TRADEMA I L’UTOPIA

Aquest desembre es feia públic l’ERO que suposarà el tancament de l’empresa fabricant de conglomerat i taulons TRADEMA, propietat de la multinacional portugesa SONAE, a Solsona. Un tancament que afectarà a 142 llocs de treball directes i 160 indirectes en una comarca, el Solsonès, d’aproximadament 13.000 habitants.

En aquest moment, la multinacional manté les instal•lacions a l’espera de vendre-les i les ofereix a d’altres inversors, sempre i quan no posin en marxa la mateixa activitat econòmica que ja feia TRADEMA i previ acomiadament de tots els treballadors/es.
Atesa la gravetat de tancar l’empresa més important del Solsonès en els darrers 40 anys, tots els partits polítics del Parlament, inclosa la CUP, han celebrat reunions amb els treballadors i les treballadores de TRADEMA.

Però a excepció de la CUP, el compromís de la resta de l’arc parlamentari s’ha basat, fonamentalment, en un mateix punt: dir-los que intentaran aconseguir les millors condicions econòmiques possibles per la indemnització d’acomiadament i la recol•locació dels treballadors/es.

Una trista posició compartida tant pels partits defensors com els detractors d’una reforma laboral que ha esmicolat els drets laborals i ha permès els EROs unilaterals d’empresa i exprés, com els que han patit a TRADEMA. Perquè resulta més que trist seure davant d’uns treballadors i treballadores a les portes de l’atur per prometre’ls la millor de les gestions de les engrunes del que un dia va ser el seu lloc de treball.
La CUP denunciem, com ho venen fent de fa anys els moviments socials i sindicals anticapitalistes en casos precedents, que la situació de TRADEMA no és res més que una de les moltes deslocalitzacions que s’estan duent a terme arreu dels Països Catalans, i que la resposta a les quals, per part d’aquests partits i de l’administració, lluny d’aportar una alternativa real i de futur a la situació d’un territori, és simplement pal•liativa i destinada a assolir les millors condicions econòmiques d’acomiadament i possibles (si bé cada cop més improbables) recol•locacions.

Ens diran que des dels poders públics no s’hi podia fer res. I tant si es pot. Es poden prendre mesures valentes i decidides perquè el dret col•lectiu prevalgui sobre el dret individual. I això es pot fer abans que l’empresa s’instal•li en el territori, durant la seva estada i quan vol desaparèixer per ampliar el seu marge de benefici.
Abans, es poden condicionar tots els ajuts de fons públics i totes les cessions de sòl públic a la signatura d’un compromís de continuïtat en l’activitat en unes condicions laborals que no es puguin alterar en cap cas en perjudici dels treballadors i de les treballadores.

Mentre exerceix l’activitat, es pot obligar a que l’incompliment d’aquest compromís doni lloc a un sistema d’indemnitzacions de danys i perjudicis de l’empresa a l’administració i als treballadors/ores suficientment elevades com per causar un efecte dissuasiu del tancament i de la deslocalització.
I en aquelles empreses que amenacen de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, pot plantejar-s’hi un procés de cogestió: un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Veneçuela.

Ens diran que el que planteja la CUP és irrealitzable i utòpic, i que les lleis no els hi ho permeten.

És probable que, exactament igual que per exercir un dret a decidir suposadament il•legal, ens calgui buscar les escletxes legals que ens permetin fer-ho, és provable que calgui modificar aquestes lleis i, si no queda més remei, és provable que calgui desobeir unes lleis injustes, destinades a la protecció de la propietat privada inclús quan això suposa la destrucció del teixit econòmic i social d’una comarca, acomiadaments i unes instal•lacions en perfecte estat tancades a pany i forrellat.
Però el que de ben segur no és realitzable ni realista és continuar donant màniga ampla als qui pretenen fer negoci menystenint els drets de les persones i els territoris.

Mireia Puig

El 29 d’octubre i l’1 de novembre de 1977 es duia a terme, a Barcelona, el IV Congrés del PSUC en un moment de màxim creixement d’aquesta organització que, després de la seva legalització el 3 de maig d’aquell any, havia augmentat exponencialment la seva militància.

Un Congrés que anticipava una crisis de creixement per aquesta entrada massiva de militants i la manca de quadres polítics suficientment formats, i que es duia a terme per certificar una reestructuració del partit amb canvis orgànics interns que havien de permetre un debat polític mes a fons de les línies polítiques dels comunistes catalans.

Per afavorir la cohesió interna i el debat es va fer especial èmfasi en que totes les agrupacions i Comitès del PSUC procedissin a discutir col·lectivament el projecte de programa –dedicant-hi les sessions que siguin necessàries – i redactessin una resolució que expressés el criteri majoritari de cada Agrupació o Comitè. Així mateix es demanava de fer extensiva la popularització del debat utilitzant formes obertes com conferències, col·loquis o assembles “a la major part possible de la població”.

El partit, profundament imbricat en moltes lluites socials, veïnals i, mitjançant CCOO, sindicals buscava també, en aquest comici l’articulació d’aquests moviments en el seu si, en aquest cas “promovent reunions sectorials (d’ensenyants, tècnics, professionals, dones, dirigents obrers, camperols o del moviment popular) en les quals s’elaborin ponències que desenvolupin i enriqueixin les formulacions del projecte del programa”.

Així, l’organització referent comunisme clandestí feia un esforç, en primer lloc per socialitzar el seu missatge i compartir-lo a través de mítings, conferències i assemblees obertes i també per incorporar en el seu projecte polític màximes persones i gent provinent de diferents lluites i moviments populars per esdevenir-ne la seva veu

Més de 35 anys després, la CUP, després d’un creixement lent, pausat i sedimentat, ens trobem amb tres representants al parlament i una por atàvica (i saludable ) a la institucionalització. Ens trobem també en l’intent de bastir la unitat popular de la que tan parlem i escrivim incorporant-hi els moviments socials les fronteres dels quals son sovint difuses.

La CUP, com a organització de l’esquerra transformadora, ha de mirar d’incorporar els valors i les idees d’aquests moviments facilitant la permeabilitat de la nostra organització però sense que això vulgui suposar la incorporació en estructures orgàniques definides d’aquests moviments socials, i no solament hem de garantir aquesta permeabilitat amb els moviments socials sinó també amb pagesos, treballadors i treballadores, sindicats de classe i d’altres persones i col·lectius que donen resposta a un sistema econòmic injust i aporten alternatives.

La nostra cap de llista per Lleida, l’Antonieta, deia sovint en els seus actes que la CUP no va davant ni darrera dels moviments socials sinó al seu cantó. Un caminar que s’ha de fer sense lligams ni relacions estables per fer uns moviments socials lliures i combatius, quan s’escaigui, també amb la mateixa CUP.

Responsabilitat

Ahir, durant un dels actes centrals de la campanya a Ponent - Pirineus (l'altre el durem a terme avui a la Seu d'Urgell), en un teatre cafè de l'escorxador ple a vessar, un anarcosindicalista de pedra picada al que li tinc un gran respecte i estima
personal hem comentava, amb un somriure als llavis, que li havíem fet una mala passada i que, potser per primer cop en anys, hauria de votar. Aquest matí, quan he obert el Facebook, dos companys de la CGT, anarquistes també de la primera fins a la darrera lletra, feien comentaris en el mateix sentit, un d'ells deia que la CUP no es tota la unitat popular però indubtablement n'és una part del seu engranatge.

Quan a mitjans d'octubre passat decidíem, a l’Assemblea Nacional de Molins de Rei, concórrer a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, des de Lleida ens miràvem la nostra circumscripció amb un cert vertigen, que augmentava al mirar cap als Pirineus on la gent de la CUP del Pallars Jussà tot just començava a caminar. La cerca dels avals necessaris va ésser la nostra primera prova de foc que ens va demostrat que a banda d'ós també teníem muscle en els casals populars d'arreu i en desenes de persones que han fet pinya i que han treballat des de la militància en aquesta campanya electoral. Gent com el Gerard Batalla, o el Bep Cabré, nouvinguts a la CUP però no a les diferents lluites en defensa de la terra, la pagesia o la sobirania
alimentaria, com el Jordi Soldevila, com la gent d'ARRAN que s'hi han deixat la pell, però també la gent de la CUP que estès una taca d'oli que ens ha dut a fer més de 53 mítings per pobles i ciutats que han esdevingut, de fet, assemblees
obertes. .

La CUP és ara, mes que mai, un projecte, una il•lusió col•lectiva que ahir va desbordar el cafè teatre però que també ho va fer a Balaguer, Mollerussa o Tàrrega. Un impuls que es traduirà aquest diumenge en diputades i diputats al parlament de Catalunya
però també en un pas més, important, en la construcció de la Unitat Popular.

I malgrat tot a partir de dilluns, i a mesura que la taca d'oli s'escampi, la CUP assolirà una gran responsabilitat que fa un cert respecte, no podem fallar ( com no ho hem fet allí on som presents) a la gent que participa del nostre projecte i ens fa,
el dia a dia, confiança. Això ha de passar, necessàriament, per blindar la nostra estructura assembleària i establir mecanismes per mantenir en la nostra organització les decisions de baix cap dalt, la radicalitat democràtica i
la voluntat de transformació social sense renúncies, per mantenir la CUP com un projecte col•lectiu, un engranatge més de la Unitat Popular.

Punta de Llança

Aquest dimecres 10 d’octubre vam anar a presentar la CUP a Alpicat. Durant més d’una hora vam dur a terme una presentació de qui som i que volem, i una de les coses en que vam fer mes èmfasi es que la CUP es una organització diferent que s’allunya de l’estructura i funcionament d’un partit clàssic, i això, mes enllà de que pugi ésser una retòrica bonica i sense contingut, es manifesta diàriament en la nostra praxis.

L’Assemblea Nacional d’aquest 13 d’octubre n’ha estat un bon exemple, 600 persones han participat en els debats i discussions que s’han allargat més de 5 hores. Un funcionament lent i, en alguns casos feixuc, però que ens assegura una organització assembleària on cada militant pot fer sentir la seva veu i expressar la voluntat, mes enllà de decisions preses en òrgans delegats com, també aquest 13, han dut a terme altres partits.

Una Assemblea on hem pres decisions que marquen una manera diferent d’entendre l’acció política, com per exemple, la prohibició que ens hem marcat de no demanar crèdits als bancs per concórrer a les eleccions i garantir que el nostre compromís de transformació social dependrà única i exclusivament de la nostra voluntat col·lectiva.

Hem aprovat les llistes per a les 4 circumscripcions electorals (en un procés que ens hagués agradat més complex i lent) que han posat al capdavant 4 persones amb un llarg historial de compromís en les lluites socials i nacionals i que, malgrat tot no esdevindran una cara en un cartell sinó que com no pot ésser d’altra manera, faran una tasca col·lectiva abans, durant i després de les eleccions amb els seus companys i companyes que participen del mateix projecte.

Ara, ens toca activar a Casals i Ateneus per recollir les signatures necessàries per concórrer a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, inicia el treball dur, però gratificant, colze a colze amb els companys i companyes de la CUP i de la resta de l’Esquerra Independentista per preparar una campanya on es pugui visualitzar el nostre discurs de ruptura amb l’Estat Espanyol, de territorialitat de transformació social.

I també ho farem diferent. Contra el pressupost de milers d’euros que altres hi posaran, nosaltres portarem centenars de braços, contra els missatges volgudament ambigus que apostin per un sobiranisme amb límits difusos o per una socialdemocràcia verda, nosaltres en tindrem un de clar, nítid, contundent i que no admet confusió, Independència, Socialisme i Països Catalans.

Fractura social

El desembre del 2009 es va dur a terme, dins de la primera onada de consultes sobiranistes, una taula rodona a la sala de plens de l'Ajuntament de Tàrrega amb Àngel Colom (CiU), Joan Tardà (ERC), Antoni Comín (PSC), Francesc Pané (ICV), Adam Majó (CUP) i Roger Granados (Rcat).

El debat, com no podia ésser d'altra manera, va girar entorn de la independència del principat, amb unes veus a favor, d'altres mes contemporitzadores i només dues en contra, les del PSC i les de ICV que apostaven per continuar dins d'Espanya, el socialista amb reformes de la constitució, i el ecosocialista amb el federalisme, esgrimint ambdós, en contra de la independència, el risc de fractura social.

Aquest 2012, dies abans de la diada de l’onze de setembre és el primer secretari del PSC, Pere Navarro, qui fa reaparèixer el fantasma de la fractura social, exposant en el seu comitè Federal, que Catalunya corre el risc de patir una fractura social davant la “deriva sobiranista i independentista” del govern de CiU.

En aquest cas, per sort, no l'han seguit els seus companys del ICV que sembla que més aviat a contracor, comencen a abandonar l'idea del federalisme amb un Estat que l’ha negat reiteradament per apostar per una mena de federalisme amb Europa (des d’on?) encara per descobrir.

Així, el PSC enuncia un missatge idèntic al que va fer la secretaria general de la delegació del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, que al maig avisava a Mas que el pacte fiscal crearia una “fractura social”, missatge molt semblant també al de la força de xoc de l’unionisme més recalcitrant representat per Ciudadanos.

I és que el PP i el PSC-PSOE s'han trobat en una aliança “ a la basca”, en un principi ignorant o manipulant el sentiment independentista creixent i evident (titllant-lo de minoria o bé negant l’independentisme de les mobilitzacions de l’Onze de setembre) i ara, colpejats per la realitat, atiant la por a la “fractura social”.

Una fractura social que respon més a un desig que, sortosament, a una realitat i que s’evidencia de manera més clara en el cas dels populars, que porten anys incitant-la, tot intentant enfrontar les comunitats lingüístiques dins del principat com han fet en d’altres contrades dels Països Catalans.

És evident que qui pot provocar aquesta fractura són aquells qui volen “combatre l’independentisme”, com ha afirmat textualment el primer secretari general del PSOE a la festa de la rosa a Gavà, o els qui, com el PP i els seus acòlits, malden per portar cada decisió del Parlament a aquesta mena d’inquisició espanyola que es diu Tribunal Constitucional per a que li apliqui el corresponent correctiu. Malauradament per a ells les enquestes diuen que menys d’un 20% dels catalans/es són contraris a un estat propi.

És, a més a més, curiós que els dos partits que governen a Espanya PP-PSOE i que per tant més responsabilitats tenen en l’economia de la bombolla immobiliària i l’especulació que ens han dut a la crisi capitalista actual, i aquesta sí que produeix fractures socials múltiples (sanitat i educació de 1ª i de 2ª, accés restringit als recursos, bosses d’exclusió..) siguin precisament ells els que mostrin preocupació per una manca de cohesió ciutadana, això sí, sempre que sigui en el terreny de l’adhesió a allò estrictament nacional espanyol. Qui genera doncs fractura social?

Una organització àgil i potent per un independentisme creixent

És un fet evident el creixement de l’independentisme. Un augment que poc a poc s’ha anat infiltrant entre diverses capes de població que abans n’eren refractàries, reticents i en el millor dels casos indiferents i que ha agafat amb el pas canviat diferents formacions de l’espectre polític del principat.

En el cas de les esquerres, un cop superat el complex “Solé-Tura” que associava bàsicament catalanisme i burgesia, una part de les esquerres han virat cap al sobiranisme però encara hi ha qui, sota diversos pretexts, han perdut el pas i segueixen ancorats en unes posicions absolutament desbordades per la societat civil. És el cas del PSC, un partit que, cada dia que passa, fa més evident el sucursalisme i la submissió al PSOE i al marc estatal, en defensar encara aquell catalanisme post transició que ja està àmpliament superat inclús per aquells que fa anys el defensaven.

També ICV continua immersa en l’enèsima definició de federalisme, negant-se encara a afrontar el debat en la seva justa mesura dient, com es diu en el seu pamflet sobre la “qüestió nacional” de l’estiu del 2010 sobre les consultes pel Dret a Decidir que ICV “reconeix el dret a la ciutadania a organitzar consultes cíviques de participació ciutadana i constata amb preocupació els intents d’instrumentalització per part d’alguns partits i plataformes independentistes que han desnaturalitzat el sentit cívic de la consulta”, per acabar defensant un “Estat Federal Plurinacional” que necessita d’una contrapart avui inexistent i a la que no s’espera en els propers decennis.

Uns partits de l’esquerra “oficial” que han compartit des de finals dels anys 70 (conjuntament amb d’altres de l’espectre polític contrari) un projecte de “reformar” l’Estat Espanyol i una cerca d’un encaix amb aquest, des de un autonomisme ampli fins un federalisme o confederalisme.

I pel que fa a ERC, no cal dir que es troba, paradoxalment, en un moment de regressió diametralment oposat a l’auge del missatge que, en teoria, l’hauria dut al seu sostre electoral més alt. Una Esquerra que, malgrat tenir en el seu sí una majoria aclaparadora d’independentistes, no segueix una estratègia independentista sinó que aposta per una mena de gradualisme donant suport a l’estatut d’en Maragall, la llei de les consultes o el pacte fiscal.

En el cas de la dreta, la idea d’una Catalunya independent ha permeat també dins de les seves files, desbordant la proposta de pacte fiscal de CiU i fins i tot amb una presència dins de la mateixa Unió Democràtica de Catalunya.

En canvi, en la societat civil, les plataformes, associacions o organitzacions que defensen la independència del principat o del conjunt dels Països Catalans sense creixen i proliferen arreu, alguns cops com una simple reacció sense més recorregut però en d’altres casos de manera pausada, estructurada i pacient, aglutinant diverses sensibilitats en el seu si. Objectivament aquesta no és estrictament una mala notícia, un dels objectius essencials de l’Esquerra Independentista té cada cop més pregonament, però no així l’altra pota de les nostres demandes, l’emancipació social.

Existeix també, i es evident, l’ascens d’una certa consciència que demana un canvi del model econòmic en major o menor grau però que reflexa un descontentament amb el model actual i en demana canvis. Una consciència encara difusa que pot portar amb la construcció d’una alternativa al model econòmic actual que no es troba lligada, encara, a la demanda de l’alliberament nacional.

I com a conseqüència d’això –o potser en sigui la causa-, en tot aquest procés l’Esquerra Independentista ha perdut part del seu pes i aquell binomi indissociable, la llibertat nacional i l’emancipació social, ha perdut part de la visibilitat de la que gaudia en anys anteriors.

Si volem, com en el cas d’altres moviments d’alliberament nacional d’arreu, mantenir aquest lligam necessari en els processos d’alliberament nacional i social, caldrà enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions i participar en aquelles plataformes que reuneixin uns mínims i que siguin proclius a escoltar el nostre missatge, ara més vigent que mai, de defensa de les classes populars des de la confrontació d’idees.

I aquesta feina només serà possible si disposem del que ja tenim: un capital humà preparat i acostumat a la mobilització i a l’acció, però també una organització estructurada, àgil i potent:un puny, un partit de masses i de combat. És evident que l’emancipació nacional no vindrà de la mà, únicament, de l’Esquerra Independentista i que això ens obligarà a compartir camins, com també és evident que només des d’una Esquerra Independentista amb estructura forta i plantejaments clars, incidint en tot el seu procés, podrem condicionar-lo a la transformació social. Som els únics que podem fer-ho, la única alternativa de fer que això sigui possible.

És l'hora de la confrontació política

Aquest dissabte s’ha presentat, a l’Aplec del Rebrot a Berga, la nova organització juvenil de l’Esquerra independentista dels Països Catalans fusió de la històrica Maulets i de la CAJEI després d’un llarg període de treball i debat.

La constitució d’Arran és una excel·lent notícia per al conjunt de l’Esquerra Independentista que, amb la confluència de les dues organitzacions anteriors, s’enforteix, es cohesiona i clarifica l’espai polític.

Un debat orgànic que també s’ha donat en altres organitzacions com la CUP. Des d’aquella Assemblea Nacional de Sant Celoni, l’any 2007, la Candidatura d’Unitat Popular ha tingut un debat orgànic intensíssim que arriba fins avui mateix.

El vam iniciar amb el debat sobre els estatuts que va suposar un any llarg de reunions, comissions i debats, el vam continuar immediatament amb la discussió entorn a la ponència política, que finalment aprovarem el 2009 a Mataró, el no a les autonòmiques de la AN de Girona al 2009 i finalment un nou Secretariat a la Assemblea Nacional de Tarragona.

La següent Assemblea Nacional a Vilanova i la Geltrú, el passat 2011, tornava a manar deures amb una nova proposta de reforma dels estatuts que hem debatut, aquest 2012 a Reus amb un nou mandat en forma de comissió de lluita institucional.

La CUP porta 4 llargs anys immersa en un debat orgànic intens i necessari, una discussió també dins de la mateixa Esquerra Independentista per l’articulació de la TEI, la clarificació del seu espai i els encaixos de cada organització.

I malgrat tot la realitat ha canviat molt en els darrers anys i ens trobem, en l’actualitat, en un moment on cal un missatge clar que uneixi, de manera clara i contundent, l’alliberament nacional amb l’emancipació social.

Les darreres retallades suposen l’atac mes important contra les classes populars dels darrers decennis i la recentralització que esta duent a terme l’Estat (Amb l’enfortiment de les Diputacions davant de altres administracions) no te equiparació en anys anteriors.

Es en aquests moments on la CUP ha de donar a conèixer el seu missatge, de manera clara i sense demora. Es temps de la confrontació política en detriment dels debats orgànics, hem de treballar cap a fora, no podem perdre mes temps.