dimarts, 26 de juny del 2012

#PAERIASENSEOPOSICIO






El dijous 21 de juny es duia a terme el Ple municipal sobre l'estat de la ciutat de Lleida. Una sessió que ha seguit la tònica habitual del darrer any, un equip de govern format pel PSC-PSOE sense cap oposició ideològica per part dels altres partits que composen la corporació municipal, sinó únicament en diferències respecte de la gestió que es duu a terme des de l'ens local. I es que com ha de votar CiU, per exemple, en contra de les retallades en les escoles bressol amb l'increment d'alumnes per professor que fa la Paeria (increment de places en diuen eufemísticament copiant-ho segurament del crèdit a llarg termini de Mariano Rajoy que a Europa anomenen rescat) si els convergents estan aplicant la mateixa recepta a l’ensenyament públic?

Cal que la oposició pregunti perquè l'únic personal públic que s'incrementarà properament serà la policia local o per les despeses que ja estan començant a generar els "antidistrubis locals" (malgrat la promesa de cost zero), quan responen a la mateixa política que defensen els populars i convergents d’augment de despesa en seguretat enlloc de reforçar els serveis socials?

No es estrany doncs que aquesta legislatura estigui essent una bassa d'oli per l'equip de govern, únicament alterada per les sortides de to en temes com el català i similars que el PP ha de dur a terme per mandat directe de Madrid. Un escenari que es trasllada en tots i cadascun dels diferents plens de la Paeria i que va quedar pales novament en l'anterior ple de la ciutat.

Una sessió on, a banda dels temes tractats, es troba a faltar de manera evident que es parli per exemple i ara més que mai, de la manca endèmica d'alberg municipal o d'accions concretes en contra dels desnonaments com vam reclamar la CUP ja fa temps i com reclamen, de manera activa la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques.

Un altre dels elements que es venen repetint i que son compartits per les tres forces polítiques amb representació a l'Ajuntament, es la nul•la voluntat de l'Ajuntament per una participació activa dels lleidatans i lleidatanes mes enllà dels processos per donar nom a una Plaça o carrer o l’opinió (òbviament no vinculant) en algun aspecte molt concret.

Cal recordar que fa més de dos anys que més de dos-cents lleidatanes i lleidatans van demanar una audiència pública per conèixer i debatre el projecte de les Basses i que el divendres 22 de juny va finalitzar el termini (previst pel Reglament de Participació de l'Ajuntament) per convocar l'Audiència Pública sobre el Museu Morera. Sembla que alguns i algunes no s'han adonat que s’està acabant el temps d'una participació cada 4 anys en una urna amb carta blanca fins als 4 anys següents i que els lleidatans i lleidatanes demanen participar, de manera activa, en la vida política del seu ajuntament. Aquest, no solament s'hi nega, sinó que incompleix flagrantment el seu propi reglament de participació.

El ple ha estat doncs un exemple d’aquest any i poc de govern del PSC-PSOE, una manca alarmant en el reforçament dels serveis socials, una falta d’oposició ideològica i una nul•la voluntat de fomentar una participació activa en la vida política de la ciutat, una #paeriasenseoposició

diumenge, 10 de juny del 2012

Viatjar en companyia: mirar enrere per seguir endavant




D’ençà de les darreres municipals la CUP a Lleida hem dut a terme, a petició d’aquests, dues trobades amb els partits que s’han quedat fora del saló de plens de la Paeria (ICV i ERC) per establir, segons ens diuen, ponts de diàleg entre forces independentistes i d’esquerres.

Les dues reunions, positives ambdues, s’han centrat en la crida a fer un front comú “de tot l’independentisme”, com ens reclama ERC, i “de les esquerres” com ens exhorta ICV. Una proposta, la dels republicans, d’establir llaços i sinèrgies comunes entre totes aquelles forces que lluiten per l’emancipació nacional a dreta i esquerra; i una crida, per part dels eco-socialistes, que passa per la unitat d’acció amb totes aquelles organitzacions (bàsicament partits) als que anomenen d’esquerres i en què hi inclouen, de manera expressa, al PSC-PSOE.

De ben segur que la CUP podem trobar molts punts en comú amb aquelles idees força del PSUC i dels altres partits d’esquerres que en els anys 60 apostaven per un canvi social real, i d’aquella ERC que, en els 30, defensava una República Catalana. El nostre és un camí que s’inicia lluny, amb una història pròpia, i que encara hi vol anar més, de lluny, i amb tants companys i companyes de viatge com sigui possible, però sempre i quan abans de mirar endavant fem una mirada enrere per no perdre ni trair aquell llegat ideològic, uns valors republicans i socialistes en els que basem el nostre desig d’alliberament nacional, que és al mateix temps i indestriablement, social i personal. I no sols això. Per fer camí junts abans cal mirar enrere, no sols per retrobar-nos amb una escala de valors comú –ara més necessària que mai-, sinó també per reconèixer els nostres propis errors a fi de no repetir-los mai més.

A nivell ideològic, la posició d’ERC és de sobres coneguda, l’aposta per un independentisme transversal amb un lleu vernís socialdemòcrata no és nou, però si que és evident el gir que ha dut a terme ICV, si és te en compte que una part important del seu ADN prové del PSUC, el qual difícilment s’hauria acontentat amb convertir-se, massa sovint, en la crossa necessària del PSC-PSOE. És aquest passat recent –i en molts municipis encara present- del tripartit PSC-ICV-ERC- el que no podem passar per alt, perquè no el sentim qualificar d’error en cap d’aquestes dues trobades sinó que més aviat és un tema obviat, invisible, quan se’ns ofereix viatjar acompanyats.

I com l’oblit és voluntari i la nostra voluntat la de no oblidar, us hem de recordar que la vostra crossa al PSC, allà on s’ha col·locat, manté intacta tant l’estructura econòmica com la territorial, ja que per transformar la primera els socis PSC-ERC no estan per la labor i, pel que fa a la segona, PSC-ICV troben en el federalisme una excusa perfecta per eludir de manera constant la solució al problema d’encaix amb Espanya.

Aquestes diferències ideològiques i aquesta mirada enrere, però, no ens inhabiliten, en cap cas per trobar-nos sota reivindicacions compartides, com són actualment la defensa de la sanitat, l’educació i altres serveis públics, però que al mateix temps ens permeten delimitar clarament l’espai del nostre projecte polític.

Perquè la CUP tenim un projecte propi i potent que recull una història pròpia i un model polític transformador i assembleari que ens permet definir-nos, no pas en contraposició a, sinó per afirmació. Són moments de canvis socials sota els auspicis d’un capitalisme en crisi, i podem coincidir en el camí, òbviament, però no en tenim prou amb sortir de la crisi, nosaltres volem sortir del capitalisme. Com no en tenim prou en canviar el model territorial espanyol, nosaltres volem sortir d’Espanya.