Educació no sexista

Que si, que educació no sexista, antipatriarcal i en valors, però quan avui hem anat al Funàtic a llogar una peli infantil per tenir uns minuts de tranquil•litat desprès de dinar, malgrat tots els intents l’escollida ha estat, de manera tossuda i innegociable “Barbie Pulgarcita”. Una peli que conté tots els elements que li encanten a la Blau, princeses, fades, màgia, color rosa i una dolçor d’aquella que et fa caure les dents.

Quan, abans de néixer, ens plantejàvem l’educació de la Blau, tenien previst que Barbies, Mickeys i d’altres no entrarien mai a casa i el seu lloc l’ocuparien joguets d’aquests de fusta, els anomenats educatius. El Mickey Mouse va entrar a traïció mitjançant un parent (i per sort, dorm el somni dels justos en algun abocador municipal) però la Barbie s’ha convertit en una amiga alhora d’anar a dormir.

Fa no gaire el vaixell pirata que li vàrem posar a la paret l’hem substituït (després de precs i queixes) per un drac i una princesa, que, almenys es lluitadora.

Els espais públics per usos públics

El dia 20 de novembre, a la Sala Nausica de l’Ateneu Popular de Ponent, varem dur a terme la primera de les taules de debat participatiu en el context de l'elaboració del programa electoral de la CUP. En aquest cas i sota el títol de “repensem d’urbanisme”, quatre ponents ens van exposar diferents visions sobre aquest tema.

Un dels temes sobre els que va girar el debat, desenvolupat bàsicament pel professor de geografia de la UdL Joan Ganau, va ésser els espais públics, o més concretament la manca d’un gran parc pensat expressament per aquest fi a la nostra ciutat (mes enllà de places en espais residuals) i la privatització d’aquests espais.

Hem ve al cap això desprès de llegir que l’Ajuntament de Lleida està negociant amb Ibercaja la cessió d’una part de l’espai on ha d’anar ubicat el futur Museu de Lleida. Així la Paeria dona a la caixa un espai per situar-hi la seu de la seva fundació i a canvi aquesta aporta part del finançament de l’equipament.

Es un model que la Paeria, seguint un criteri estès per molts dels ajuntaments del principat, segueix des de “l’era Ros”, recórrer a finançament privat per construir, rehabilitar o gestionar un espai públic cedint-ne una part a les empreses que col•laboren econòmicament. Així, un espai que estava destinat en la seva totalitat a ús públic acaba perdent-ne una part en favor de l’ús privat.

Es el cas, per exemple, de les anomenades basses d’Alpicat on l’Ajuntament ha fet 'cas omís' del procés participatiu que ell mateix va endegar, menyspreant les més de 500 propostes per a la redacció del Pla Especial aportades per més de 150 entitats i de 3.000 persones, ja que en cap d’aquestes es proposava la privatització d’una part d’aquest espai per poder destinar, com ha previst la Paeria, 12.000 metres quadrats a usos comercials pel sector de l’esport i la natura i 3.000 metres quadrats per a hotels en edificis de poca alçada.

Segurament moltes i molts pensaran que ja esta be, que així es pot dur a terme aquest allau d’obres que la Paeria porta fent des de fa tres o quatre anys i que es un mal menor. Doncs jo penso que no, la pèrdua d’una part d’aquest espai es irreversible i suposa un important perjudici per a totes les lleidatanes i lleidatans que veiem com, a cop de cessió o concessió, anem perdent espais comuns.

Finalment tot es redueix a un problema de prioritats i velocitats. Cal ara, després de que les termes de remolins dugin més de 5 anys en un estat de semi-abandonament, dur a terme aquest acord? no podem esperar a tenir els diners necessaris o be prioritzar aquest equipament davant d’altres? Ens cal perdre una part d’aquest espai per usos privats? Jo penso que no, els lleidatans no podem renunciar-hi i establir així un precedent que s’inicia, entre d’altres, amb el parc de les Basses i córrer el risc de que aquest model tingui continuïtat en d’altres projectes que l’Ajuntament te previst executar.

Acceptar aquest model suposa dir sí a la privatització dels espais públics i perdre’n una part que esdevindrà irrecuperable en un futur, uns espais públics que han d’ésser, única i exclusivament per a usos públics.

El Llibert ha vingut

La setmana passada va venir a veure’ns el Llibert Tarragó que te, en bona part, la “culpa” de que el nostre fill porti també el mateix nom. Quan pensaven en noms de nen de seguida ens va venir al cap Llibert (nom, per cert, d’un dels fills de Joan Peiró), ens agradava força pel que significava i pel context en el qual era comú posar-lo però el que ens va acabar de convèncer va ésser la història personal de Llibert Tarragó.

Joan Tarragó Balcell, el pare del Llibert, era originari de El Vilosell i tenia 27 anys quan va arribar a Mauthausen el 23 de gener de 1941, era comunista i va esser uns dels caps de la resistència republicana al camp de concentració. Entre altres coses hi va fundar una biblioteca clandestina al any 1943. Un dia, segons explicava a la gent, va decidir que si tenia una filla al sortir d’aquell infern li diria senzillament sense cap altre conotació Llibertat i si fos un fill Llibert.

A l’any 46, la seva mare que era de Vilaverd va passar la frontera clandestinament, tenia 32 anys, caminant amb un guia, des de Sort fins a Andorra, després de 8 anys de separació completa (sense que ella tingués noticies d’ell durant més de cinc anys) es tornaven a retrobar. Fruit d’aquesta retrobada al Principat d’Andorra, nou mesos després, el 13 de maig de 1947 , naixia el Llibert Tarragó.

Des del primer contacte per mail que varem tenir amb ell, sense conèixer-lo de res, hem anat intercanviant més missatges fins que a principis de desembre, el dilluns del pont, va venir a Lleida a dinar, el seu relat i les seves impressions les ha descrit en el seu blog: http://republiccafe.blogspot.com/. Finalment el Llibert ha conegut al Llibert. Ha estat una conversa agradable del Llibert gran, el del maig del 68 i del Chile d’Allende que ha vist els seus companys que lluitaven al carrer situats ara a l’ombra del poder i que malgrat tot continua amb l’anima lliure i el Llibert nounat, que encara ha d’escriure la seva primavera. La vida, a cops, te sorpreses agradables.

La història la descriu molt mes be l’Esther en el seu blog (http://blaudatzar.blogspot.com). A la foto es veu, sota del retrat de Stalin, al garriguenc Joan Tarragó en una reunió dins el camp de Mauthausen.

CAL AIXAFAR-LOS

Fa uns dies vaig anar a treballant en una empresa que te diverses filials. La persona amb qui vaig parlar, treballador de l’empresa matriu, es mostrava content de que ara que una de les filials serà properament reabsorbida per l’empresa principal, els treballadors i treballadores d’aquesta perdran els suposats avantatges que gaudien respecte dels de l’empresa mare.

Tot això hem ve al cap ara just enmig del conflicte dels controladors aeris (que ha suposat un mes que perillós precedent amb la seva militarització) i la rebaixa al sou dels funcionaris.

La major part de les persones amb qui he parlat son absolutament partidàries d’aquestes mesures afegint-hi allò de que “ja els esta bé” o “massa poc”. Deixant a banda les condicions certament avantatjoses dels controladors, la rebaixa generalitzada del sou dels funcionaris, uns treballadors les condicions dels quals es consideraven fins fa poc intocables, suposa un avís per a tothom.

I malgrat tot, la resta de treballadors, que son majoria, segueixen sense adonar-se que això suposa l’inici de retallades mes profundes, i enlloc de lluitar per assolir condicions de treball semblants a les dels funcionaris s’alegren de la retallada de sous i drets laborals que han sofert. La patronal, amb la complicitat del govern de l’Estat han aconseguit el que volien.

Banalització

Ahir vaig rebre un dels múltiples exemplars de propaganda electoral que cada dia omplen la nostra bústia. En aquest cas era del Partit Popular que, en aquest idioma esquizofrènic que s’han inventat, barreja de català i español, ens demanava el vot per aconseguir alguna cosa semblant a “echar a Zapatero de la Moncloa”.

Avui n’han arribat altres dos, uns fullets prims amb quatre idees escasses sense propostes programàtiques de fons i on sempre es repeteix, com un mantra, allò de “si tu no hi vas, ells tornen” que s’acaba esdevenint com una de les raons mes poderoses per votar un partit o l’altre mes enllà de raons polítiques concretes.

Comença a ser una constant que els partits, entossudits en sortir pels mitjans de comunicació a cada hora (“la bajanada per sortir per la tele” que dirien al Polònia) apel•len de manera demagògica i irresponsable a temes com la immigració i on, els debats i entrevistes, s’acaben convertint en l’exposició d’idees bàsiques i molt sovint contradictòries (com l’augment d’ajudes socials i la baixada d’impostos de manera simultànea) sense entrar en exposar arguments de fons.

Així, poc a poc, es desplaça la política de l’àmbit on hauria d’estar, en un debat constant de les idees, cap a una banalització on el que importa es dir-la mes grossa.

CAL SEGUIR

Avui, amb la celebració del dia del Liceu Escolar i la inauguració d’una placa on s’explica la història i el bombardeig que va patir aquesta institució per part de l’aviació feixista durant la Guerra Civil, s’ha fet un acte de justícia.

Un acte que s’iniciava el 2 de novembre de 2007, en ocasió del 70è aniversari del bombardeig, amb un homenatge de la mateixa ciutadania al monument en record del Liceu Escolar a la plaça de la Catedral de Lleida, al mateix indret on s'alçava l'edifici atacat pel feixisme. Un homenatge que continuaria un any després quan el 4 de novembre del 2008 es procediria, per part de la CUP, a la col•locació al costat de l'obra, d'una placa explicativa dels fets que van tenir lloc en aquest espai en defecte de cap placa o element expositiu en aquest sentit per part de l'Ajuntament, que s'havia limitat a reproduir el logotip municipal damunt de l'escultura. Una placa anònima atès que l’ànim no era propagandístic, sinó el d'oferir a la ciutadania el que creiem que era de justícia: recordar no sols el què va passar, sinó assenyalar-ne els culpables i les víctimes innocents.

Uns anys mes tard, a l’agost del 2009 i desprès de la desaparició de la placa, la CUP entrava una petició al registre de la Paeria demanant l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros, la restitució de d’aquesta ja que enteníem que el monument per si sol no complia 'aquesta tasca divulgativa i educativa tant necessària' i que sense una placa o plafó explicatiu, els fets que es pretenien recordar amb l'escultura quedaven ignorats o passaven completament desapercebuts pels vianants. La passivitat de l’ajuntament feu que la mateixa CUP restituís aquesta placa anònima que encara avui es pot contemplar a la base de l’escultura.

Finalment, el El Ple de l'ajuntament de Lleida del dia 27 de novembre de 2009 acordava, a petició dels supervivents d'aquell bombardeig, dedicar tots els dies 2 de novembre a recordar el Liceu Escolar.

Amb aquest acte d’avui i la dignificació de les foses del cementiri s’ha fet un nou pas en la recuperació de la memòria històrica a la nostra ciutat que tingué un precedent en la demolició del monòlit construït “como perenne recuerdo a los que cautivos en ella ofrendaron su vida por Dios y por España” situat a la plaça de Cervantes.

Queden encara passos importants a dur a terme, entre d’altres que el Paer en Cap escolti a les mes de 1500 persones que varen signar per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”, un recull que es va registrat a la Paeria el 20 de novembre de 2006 on s’incloïa a banda del mateix monòlit, d’altres símbols feixistes que encara resten a la nostra ciutat com els noms de més d’una desena llarga de carrers.

Carrers de Lleida com el d’Alcalde Areny, escrit sense vergonya en grans lletres en un dels extrems de la nova passarel•la dels maristes, un feixista que ocupà l’alcaldia de Lleida de 1939 a 1941 durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració i on, sota el seu mandat i fins l’any 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques.

L’any 2008 l’actual alcalde, Angel Ros, preguntat per la retirada dels noms dels alcaldes feixistes dels carrers de Lleida declarava que "aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ". Queda clar doncs, que per prosseguir en el camí de la recuperació real de la memòria històrica caldrà vèncer d’altres obstacles, entre ells el corporativisme d’una part de la classe política. Malgrat tot, cal seguir avançant.

LA SANCIÓ COM A SOLUCIÓ, UNA CURIOSA VISIÓ D’ESQUERRES

La setmana passada ens vàrem reunir amb Josep Barberà, regidor de medi ambient, arran de la denúncia efectuada per la seva regidoria contra la CUP per penjar cartells en les parets de la ciutat, una infracció que com ell va recordar, pot arribar fins als 2000 euros.

Mes enllà de la denúncia per un fet que, com ell va reconèixer, l’Ajuntament també du a terme i de que els únics col•lectius sancionats, tal i com vam poder comprovar en la relació de denúncies son, a banda de les entitats privades, les organitzacions que tenen una actitud mes, diguem-ne contestatària amb l’Ajuntament (com l’Assemblea de Joves, la CGT o La Maranya), el moll de l’ós de l’assumpte es quelcom que es repeteix en l’acció política de l’Ajuntament de manera constant, la prohibició com a única solució.

La CUP, com ja vàrem fer en el mateix cas quan l’ecosocialista Mercè Rivadulla ocupava la mateixa regidoria, vam anar a parlar amb el sr. Barberà amb un missatge clar, no es pot perseguir que s’enganxin cartells quan no es dona alternativa a les entitats sense ànim de lucre com es fa, per exemple, en d’altres ciutats del principat instal•lant cartelleres d’ús exclusiu per aquestes.

No cal dir que la resposta del regidor va ésser negativa de manera coherent amb la praxis de la Paeria, la sanció com a única solució als problemes socials. Així, contra la pobresa es redacta una ordenança de civisme que prohibeix anar mal vestit o fer pudor, contra la prostitució s’amplia l’anterior ordenança i es prohibeix les prostitutes al carrer (això si, un cop la prohibició en marxa s’inicia a corre-cuita un pla integral de resultats encara desconeguts), contra el burca, enlloc d’oferir mesures socials i un pla integral destinat a ajudar aquelles dones que el duen, una nova prohibició i, com en el cas anterior, condemna per les dones afectades a la invisibilitat del seu domicili.

Així, un cop més, els socialistes tornen a manllevar de la dreta un altre dels seus discursos i apliquen una mena d’aquella política de “tolerancia zero” impulsada a finals dels anys noranta per l’alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani. Una política basada en l’aplicació severa de sancions a qualsevol delicte per petit que sigui i l’ampliació de la consideració d’infraccions a les mostres de pobresa i exclusió, una política que amaga els problemes socials sota sancions sense oferir cap altra solució que no sigui la punitiva.

La majoria socialista de la Paeria continua amb una política cada cop mes escorada cap a la dreta amb el beneplàcit de CiU i el PP que es freguen els veient com els socialistes apliquen les seves pròpies idees. Mentre tot això passa hem pregunto que on és la suposada oposició d’esquerres de l’Ajuntament de Lleida?