dimarts, 21 de desembre del 2010

Els espais públics per usos públics


El dia 20 de novembre, a la Sala Nausica de l’Ateneu Popular de Ponent, varem dur a terme la primera de les taules de debat participatiu en el context de l'elaboració del programa electoral de la CUP. En aquest cas i sota el títol de “repensem d’urbanisme”, quatre ponents ens van exposar diferents visions sobre aquest tema.

Un dels temes sobre els que va girar el debat, desenvolupat bàsicament pel professor de geografia de la UdL Joan Ganau, va ésser els espais públics, o més concretament la manca d’un gran parc pensat expressament per aquest fi a la nostra ciutat (mes enllà de places en espais residuals) i la privatització d’aquests espais.

Hem ve al cap això desprès de llegir que l’Ajuntament de Lleida està negociant amb Ibercaja la cessió d’una part de l’espai on ha d’anar ubicat el futur Museu de Lleida. Així la Paeria dona a la caixa un espai per situar-hi la seu de la seva fundació i a canvi aquesta aporta part del finançament de l’equipament.

Es un model que la Paeria, seguint un criteri estès per molts dels ajuntaments del principat, segueix des de “l’era Ros”, recórrer a finançament privat per construir, rehabilitar o gestionar un espai públic cedint-ne una part a les empreses que col•laboren econòmicament. Així, un espai que estava destinat en la seva totalitat a ús públic acaba perdent-ne una part en favor de l’ús privat.

Es el cas, per exemple, de les anomenades basses d’Alpicat on l’Ajuntament ha fet 'cas omís' del procés participatiu que ell mateix va endegar, menyspreant les més de 500 propostes per a la redacció del Pla Especial aportades per més de 150 entitats i de 3.000 persones, ja que en cap d’aquestes es proposava la privatització d’una part d’aquest espai per poder destinar, com ha previst la Paeria, 12.000 metres quadrats a usos comercials pel sector de l’esport i la natura i 3.000 metres quadrats per a hotels en edificis de poca alçada.

Segurament moltes i molts pensaran que ja esta be, que així es pot dur a terme aquest allau d’obres que la Paeria porta fent des de fa tres o quatre anys i que es un mal menor. Doncs jo penso que no, la pèrdua d’una part d’aquest espai es irreversible i suposa un important perjudici per a totes les lleidatanes i lleidatans que veiem com, a cop de cessió o concessió, anem perdent espais comuns.

Finalment tot es redueix a un problema de prioritats i velocitats. Cal ara, després de que les termes de remolins dugin més de 5 anys en un estat de semi-abandonament, dur a terme aquest acord? no podem esperar a tenir els diners necessaris o be prioritzar aquest equipament davant d’altres? Ens cal perdre una part d’aquest espai per usos privats? Jo penso que no, els lleidatans no podem renunciar-hi i establir així un precedent que s’inicia, entre d’altres, amb el parc de les Basses i córrer el risc de que aquest model tingui continuïtat en d’altres projectes que l’Ajuntament te previst executar.

Acceptar aquest model suposa dir sí a la privatització dels espais públics i perdre’n una part que esdevindrà irrecuperable en un futur, uns espais públics que han d’ésser, única i exclusivament per a usos públics.

dimecres, 15 de desembre del 2010

El Llibert ha vingut



La setmana passada va venir a veure’ns el Llibert Tarragó que te, en bona part, la “culpa” de que el nostre fill porti també el mateix nom. Quan pensaven en noms de nen de seguida ens va venir al cap Llibert (nom, per cert, d’un dels fills de Joan Peiró), ens agradava força pel que significava i pel context en el qual era comú posar-lo però el que ens va acabar de convèncer va ésser la història personal de Llibert Tarragó.

Joan Tarragó Balcell, el pare del Llibert, era originari de El Vilosell i tenia 27 anys quan va arribar a Mauthausen el 23 de gener de 1941, era comunista i va esser uns dels caps de la resistència republicana al camp de concentració. Entre altres coses hi va fundar una biblioteca clandestina al any 1943. Un dia, segons explicava a la gent, va decidir que si tenia una filla al sortir d’aquell infern li diria senzillament sense cap altre conotació Llibertat i si fos un fill Llibert.

A l’any 46, la seva mare que era de Vilaverd va passar la frontera clandestinament, tenia 32 anys, caminant amb un guia, des de Sort fins a Andorra, després de 8 anys de separació completa (sense que ella tingués noticies d’ell durant més de cinc anys) es tornaven a retrobar. Fruit d’aquesta retrobada al Principat d’Andorra, nou mesos després, el 13 de maig de 1947 , naixia el Llibert Tarragó.

Des del primer contacte per mail que varem tenir amb ell, sense conèixer-lo de res, hem anat intercanviant més missatges fins que a principis de desembre, el dilluns del pont, va venir a Lleida a dinar, el seu relat i les seves impressions les ha descrit en el seu blog: http://republiccafe.blogspot.com/. Finalment el Llibert ha conegut al Llibert. Ha estat una conversa agradable del Llibert gran, el del maig del 68 i del Chile d’Allende que ha vist els seus companys que lluitaven al carrer situats ara a l’ombra del poder i que malgrat tot continua amb l’anima lliure i el Llibert nounat, que encara ha d’escriure la seva primavera. La vida, a cops, te sorpreses agradables.

La història la descriu molt mes be l’Esther en el seu blog (http://blaudatzar.blogspot.com). A la foto es veu, sota del retrat de Stalin, al garriguenc Joan Tarragó en una reunió dins el camp de Mauthausen.

dilluns, 6 de desembre del 2010

CAL AIXAFAR-LOS


Fa uns dies vaig anar a treballant en una empresa que te diverses filials. La persona amb qui vaig parlar, treballador de l’empresa matriu, es mostrava content de que ara que una de les filials serà properament reabsorbida per l’empresa principal, els treballadors i treballadores d’aquesta perdran els suposats avantatges que gaudien respecte dels de l’empresa mare.

Tot això hem ve al cap ara just enmig del conflicte dels controladors aeris (que ha suposat un mes que perillós precedent amb la seva militarització) i la rebaixa al sou dels funcionaris.

La major part de les persones amb qui he parlat son absolutament partidàries d’aquestes mesures afegint-hi allò de que “ja els esta bé” o “massa poc”. Deixant a banda les condicions certament avantatjoses dels controladors, la rebaixa generalitzada del sou dels funcionaris, uns treballadors les condicions dels quals es consideraven fins fa poc intocables, suposa un avís per a tothom.

I malgrat tot, la resta de treballadors, que son majoria, segueixen sense adonar-se que això suposa l’inici de retallades mes profundes, i enlloc de lluitar per assolir condicions de treball semblants a les dels funcionaris s’alegren de la retallada de sous i drets laborals que han sofert. La patronal, amb la complicitat del govern de l’Estat han aconseguit el que volien.