigacions d'avions militars sobre Lleida http://chemtrailslleida.wordpress.com/.

Penso, però, que el nom es desencertat. Si realment i tal i com es diu en la seva presentació, aquest espai preten ser "directori de blocs, en què per primera vegada es posen en comú i amb vocació d'unitat territorial més de cinquanta blocs de Ponent" es absurd que el centralisme que sempre critiquem a Barcelona ara l'exportem aquí.

Es també il·lògic, que si aquest espai neix amb aquesta vocació d'unitat territorial excloem aquells altres blogs de la franja que poden perfectament estar dins aquest directori si així ho desitjen.

En tot cas aquesta discussió va lligada també al debat endagat mitjançant una moció del PP a l'Ajuntament de LLeida reclamant que la vegueria es digués de Lleida (moció votada favorablement per tots els grups de l'Ajuntament de Lleida). http://lleida.cup.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=253&Itemid=1

Hem sumo, doncs, a la campanya iniciada pel Miqui http://entrerunes.blogspot.com/2008/05/lleidasfera-o-ponentesfera.html en defensa del canvi de nom del blog per un altre que ens inclogui a totes i tots.

dimarts, 20 de maig del 2008

La gent de l'Ebre diu prou!


El diumenge al matí vam sortir de la porta del Casal Ocell Negre dos cotxes cap Amposta a la manifestació convocada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre contra el transvassament. Realment es espectacular la capacitat de mobilització que te aquesta plataforma, va ser una manifestació massiva amb gent de tots els pobles de les Terres de l'Ebre i d'altra gent que ens hi vam sumar, hi havia la gent de l'EIC, de la CGT, de la Unió de Pagesos i d'altres col·lectius i organitzacions que van col·lapsar els carrers principals d'aquesta ciutat.
La valoració no pot ser mes positiva, aconseguir aplegar la gentada que es va manifestar, més potser que en l'anterior manifestació que es va dur a terme durant el "primer" transvassament, sense el recolzament "oficial" dels partits polítics que si ho van fer amb anterioritat, mostra la força d'aquesta societat civil organitzada dins de la Plataforma i el rebuig que genera aquest transvassament a la població.
Fa força enveja (sana), crec que la mobilització contra l'anterior PHN i aquest nou (encara que ara li diguin interconnexió de xarxes) es la mobilització mes important en, almenys la darrera dècada, al principat, una mobilització duta a terme al marge de partits i organitzacions, de baix cap dalt mitjançant assemblees de pobles i viles força concorregudes.
Després de la manifestació cap valoració de la Generalitat, només una nova fugida endavant amb el Conseller Baltasar dient que nevi, plogui o faci vent l'Ebre arribarà a BArcelona.
Respecte del transvassament en si, val la pena lleguir l'article del Vilalta, company toranès, amb el títol força explícit de: fills de puta! http://blocdelvilalta.blogspot.com/2008/04/fills-de-puta.html

Endavant amb els bastoneres i els bastoners!









El dissabte va tenir lloc la exitosa presentació de les bastoneres i els bastoners del pla de l'aigua, ho van fer força be i els vam obligar a fer un bis. Al final el Joan Ramon, que entre els diferents balls anava explicant l'orígen tant dles vestits com del ball en si, va fer sortir un padrí que els ha ajudat força tant en la música com en els balls.




El Miqui ha penjat en el seu blog (http://entrerunes.blogspot.com/) fotos dels bastoners a principis de segle i mes fotos de l'estrens.




A les bastoneres i bastoners se'ls hi ha girat feina, ja tenen diverses actuacions preparades. Endavant colla bastonera!!