Petites llavors d'odi

Fa dos Nadals, els reis van portar a la meva filla de llavors 7 anys un llibre que sota el títol “ Pequeños grandes gestos contra la discriminación” descrivia 11 exemples desobedients que havien provocat avenços en els drets socials, des del conegut de Rosa Parks fins a la protesta d’Act Up del 1972.

Perquè s’havien d’amagar els homes i les dones? Preguntava la Blau encuriosida amb l’exemple de “The Twin Peaks Tavern”, el primer bar obertament gai d’Estats Units que, el 1972, va treure les cortines de les seves finestres perquè tothom pogués veure com les dones i els homes s’estimaven? Les dones no podien anar abans a la universitat? Llegint l’exemple de Concepción Arenal que el 1842 es va llicenciar havent dut a terme tots els seus estudis vestida d’home.

Aquests dies quan escolto les notícies penso hem ve al cap aquells exemples, el Twin Peaks que, de ben segur, Donald Trump faria amagar o tancar, o la reacció creixent dins la Rússia de Putin que legalitza el maltractament a les dones si es fa en l’àmbit familiar, un cop i no deixa marques. Devastador.

I em recorda en quelcom que vaig llegir fa molt temps, i es que aquests monstres no existirien sense centenars de llavors que canalitzen les injustícies socials cap a l’atac a la diferència, que atien l’odi, racisme i la xenofòbia com la reacció mes senzilla i ràpida contra la desigualtat creixent d’un sistema econòmic complex.

Fa dies, un diari local reproduïa unes declaracions d’un president d’una Associació de Veïns de Lleida que deia, literalment que: “la única forma per revertir el deteriorament progressiu del casc antic es rejovenir el teixit social del barri amb l’arribada de parelles joves i d’estudiants” ja que en l’actualitat “ en el centre històric només viuen alguns jubilats i, sobre tot, persones immigrades i altres en risc d’exclusió social”.

Afegia que per canviar aquesta tendència i evitar que el barri es” converteixi en un gueto”, s’ha de potenciar l’arribada de “famílies normals i estudiants”. Excloent als nouvinguts que, evidentment no poden ser joves, estudiants i molt menys “famílies normals” que sense cap dubte ell percep com a blancs heterosexuals de classe mitja.

De ben segur fets i actituds com aquestes son una de les llavors que, quan s’apleguen, creen el relat que es fan seu una ultradreta creixent i que albira, si no ens hi oposem amb arguments sòlids i sense defugir el combat dialèctic, un retrocés en els drets socials adquirits.

Així, l’esquerra transformadora que te com a eix el canvi de model econòmic, ha de començar a bastir les barricades per defensar els drets socials que creiem ferms i consolidats, per poder mirar a les nostres filles i fills i assegurar-los, sense mentir-li, que els espera un món millor.

La memòria, parcial, de l’antifranquisme i el marc nacional

El 1967 es commemorava el primer 1 de maig a una ciutat de Lleida, que es trobava encara sota el règim de Franco, “amb una certa expressió pública”. Un grup d’unes quaranta persones – segons la premsa- es concentraren a la plaça de Sant Joan i cantaren “l’Emigrant”, abans que la policia del règim franquista actués contundentment amb la detenció de dos joves i dos capellans.

Entre aquesta quarantena de valents i valentes hi havia Joan Culleré i Antonio Cantano. El primer, afiliat de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, participant dels fets del sis d’octubre de 1934 (on fou ferit i detingut), soldat a les ordres de Líster, exiliat i internat als camps de refugiats de França, s’uní l’any 1943 al Front Nacional de Catalunya del que fou ànima i motor a Ponent.

Antonio Cantano, nascut a un petit poble d’Andalusia el 1927 del qual va marxar el 1956, arribà a Lleida als mitjans dels seixanta, fou un dels fundadors del sindicalisme d’oposició, participant dels conflictes sociolaborals mes emblemàtics, represaliat i encarcellat diversos cops, va ésser regidor de l’Ajuntament de Lleida pel PSUC des del 1979 fins al 1983.

Anys més tard, amb semblants protagonistes, el 28 d’octubre de 1973 es detenien 113 membres de l’Assemblea de Catalunya a Barcelona, 8 d’ells de Ponent, a l’església de Santa Maria Mitjancera, acusats de formar part de la Comissió Permanent , entre els quals Antonio Cantano i Pere Culleré (fill de Joan Culleré).

Els espais unitaris de l’antifranquisme a Ponent eren compartits entre diverses corrents polítiques, entre les quals la gent del FNC i del PSUC. Molt sovint el treball colze a colze contra un règim que anorreava llibertats nacionals i drets socials era comú.

En bona part perquè el PSUC (en aquells moments la força hegemònica, mes estructurada i potent dels comunistes a Catalunya) recollia bona part d’un catalanisme popular. Tal i com diu d’historiador i diputat de la CUP Albert Botran en un article a Crític “Durant la guerra va començar a consolidar-se una nova tendència dins l’esquerra catalana molt més partidària d’integrar la lluita política pels drets nacionals amb la lluita obrera. (...) I cal recordar que va ser l’únic partit d’una nació sense estat que com a tal es va integrar a la Internacional Comunista.”

Fou mes tard quan, membres destacats d’una esquerra que tenia el marc nacional a l’Estat Espanyol amb les aportacions i la interpretació de textos i discursos com els que articulà Solé-Tura, enunciaren la dicotomia entre alliberament nacional lligat a la burgesia catalana, i el social a un obrerisme combatiu, construint un relat que corresponia també a un discurs ideològic (i evidentment de marc nacional ) concret.

Bona part d’aquella esquerra que bevia de les fonts del discurs que associava catalanisme amb burgesia sortejaven les contradiccions que això suposava en la gestió de l’autonomisme i en la defensa d’un catalanisme “light” que pivotava parcialment en la cultura i en la llengua.

Primer el dret a decidir i desprès la independència, que han ocupat la part central i bona part de l’hegemonia discursiva del debat polític, ha tornat a posar en tensió els qui des del marc nacional de l’Estat Espanyol tenen la legítima aspiració a conquerir el poder institucional a Madrid, un estat que, avui, sembla més que mai impermeable al canvi social i al respecte a la seva pluralitat.

Malauradament la defensa del marc nacional espanyol és excloent per alguna part d’aquesta esquerra que, per la seva tradició política, te difícil la negativa frontal a la lliure decisió col·lectiva que suposa el dret a l’autodeterminació respecte d’aquest Estat.

Sorgeix doncs, la necessitat de construcció d’un argumentari que permeti oposar-se al dret a decidir (no ja la independència) retornant novament a a la voluntat de dissociar alliberament nacional i social recuperant, tramposament la memòria històrica dels qui van lluitar per una transformació social.

Avui, contraposar la memòria dels resistents dels 1714 per les llibertats nacionals que simbolitza el Born a la memòria de les treballadores i treballadors en defensa d’un canvi social és, a banda de fals, perillós ja que serveix, volgudament o no, per legitimar únicament un marc nacional en detriment d’un altre.

La història dels Cantanos, Cullerés, però també dels Seguí o Peiró, és permeable. La voluntat de canvi social fou compartida més enllà de marcs nacionals, utilitzar avui la seva memòria i, per defecte, la de les organitzacions que en formaren part per negar la lliure determinació d’una part els catalans i catalanes suposa una falsedat interessada i una construcció esbiaixada de la memòria històrica per justificar la defensa d’un marc nacional concret.

Potser seria més positiu tornar a aplegar la voluntat d’un canvi social i apostar per un marc nacional que sorgeixi de la lliure decisió popular mitjançant referèndum, per un procés constituent de baix cap dalt, per bastir una República amb justícia social, una proposta, que de manera consensuada i, d’acord amb els equilibris polítics a l’Estat Espanyol, no s’albira en anys.

Dios, Patria, Rey

Una dictadura moribunda, vigilada per unes elits que volien que tot canvies perquè continués igual, designaven Juan Carlos de Borbón com a rei i el proclamaven com a tal, amb tota la pompa necessària, el 22 de novembre de 1975.

Una mica desprès, el 3 de gener del 1979, el llavors ministre d’assumptes exteriors de l’Estat Espanyol, Marcelino Oreja Aguirre, signava a la ciutat del vaticà el “Acuerdo entre el estado Español y la Santa Sede sobre asuntos econòmicos”. L’anomenada “reserva espitiual de occidente” pagava els favors degut i blindava els ingressos econòmics a la Església Catòlica.

L’anomenada transició (la que fou transacció de poder entre les elits i oligarquia), s’encarregaria de legitimar aquests acords i, el consens assolit entre els partits que l’emprengueren en van assegurar la seva legitimitat, la certesa que mai es tocarien els pilars d’un règim que canviava de muda.

Ni els governs dels molt socialistes Felipe González o Zapatero gosarien posar en dubte el vell credo carlista de dios, patria y Rey ni qüestionarien una constitució que, inalterable, els protegia. Una estructura d’Estat que s’ha mantingut, en la seva essència, inalterada durant aquests anys.

Ara, ens diuen, som davant d’una nova transició que, aquest cop sí, remourà els fonaments de l’Estat per crear-ne un de nou, més democràtic, just i lliure, i certament, la música d’aquesta segona transició sona be per aquells que tenen com a referència l’Estat Espanyol. Sembla que finalment ressorgirà la idea d’aquella república que caminava cap a l’emancipació social.

Malgrat tot la realitat és tossuda, i la lupa sobre els programes electorals de les formacions emergents no deixa entreveure cap proposta de reforma o un qüestionament de l’essència d’aquella estructura d’estat que pretenen canviar, continua ben arrelat el Dios, patria y Rey.

UNS MOVIMENTS ACTIUS I POTENTS, GARANTIA DE CANVI SOCIAL

El 1977 desenes de persones aturaven l’entrada dels camions i les màquines a l’anomenat Clot de les Granotes, per evitar que es complissin els plans de l’Ajuntament de Lleida que volia construir blocs de pisos on els veïns i veïnes demanaven una plaça.

Així, aquesta reivindicació urbanística bastí una lluita veïnal potent que aconseguí, finalment, que el solar fos el que tenim avui, la Plaça Clot de les Granotes. Una lluita, cal dir-ho, que no fou exempta de tensions polítiques entre diferents organitzacions de l’univers de sigles de l’esquerra que en aquell moment es disputaven l’espai polític a la ciutat.

I malgrat tot, aquesta i d’altres lluites i reivindicacions a través d’associacions de veïns, plataformes i col·lectius aconseguiren construir un contrapoder a les institucions franquistes i de la transició, assolint els objectius o forçant canvis en unes estructures institucionals corcades.

Sigui pel transvasament de militants actius cap als nous i incipients partits polítics (i també per la voluntat conscient de desactivar aquests focus per part d’alguns partits “d’esquerres”) moltes d’aquestes organitzacions es debilitaren i descapitalitzaren perdent bona part de l’impuls de transformació social que portaven.

Així, algunes desapareixerien i d’altres quedarien com closques buides, eines de gestió de festes majors i cursets de cuina mancades de les persones que les impulsaren, manllevades del seu potencial transformador per part d’unes institucions temoroses de la seva potencialitat. Unes institucions sovint ocupades llavors per antics companys d’aquelles i aquells que integraven les lluites.

Aquelles associacions de veïns, plataformes i assemblees han esdevingut avui, per exemple, les desenes de Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que esquitxen el mapa dels Països Catalans, la Marea Blanca que segueix lluitant tossudament contra la privatització de la sanitat pública a Ponent o l’Assemblea d’Indignats/des de Cap-Pont que, des del seu barri, ha denunciat la privatització de l’antic mercat municipal dins una dinàmica de venda d’allò públic duta a terme de manera constant per la Paeria.

Lluny encara d’esdevenir un contrapoder, aquests moviments obren escletxes en el sistema qüestionant-ne les bases i defensant allò públic enfront del privat, contenint una gran potencialitat de canvi i sobretot una possibilitat de construcció d’unitat popular estable i sòlida al seu entorn.

També, com llavors, tenen en el seu interior les tensions partidistes i, en alguns casos, sindicals evidents.
És doncs imprescindible aprendre dels errors de la transició, evitar la descapitalització, cooptació o absorció d’aquests moviments, plataformes i associacions, així com evitar-ne la seva patrimonialització per part d’una organització política determinada. La seva força, vitalitat i capacitat de canvi és la garantia de transformació social, d’uns partits i uns sindicats fiscalitzats i lligats al carrer, així com d’una societat viva i activa que reclama els seus drets, en un temps com l’actual on el model d’estat i de partitocràcia del règim del 78 sortosament trontolla.

Uns moments que hem d’aprofitar perquè aquesta societat crítica organitzada, els partits, sindicats i associacions que apostem per una transformació social de baix cap dalt, treballem plegats, des de l’autonomia pròpia, vers la ruptura i la construcció d’un nou procés constituent.

Buidar aquests moviments, abandonar el carrer seria caure de nou en una segona transició que, com molt bé sabem, fou transacció.

M’agrada la vella política

El 24 de juny de 1976 el Teatre Principal de Lleida acollia la conferència titulada “Lleida: problemes actuals i futur democràtic” que era, de facto, el primer acte públic del PSUC encara en la clandestinitat. En ella hi prendria part, entre d’altres, Anna Ariño i Garrié, militant comunista que va mantenir les idees de canvi social inalterables durant els anys de militància al PSUC i a ICV.

Es la mateixa Anna que participava en l’acte central de la Crida per Lleida aquest mes de maig i que ens posava la pell de gallina a totes i tots recordant la feina dels invisibles necessaris, una història col·lectiva que enllaçava en el seu discurs el fil roig, negre i el violeta de les lluites que ens han conduit on ara som.

En els temps líquids que en el que ens diuen que estem neix la “nova política”, lliure dels errors de la vella i de la pesant càrrega de la seva història. Ni d’esquerres ni de dretes i per tant sense cap lligam amb el passat, unes noves organitzacions sota sigles amb noms imperatius que, a cops, amaguen trajectòries, polítiques i gestió.

Dec ser que hem faig gran, però m’agrada la vella política. M’agrada reconèixer-me en el fil de lluita que va traçar el Pere, el Carles, la Tat o la Maria del FNC, quan en la clandestinitat defensaven una Catalunya Lliure i la volien justa. En l’Alex que escolli el fil roig del compromís i la defensa de les treballadores i treballadors amb el PSUC més combatiu o en el Paco, llibertàri de soca-rel hereu d’una idea que continua bategant.

M’enorgulleix formar part d’un projecte que continua el fil roig, el negre i el violeta i en fa una xarxa cada cop més densa, col·lectiva i plural, que poc a poc i pacientment, amb una feina de base, de formigueta, posa un peu les institucions per capgirar-les.

Un projecte vell, fet de compromís personal i lluita col·lectiva, que amb una ideologia del segle passat vol construir una nova societat, justa i lliure.

La Marea Blanca com a exemple

Estudis de consultores com PricewaterhouseCoopers (PWC) per encàrrec de la Generalitat, un conseller de salut ex-president de la patronal de la sanitat privada i un govern de marcat accent conservador configuren un full de ruta, aquest lluny de llums i taquígrafs, cap a la privatització de la sanitat pública.

Una voluntat privatitzadora que cal iniciar en un lloc lluny d’una àrea metropolitana densament poblada o del Camp de Tarragona esquitxat pel cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, en una zona amb poca conflictivitat social i laboral on les possibles protestes quedin fora dels titulars dels mitjans de comunicació nacionals.

I cal fer-ho de mica en mica, trossejant l’ICS, sense fer gaire soroll, aprofitant una figura jurídica que permeti una privatització per etapes. Així sorgeix el Consorci Sanitari, que representa un canvi de model ja que permet l’entrada al capital privat, precaritza les condicions del personal, i que, segons els seus estatuts actuarà “regit pels principis de rendibilitat, economia i productivitat”

I davant del desmantellament progressiu de la sanitat pública: 350 actes i mobilitzacions, entre les quals dues grans manifestacions a Lleida, 38.575 signatures i centenars d’usuaris i treballadors aplegats sota la marea blanca, exemple d’unitat popular, de treball colze a colze entre diferents sensibilitats en contra del desmantellament d’un dels pilars de l’Estat del benestar, la sanitat universal, gratuïta i de qualitat.

Una unitat que s’ha estès com una taca d’oli arreu de Ponent i que, sortosament, ha anorreat les possibilitat de capitalització de la lluita sota sigles i organitzacions per donar tota la iniciativa i pes polític, a una marea heterogènia i plural, enxarxada, de base i assembleària.

I ens hem de felicitar perquè la feinada de la Marea ha fet retrocedir, de mica en mica els defensors de la privatització deixant sols al govern de CiU i un Ajuntament de Lleida socialista governat per l’alcalde mes convergent, demostrant un cop més que la mobilització popular es la millor eina, que cal dos peus al carrer i el crit a les institucions.

Quan les lluites es pugin aplegar, quan acostem la Marea Blanca amb la lluita per la remunicipalització dels serveis públics, en defensa del territori, per una economia social i justa i per l’alliberament nacional construirem una eina popular inexpugnable

Els serveis públics, en el centre del debat polític

Fa unes setmanes es feia públic que l’empresa que ha obtingut la concessió de la xarxa de radars, instal·lada a Lleida darrerament, havia expressat per escrit la seva queixa pel baix rendiment (econòmic, es clar) que aquest servei li esta donant.

Un servei privatitzat que ja va ser objecte de polèmica anterior, quan es va anunciar en la primera convocatòria, que una de les empreses de la UTE que havia d’obtenir la concessió estava essent investigada per presumpta corrupció.

Ambdós fets sortien a la llum malgrat la opacitat manifesta de la Paeria, que segueix sense fer públic contractes i informes econòmics dels serveis privatitzats. Diverses organitzacions trencaven el que silenci que l’Ajuntament de Lleida vol imposar en un moment que, per diversos motius i sortosament, els serveis públics són al centre del debat polític.
No fou així, per exemple, el 1993 quan la Paeria amb govern del PSC privatitzava l’abastament del servei d’aigües o el 2002, sota govern municipal de PSC i ICV, quan es duia a terme la privatització del servei de transport urbà que abans oferia una empresa pública creada el 1985.

A partir d’aquestes privatitzacions i arran d’altres que l’Ajuntament ha dut a terme amb posterioritat, començava a créixer un estat d’opinió favorable a mantenir els serveis públics en mans públiques.
El març 2012 un grapat d’organitzacions redactàvem un manifest en Defensa dels Serveis Públics apostant per les municipalitzacions. Posteriorment i després de l’anunci de la privatització de la gestió de l’enllumenat el març del 2013, s’impulsava una segona declaració en defensa dels serveis públics on es demanava una reversió dels serveis atorgats en règim de concessió en els que es constatessin deficiències.

L’octubre del 2013, després d’una recollida col·lectiva, es lliuraven a la Paeria més de 1000 signatures demanant la celebració d’una Audiència Pública sobre les privatitzacions, on hi van intervenir un total de 14 entitats i 17 persones a títol individual. El 25 de maig del 2015, dins del marc del multireferèndum, 2209 lleidatanes i lleidatans responien sí a la pregunta: Voleu que el servei d’abastament d’aigua de Lleida sigui gestionat directament per l’Ajuntament?

Des de llavors, degoteig constant d’informacions sobre els serveis públics, conflictes laborals en les empreses privatitzades que es queixen perquè no guanyen prous diners, i per damunt de tot col·lectius, organitzacions i persones donant vida a l’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics que ha recollit el llegat de la lluita per uns serveis públics universals, de qualitat i gratuïts col·lectiva i ha situat el debat sobre aquest tema en primer pla.

Tot un esforç per fer que, dia si i dia també, cada cop més persones duem a terme el saludable l’exercici de preguntar-nos perquè els serveis públics han d’estar en mans privades, un esforç similar a la feina incansable de la marea blanca que amb una mobilització ciutadana continua contra el Consorci Sanitari ha aconseguit posar sobre la taula el debat de la privatització de la sanitat pública per part del govern dels millors.

Exemples evidents que només amb la força col·lectiva, amb el treball conjunt, els canvis son possibles. O amb paraules de Salvador Seguí: “tots aquells qui no creguin en el poble fracassaran, perquè només és el poble qui fa factible les grans transformacions.”

Unitat com a eina

“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar” (Eduardo Galeano)


En aquests temps dinàmics que estem vivint, la crida a la unitat se’ns presenta per alguns com l’objectiu més valuós, una crida que emmascara certes urgències mediàtiques apressades per les properes conteses electorals tant als municipis –en nom d’una enèsima apel·lació a la unió de les esquerres eternament dividides i atomitzades aparentment sense cap mena de sentit- com al parlament –en nom de la unitat per la construcció presumptament neutra del nou Estat que ens ha de fer lliures.


Sóc del parer que la unitat, desitjable com a eina, fa temps que es duu a terme amb tota naturalitat al “carrer”. En moltes de les lluites sectorials que avui bullen, sigui la PAH, la ILP per un nou model educatiu, la demanda creixent que els serveis públics tornin a mans públiques o les mobilitzacions contra la privatització de la sanitat, tot l’espectre d’esquerres, des de les sensibilitats més llibertàries fins a la socialdemocràcia, ens trobem treballant colze a colze en lluites sectorials, molt sovint i malauradament per evitar l’esmicolament de les restes de l’Estat del benestar.
Però no és el mateix plantejar un front comú per a resistir davant l’ofensiva dels Estats i els mercats, que plantejar-lo per a la construcció del nostre propi d’un projecte complet de societat i és aquí es on rau la diferència entre aquelles esquerres que proposen una ruptura amb el model existent, sigui a nivell nacional o municipal, i les que aposten per una reforma de determinats aspectes d’aquest per millorar-ne la gestió.


No és de cap manera un assumpte menor. Com diu el company de la PAH Sabadell, Pau Llonch, prou gràficament, seria la diferència entre fer-li una mà de pintura a les runes de la institució i qüestionar-ne els fonaments, i això es vàlid per qualsevol d’elles, des de l’administració local, com defensem els que hem fet del municipalisme la nostra base d’acció política fins a la nacional, amb més motiu que mai davant un procés constituent amb que construir un país des de zero.
Front comú sí, per a aixecar: un projecte compartit de canvi de model apostant per la unitat d’aquelles i aquells que vulguin un canvi profund, insistint en la confluència de totes i tots en el treball diari i permeable, lluny de cicles electorals que criden a unitats per sobre de projectes oblidant la política com a transformació de la societat reduint-la a la gestió del poder.


Front comú sí, a l’hora d’evitar errors del passat, evitant buidar els moviments i el teixit social que ha d’ésser element vigilant del compliment dels acords i compromisos i ha d’obligar-nos a mantenir un peu al carrer com a garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.


Front comú sí, des de l’assemblearisme estructurat, consolidat i potent, al que se li poden retreure inconvenients, però si l’estructura garanteix la horitzontalitat necessària és absolutament porós i per tant, res pot fracturar una unitat teixida vers un projecte comú, una unitat des de la base i no basada en cicles electorals.


La resta no és fer front comú, és renunciar d’entrada a perseguir aquesta utopia, impregnada de molt més realisme que no pas la unitat electoral fictícia, i que és la única que ens permet fer camí per bastir un projecte polític concret i transformador amb què construir l’alternativa tant als municipis com a l’hora de crear no sols un nou Estat sinó un Estat nou, realment emancipatori, des de i per a la societat.

Feliç el poble que no té necessitat d’herois

“Vemos que hay que cambiar y que manden los que mandan obedeciendo, y vemos que esa palabra que viene de lejos para nombrar la razón de gobierno, de `democracia', es buena para los más y para los menos.", així s’expressava el Subcomandante Marcos un llunyà ja febrer del 1994 en el seu discurs “mandar obedeciendo”.

Segurament una de les aportacions d’aquest zapatisme de finals de segle que es va teixir amb moltes idees de diferents visions de l’esquerra fou la de intentar visualitzar un projecte de canvi social mes enllà de les figures dels seus portaveus. Potser l’exemple mes evident era el passamuntanyes que cobria el rostre del Sup en un intent, no del tot reeixit, de fixar el focus sobre un projecte col·lectiu i no sobre el personatge.

Tots els colors de la transformació social han tingut persones potents que han encarnat en la seva figura una idea col·lectiva d’emancipació social per la qual lluitaven centenars de persones de manera dispersa o estructurades en una organització concreta.

Així, malgrat que molts dels postulats que defensen aquestes idees malden per fugir de individualitats per visualitzar el projecte col·lectiu no és menys evident també que sovint una gran part de la població es reconeix en aquests lideratges i els necessita per poder anar un pas mes enllà i escoltar el projecte que aquests defensen.

La CUP, com organització de l’esquerra transformadora, netament assembleària, ha tingut sempre una visió, que comparteixo plenament, de visualitzar-se com un projecte col·lectiu intentant controlar lideratges potents, una voluntat poc a l’ús donat que majoritàriament la societat a la qual vivim posa nom a es coses en funció de les persones que les representen que esdevenen finalment, la cara i el fons de moltes organitzacions.

En els temps que corren, basats en lideratges forts i estructures poc participatives, l’assemblearisme i els lideratges col·lectius i compartits són mes lents i segurament més farragosos que la resta però responen més a una idea de canvi social, en la teoria i en aquest cas, també la praxis, que el contrari. Trobar l’equilibri per garantir la persistència del projecte col·lectiu davant de lideratges individuals és encara un repte sobre el que cal reflexionar i treballar.

Caldrà recordar, un cop més, la frase d’un dels murals del poble sard de Orgosolo “Feliç el poble que no té necessitat d’herois”.

Per una 'Radical Independence Campaign'

Escrivia Ivan Mambrillas, en un dels seus articles el 25 de setembre a Tribuna Catalana que a Escòcia, “allò que ha frenat el creixement ─sigui com vulgui, espectacular─ del sí a la independència ha estat la por del nacionalisme centrista a abraçar la sobirania com una autèntica ruptura”.

De ben segur l’experiència del referèndum a Escòcia ha de servir de valuós exemple. La feina constant de la Radical Independence Campaign en els barris mes populars de Glasgow i en d’altres zones d’Escòcia, defensant la independència com a eina per bastir un país mes just, ha tingut un impacte significatiu i contrastable en els resultats.

La unió de les esquerres sota les sigles del RIC, el seu treball colze a colze per defensar un nou procés constituent associat a la independència, les ha cohesionat i n’ha eixamplant notablement la seva afiliació i presència social. Un treball de base conjunt tindrà com a propera cita el 22 de novembre en un acte de gran format al Clyde Auditorium del Glasgow City Center certificant així l’encert de la proposta.

De ben segur no es pot fer un paral·lelisme exacte amb la situació actual a Catalunya, però si es evident que l’Esquerra Independentista defensa avui uns anhels compartits amb altres organitzacions i persones que treballen el dia a dia en la defensa d’una societat mes justa que avanci cap a l’emancipació popular. La feina de la RIC ens ha d’esperonar a cercar aliances i teixir complicitats amb tots i totes aquells i aquelles que, des de la radicalitat democràtica, lluiten per un canvi de sistema econòmic que garanteixi la justícia social. La possibilitat d’un nou procés constituent es l’oportunitat perfecta per parlar-ne.

La consulta del 9N (ara sembla que aturada) i el procés cap a l’emancipació nacional en sí mateix, ens donen l’espai oportú per dur aquesta acumulació de forces per la qual ja en tenim eines, des de les Esquerresxsísí fins a Desobeïm, projectes en funcionament que ajuden a aplegar aquestes forces per continuar bastint un espai de ruptura i debat necessari.

Parafrasejant novament a Mambrillas “El que llasta l'independentisme no és la dèria de l'esquerra més escorada a confondre emancipació nacional i subversió de l'estat de coses, sinó, ben al contrari “, cal doncs consolidar aquest espai que ha de servir per anar mes enllà, per agrupar-nos per defensar la sanitat i l’educació pública pública, i per finament, passar a la acció constructiva per un nou país socialment just.

A Glasgow guanya el YES

Fa més de 15 anys que vaig compartir un pis al barri vell de Girona amb el Francis, un escocès que havia arribat per fer classes d’anglès. Aquests dies ens hem retrobat a Glasgow i ell em recordava que lluny estava llavors de qualsevol mena d’idea que el pogués portar fins a dipositar, com ha fet ara, el sí dins d’una urna. Ell ha estat un dels llençols que el Partit Laborista ha perdut a cada bugada a Escòcia, especialment després de l’anomenada tercera via que Blair va impulsar dins del laborisme.

Una de les seves millors amigues es l’Allison, que viu en una casa prop de Bridge of Allan, un petit poble proper a Stirling. La vam visitar fa més de 10 anys amb la casa plena de banderes i símbols d’Escòcia, en el seu temps lliure es dedicava, entre d’altres, a organitzar tornejos d’esports “escocesos”. L’Allison ha estat una convençuda i acèrrima defensora del NO.

I es que el debat sobre si “Should Scotland be an independent country? “ ja ha partit, des d’un bon inici, de la premissa que Escòcia es nació i subjecte polític i per tant, deixades fora del debat polític les possibles qüestions identitàries, l’eix ha estat sobre quin model de país es defensava des de cada opció. La gent del YES SCOTLAND i especialment la del RIC (Radical Independence campaign – agrupant els sectors mes esquerranosos), han dut a terme, al llarg de dos anys, intensa campanya posant en el centre del debat la possibilitat de bastir un nou país, mes just socialment, utilitzant la independència com a eina.

Així, la gent del Sí ha defensat la sanitat i educació pública, la sortida del programa Trident d’armes nuclears, la rebaixa de la despesa militar per dedicar-la a programes d’ajuda als nens i nenes que ho necessiti i ha posat l’accent (com es va dir en un míting del YES SCOTLAND en el qual vam assistir) en la lluita contra la pobresa com a primer objectiu de la nova Escòcia. En sentit contrari, la gent de Better Together ha desenvolupat la idea (gens nova) que la independència es una mena de desastre social i econòmica que farà desaparèixer les pensions i portarà a l’atur a desenes de persones amb la sortida de la UE, de la lliura i la marxa d’empreses fora del país.

De ben segur els resultats tenen una interpretació prou complexa per despatxar-los en un paràgraf però voltant per les zones mes industrialitzades (i castigades per l’atur) es podia veure el treball de la RIC en forma de cartells del YES en moltes de les cases, i en canvi, els cartells del NO els trobaves en els barris mes benestants. Els resultats del dia 19 van donar una bona radiografia en zones com Glasgow (amb victòria del Sí) d’aquesta incidència en les classes populars i en una part molt significativa del vot laborista.

Per contra, sembla que una part significativa del vot al NO s’ha nodrit d’una amplíssima part de la població de més de 60-65 anys que han patit la por a perdre les pensions i, de ben segur, de la tercera via en la que es va convertir el NO després de l’acord entre liberals, conservadors i laboristes de per donar a Holyrood la “devolution max”, més competències al Parlament Escocès.

Es evident que els resultats no son el que alguns i algunes hauríem desitjat però ens pot servir per aprendre’n. D’una banda per copsar que, efectivament, les classes populars son les més receptives a l’emancipació nacional si aquesta (com defensem des de la CUP), va lligada ineludiblement a la social, i de l’altra que, malgrat tot, caldrà lluitar de manera constant i persistent contra el discurs de la por.

Com deia un dels ponents en un dels mítings del YES SCOTLAD que vam assistir a Airdrie “la idea de la independència neix de les classes obreres i ha de servir d’exemple a altres de Gales o Espanya”.

Aquesta Diada omplim carrers i places

"A Arenys de Munt hem recuperat una forma molt particular de fer política, la de donar veu als ciutadans". Així s’expressava Josep Manel Ximenis, portaveu del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA), abans de donar pas als resultats de la primera consulta per la independència que es va dur a terme el 13 de setembre de 2009 en aquella localitat.



Malgrat que el contenciós número 14 de Barcelona anul·lés l'acord del plenari per dur a terme la consulta al·legant que s'havia "extralimitat en les seves competències" i malgrat escrits de fiscalies de l’Estat, les amenaces de l’extrema dreta i el menyspreu del PSC-PSOE, 2.671 persones (el 40,99% del cens) van posar el seu vot en una urna per donar l’opinió sobre la independència de Catalunya.



A Lleida, l’esforç conjunt de desenes de voluntaris treballant colze a colze, més enllà de sigles i partits, feien possible que el 25 abril del 2010 s’establissin 21 seus electorals malgrat el poc interès, quan no desídia, del govern local que, en boca del Paer en Cap Angel Ros Domingo, diria després de conèixer la participació a la consulta que els lleidatans i lleidatanes “han demostrat seny amb el futur del país” no participant-hi.

Va ser la desobediència de totes i tots, en un esforç col·lectiu sense protagonismes, impulsat per una societat civil cohesionada i activa la que va desbordar els partits i la que va dur a desenes de municipis a organitzar noves consultes. També va ser la desobediència la que va organitzar l’any passat una cadena humana, que va enllaçar la Catalunya Nord amb el País Valencià.



De ben segur, aquesta diada serà un pas més, potser un dels darrers, cap a l’emancipació nacional. Cal omplir els carrers arreu, participar massivament a la 'V' organitzada per l’ANC a Barcelona, per fer evident que no farem un pas enrere, que serem novament les catalanes i els catalans els qui apostarem, un cop més, per un referèndum que es irrenunciable. I ho farem, si s’escau, com ho hem fet fins ara, desobeint unes lleis injustes que restringeixen, cada cop més, la participació en la vida política a un vot cada 4 anys.



Farem la consulta per a decidir el nostre futur com a poble col·lectivament, amb la mirada posada en el conjunt dels Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, perquè finalment, l’exercici d’aquesta desobediència es també exercici d’apoderamemnt popular. Una acció necessària per fer un país lliure, però també per continuar caminant cap a un país socialment just.

Gaza, mercat i banc de proves

Aquest estiu, la Força Aèria Israeliana presentava el seu sistema aeri no tripulat Elbit Systems Hermes-900 (UAS), un drone posat a punt abans d’hora per donar suport a l’operació “marge protector” iniciada per l’Estat d’Israel contra Gaza el 8 de juliol.

Precisament aquesta companyia internacional d’electrònica de defensa, Elbit Systems Ltd., ha vist incrementat en un 6,1 per cent el valor de les accions nord americanes des que ha esclatat el conflicte de Gaza, donant un impuls al complex industrial armamentistic d’Israel, un dels 10 principals països exportadors d’armes mundials.

Es evident que la part mes dura i colpidora d’aquest càstig col·lectiu que Israel imposa a una petita porció de terreny de 385 m2 on hi viuen gairebé 1,8 milions de persones son els milers de morts civils, molts d’ells nens i nenes. Però aquest conflicte i el setge que Israel duu a la franja de Gaza porta també implícit l’ofegament econòmic i la destrucció del seu pobre teixit industrial i agrícola del qual se’n beneficia, indirectament, l’estat Hebreu.

Des del bloqueig total endegat l’any 2007 Israel no ha fet mes que estrènyer el cercle a l’entorn de Gaza. Abans del 2007 (quan Hamàs va guanyar les eleccions a Gaza i Israel va declarar la franja “entitat enemiga”) el 85% de les exportacions de Gaza anaven a Israel o Cisjordania, el bloqueig total a les exportacions, (sota pretextos de seguretat malgrat el desembre de 2013 el govern holandès donés un escàner d’altra precisió per als controls de mercaderies d’entrada i sortida que el govern de Netanyahu va refusar de fer servir) ha fet miques el magre teixit industrial i, conjuntament amb el tancament dels passos de frontera per a les persones (excepte per raons humanitàries), ha incrementat l’atur del 40% al 70% i la població sota el llindar de la pobresa al 73%.

Les poques infraestructures de la franja son ara inexistents, el 2001 es destruïa l’aeroport de Gaza (construït amb ajuda de l’Estat Espanyol) i l’incipient port (finançat per Holanda), el 2006 la principal central elèctrica de Gaza, ponts, carreteres, infraestructures diverses i, en aquesta darrera escomesa novament la central elèctrica que ha deixat sense llum el 90% de la població i que impedeix el funcionament de les plantes potabilitzadores d’aigua.

La franja esdevé ara, zona de combat però també un banc de proves d’armes i, mercès al bloqueig, un mercat pels productes d’Israel que li genera una gens menyspreable xifra de 380 milions de dòlars en vendes.

En un acte al qual vam assistir una desena de representants de la CGT per trencar el bloqueig el primer de maig a Gaza l’any 2007, un dels palestins va dir, “el que Israel anomena terrorisme el causa l’atur i la pobresa, i a Gaza tenim les dues coses”. Mentre els habitants de la Franja s’enfonsen en la pobresa, l’Estat d’Israel en recull els beneficis.

Hegemonia

“El PSAN és l’organització política que es proposa la formació del moviment general de les classes populars catalanes per a la lluita d’alliberament nacional, per mitjà d’una progressiva presa de consciència revolucionària global de llur doble opressió nacional i de classe.” Així s’iniciava el primer punt de la Declaració de principis del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans el març del 1969.

Aquella organització política, nascuda el 1968 d’una escissió del Front Nacional de Catalunya, lligava la idea de revolució social i emancipació nacional. Així, mentre la dreta apostava pel regionalisme i per la consolidació de l’autonomia sorgida dels pactes amb els hereus del franquisme, era només l’esquerra independentista la que defensava la emancipació nacional i establia com a marc nacional els Països Catalans.

Una esquerra, primer principalment sota el nom del PSAN i posteriorment sota d’altres, que apostava per la transformació i la ruptura i que esdevindria durant molts anys hegemònica en defensa d’un independentisme no etnicista i allunyat de visions essencialistes. Així, mentre la dreta anava pactant amb el govern de l’Estat el traspàs de competències i la socialdemocràcia obviava el debat nacional sota una proposta de federalisme només existent sobre el paper, els únics que sortien al carrer defensant la indestriabilitat de l’emancipació nacional i social, que eren detinguts, torturats i empresonats eren la gent de l’esquerra independentista.

Actualment, l’anomenat procés ha dut, com una de les seves conseqüències, la transversalització del moviment per la independència que ha deixat d’ésser patrimoni de l’esquerra independentista. El que semblaria impossible 10 anys enrere avui succeeix. La dreta de CiU aposta per la independència de Catalunya i personatges com Sala i Martín, rotundament defensors d’un capitalisme extrem, n’esdevenen abrandats defensors.

Es evident que pels anhels d’alliberament nacional de moltes i molts, l’acumulació de forces que empenyen cap a la independència es una bona notícia, però aquells que creiem que la emancipació nacional ha d’estar indissolublement lligada a la social, aquesta acumulació ens ha d’esperonar a recuperar la posició central que l’EI sempre havia ocupat en els moviments d’alliberament nacional.

Deia Seguí que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu” i sembla doncs, que el moment es cada cop més proper. No podem deixar espai a la dreta, cal recuperar l’hegemonia de l’independentisme per fer evident que sense justícia social l’emancipació nacional es una closca buida. Només participant, debatent i treballant en els espais d’esquerres i en aquells on es defensi l’independentisme, podrem omplir de contingut social la paraula independència. Cal no renunciar a res i voler-ho tot.

Per un projecte de transformació i ruptura municipal

El 22 d’octubre de 1936, Félix Lorenzo Páramo, destacat membre de la CNT a Lleida, era investit paer en cap. Era el primer alcalde de la CNT a Lleida i, entre altres qüestions, va aprovar mesures de caire social, entre les que destacaven les municipalitzacions dels serveis públics. Segurament, des del punt de vista actual, aquestes mesures poden semblar normals, però cal tenir en compte que es van prendre en un context de conflicte bèl·lici en un ajuntament amb forces marcadament d’esquerres. D’aquesta manera, Pàramo demostrava que l’ajuntament pot ser també un potent motor de transformació social i feia de la praxis un exemple, que el franquisme s’encarregaria d’anorrear per tal d’evitar-ne el contagi. Passats els anys foscos del règim feixista, l’anhel de justícia social renaixeria amb les esperances d’una transició forjada amb l’esforç de moltes persones que van creure que la Paeria podia esdevenir, altre cop, llavor de canvi.

Malauradament, algunes d’aquestes persones, en aquesta transició incipient, es van encarregar de confondre governar amb gestió i gestió amb tecnocràcia. Aquestes premises que van veure reforçades amb l’anomenada fi de les ideologies (que alguns van preconitzar després de la caiguda del mur), i que van traslladar a l’ajuntament sota la premisa que més enllà de la política, el que calia era governar bé, amb gent experta i especialitzada i de manera eficient, gestió pura i dura contra una política inexistent.

La crisi i la presa de consciència de molts i moltes sobre una realitat que ens tenalla com a col·lectivitat ha fet que, aquella idea de canvi social des de la base i des de la proximitat, torni a sorgir amb força. Això ha donat lloc a moltíssimes experiències col•lectives d'unitat popular vertebrades en diferents organitzacions, entre elles, sense cap mena de dubte, la CUP. Es tracta d’uns moviments i organitzacions que es mobilitzen en la defensa de la justícia social amb totes les seves lletres, en la defensa dels serveis públics, de la sanitat o de l’ensenyament públic, català i de qualitat i ho fan construint alternatives des de la base.

Actualment ens trobem en una cruïlla històrica com a país i com a societat. Una cruïlla que passa per una demanda de plena sobirania i que posa en el centre del debat les persones i no el capital. Aquest debat no sols ha de tenir lloc en el marc d’un procés per constituir el país que volem forjar sinó que, ara i aquí, urgeix traslladar-lo a l’àmbit municipal, des del convenciment que també Lleida mereix un canvi de model.

Aquesta feina de canvi que cal que sigui col·lectiva, des de la diversitat, des de l’autonomia i des de la independència de les organitzacions que hi conflueixen. Una feina permeable i generosa que enterri, necessàriament, les velles formes de fer política, que basaven tot el seu treball en la lluita institucional oblidant que el carrer és la garantia per no esdevenir una baula més del model econòmic i social que es vol transformar.

Cal dir mai més a opcions que suposin l’assoliment de representació a les institucions com a fi, a la supeditació a uns cicles electorals que impedeixen bastir un nou model de ciutat i cal donar un paper principal, necessari i essencial, al carrer, a la societat civil, als moviments socials que, des de la imprescindible independència, han d’estar amatents i han de ser la veu crítica que faci créixer i reforci, des de la unitat popular, el projecte de transformació.

El nostre ha de ser un procés d'empoderament ciutadà, un procés que ha d’unir teoria i praxis, una manera de fer horitzontal, popular i compartida, sense lideratges estridents sinó amb un treball cooperatiu i col·lectiu. Més enllà de conceptes teòrics i marcs ideològics, la unitat popular per la que treballem la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista és la que fem dia a dia, treballant en xarxa amb les diferents marees, entitats i organitzacions que, des de la base, defensen l’escola pública, de qualitat i en català, que es manifesten contra les privatitzacions o contra l’especulació, que defensen dels serveis públics, l’alliberament nacional o tantes lluites que porten, en si mateixes, la llavor d’un canvi de model i de la transformació social.

Es necessari, ara i avui, un projecte de ruptura i transformació, un nou model de ciutat que ha de ser una esmena a la totalitat de l’existent i que ha d’avançar des de la base cap a l’emancipació social i nacional. Cal tornar a fer del municipi un motor de canvi.

Una xarxa densa i espessa d’informació crítica

No fa massa anys en una Lleida on encara no havia esclatat internet, dos o tres diaris es repartien el monopoli de la informació local, que es complementava amb d’altra premsa escrita a nivell nacional i estatal. Els mitjans de comunicació mes crítics tot just treien el cap en forma de revistes o alguna ràdio circumscrites majoritàriament a l’àrea metropolitana i amb un biaix, malauradament, barcelonocèntric.

Sortosament, una creixent politització de la ciutadania i l’esclat d’internet ha multiplicat les opcions de poder rebre una informació que sovint resta amagada per les línies editorials dels principals grups de comunicació.

Aquest estiu, dos nous projectes vindran a engrossir una xarxa cada cop més densa i tupida de mitjans de comunicació que, en premsa escrita o en la xarxa, tracten les notícies des d’una visió d’esquerres, que treuen del silenci mediàtic determinades informacions molestes per segons qui i que mostren també alternatives reals, existents i plausibles. Mitjans crítics, cooperatius i lliures.

El primer d’aquests projectes és l’anomenat “Crític” que és descriu en la web del micromecenatge com a un mitjà digital especialitzat en investigació, periodisme reposat i anàlisi crítica, un mitjà que preveu cada setmana un reportatge en profunditat sobre un tema d'actualitat política, econòmica i social i que, en les seves col·laboradores i col·laboradors d’opinió i anàlisi i en els socis col·laboradors, en reflecteix un espectre volgudament ampli de l’esquerra nacional.

Aquesta proposta se suma a la de Ràdio Terra, també amb un altre projecte de micromecenatge, que vol esdevenir un projecte de ràdio popular dins del marc dels Països Catalans, autogestionada i que aposta, de manera clara i decidida, per la transformació social.

Aquests dos nous mitjans, sumats a d’altres ja consolidats i potents, com la Directa, els portals Llibertat.cat o la Espai Fàbrica i moltíssims més a nivell dels PPCC lcomarcal o local, afegeixen més gruix al ferment necessari per a una visió crítica de la societat, imprescindible per avançar cap una transformació social.

De ben segur que caldrà crear sinèrgies entre els existents i els que vindran, que són complementaris i necessaris entre sí. Com deia Barnils, referint-se a la premsa barcelonina l’any 1986, “Potser ella mateixa, nova oceanografia del tedi, tan poc periodística, tan poc informada, tan poc política, tan poc social i no gens cívica, que no pot materialment parlar de cap d'aquests aspectes, essència de qualsevol publicació periodística.” Que es preparin perquè la xarxa ja és densa i fluida

El Multireferèndum: eina d’empoderament popular

“Votin en consciència i deixin fer el debat que es mereix aquest país”. Així acabava el 2 de juliol del 2009 seu discurs al faristol del Parlament de Catalunya Alexis Inglada , representant Som lo Que Sembrem, en la seva defensa de la iniciativa legislativa popular (ILP) per la prohibició del cultiu de productes agrícoles modificats genèticament.

Aquell dia, PP, PSC i CiU tancaven la porta a la tramitació d’aquesta iniciativa i tombaven la possibilitat de obrir un debat sobre el tema malgrat el suport de 105000 signatures. Aquella negativa és encara, un fidel reflex de la idea que molts d’aquests partits mantenen sobre el que es la participació ciutadana, una acció acotada, limitada i convenientment restringida a àmbits concrets.

Sortosament però, els efectes d’aquella transició que inoculava la idea de la delegació complerta de la voluntat popular en representants polítics que rendeixen comptes cada 4 anys, es cada cop menys compartida i les demandes de participació ciutadana activa i vinculat esdevenen més constants i permanents.

Prova d’això es el que succeirà el proper 25 de maig on a banda d’unes eleccions europees, centenars de persones de manera autoorganitzada, des de la base i des del teixit social, muntaran urnes tan prop dels col·legis electorals com pugin perquè qui vulgui, pugi respondre 4 preguntes envers el cultiu d’organismes transgènics, el pagament del deute il·legítim, el control públic sobre el sector elèctric i la possibilitat que les ILP siguin sotmeses a referèndums vinculants.

A banda, al Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp es preguntarà sobre el projecte de Barcelona World, a la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà sobre la MAT i a la ciutat de Lleida sobre si el servei d’abastament d’aigua ha d ser públic o privat.

Així doncs, malgrat no tractar-se d’una consulta vinculant, el multirefèndum esdevindrà un excel·lent exercici per estrènyer els llaços entre les diferents lluites arreu del territori i per fer un acte d’empoderament popular. La votació serà només una etapa d’aquest procés cap una participació real i vinculant, un pas important i significatiu, que caldrà continuar i que només podrà esdevenir efectiva amb la construcció d’una unitat popular activa, forta i persistent.

UN 1 DE MAIG CAP UN CANVI DE MODEL

El gener d’aquest any ALIER presentava un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que preveia la suspensió temporal dels contractes dels 135 treballadors i treballadores de la planta de Rosselló, i aquest abril un concurs voluntari de creditors. Aquest és un exemple de molts, de massa, casos que s’han anat succeint, malauradament, en diverses empreses de Ponent i Pirineus els darrers anys. Una situació a la que l’administració i els partits polítics han respost amb mocions de suport, mediació o subvencions a les empreses per evitar que tanquin.

Aquest 1 de maig és un bon moment per reflexionar sobre quina ha d’ésser la posició de les esquerres transformadores en la defensa dels drets de les treballadores i dels treballadors, ja que les actuals respostes, lluny d’aportar una alternativa real i de futur a la situació d’un territori, son simplement pal·liatives i destinades a assolir les millors condicions econòmiques d’acomiadament i possibles (si bé cada cop més improbables) recol·locacions.

Calen mesures valentes i decidides perquè el dret col·lectiu prevalgui sobre el dret individual. I això es pot fer abans que l’empresa s’instal·li en el territori, durant la seva estada i quan vol desaparèixer per ampliar el seu marge de benefici. L’administració ha de tenir una posició activa en la defensa dels drets laborals. Cal plantejar a tota empresa amb amenaça de tancament, deslocalització o ERO, un procés de cogestió (seguint les experiències s’han dut a terme, per exemple, en països com França o Veneçuela) o que és possibiliti la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors i de treballadores disposat a fer-se càrrec de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública (que no s’ha dubtat en utilitzar per rescatar bancs) per al seu reflotament i assessorament.

Ens diran que el que planteja la CUP és irrealitzable i utòpic, i que les lleis no els hi ho permeten. És probable que, exactament igual que per exercir un dret a decidir suposadament il·legal, ens calgui buscar les escletxes legals que ens permetin fer-ho, calgui modificar aquestes lleis i, si no queda més remei, és probable que calgui desobeir unes lleis injustes, destinades a la protecció del capital privat inclús quan això suposa la destrucció del teixit econòmic i social d’un territori, acomiadaments i unes instal•lacions en perfecte estat tancades a pany i forrellat.

Aquest 1 de maig sortim al carrer, desobeïm el deute il·legítim i posem l’economia al servei de les persones. Avancem cap un procés d’emancipació que ha da ser, necessàriament nacional i social de manera indestriable.

Mobilització i Unitat Popular: línies vermelles per a futures renúncies

Podríem trobar desenes de cites de la importància i la necessitat de l’existència de poder popular. D’allò que fa que les persones, cohesionades, unides i revoltades constitueixin una rosa de foc, a imatge d’aquella ciutat que s’alçà per damunt de elits per demanar drets i justícia.

Aquí, generacions de cultura de la transició, han inculcat que la democràcia era la delegació de la voluntat popular en uns partits polítics (en el millor dels casos, gestors o tecnòcrates en el pitjor) perquè s’ocupessin de les institucions passant un examen cada 4 anys. Una prova que manté les estructures de poder i els models intactes, que canvia persones i ens redueix a la resta a vots i electors.

Malgrat tot, organitzacions, col·lectius, marees i persones han creat, poc a poc ¡, xarxes i nodes de construcció de voluntats col·lectives organitzades en centenars d’espais de trobada comuna. Una feina d’empoderament popular que ha situat al poble, al conjunt de totes i tots, en el centre de les decisions col·lectives, que nega la delegació de la voluntat popular i que exigeix, cada cop més, comptes i explicacions.

Una mobilització i una unitat popular que marca línies vermelles de forma preventiva de futures renúncies, retallades o concessions del poder als mercats i als cercles de poder; i que del contrari, en absència d'aquesta vigilància popular, campen lliures els interessos privats per sobre de l'interès general.

Una pressió popular que, al nostre País, actua vers l’emancipació nacional i social, indestriables una de l’altra.

Així, per exemple, el gener del 2013 l’Ajuntament de Lleida feia pública la intenció d’externalitzar la gestió i manteniment de tota la xarxa de l’enllumenat públic, iniciant així una nova onada de privatitzacions. Amb anterioritat la Paeria ja havia privatitzat (amb governs del PSC en solitari, amb ICV o amb el tripartit) d’altres serveis municipals com recollida d’escombreries, aigua o autobusos, sense cap oposició per part de la resta de partits del ple.

En aquest cas però ha estat diferent, la mobilització de col·lectius, organitzacions i ciutadans/es de Lleida han donat com a resultat l’inici d’un debat a l’entorn de la privatització (externalització segons l’eufemisme d’alguns) dels serveis públics municipals.

Dos manifestos el 2012 i 2013 en defensa dels serveis públics signat per sindicats, partits, associacions de veïns i d’altres col·lectius, una recollida de signatures i finalment una audiència pública han posat sobre la taula el debat en sobre quina mena de gestió han de tenir aquests serveis. Tant es així que tots els partits s’han hagut de posicionar (alguns sortosament variant la seva posició anterior), el govern municipal fa ara mans i mànegues per justificar el perquè de les properes externalitzacions i la recent creada Assemblea en Defensa dels Serveis Públics ha convocat, dins del context del multireferendum, una consulta per debatre sobre la municipalització del servei d’abastament d’aigua.

Sens dubte, el debat públic, l’organització i la pressió popular han posat en el centre del debat les privatitzacions mes enllà de les intencions i voluntats dels partits polítics que ocupen les cadires en el saló de plens de la Paeria.

En un altre ordre de coses, fa gairebé 15 anys que el Partit Popular i Convergència i Unió signaven d’amagat l’anomenat “pacte del Majèstic”. Un acord que donava majories als uns i als altres en les diverses cambres Estatals i autonòmiques i contenia una sèrie de concessions en per ampliar les competències autonòmiques de Catalunya.

Un estatut retallat, un pacte fiscal fallit i algunes terceres vies mortes han dut a un creixement de les persones compromeses en defensa de l’emancipació nacional. Una força que ha crescut progressivament i que, sortosament, ha desbordat als partits polítics col·locant-los a remolc d’una voluntat col·lectiva.

Des de diverses entitats i organitzacions però, de manera significativa des de l’Assemblea Nacional Catalana, s’han aplegat centenars de persones i milers de voluntats per defensar la independència i evitar que es doni un pas enrere.

Es només amb aquesta pressió continuada que evitarem una altra traïció dels líders, un nou pacte del Majèstic soterrat i vergonyós. Només una societat civil organitzada, activa, vigilant i exigent evitarà que els partits d’ordre sucumbeixin a l’oferta, que arribarà sense cap mena de dubte, d’unes molles per conservar l'status quo.

I només la unitat popular continua, tenaç i infatigable de les esquerres transformadores, permetrà que el país que construïm sigui, a banda de lliure, complert i just socialment.

Àlvar Valls, militància, presó i exili

En breu tindrem a les llibreries dos textos que omplen uns quants buits en el fil roig de l’independentisme. D’una banda una biografia d’Àlvar Valls sota el títol Al cap dels anys: Militància, presó i exili (1970-1998), i de l’altra el llibre que escrit per Oriol Falguera anomenat L'Exèrcit Popular Català. 1969-1979. La Casa es presenta com "el llibre definitiu sobre la organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari d'una institució militar catalana entre 1969 i 1979."

La de l’Àlvar és una biografia ben escrita, gens autocomplaent i amb una bona dosi d’irona, que inicia el seu relat polític en l’entrada al Front Nacional de Catalunya l’any 1970 per passar a una incipient “Kale Borroka” fins a l’entrada a “la casa”, el que la policia anomenà després EPOCA (Exèrcit Popular Català). La caiguda del seu escamot i la seva detenció (amb les corresponents tortures a Via Laietana) li ocasionaren presó, amnistia i per acabar, com enuncia el títol del llibre, exili i novament presó a Andorra.

El text afegeix algunes peces més al trencaclosques de la història de l’independentisme del segle XX i es ben útil, un cop “finiquitada” la transició, per recordar-nos novament que existí un independentisme de combat que, contràriament al que ens volen fer creure, s’oposà al pacte de les elits. Que existí una resistència activa a la transacció d’un règim a un altre, una lluita que ens ha permès de ben segur arribar fins on som ara.

No concebo l'estructuració d'un moviment sense la reivindicació de la coherència, militància i honestedat dels que ens han precedit, un projecte polític com el que defensa l’Esquerra Independentista només es pot entendre des de la suma individual de moltes persones que, en un moment o altre, n’han format part.

En aquest cas l’Àlvar, com en el de tants d’altres, foren militants en els moments més difícils, quan existia l’anomenat oasi català, a l’Estat Espanyol el consens envers la transició era màxim, i la pressió política (i també judicial i en ocasions policial) envers les resistències també.

És de justícia que en un moment com l’actual fem una ullada enrere per recompondre poc a poc la nostra història i aquells i aquelles que la van construir. Diu l’Àlvar en la introducció, “I una última cosa: quan algú m’ha preguntat si creia que tot allò va valer la pena, sempre li he respost amb la jaculatòria del poeta: «res no és mesquí ni cap hora és isarda». O bé, parafrasejant Mandela: «si tingués el temps a les mans, tornaria a fer el mateix».