dijous, 29 de desembre del 2011

La independència exprés i messiànica


Aleix Renyé i Pau Juvillà


Quan a l'agost de 2009 s'anunciava la primera consulta per la independència a Arenys de Munt, va ésser la resistència de l'Estat a que aquest procés es dugués a terme, la bona resposta i la coordinació dels organitzadors/es el que va fer saltar aquest esdeveniment a les primeres planes dels mitjans.

La consulta d'Arenys, amb un 40% de participació i una victòria aclaparadora del sí, va ésser l'espurna necessària que va donar lloc a diverses onades de consultes arreu del principat on, a diferència del cas d'Arenys, l'Estat es va inhibir i no va llençar els seus fiscals en la persecució dels organitzadors, la Falange es va amagar i la resta de l'espanyolisme d'aquí i d'arreu van intentar minimitzar, quan no ignorar aquestes votacions.

La feina feta i els bons resultats de la consulta a Barcelona (que posava un final més que digne a les anteriors onades) fixaven, en l'imaginari col•lectiu d'una part de la societat, la possibilitat d'una independència sense sotracs, fàcil i ràpida. D'aquest rebuf en va sorgir noves formacions polítiques que prometien la independència tan bon punt arribessin al Parlament, una emancipació nacional que vindria donada pels vots d'uns/es diputats/es i que, acte seguit, l'Estat Español i Europa acceptarien amb el cap cot, plegant-se a la voluntat d'aquesta cambra de representació.

Com es patent i d'altra banda lògic, això no ha estat així, la demanda de la tramitació de la llei d'independència va topar amb el rebuig majoritari de la Cambra amb els vots de PP, PSC i Cs i l'abstenció de CiU i IC-V. I ara que?

Els processos d'emancipació nacional, sobretot a Europa, han estat lents i durs i han tingut, gairebé sempre, la resistència dels Estats que colonitzaven les nacions, sovint amb violència i sempre posant traves jurídiques o administratives tant a l'interior com a nivell internacional. Els Estats europeus, a més, sempre seran porucs a l’hora de recolzar una secessió que posaria en perill l’estabilitat de les seves pròpies estructures, per la por d‘un efecte domino.

Els processos d’emancipació han estat feixucs i costosos, en molts casos han produït forts patiments en la població i, si han arribar a terme, és que han obeït a la tossuderia i la feina d'una part significativa de la nació. I sempre la independència ha arribat a terme quan les classes populars han acabat veient en l’Estat un instrument d’injustícia i han trobat en l’aspiració de sobirania nacional una esperança per a reduir les desigualtats socials. No dir això, i vendre una independència exprés angèlica i messiànica suposa, un cop més, donar un nou element de frustració a aquells i aquelles que ja es veien l'any 2012 fora d'Espanya.

Segur que s’ha avançat molt, segur. Potser arribar, en els propers anys o dècades, a una proclamació unilateral d’independència no és tan utòpic. Però això no serà sinó el començament del procés. Si el poble no és ben conscient i organitzat, si no hi ha una fermesa organitzada per resistir el que vindrà, serà una independència exprés, si, però d’anar i tornar, de tornar-s’en a casa la cua entre les cames. Seran anys on ens haurem d’enfrontar a la incomprensió internacional, als bloqueigs i, atenció, a una Espanya que no renunciarà fàcilment a la sobirania d’aquest territori.

La lluita, per exemple, de Josep de Calassanç, en Cala, a la Catalunya Nord es només un exemple de les lluites de milers de persones arreu del territori en la consecució de l'emancipació nacional (i en el seu cas també social) que porten anys creant una mar de fons, creant base social, creant identitat inequívoca. Una lluita per la que ens caldrà una societat civil forta i compromesa i unes organitzacions polítiques valentes. Un rol on la CUP hi ha de tenir un paper important, com ja ha vingut demostrant en aquells espais on participa, actuant de locomotora i apostant, com ha fet sempre, per la llibertat nacional indestriable de la justícia social per al conjunt dels Països Catalans.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Renúncies


Quan l'any 2007, vam denunciar el conveni col·lectiu de l'empresa per la qual treballo i vam procedir a la negociació del nou, des de la CGT, vam elaborar una plataforma de negociació amb propostes a nivell econòmic però també millores significatives a nivell social.

Vam proposar d'incorporar diverses millores entre elles, estendre els beneficis dels casaments amb les parelles de fet amb independència de la seva orientació sexual, l'augment de les llicències retribuïdes, o d'altres mes especifiques com ara consideracions especials envers la toxicomania o embriaguesa habitual o l'excedència extraordinària per la privació de llibertat del treballador per detenció o presó preventiva en condemna ferma, a exemple del que els companys de l'empresa de recollida d'escombreries de Terrassa havien incorporat prèviament en el seu conveni arran del cas de la Laura Riera.

Les millores econòmiques va ésser ràpidament acceptades com a plataforma de negociació del nou conveni pels altres delegats sindicals, però no aixi la major part de millores socials que es consideraven innecessàries, pel que la proposta final va arribar parcialment retallada per nosaltres mateixos.

Aquests dies ha sortit a la llum pública el comportament envers la maternitat o paternitat de dues primeres espases de la dreta europea. D'una banda, el president de l'Estat Francès que no va assistir al naixement del seu nadó per no deixar una reunió de feina i d'una altra, un de més proper, el de la dirigent del PP, Soraya Sàenz de Santamaria que, 10 dies desprès de tenir el seu fill, es va reincorporar a la feina per dirigir el traspàs de poders entre el PP i el PSOE, acció saludada efusivament pels seus companys i companyes de partit.

I no es perquè sí que aquestes dues persones facin el que han fet, sinó que respon a accions exemplaritzants (i aplaudides per una amplia part de la població) que sota el pretext d'una cultura de l'esforç o d'una austeritat necessària suposen una renúncia expressa de les millores socials assolides i obren el pas a accions legislatives posteriors.

Uns exemples que calen profundament entre totes i tots en un context de potenciació, durant anys, d'un individualisme exacerbat i que han dut a una part dels treballadors i treballadores a compartir aquesta suposada cultura el treball que retalla drets. Les millores socials es defensen de moltes maneres, també exercint-les amb justícia per nosaltres mateixos.

diumenge, 27 de novembre del 2011

CARMELO FENECH, ENCARA


A principis de novembre l’associació de veïns de Ciutat Jardí demanava a la Paeria el canvi de nom del carrer Carmel Fenech, al considerar que no era apropiat que un carrer portés el nom d’una persona amb vincles falangistes. Tal i com deia un dels seus membres, “Es dóna la circumstància que, a més, el carrer és força a prop del col•legi, cosa que als pares els resulta molt molest”.

Fenech fou delegat provincial d’Hisenda a Lleida i el segon president de Caliu Ilerdenc l’any 1941. Una entitat, el Caliu, que va néixer durant el règim franquista i que era formada per 22 membres de la burgesia local que, a banda d’afeccions d’esbarjo i pseudoculturals actuava com a grup de pressió exercint les seves influències en els nomenaments de càrrecs polítics. Els seus membres defensaven la “pau” i “l’ordre” imposades pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que de la mà del “leridanismo” (un corrent ideològic pensat pel ministre franquista lleidatà Eduardo Aunós) que postulava una falsa idiosincràsia lleidatana a mig camí entre Aragó i Catalunya, i que, bàsicament, estava al servei de l’uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya Occidental.

Un projecte que estigué a punt d’assolir un cert èxit quan el 1966 el Consejo Económico Sindical proposava crear la Regió de la Vall de l’Ebre, que incloïa les tres conegudes províncies aragoneses i Lleida, amb capitalitat a Saragossa, argüint que milloraria el seu desenvolupament econòmic. La mobilització popular ho impedí.

Malauradament, l’existència d’aquest carrer no es una anècdota, a Lleida n’existeixen una bona colla que recorden, entre d’altres l’ex-alcalde de 1939 a 1941, Ramon Areny i Batlle durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració, i que des de l’entrada dels feixistes a Lleida fins al 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), on 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques. O d’altres com Joan Recasens, tradicionalista i integrista catòlic que estigué implicat en la revolta militar a Lleida i fou nomenat alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el dia 18 de juliol del 1936.

I tot això malgrat les 1500 signatures recollides per entitats com la CUP, la CGT o l’AJLL, lliurades a l’Ajuntament de Lleida el 20 de novembre de 2006, per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”.

Suposo que els veïns de ciutat Jardí rebran la resposta que va donar l’anterior alcalde Antoni Siurana afirmant que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes” o l’actual, Àngel Ros, que digué que "Aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ".

Mentrestant, el feixista Aunòs, company polític i gastronòmic de Fenech, de ben segur esbossaria un somriure tot pensant en una de les seves frases: "Lerida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán".

dilluns, 14 de novembre del 2011

2011, la doctrina del xoc


Naomi Klein en el seu llibre “la doctrina de xoc” defineix com una de les tesis principals del seu text que el lliure mercat utilitza l'estratègia d'explotar l'oportunitat que obre un xoc traumàtic tot dient que: “(...) així és com la croada iniciada per Friedman va aconseguir sobreviure a la transició democràtica, no persuadint l'electorat sobre l'encert de la visió internacional que es propugnava, sinó movent-se hàbilment de crisi en crisi, explotant amb perícia la desesperació de les emergències econòmiques per aprovar polítiques que lligarien de peus i mans les fràgils noves democràcies”.

Des de ja fa gairebé un any sofrim una incessant sobreexposició a noticies econòmiques que ens anuncien, de manera constant, una crisi profunda del sistema nomes superable mitjançant unes severíssimes renúncies a l'estat del benestar en forma de retallades que ens asseguren necessàries per tal d'evitar el col·lapse del sistema. Certament el sistema capitalista viu a Europa una crisi importantíssima que ha dut al 19,43% de treballadores i treballadors del principat a l'atur i a una congelació, quan no rebaixa (com es el cas dels funcionaris) dels salaris i per tant una pèrdua important del poder adquisitiu i una davallada en les condicions de vida de moltes treballadores i treballadors.

Aquesta amenaça constant ha fet per amplis sectors de població, tal i com anuncia Klein, acceptable e inclús imprescindible els anomenats ajustaments que no son res mes que les bases per privatitzar els darrers segments de l'economia que encara resten en mans públiques sense plantejar-se l'alternativa al sistema econòmic vigent.

Una crisi que ha estat aprofitada per la dreta mes liberal per, sota una pàtina de tecnocràcia, posar al govern presidents que mantenen estretes vinculacions amb organismes financers internacionals i que, com es el cas escandalós d'Italia, ni tan sols havien estat escollits per sufragi universal.

Sota el mateix patró, tan a Grècia (on el PASOK te majoria absoluta amb 155 parlamentaris) ha estat la dreta qui s'ha fet amb el govern prometent un ajust sever de l'economia amb retallades mes que significatives en els drets laborals mes bàsics.

A l'Estat Espanyol encara pendent d'unes eleccions que han de tornar a portar al PP al govern, els poders econòmics europeus continuen expectants per decidir encara si cal que entri al govern alguna mena de personatge de perfil similar als dels altres dos països mediterranis intervinguts de facto que ben be podria ser el mateix Rodrigo Rato, tot i que, ben pensat, potser amb els seus amics amb majoria absoluta, potser no caldrà que ocupi físicament un escó.

dijous, 3 de novembre del 2011

El Centre Històric, la “transformació” a través de l’urbanisme


Fa unes setmanes tancava, en ple centre històric, una de les poques botigues de queviures que hi queden. Un dels propietaris, veí també del mateix barri, ens explicava l’important impacte que ha tingut en el seu establiment els darrers increments en la taxa d’atur, la finalització de la prestació per l’atur i la revisió que ha fet darrerament la Generalitat del PIRMI a molts dels veïns i veïnes del barri que els han dut a haver de fiar quantitats que ara els hi ha fet impossible la supervivència.

El passat octubre la Paeria editava el número 8 del butlletí “informatiu Centre Històric” de 4 pàgines a tot color amb 10 notícies sobre el barri de les quals 7 corresponen a millores urbanístiques que van, des de l'ampliació de les voreres del carrer Darrera de Sant Martí a la millora de l'accés a la Seu Vella per la Porta del Lleó. Un reflex de quines han estat les prioritats de la Paeria pel que respecta a les actuacions en el centre històric, l’urbanisme davant d’aspectes de millora social dels seus habitants, mes costos i amb resultats solament visibles a llarg termini.

El barri del centre històric arrossega, com es evident des de fa temps, greus problemes estructurals, desprotecció de col•lectius mes desafavorits, dificultats d'accés a un habitatge digne, desmantellament dels equipaments públics, especulació immobiliària, sobreocupació d'habitatges i una manca d'infraestructures bàsiques al servei de tothom.

El dia 19 de juny de 2009 la Candidatura d'Unitat Popular vam presentar a les Regidories d'Urbanisme, de Serveis Personals, de Participació i de cultura així com a l'EMU i al regidor de barri, el document que vam anomenar “5 eixos per la millora del centre històric” que els desenvolupavem en habitatge, social, usos públics participació i històrics. Val a dir que, com es habitual en aquest consistori, la resposta va ésser el silenci amb la excepció de la gerent de l’EMU en aquella època, la Sra. Cristina Ballesté, amb la qual varem mantenir una reunió profitosa.

Pel que respecta a urbanisme vam proposar, entre d’altres l'aprovació d'una ordenança sobre pisos desocupats (la redacció de la qual hem presentat diversos cops al ple per la seva presa en consideració), l'actuació d'ofici sobre pisos pastera i aquells que no compleixin les condicions mínimes d'habitabilitat o la reubicació de veïns i veïnes sense habitatge dins del mateix barri.

Les polítiques de la Paeria, si hem de fer cas al butlletí, continuen fent recaure el pes fonamental de la “transformació” del barri en un urbanisme de carrers i places i això, després de tot el que ha succeït aquests darrers anys al barri, es clarament insuficient. Cal fer accions valentes que defensin un barri cohesionat i just socialment i que acabin amb l’especulació i ataquin els problemes de marginalitat d’arrel , seria interessant poder llegir aquestes actuacions en els propers butlletins.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Iniciativa, demòcrates d'esquerres


L’any 1976, el llavors Secretari General del PSUC Gregori Lòpez Raimundo descrivia, en el pròleg del llibre, “PSUC: per Catalunya, la democràcia i el socialisme”, els punts per a la liquidació de les bases econòmiques del capital monopolista citant, entre d’altres, la nacionalització de la banca, la reforma agrària, una reforma fiscal basada en la equitat distributiva o la intervenció dels treballadors en la gestió de les empreses.

En el mateix text, i dins de l’apartat “per un nou partit de masses” deia de la seva organització que: “El PSUC no es un fi en si mateix ni forma una societat a part. És un mitjà perquè la classe obrera i les masses populars conquistin l’hegemonia i el poder polític, un mitja perquè la gran majoria pugi construir la nova societat socialista”.

Des d’aquell 1976 i fins arribar al 2011 la història del PSUC ha estat intensa i ha tingut diverses dates claus, entre elles el 1987 amb la fundació d’Iniciativa per Catalunya i el 1991 quan el Comitè Central del PSUC decideix incorporar automàticament tots els militants a IC, l’establiment d’una quota única PSUC-IC i el traspàs de tots els locals a aquesta formació.

I ara els ecosocialistes tenen por d’una paraula que anys abans havia estat una part important del seu adn.

Fa gairebé un mes i mig, en una tertúlia d’una televisió local, un dels membres històrics de ICV a Lleida es defensava de les afirmacions d’un els tertulians d’Unió (que acusava a Iniciativa d’ésser un partit de comunistes) assegurant que en el seu partit ja només en queda una petita part d’aquests i que ells ara son d’esquerres.

I per acabar de reblar el clau, fa tres setmanes, vaig coincidir amb un dels membres del Consell Nacional d’aquesta formació que, després de preguntar-li el perquè de la resposta del seu company en la tertúlia i de l’aposta per Equo, hem va fer un curiós joc d’antònims afirmant que no era comunista sinó demòcrata.

Hem sorprèn, no tant que ICV hagi abandonat una part de la seva herència per acostar-se cada cop més al PSC, (cosa evident, per exemple amb l’elecció del seu candidat a les eleccions a l’Estat Espanyol, el mes ben valorat pels votants del PSC segons les enquestes), sinó a la necessitat de desmarcar-se, de manera imperiosa, d’un terme que forma part de la seva memòria política i a contraposar-lo a d’altres com “democràcia”.

La renúncia d’una part important de la memòria històrica d’Iniciativa per Catalunya es un pas més de l’acostament cap al “centre” polític d’aquesta formació i suposa el definitiu abandonament dels postulats de l’esquerra transformadora per esdevenir la consciència crítica del PSC. Un fet que es fa evident amb l’acostament progressiu cap a EQUO, un partit que comparteix amb ICV aquesta mena de socialdemocràcia low cost i un ecologisme d’àrea metropolitana, tot utilitzant una formula que ja van fer, en el passat, altres formacions com el PDNI de Cristina Almeida i Nicolas Sartorius.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

100 anys de la canadiense


El 12 de setembre de 1911, ara fa 100 anys, es fundava a Toronto la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, mes coneguda com “la Canadiense”, una empresa que va dur a terme la electrificació d'una part del principat i va construir infrastructures d’importància com el canal industrial de Seròs i les preses de Camarasa i Sant Antoni.

La Canadiense però, es mes recordada per la vaga que s'origina entre febrer i març de 1919 i que va aconseguir aturar bona part de Catalunya en una demostració de força del sindicalisme mes potent i combatiu que comptava, llavors, amb personatges de la immensa vàlua com Salvador Seguí, el “noi del sucre”.

Així 5 de febrer l'espurna de la mobilització s'iniciava als despatxos de l'empresa elèctrica i s'estenia ràpidament fins a tallar el subministrament de la llum a Barcelona i fer que, poc a poc, treballadors d'altres sectors s'unissin a la mobilització. La vaga finalitzaria el dia 14 de març amb la signatura del conveni que hi posava punt i final i on s’acordava l’alliberament dels 3000 detinguts, la readmissió dels acomiadats i l’augment dels salaris dels treballadors de la Canadiense, que també acceptava la jornada laboral de 8 hores per als seus treballadors.

El sindicat aprofitant la seva arma mes valuosa i poderosa, la vaga general, aconseguia el 3 de abril de 1919 que el Govern de Romanones publiqués un Real Decreto pel que s’aplicava la jornada laboral de 8 hores a l’Estat Espanyol, el segon estat del món que en gaudia després de l’Uruguay.

Avui, gairebé 100 anys després d'aquella vaga ens trobem davant de la retallada mes important de drets socials, i també laborals, dels darrers decennis. Si fins els anys 70 les mobilitzacions es comptaven amb petites conquestes dels i les treballadores, a partir dels 90 i sense la por d'una alternativa al capitalisme els passos endarrera han estat constants i han augmentat exponencialment.

Així, aquelles estructures sindicals imbricades profundament en el teixit social en forma d'ateneus, associacions i milers de petites ramificacions, aquelles organitzacions que feien trontollar governs han patit un desgast i una deserció important d’una part de les treballadores i treballadors que els nodrien.

De ben segur que les raons son moltes i la realitat es molt complexa, però no ha ajudat el manteniment d'una estructura organitzativa que te greus problemes d’adaptació a la precarietat creixent del mercat de treball i que li costa trobar mecanismes àgils de participació real en el seu sí per aquells que no disposen d’hores sindicals.

Aquella presència constant en la societat s'ha vist reduïda, cada cop més, a l'àmbit estrictament laboral sense un moviment i una dinàmica que abasti la resta. I malgrat tot existeixen excepcions. Encara queda aquella força en algunes organitzacions sindicals que no dubten a posar-se al costat de les noves formes d'organització en xarxa, mes dinàmiques, assambleàries i menys rígides que creixen i que agrupen una part important dels sectors mes crítics i conscients.

Segurament caldrà fixar-nos en aquestes noves formes d'organització, en la seva praxis, en accions com les que s'han dut a terme (algunes de les quals sembla que acabaran a l'Audiència Nacional a instància del sindicat ultradretà Manos Limpias) i combinar-les amb les ja existents per tornar a fer tremolar aquells qui defensen un sistema econòmic absolutament injust i excloent.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Política d’equipaments públics?


Teresa Ibars i Pau Juvillà
El dijous dia 15 de setembre es feia públic l'acord entre la Paeria i la Congregació Nostra Senyora dels Dolors pel que l’Ajuntament de Lleida es comprometia a subvencionar el Museu d'Imatgeria Processional i Religiositat Popular de Lleida -museu de caràcter privat i de confessionalitat catòlica- amb 480.000 euros en els propers anys, mes de la meitat del que costarà la realització d’aquest espai.

Mentre l'ajuntament inverteix aquesta important quantitat de diners en subvencionar un projecte privat, obté com a “contrapartida” facilitar l’entrada als grups i col•lectius que indiqui la Paeria, permetre l’accés d’investigadors als fons documentals de l’entitat i a col•laborar amb la divulgació històrica, artística i dels valors estètics de les peces exposades al Museu, uns altres projectes -aquests si públics- dormen plàcidament en els calaixos de l'Ajuntament. Així les promeses i projectes del Museu Morera i de l'arxiu de l'Ajuntament esperen encara partida pressupostària.


Pel que fa al Museu Morera al juliol del 2005 s'anunciava, per part de l’actual alcalde Àngel Ros, la tinenta d’alcalde Marta Camps i el llavors regidor d’ERC, Xavier Saez un acord per tal d’acabar amb la provisionalitat del museu i apostar per la construcció "sincronitzada" d’un de nou i la conversió del Roser en un Parador Nacional. En els anys posteriors han aparegut en els diferents mitjans de comunicació diverses noticies i anuncis a l'entorn de la construcció d'aquest equipament però, no fou fins el 22 de desembre de 2010 quan l’alcalde anunciava, desprès de renunciar a subvencions ja aprovades per part de la Generalitat i l’Estat, l’ajornament sine die de la construcció de la nova seu del museu, ras-i-curt, l'Ajuntament no tenia diners.


Pel que fa a l’Arxiu Municipal de Lleida, el tema no presenta un panorama gaire més esperançador. Ja en temps de l’anterior alcalde Antoni Siurana i amb l’excusa/argument de la realització d’un arxiu com s’espera d’una ciutat com la nostra, es desmuntava un mercat municipal –el de Santa Teresa- per ubicar-hi , segons va pregonar per tots costats l’anterior Paer en Cap, les noves instal·lacions d’un equipament que havia de contenir el gran volum de documents que, producte de la història de la nostra ciutat, necessitaven unes instal·lacions noves.


Els paradistes del mercat de Santa Teresa tingueren que tancar llurs parades i les reixes d’aquell popular espai al bell mig de la ciutat, baixaren per quedar-se closes fins no se sap quan. A tot això el nostre Arxiu Municipal roman en unes condicions pròpies de les centúries anteriors alhora que disgregat espacialment. Als baixos de l’Ajuntament hi treballa part del personal de l’arxiu que custodia i tracta una bona part de la documentació històrica més consultada per la ciutadania interessada en la història. A l’edifici Pal·las s’hi guarda, de manera absolutament desbordada, altra documentació –aquesta més actual però igualment interessant tant per al present com per al futur de Lleida- de més difícil accés. I, finalment, en aquells monstruosos espais de les antigues instal·lacions de l’Exèrcit Espanyol a la nostra ciutat – a Gardeny-, s’hi troben dipositats un altre munt de documents en condicions ben poc desitjables.


Un cop més, l'Ajuntament prioritza. Oblida els diferents projectes d'equipaments promesos i previstos, els deixa sense dotació econòmica i atorga fons públics a equipaments privats i de caràcter religiós. Així el PSC amb majoria absoluta dins el consistori i suposat defensor de lo públic i de la laicitat de l'Estat, subvenciona aquest equipament prenent partit en favor d'una confessió determinada i negant als projectes públics el finançament per a la seva execució.


Tot es, altre cop, qüestió de prioritats.

dilluns, 5 de setembre del 2011

Roser 2011


Aquest any, la diada del 2011 es torna focalitzar en l’edifici singular del Roser, el lloc on, històricament les organitzacions polítiques i la societat civil de Lleida ha dut a terme les ofrenes l’onze de setembre. Un edifici símbol de la resistència de totes les lleidatanes i lleidatans que lluitaren per les nostres llibertats com a poble i que foren massacrades per les tropes de Felip V el 1707.

Aquest cop la Paeria, com ja va fer l’any passat, a traslladat la seva ofrena a la Seu Vella i ha demanat a les entitats que dipositin l’ofrena floral a partir de les 9h i fins les 12h davant del Pont Llevadís. Un canvi d’escenari que, quan es va iniciar el tràmit de conversió de l’edifici del Roser en Parador Nacional, es va repetir per activa i per passiva que no passaria. Malauradament, com es sol dir, som esclaus de les nostres paraules.

Si fem memòria i retrocedim en el temps, al juliol del 2005 l’actual alcalde Àngel Ros, la tinenta d’alcalde Marta Camps i el llavors regidor d’ERC, Xavier Saez presentaven un acord per tal d’acabar amb la provisionalitat del Museu Morera on s’apostava per la construcció "sincronitzada" d’un nou museu i la conversió del Roser en un Parador Nacional però s’assegurava que aquest preservaria la seva importància simbòlica l’onze de setembre. Tan es així que un dels seus protagonistes, el regidor Xavier Sàez, justificava la renúncia d’aquest espai públic per convertir-lo en usos privats en un escrit a un diari local afirmant que “vam fer dues coses en aquell moment: ser l’únic grup del govern que facilità l’ús del Roser com a marc de les manifestacions en defensa de l’edifici per part de grups que després han fet d’aquesta la seva principal raó de ser política, i forçar un acord amb l’Estat per preservar que el Roser continuï acollint la celebració de la Diada Nacional a Lleida.”.

El 2006 s’hi afegia el regidor Oriol Yugero on, en el seu blog, afirmava que “Per aquells que no sou de Lleida, el Roser és un monument emblemàtic de la ciutat, situat al centre històric i que des de feia molt temps estava deixat (...). Però el més important és que es mantindrà a l'entrada un lloc dedicat a la memòria dels caiguts l'11 de Setembre i on continuarem fent l'ofrena cada any” i ja el novembre del 2009 l’alcalde encara assegurava que “tot i disposar del nou espai, la ciutat de Lleida continuarà celebrant la tradicional ofrena floral al Roser l’11 de setembre com preveu el conveni per la construcció a l’edifici d’un parador de turisme de l’Estat”.

Doncs tot això sembla que ara ha canviat. El PSC ha decidir fer l’ofrena i l’acte institucional a la Seu Vella i demanar a les entitats que facin el mateix iniciant així un camí de no-retorn en l’abandonament de l’edifici del Roser com espai simbòlic per totes i tots els lleidatans.

Així, l’emblemàtic edifici no acollirà ni centre d’interpretació, ni espai per ofrenes ni res de res, només el Parador Nacional i prou, ni tan sols un sol dia a l’any es podrà destorbar als turistes dipositant rams de flors a l’accés posterior de l’edifici,

De ben segur que des de la CUP continuarem tenint en el Roser, el nostre lloc de memòria per recordar aquelles i aquells que lluitaren per les llibertats del nostre poble. Farem això i demanarem als lleidatans i lleidatanes que tornin al Roser i que hi facin l’ofrena, ja que si no continuem reclamant l’especial significació d’aquest indret i no ens el fem, com hem fet fins ara, patrimoni de tots, el perdrem per sempre.

dimecres, 31 d’agost del 2011

Valors


El dissabte passat vam anar amb el Carles Sastre, al Casal Panxo de Berga a presentar el llibre d'EPOCA, dins dels actes d'homenatge a l'Antoní Massaguer que es durà a terme el diumenge 4 de setembre a les 19:00 al Teatre Municipal de Berga.

Quan presentem el llibre sempre seguim el mateix procediment, el Ferran i jo fem una breu introducció de perquè i com l'hem fet i de que s'hi pot trobar per, acte seguit, donar pas a una de les persones que ho van viure en primera persona i que ens han ajudat a escriure'l.

Cadascun dels/les que ens ha acompanyat ha parlat de coses diferents. Aquest dissabte el Carles va parlar de valors, d'uns valors compartits per bona part dels seus companys i companyes, apresos de generacions anteriors, d'aquells que els precediren, que lluitaren – com diria el Carles – la guerra dels tres anys i que van fer de fil conductor de l'independentisme combatiu, deixant el relleu a una nova generació de lluitadors i lluitadores.

Va reivindicar, en la figura de l'Antoní, l'honestedat, l'austeritat, la voluntat de servei i la generositat, uns valors que, va dir, cal reivindicar també des de l'esquerra com a propis.

El diumenge es durà a terme a Berga un homenatge a l'Antoní, algú de qui tothom que el va conèixer en parlava be. Un acte necessari per recordar el fil roig que ens ha dut fins on som, un homenatge pels que no hi son que no ens ha de permetre oblidar els qui encara resten.

dijous, 25 d’agost del 2011

Reforçar la CUP i avançar en la consolidació de la Unitat Popular


La CUP iniciarem aquest final del 2011 un nou procés de discussió per tal de decidir cap on volem anar. Un procés que, com ho han estat la resta, portarà associat un debat intens en les assemblees locals i les corresponents territorials des d'on s'elevarà a la resta de l'organització.


Un debat que ve precedit per l'èxit electoral obtingut en les eleccions municipals d'aquest maig que ens ha conduit a assolir més d'un centenar de regidors/es i a ocupar, per primer cop diverses alcaldies i que no seria explicable sense l'eixamplament de la base social de la CUP i de l'assoliment, encara de manera molt tímida, d'una certa unitat popular entesa com l'agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques de diferents sectors de les classes populars anticapitalistes amb un programa clar de reivindicacions concretes.


Una unitat popular que ha dut a la Candidatura d'Unitat Popular a persones que aposten per una transformació del model econòmic vigent i que no s'adscriuen dins de l'independentisme mes estricte.


Ara, a la nostra organització ens toca gestionar els resultats obtinguts i les expectatives dels qui ens han fet confiança. Ens cal adaptar les nostres estructures als objectius tàctics i estratègics que ens hem fixat i a les noves necessitats que, vulguem o no, ens sorgeixen el dia a dia. Caldrà dotar-nos d'una estructura àgil que doni resposta a les necessitats de les assemblees locals i de les territorials, i bastir una organització potent que faci sentir la seva veu a nivell nacional i, el que és mes important, que proposi alternatives de canvi social (com una extensió del que hem anat construint a nivell local) en el marc dels PPCC.


Afrontar aquests reptes nomes es possible treballant en dues direccions, d'una banda amb el reforçament de la nostra estructura orgànica i de l'altra amb la consolidació del nostre espai i amb una activitat intensa a nivell nacional.


Pel que respecta a la primera qüestió entenem que ho hem de fer preservant de manera imprescindible el nostre funcionament assembleari, la nostra presa de decisions de dalt cap baix, reforçant les territorials, que son l'àmbit mes immediat de debat i decisió entre les diferents assemblees territorials i que porten la seva veu als Consells Polítics. El seu bon funcionament s'ha demostrat una eina excel·lent en el creixement lent i pausat de la CUP i en la seva consolidació. Caldrà dotar a les territorials d'una estructura que els permeti seguir fent les funcions que han dut fins ara de manera mes ferma i que permeti, també, donar el necessari suport als nuclis dels que en formen part.


Aquest reforçament no s'ha de fer a costa del buidatge de l'estructura nacional, absolutament necessària per la consolidació de la nostra organització, sinó com una part més de l'enfortiment de la CUP com a organització nacional.


Una estructura nacional que te com un punt important en el seu secretariat nacional que ha de delegar les feines mes tècniques en els alliberats per tal de poder dedicar gran part de la seva capacitat (minsa, ja que totes i tots els qui en formen part treballen) a feina política recolzant-se en les diferents comissions de treball que contemplen els nostres estatuts.


Es necessari optimitzar la feina del SN i redefinir-ne les seves tasques sempre des de la confiança imprescindible amb les companyes i companys que en formen part i que participen del mateix projecte polític i aprofitant també l'autonomia de la taula del Consell Polític d'aquest mateix òrgan que asseguren el seguiment del treball del Secretariat per part de totes i tots els militants de la CUP.


Per més endavant caldrà deixar altres debats encara pendents i que, per la poca implantació actual de la CUP al País Valencià i a les illes Balears, no hem iniciat i que no es altre que l'encaix dels tres territoris que conformen els Països Catalans en l'estructura de la Candidatura d'Unitat Popular que, en base al nostre model assembleari, s'hauria de basar en la confederació.


Respecte del segon punt, i entenen com la nostra organització com l'eina mes vàlida de la que disposem actualment d'incidència di difusió del projecte que defensa el conjunt de l'esquerra independentista, caldrà que estiguem presents em tots els debats aportant-hi sempre la nostra alternativa per tal de visualitzar que la transformació social es possible. Això passa, com hem fet fins ara, també per el nostre treball en les institucions. De ben segur que les properes eleccions a la comunitat autònoma de Catalunya, en sera una bona oportunitat.

Per Pau Juvillà i Jordi Navarro, militants de la CUP a Lleida i Girona respectivament.

dilluns, 15 d’agost del 2011

El frau del PIRMI


Que hi ha frau al PIRMI es una realitat inqüestionable, que existeixen persones que el reben i tenen altres fonts d'ingressos es una veritat com una casa de pagès, que aquesta ajuda s'havia de revisar per tal de detectar les persones que se'n aprofiten i fer-la mes eficient per aquells i aquelles que els hi es absolutament necessari sembla una cosa de sentit comú.

Ara, d'això al que ha fet el govern de la Generalitat hi ha una distància abismal. En primer lloc no es pot criminalitzar el conjunt de gent que rep aquesta ajuda sota l'ombra de que existeix una mena de frau massiu i que aquestes persones (moltes d'elles en situació d'exclusió social) que els reben no son mes que uns galtes o uns aprofitats Tampoc es pot canviar el mecanisme de cobrament de la RMI sense previ avís deixant a un 40% de la gent que el percep sense cap ingrés, ja que aquesta ajuda s'atorga a ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials i el fet que una part important d'aquests perceptors encara no hagi rebut l'ajuda els posa en una situació critica.

La Generalitat governada ara sota aquesta mena de pacte encobert entre CiU i PP, aplica la pressió sobre la baula mes feble, sobre aquells qui no es poden defensar i s'estalvia, amb aquesta mena de cortines de fum que de tant en quant utilitza, justificar la inanició sobre d'altres fraus que també es duen a terme i que, pel seu volum, son molt superiors als de la RMI.

I com no vull ésser malpensat, espero veure aquesta contundència i celeritat quan es tracta del finançament il·legal de partits mitjançant, entre d'altres, de donacions anònimes o d'aprovar determinats EREs en empreses significatives per tal d'acomiadar a treballadors amb condicions laborals obtingudes fa anys per, acte seguit, contractar-ne de joves amb unes condicions molt mes precàries.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Guns of Brixton


Quant aquests dies veig per la televisió els aldarulls a diferents barris de Londres ( que s'han estès a d'altres ciutats d'Anglaterra) no hem puc treure del cap “Guns of Brixton”, la cançó que els Clash van incloure dins del seu mític àlbum “London Calling” l'any 1979.

Una cançó que parlava d'aquest barri londinenc i de la crítica situació dels seus habitants degut a la recessió econòmica i a l'actuació de la policia que va donar lloc el 1981 ( i també en anys posteriors) a aldarulls importants amb gairebé 300 policies ferits i 28 edifiquis cremats, una resposta violenta que tingué el seu inici en una actuació policial.

Un any abans dels disturbis, la ultaconservadora Margaret Tacher havia accedit al govern iniciant una política de privatitzacions, de reducció dràstica de les prestacions socials i de repressió brutal de les successives vagues .

Ara, aquest 2011, a imatge dels aldarulls que varen succeir aquell 1981 i que també s'han repetit en en d'altres països d'Europa (com els de les banelieues a França l'any 2005), la rabia a explotat en un barri de Londres i s'ha propagat al llarg del país.

Una ràbia incontrolada i sense direcció que s'ha iniciat seguint els patrons anteriors, barris deprimits, atur i una guspira en forma d'actuació policial que aquest dissabte va tenir com a conseqüència la mort d'un taxista.

Sembla impossible una solució policial per una realitat social de pobresa i marginació. La crisis del sistema a accentuat les diferències entre rics i pobres i l'augment en progressió geomètrica del desmantellament del sistema de protecció social s'ha acarnissat en les classes mes desafavorides.

Per primer cop les noves generacions tindran pitjors condicions laborals i socials que els seus pares fet que els enfronta a unes perspectives de millora nul·les en un capitalisme que cada cop mesés polaritza entre rics i pobres.

El 13 d'abril de 1981 Thacher deia que l'atur i el racisme no tenien res a veure amb els disturbis del barri de Brixton, malauradament el temps no li ha donat la raó.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Banlieue


L'any 1995 s'estrenava la pel·lícula “La haine”, traduïda per “el odio” que explicava, a grans trets, la història de tres personatges de diferent origen, Said magrebí, Vincent jueu i Hubert i africà, que compartien barri (una banlieue immersa en un episodi de violència degut a la mort d'un magrebí per part de la policia) i la consideració de ciutadans de segona .

El casc antic de Lleida (centre històric com l'anomena la Paeria), no es, òbviament, una banlieue , però en comparteix algunes característiques com una proporció de població immigrada alta, una important degradació del barri i el tràfic o la presència evident de drogues.

Fa pocs dies, la detenció d'un nouvingut i la seva mort per una aturada cardíaca,(prèvia pallissa, segons els seus companys) a mans de la policia ha estat l'espurna que ha provocat un incendi de grans proporcions i que ha fet que en només en dos dies, dijous i dissabte, una multitud enfurismada, hagi atacat a la policia.

Així, si fa temps que l'Ajuntament defensa que el casc antic es un barri com qualsevol altre sense mes problemes que, tal i com va dir textualment el regidor de barri en una tertúlia d'una televisió local “les pilotades que un nen pugi fer a una porta per la nit” ara, la realitat es tossuda.

De ben segur que, tal i com apunta la regidora de la guàrdia urbana, properament es duran a terme batudes importants i s'augmentarà de manera significativa la presència policial, fent d'aquest desplegament la principal solució als problemes del barri

S'oblidaran, però, d'actuar sobre els pisos pastera, els infrahabitatges, els pisos buits comprats per inversors quan semblava que el casc antic esdevindria el barri de referència de Lleida o els solars en els que s'acumula la brutícia. S'oblidaran també de les persones nouvingudes que viuen (i per tant son veïns) al barri i de les mesures socials, mes complexes i menys vistoses.

Es molt probable que la pressió policial desplaci aquesta població cap una altra zona, segurament mes perifèrica i marginal, on siguin menys visibles i la violència menys evident. Jusqu'ici, tout va bien.

dilluns, 13 de juny del 2011

Tat


Quan, ara ja fa tres o quatre mesos, varem començar a pensar en la llista de la CUP a les municipals, no hi va haver debat en que qui havia de tancar-la era la Montserrat Tarragó. Així, si fa 4 anys ho va fer el Xavier Barberà com el nostre petit homenatge envers la seva trajectòria personal dins de l’independentisme mes combatiu ara calia, sense cap mena de dubte, retre-li a la Tat.

Una Montserrat lligada sempre a l’independentisme d’esquerres, des de la secció universitària del FNC fins avui, allí on la salut, cada cop mes precària, li ha permès, la seva militància ha estat constant i infatigable.

Una militància que la va dur a set anys de clandestinitat sis anys llargs de presó, d’on en va sortir el 21 de desembre del 1990. Les divisions, escissions i trencadisses dins de l’esquerra independentista dels 80 van fer que, la presa catalana amb mes anys a la presó (el pres seria el seu company, Carles Sastre) fes el camí cap a casa acompanyada únicament de la seva filla.

I malgrat tot, 3 mesos desprès afirmaria categòricament, en una entrevista preguntada si es veia amb forces de continuar la seva resposta era categòrica: “...i a partir d'aquí recapacitar una mica la cosa per on està i veure per on puc ser més útil per a la revolució.”

La Tat ens ha fet costat en la campanya, l’hem fet sortir en el cartell, en la nostra revista i li varem fer un petit reconeixement, especial i emotiu, en l’acte central de campanya el 14 de maig del 2011 al cafè-teatre de l’escorxador en un acte de justícia històrica per enllaçar amb aquells i aquelles que van iniciar, ara ja fa anys, el fil roig que ha permès que avui, a Lleida, la CUP esdevingui una alternativa independentista i d’esquerres.

Fa temps, quan amb el Ferran estàvem immersos en la redacció del llibre d’EPOCA, un dels parents d’un destacat militant hem va dir que el temps de parlar d’algú era quan estaven vius. L’independentisme no es pot permetre mes oblits, o som capaços de teixir la nostra història sense buits o be estem condemnats a repetir-ne els errors.

El dia 4 de setembre es dura a terme, a Berga, un homenatge a Antoní Messeguer, "cal anar-hi, cal anar-hi".

diumenge, 5 de juny del 2011

Primer els de casa


Dies abans de les eleccions municipals va sortir per les noticies el líder de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, cridant -literalment- en un míting, dient que els de fora havien de marxar i desgranant la resta de discurs al qual ens té acostumats. La nostra filla de tres anys ens va mirar i ens va preguntar si aquell senyor era dolent, suposo que els seus crits així li devien indicar. Li vam dir que sí que ho era perquè volia que alguna gent marxés, la que havia arribat d’un altre país. Ella ens va mirar sorpresa preguntant-nos si l’Ilías i la Yasmin –companys seus de la classe dels Cargols- haurien de marxar. Li vam dir que no perquè aquell senyor no manava, contestant decidida que el que calia fer aleshores era fer marxar al dolent a un país de dolents i així mai no manaria.

I és que si el discurs de PxC és simple i populista, també hauria de ser senzilla i entenedora la nostra resposta. Cal ser clars i contundents davant d’un discurs d'una transversalitat i permeabilitat immenses, que abasta des dels que diuen que als immigrants els hi regalen els cotxets dels nens als ajuntaments, que tenen excepcions en impostos fins els que diuen que tenen la culpa que els sous siguin més baixos o els que defensen directament que aquí hi sobren.

Penso que existeixen dos factors (com a mínim) que han ajudat a l'ascens d'aquesta organització. D'una banda el suposat "cordó sanitari" establert entorn aquesta formació xenòfoba que ha permès que sigui portada permanent dels mitjans de comunicació i ha evitat que fos notícia per la seva acció política que, com s'ha vist als plens, es pràcticament nul•la, i de l'altra aquesta idea de les esquerres de no parlar de la immigració per no fomentar la xenofòbia, que ha permès que sigui terreny únic i exclusiu per la dreta.

Com va dir el regidor de la CUP de Salt en les jornades del programa marc sobre aquest tema a Lleida, de la immigració se'n ha de parlar bàsicament perquè tothom al carrer ho fa i no en podem restar al marge, hem de defensar les nostres propostes integradores i obertes i confrontar-les a les de la dreta i a aquelles dels que defensen que els immigrants tenen un paradís en la terra en el nostre país. Cal que permetem als qui defensen com a única opció "primer els de casa" que visualitzin la resta del discurs que no diuen, per evidenciar que no en tenen. I de ben segur cal que el nostre discurs articulat i coherent s'escolti també igual de fort i de planer (encara que sigui més difícil) que el de la dreta, si volem que arribi al carrer.

divendres, 27 de maig del 2011

A la CUP se'ns gira feina


Aquest diumenge 20 de maig La Candidatura d'Unitat Popular ha fet un pas mai abans assolit per l'esquerra independentista. Un avanç significatiu des de la base, des de l'arrelament al territori i sense llistes fetes a cop de maleta, un avanç que ha dut a assolir 101 regidors i que fa que, ara, se'ns giri feina.

Els resultats obtinguts no poden ésser més esperançadors perquè surten del treball de les assemblees locals que, picant pedra dins o fora de l'Ajuntament i lluny dels focus dels mass media (que només han fet seguiment als "5 grans") han assolit la fita, com han vingut dient a Girona, de portar la veu del carrer a l'Ajuntament.

Un treball que també han dut a terme les regidores i regidors i que ha permès un increment de les persones que han dipositat la confiança en la CUP augmentant el suport i mantenint o incrementant el nombre de regidors/es allí on ja hi érem.

Una molt bona notícia que demostra on rau la força de la CUP, en la seva gent que amb mitjans escassos però molta militància i voluntarietat han aconseguit fer avançar, un cop més, el projecte.

Així aquest 2011 la CUP, a banda de tenir més regidors, tindrà també alguna alcaldia i també algun Conseller Comarcal, fet que ens obligarà a iniciar un debat necessari tant a nivell orgànic com polític.

Un debat que dins de la CUP ha estat dinàmic, com es va mostrar per exemple amb l'aprovació d'uns nous estatuts el 2007 que varen reforçar i actualitzar les estructures internes de la nostra organització per adaptar-la a la realitat sorgida de les eleccions del 2007, amb 22 regidors i noves assemblees locals.

La nostra realitat actual ens obligarà, de nou, a adaptar les nostres estructures internes sense perdre la nostra condició d'organització assembleària, no jeràrquica i basada en la presa de les decisions polítiques per la militància, sense caure en la professionalització.

Un nou escenari que, de ben segur, ha de comportar un reforçament de la base i de les territorials però que també ha de tenir en compte que, avui més que mai, la CUP ha esdevingut el referent més visible de l'esquerra independentista. Ha esdevingut una eina extremadament útil per difondre el missatge, una veu que s'ha d'escoltar a nivell nacional i que ha d'expressar la seva opinió, de manera clara i contundent, en tots els aspectes.

De ben segur que fent dels nostres càrrecs electes exemple i referent, continuant amb la nostra feina al carrer de les viles i ciutats i fent que la veu de la CUP s'escolti, el creixement sostingut de la CUP necessàriament ha d'avançar.

dimarts, 17 de maig del 2011

Es l'hora de la CUP



L'any 1999 es presentava, per primer cop, la Candidatura d'Unitat Popular a Ponent al poble segarrenc de Biosca, al que seguiria el veí de Torà. Des d'aquell any fins al 2007 varen ésser aquestes les úniques assemblees en tot Ponent, les que varen sostenir, de manera continuada les sigles d'aquesta organització a les que, aquell any s'hi afegirien Lleida i la Vànsa i Fòrnols.

Des de llavors ençà hem estat treballant en dues vessants. D'una banda, a nivell de Lleida, en la confrontació del nostre model de ciutat al que defensava l'equip de govern compartit per l'oposició excepte en casos molt concrets (posa'm una mica mes de carril bici allí, deixa'm penjar la senyera sola l'onze de setembre...), un model de ciutat que no es res mes que la continuació del projectat en l'anterior tripartit municipal i al que CiU, enlloc d'oposar-ne un altre, proposa, com alternatives, obres diferents.

De l'altra, hem treballat amb la implantació real de la CUP a Ponent, amb llistes amb arrelament social i amb un treball previ a l'esquena, així, si el 27 de març del 2010 presentàvem la CUP de Balaguer, el 6 de novembre del mateix any fèiem el mateix amb la CUP de Borges Blanques a les que s'han afegit la gent d’Alfes, de Bellmunt d'Urgell i de Cava.

El dijous passat, amb la presència de més d'un centenar de persones, dúiem a terme el míting central que campanya on traçàvem novament la nostra idea de ciutat resumida en els 7 panells de la paret, 7 eixos que parlen d'una Lleida participativa, oberta, sostenible, on els espais públics siguin per usos públics, integrada dins del marc dels Països Catalans i socialment justa.

Això, de fet, es el que es decidirà el 22 de maig, el debat esta actualment sota la premissa de si el que es vol es una majoria del PSC (a hores d'ara inamovible) amb una oposició dòcil com la que han dut a terme ERC i ICV o be una oposició que confronti un nou model de ciutat, una oposició que, tal com apunten algunes enquestes, pot esdevenir la CUP que és, sense cap mena de dubte, l’alternativa necessària.

dimarts, 3 de maig del 2011

Bildu i l'estat d'excepció


El 5 de febrer de 1981 els reis de l’Estat Espanyol duien a terme l’acte central del seu viatge al País Basc, presidint una sessió conjunta del Parlament i de les Juntes Generals de Biscaia, Guipúscoa i Alava.

Quan els monarques varen iniciar el seu discurs, els 35 representants de Herri Batasuna -dempeus i amb el puny en alt- entonaren l’Eusko gudariak, la qual cosa va fer que tots els representants de la resta de partits presents (a excepció dels d’Euskadiko Ezkerra) respongueren donant suport al rei amb crits i aplaudiments.

Posteriorment, el president del Parlament basc ordenaria el desallotjament dels electes de HB. Un fet que es produí amb gran violència i contundència, com ho testimonia el llavors senador Miguel Castells, que fou repetidament colpejat en el centre de l’hemicicle abans de desallotjar-lo de la sala.

Entre els parlamentaris que van mostrar el seu suport a favor dels borbons hi havia tots el del PNV del llavors Lehendakari, Carlos Garaikoetxea, present també en la sessió i que, com els seus companys de partit, es sumava a la defensa dels reis de l’Estat Espanyol.

El mateix Garaikoetxea que poc després lideraria, el setembre de 1986, una escissió del PNV per donar lloc a Eusko Alkartasuna, la formació que als inicis d’aquest 2011 conjuntament amb Alternatiba Eraikitzen (escissió de Ezker Batua-Berdeak) i una suma de diferents independents, formarien la coalició Bildu.

Tot això m’ho comentava, aquest primer de maig, un dels signants del manifest de suport a la CUP, nascut a Barakaldo i actualment resident a Lleida per defensar que era impensable que il•legalitzessin Bildu, una coalició que, com deia ell: “ el formen, entre d’altres, persones que van destacar en la defensa dels reis d’Espanya i de les seves administracions autonòmiques”.

Doncs s’equivocava de ple. L’estat d’excepció que viu el País Basc des de fa anys permet que es donin situacions intolerables com el tancament de mitjans de comunicació, l’empresonament preventiu, la criminalització d’una part important de la seva joventut i, el que és més important: l’exclusió de la vida política i la criminalització d’una part significativa dels bascos i les basques.

Sembla que aquesta “contaminació” de la que parlen els tribunals espanyols s’estén cada cop més com una taca d’oli mentre l’actual lehendakari (el pitjor valorat de la història) segueix en el seu càrrec, assolit desprès d’unes eleccions tramposes, sense badar boca: tot s’hi val per obtenir l’hegemonia en les institucions basques.

diumenge, 24 d’abril del 2011

100 veus per un nou model de ciutat



El dijous 15 d'abril es feia, al pati de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, la presentació pública del manifest " Lleida de bat a bat" on una seixantena de lleidatans i lleidatanes apostaven per una Lleida oberta, participativa, socialment justa, culturalment forta e integrada dins del marc dels Països Catalans, unes idees que es traduien en el suport a la CUP en les properes eleccions municipals del maig.

Una setmana desprès ja son 40 les veus que s'han sumat a les 60 inicials arribant així al centenar de suports a un manifest que no para de rebre noves adhesions. Uns signants que integren amplies capes del teixit social de la nostra ciutat i que recullen el fil roig de la memòria de l'independentisme amb militants històrics com Sal·lustià Estadella, Aleix Renyé, Carles Sastre o Xavier Barberà,el de les lluites per la transformació social com la Mercè Ciutat o l'Àlex de Sàrraga o el del sindicalisme mes militant com l'Angel Molano o el Jose Ignació Martín.

Un manifest que enllaça l'Humbert Roma, un periodista militant ara jubilat, amb el Cèsar Bejar, l'Eloi Aymerich o la Roser Vime i que abraça una diversitat d`ambits i sectors professionals que han coincidit en donar suport, tal i com es diu el manifest: " a un projecte il·lusionant, capaç de remoure consciències, allunyat de la professionalització de la política i que aposta per situar a la societat civil en el centre de les grans transformacions".

I es que ja es hora que les finestres de la paeria s'obrin i entri aire fresc, es l'hora que la Candidatura d'Unitat Popular les obri de bat a bat.

dissabte, 16 d’abril del 2011

LA SUPENSIO DE LES ARES, UNA OPORTUNITAT PER REPENSAR l’URBANISME.




El Secretari d’Habitatge de la Generalitat, Carles Sala anunciava, a principis d’abril, que la Generalitat de Catalunya revisaria “de dalt a baix” totes les Àrees Residencials de Estratègiques ja que, degut a la crisi, “els càlculs urbanístics han quedat totalment desfasats”. Una afirmació ens donava la raó a la Candidatura d’Unitat que, ja des del seu inici, ens vàrem oposar a aquestes figures urbanístiques filles de l’anterior tripartit del PSC-PSOE, ICV i ERC.

Les Àrees Residencials estratègiques son una conseqüència del Pacte Nacional per l’Habitatge i es van establir a partir de la redacció de 12 plans directors urbanístics que preveien el desenvolupament de 100 ARE en un total de 86 municipis catalans, cosa que havia de suposar la construcció de més de 90.157 nous habitatges en més de 1.598 hectàrees de sòl.

Son unes figures urbanístiques que xoquen frontalment amb l’autonomia municipal, ja que aquests plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques han estat elaborats pel Govern prèvia consulta als ajuntaments, per tant aquesta requalificació dels terrenys s’ha dut a terme mes enllà de l’agenda urbanística del propi ajuntament i ha suposat, en la pràctica, una retallada les possibilitats d’intervenció dels veïns en les decisions urbanístiques de l’Administració.

A més a més, les ARE segueixen el model de creixement urbanístic insostenible fomentant la nova construcció en detriment de la rehabilitació o accions directes i contundents per posar fi a l’especulació sobre l’habitatge, bàsicament actuant sobre tots aquells pisos desocupats.

A Lleida, dels 3794 pisos projectats, el 50% estaven previstos d’iniciativa privada que es sumarien als habitatges que ja s’estan construint en zones com la zona del parc de l’aigua, barris nord o la zona de Balàfia – Secà.

Per tot això des de la CUP vam manifestar la nostra oposició a aquestes àrees residencials estratègiques forçant una consulta popular allà on teníem presència municipal, com es el cas de Sant Celoni, on amb una participació del 30%, 2847 persones (70% dels votants) es van manifestar en contra de l’ARE de Can Riera de l’Aigua. També rebutjant la seva construcció al mateix ple, com el cas de Berga on a proposta de la CUP es rebutjava l'execució de l’Àrea Residencial Estratègica que preveia la construcció de 365 nous pisos, o be impugnant davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (del qual encara se’n espera resolució) tots els plans directors que desenvolupen les diferents Àrees Estratègiques del Principat

Des de la CUP defensem que el dret a l’habitatge sigui un dret efectiu. Ens manifestem obertament a favor dels pisos de protecció oficial i dels pisos socials que necessàriament han d’anar acompanyats d’altres mesures en el foment de la rehabilitació i en la utilització dels pisos buits. Entenem que cal realitzar mesures enèrgiques per garantir el dret a l’habitatge, mesures valentes com l'increment de l'IBI per als habitatges buits aprovat per l’Ajuntament de Sant Celoni, a proposta de la CUP, el 27 de desembre del 2007.

Així, ara, les declaracions del Secretari d’Habitatge de la Generalitat ens venen a donar la raó. I es que malgrat semblava que la única solució per garantir el dret a l’habitatge es basava solament en la construcció i la venda, queda clar que cal anar mes enllà i en aquests moments això no passa per l’ARE.

divendres, 1 d’abril del 2011

Los 2300, versió 2.0




El dia 25 de gener de 1981 es presentava, a Barcelona el manifest dels 2300 (signat entre d'altres per Amando de Miguel o Federico Jimènez Losantos) on denunciaven una suposada voluntat de la Generalitat de marginar l'espanyol i de tenir «manifiesto propósito de convertir el catalán en la única lengua oficial de Cataluña». Un escrit que, finalment demanava el dret dels pares a escollir la llengua vehicular del seu fill en la escolarització, el que vol dir, en d'altres paraules, frenar la implantació del sistema d'immersió lingüística prevista i que començà a funcionar, amb tota normalitat, anys desprès.

El 7 de juny de 2005, recollint el testimoni dels seus companys del manifiesto, quinze “intel•lectuals” (entre ells Paco Caja, Albert Boadella o Arcadi Espada) impulsaven un manifest que presentarien el 21 de juny al Centre de Cultura Contemporanea de Barcelona on, entre d'altres, es demanava a la ciutadania crear a Catalunya un partit que "combatés el nacionalisme", un manifest que, mesos desprès impulsaria el naixement de Ciudadanos que en les eleccions autonòmiques de 1 de novembre de 2006 obtindrien 3 parlamentaris.

De ben segur que la intenció d'aquells qui van dissenyar i impulsar aquest manifest anava mes enllà de construir un nou partit que, malgrat els seus tres parlamentaris (repetits en les darreres eleccions) tenia nul•les possibilitats de convertir-se en una força majoritària dins de la cambra parlamentaria. Mes aviat penso que la intenció era moure el PSC - PSOE (partit del qual alguns d'ells n'havien estat simpatitzants o beneficiaris) i allunyar-lo de les tesis pseudocatalanistes que semblava que tenien dins del govern del tripartit i dirigir-lo cap una pura sucursal del PSOE que defenses, bàsicament, la hegemonia de la llengua espanyola al principat. Un moviment que han aconseguit, en part, dins dels socialistes i de manera evident en el PP que, desprès de veure els vots que li esgarrapaven els Ciudadanos, s'ha tret la mica de pàtina que li va voler imprimir Piqué per passar a l'atac de la mà, entre d'altres, de la seva presidenta, Alicia Sànchez Camacho, que aprofita qualsevol ocasió (especialment electoral) per reobrir el debat de la llengua.

I es que la defensa de la llengua espanyola ha estat un dels únics, quan no l'únic, argument de Ciudadanos en aquests 4 anys i escaig de vida. Però es que a més a més alguns dels signants d'aquell primer manifest serien també part implicada, 3 anys desprès, en el "manifiesto en defensa del castellano" on personalitats de la talla d'Albert Boadella o Arcadi Espada, de la mà de Mario Vargas Llosa o Fernando Sabater s'atrevien a demanar que s'havia "d'asegurar el derecho de todos los ciudadanos a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna, así como el incluir, entre los planes de estudio, opciones que contemplen a las lenguas cooficiales autonómicas, pero nunca como lenguas vehiculares exclusivas". i deien, entre d'altres, que era recomanable que els rètols de carrers o edificis estiguessin en bilingüe: ""pero que nunca se emplee exclusivamente la lengua autonómica".

Per acabar de tancar el cercle, fa pocs dies, el 11/03/2011, es reunien, en la commemoració del XXX aniversari del Manifiesto de los 2.300 (organitzada per l'exdiputat de Cs, Jose Domingo) Amando de Miguel, lalcaldable del PP a
l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz idel diputat de Ciutadans Jordi Cañas. Roda el mon i torna al born.

divendres, 18 de març del 2011

L’Audiència Pública per les Basses, una oportunitat per la participació



El 10 de març presentàvem, al registre de l’Ajuntament de Lleida, 230 signatures (30 mes que les exigides) per tal de sol•licitar una audiència pública on un representant de la Paeria exposes la reforma projectada al parc de les Basses d’Alpicat.

Des de la CUP pensem que aquest mecanisme de participació es especialment útil i fa que, els debats que sovint es duen a terme dins de les parets del saló de plens de la Paeria, les traspassin i permetin a la ciutadania de Lleida intervenir en l’acció política o, com a mínim conèixer de primera mà temes que afecten de manera significativa al conjunt de la ciutat i on els lleidatans hi pugin dir-hi la seva.

Així doncs, mes enllà de la nostra postura envers aquest projecte (que entenem que suposa una privatització encoberta de l’espai públic) el que defensem com a realment important es que s’implementin aquests mecanismes de participació dels quals s’ha dotat l’Ajuntament (i que cal dir que, almenys els que s’impulsen des de la ciutadania, resten encara inèdits) per tal d’empoderar les lleidatanes i lleidatans.

I malgrat tot, 2 dies desprès de la sol•licitud d’audiència pública, l’alcalde Angel Ros en declaracions a un dels diaris locals afirmava que: “Estem estudiant si des del punt de vista legal és possible una audiència pública sobre les Basses, com reclama la CUP, però molt em temo que no serà així. Tot i així, si s'adapta a la legalitat és farà” que és el mateix que dir: “no la vull fer però si no hem queda mes remei ho faré” demostrant així una nul•la voluntat política envers l’activació d’aquests mecanismes de participació i transparència.

Així, si a nivell polític l’audiència pública resta sotmesa a la voluntat de l’equip de govern, a nivell purament jurídic queda clar el que diu el Reglament de Participació en els articles 21, 22, 23 i 24 on es diu, entre d’altres, que “L’Ajuntament de Lleida garanteix als ciutadans i ciutadanes el dret d’audiència pública, que consisteix en la celebració de sessions específiques obertes a tothom qui ho desitgi a fi de ser informats i escoltats respecte dels diversos temes d’àmbit i de competència municipals.” i s’especifica que es pot sol•licitar audiència pública si la petició és avalada per un mínim de 200 signatures.

I precisament això es el que han fet mes de 200 lleidatans i lleidatanes sol•licitant aquesta audiència (que la CUP ha vehiculat). Ara, segons sembla, l’ajuntament esta cercant els mecanismes per frenar aquesta iniciativa demostrant, un cop mes, que la política de participació en la que creuen es la del vot a les urnes cada 4 anys. Nosaltres creiem que aquesta audiència es una oportunitat pel foment de la participació activa.

dissabte, 5 de març del 2011

Frustració independentista


L'aparició de Solidaritat per la Independència desprès de les primeres onades de consultes va suposar, a ulls de molts independentistes, la il•lusió d'una via cap a una independència immediata en pocs mesos vista.

La força ascendent d'aquest nou partit amb tres caps de llista molt mediàtics, conjuntament amb una situació política amb els Reagrupats en retirada i una ERC en franca davallada desprès dels acords amb el PSC-PSOE, els hi van donar 4 representants al Parlament de Catalunya.

Aquesta arrancada de cavall de SI que és mes partit que projecte polític (perquè a hores d'ara encara desconec que opinen i que votaran envers de temes que no tinguin a veure amb la independència) ha fet una aturada de ruc amb el cop de porta d'un dels seus dirigents.

I el que es pitjor, de ben segur que aquesta picabaralla a pocs mesos de les municipals (que tot i que era previsible, per lo dels galls i galliner, ha estat abans del que alguns ens esperàvem) generarà, de ben segur, frustració entre totes i tots els qui es van creure que el 2001 seria l'any de la independència, entre els qui van “sortir de l'armari” arrel de les consultes o el 10J i els qui han cregut sempre en l’alliberament nacional i ara veien en aquesta nova força una esperança.

I es que la independència no serà demà, ni al maig o l'abril i, de ben segur, no l'assolirem el 2011, serà un procés llarg i complicat que provindrà de la confluència de moltes voluntats. Penso que qualsevol organització política responsable ha d’explicar-ho clarament, hi arribarem, sí, però en un procés complex i ple d’entrebancs que caldrà superar, no fer-ho és generar mes frustració i mes falses esperances i, com es diria ara, desafecció.

dimecres, 16 de febrer del 2011

EL MUSEU MORERA, QÜESTIÓ DE PRIORITATS


L’any 2008 es celebrava el naixement de l’artista Leandre Cristòfol i el 2010 el del pintor Antoni Garcia Lamolla. En ambdós casos, com un acte mes d’aquesta efemèride, el Museu Morera (o la sala habilitada per les exposicions temporals) va acollir una selecció de la seva obra, d’aquesta manera la ciutat de Lleida rendia tribut a dos artistes que van néixer o desenvolupar bona part de la seva trajectòria artística a la nostra ciutat. Dues persones que van tenir una influència decisiva en la vida artística i en els corrents de l’època que els va tocar de viure.

Dos homenots que van deixar, en forma d’escultura o pintura, un llegat a la ciutat de Lleida recollida dins dels edificis que han acollit el Museu Morera en els seus anys de vida. Un museu que fou creat l’any 1914 i inaugurat 3 anys mes tard a partir de donacions del pintor Jaume Morera i que ha passat per diferents espais com el desaparegut Mercat de Sant Lluís, l’antic hospital de Santa Maria, el convent del Roser i, en l’actualitat l’edifici històric del Casino on i te la seva seu social, ja que la majoria del seu fons es troba emmagatzemat en una planta baixa cedida pel Bisbat.

I es que l’actual equip de govern ha obviat de manera interessada l’acord anunciat el juliol del 2005 per part de l’actual alcalde Àngel Ros, la tinenta d’alcalde Marta Camps i el llavors regidor d’ERC, Xavier Saez on, per tal d’acabar amb la provisionalitat del Museu Morera s’apostava per la construcció "sincronitzada" d’un nou museu i la conversió del Roser en un Parador Nacional, i on també es deia que durant el temps de les obres s’habilitaria el Casino per tal de mantenir oberta al públic la col•lecció permanent i mantenir la temporada d’exposicions del museu

Així l’any 2007 el Museu marxava del Roser, el Juliol del 2008 començava el desallotjament de l’Escola de Belles Arts (també situada a l’edifici del Roser) i posteriorment, el març del 2010 s’iniciaven les obres del Parador Nacional al mateix edifici. Durant tots aquests anys i posteriors es succeïen les noticies envers la construcció del futur Museu Morera, ara sota la denominació de MALL (Museu d’Art de Lleida), en la pista poliesportiva annexa al Centre d’Art La Panera.

I malgrat tot, el 22 de desembre de 2010 l’alcalde anunciava, desprès de renunciar a subvencions ja aprovades per part de la Generalitat i l’Estat, l’ajornament sine die de la construcció de la nova seu del museu, ho sigui el que alguns ja fa temps que dèiem i ens temíem, l’important no era el museu sinó la construcció d’un hotel de luxe al Roser, l’interès privat, amb la construcció del Parador, davant l’interès públic, que representa el museu.

Encara avui s’explica, a la web del mateix museu, que aquest ocupa d'ençà el febrer del 2007 i de manera provisional els baixos, la planta primera i segona de l'edifici del Casino Principal mentre espera la construcció de la que serà la seva nova i definitiva seu, la construcció de la qual “està prevista al llarg del període 2010-2013”.

Mentre esta prevista l’obertura a curt termini del Parador Nacional al Roser, si ara volem anar a veure les obres de Leandre Cristòfol, d’Antoni Garcia Lamolla o de molts altres haurem d’anar als baixos de la casa sacerdotal on es troben emmagatzemats, tot es doncs, qüestió de prioritats.

dimecres, 26 de gener del 2011

Coalicions electorals


La Candidatura d’Unitat Popular de Lleida fèiem, el 2007, la nostra presentació pública a l’edifici del Roser. Un conjunt de persones de procedència i sensibilitats diverses, algunes de les quals amb un ampli bagatge de militància, coincidíem en un projecte polític al que donarien suport, al maig de l’any següent, un miler de lleidatans i lleidatanes.

En aquells moments, la irrupció de la CUP en alguns pobles i ciutats es definia, per part de determinades persones i partits polítics, com quelcom marginal amb un projecte polític ultraesquerranos i d’un independentisme eixelebrat, uns qualificatius que, conjuntament amb d’altres de suposats interessos ocults, nosaltres també varem haver d’escoltar.

Aquests quatre anys han estat durs, hem fet una feina de denúncia però també propositiva, una tasca de teixir aliances i complicitats des de la base que fan que avui, a escassos 4 mesos de les municipals, la CUP ha esdevingut una organització coneguda a Lleida i n’ha permès el seu creixement a d’altres pobles de Ponent.

I ara ens truquen a la porta, no per parlar de programa i projecte (que continua essent el mateix que el 2008), sinó de noms i llistes. Així, ara se’ns planteja una unió del projecte d’altres tres forces que el comparteixen (perquè bàsicament son escissions del mateix tronc) i del de la CUP sota el paraigües de l’independentisme.

I perquè ara a corre-cuita? Segurament en la resposta evident a aquesta pregunta es pot trobar la negativa de la CUP a participar d’aquest retrobament, com també en aquest no hi trobem les raons que fan que a banda d’independentistes, siguem també d’esquerres i que se’ns posi molt costa amunt fer una coalició amb els que a Lleida, per exemple, van donar suport a el tancament de l’alberg municipal o a una ordenança de civisme que estigmatitza la pobresa, una llei filla d’una política que amaga els problemes socials sota sancions sense oferir cap altra solució que no sigui la punitiva. Se’ns posa impossible anar amb als que tenen en persones com Sala-i- Martín un dels seus referents a nivell econòmic.

La CUP de Lleida no tenim, en absolut, vocació de marginalitat i si d’incidència social, ni tampoc tenim cap armari on guardem essències ni pureses, el nostre es un projecte obert, assembleari i participatiu, barreja de sensibilitats però amb un objectiu clar i concret.

Per això diem que si.

Sí a treballar colze a colze en el camí cap a la independència i el canvi social amb tothom des de la humilitat i la feina, si a treballar per, entre d’altres, les consultes populars o les iniciatives que vulguin defensar el català a l’escola i, sí també, en la lluita contra la retallades socials i en la defensa de pensions dignes. En sumarem a tothom en cadascuna d’aquestes passes d’un camí llarg que ens ha de conduir a l’emancipació social i nacional més enllà d’urgències electoralistes de grans paraules però buides de contingut.

El Ruben en el seu blog n’ha fet un anàlisi recomanable.

dilluns, 24 de gener del 2011

ICV, la mala consciència del PSC


Que ICV es un partit bàsicament metropolità es evident, només cal fer una ullada als vots o als representants en els ajuntaments dels diferents pobles o ciutats per adonar-se’n. El “cinturó roig” de l’àrea metropolitana que nodria de vots i militants el PSUC ha esdevingut ara un “mosaic verd” de la classe mitja que, aferrant-se a un ecologisme amb matisos progressistes, mantenen viva aquesta formació.

Un ecologisme de les tomates (tomàquets deien a la publicitat) que tindran gust de tomàquets o de carril bici, una Iniciativa per Catalunya de parcs i jardins que te difícil implantació en els pobles mes enllà de la Panadella i que ha abandonat cada cop mes el seu “socialisme”, ara suavitzat amb el prefix eco per esdevenir, de fet, la mala consciència del PSC.

D’exemples a Lleida n’hem tingut uns quants, un dels darrers fa dues setmanes quan es duia a terme a l’Ateneu Popular de Ponent un debat sobre el projecte de les Basses d’Alpicat del que es pot dir que, com a mínim, suposa la incorporació d’usos privats en aquest futur parc en forma d’una gran superfície comercial i d’un hotel.

Aquesta, al nostre entendre, privatització de l’espai públic, va ésser compartida, tot i que en menor mesura, per ERC i va suposar comentaris de tímid desacord per part de CiU i PP. Inesperadament el PSC va obtenir un bon aliat amb el regidor de ICV, Ramon Camats, que va defensar aquesta privatització per poder “disposar de diners per fer el parc” i va oferir, com a única contribució al debat la creació d’un camí segur per l’Horta per arribar-hi (opinió que pot ésser compartida, per la seva innocuïtat, per tot l’espectre polític).

L’altre exemple, la setmana passada en un debat en una televisió local on un dels valors emergents de ICV a Lleida s’esbatussava amb un professor proper a CiU. En un moment de la discussió el mestre acusava a la ecosocialista de comunista, a la que aquesta responia “jo no soc comunista, soc demòcrata”. Mes d’un dels militants de l’històric PSUC es devia remoure allà on fos.

dilluns, 10 de gener del 2011

Un nou cicle


Aquest diumenge, a Vilanova i la Geltrú, hem dut a terme la darrera assemblea nacional abans de les eleccions municipals de maig l’eix central de la qual ha estat l’aprovació, per una aclaparadora majoria, del programa marc amb el qual hi concorrerem. Un document confeccionat en un procés participatiu on hi ha treballat, a banda de la major part de les assemblees locals, persones i col•lectius que conformen la unitat popular que la CUP vol contenir i representar.

L’assemblea ha servit també, per aprovar una fórmula que permetrà encabir en l’organització els petits municipis que tenien dificultats en la creació d’assemblees locals, i garantir-los-hi tots els drets per una participació activa i efectiva dins de la CUP.

I en darrer terme l’aprovació de l’informe polític del secretariat per una majoria mes que amplia a certificat la cohesió actual de l’organització i ha ratificat la feina feta de l’actual SN, una feina en part, hereva dels mecanismes i esforços de les persones que han ocupat càrrecs en secretariats anteriors i que actualment ja no en formen part.

Les properes eleccions municipals acabaran un cicle que es va iniciar el 2007 a Sant Celoni. Des de llavors hem estructurat l’organització amb uns estatuts que consoliden idiosincràsia de la CUP, hem fixat uns objectius per mitjà de la ponència aprovada a Mataró i hem decidit no participar en unes autonòmiques i enfortir les assemblees locals.

Aquests comicis però plantegen reptes diferents als anteriors que dificulten la visibilització del nostre projecte polític i que, estic convençut no es pot defensar des d’altres sigles que obliden bona part dels aspectes de justícia social del nostre ADN per uns fins estrictament electorals.

Un cop superat el maig caldrà analitzar les decisions preses amb anterioritat i valorar-les en la seva justa mesura i, també, continuar el camí de consolidació i expansió de la CUP, tan en el si de l’esquerra independentista com en el de les organitzacions transformadores. Caldrà iniciar un nou cicle aprenent de l’anterior.

dimarts, 4 de gener del 2011

Educació no sexista




Que si, que educació no sexista, antipatriarcal i en valors, però quan avui hem anat al Funàtic a llogar una peli infantil per tenir uns minuts de tranquil•litat desprès de dinar, malgrat tots els intents l’escollida ha estat, de manera tossuda i innegociable “Barbie Pulgarcita”. Una peli que conté tots els elements que li encanten a la Blau, princeses, fades, màgia, color rosa i una dolçor d’aquella que et fa caure les dents.

Quan, abans de néixer, ens plantejàvem l’educació de la Blau, tenien previst que Barbies, Mickeys i d’altres no entrarien mai a casa i el seu lloc l’ocuparien joguets d’aquests de fusta, els anomenats educatius. El Mickey Mouse va entrar a traïció mitjançant un parent (i per sort, dorm el somni dels justos en algun abocador municipal) però la Barbie s’ha convertit en una amiga alhora d’anar a dormir.

Fa no gaire el vaixell pirata que li vàrem posar a la paret l’hem substituït (després de precs i queixes) per un drac i una princesa, que, almenys es lluitadora.