dimecres, 18 de juny del 2014
Per un projecte de transformació i ruptura municipal
El 22 d’octubre de 1936, Félix Lorenzo Páramo, destacat membre de la CNT a Lleida, era investit paer en cap. Era el primer alcalde de la CNT a Lleida i, entre altres qüestions, va aprovar mesures de caire social, entre les que destacaven les municipalitzacions dels serveis públics. Segurament, des del punt de vista actual, aquestes mesures poden semblar normals, però cal tenir en compte que es van prendre en un context de conflicte bèl·lici en un ajuntament amb forces marcadament d’esquerres. D’aquesta manera, Pàramo demostrava que l’ajuntament pot ser també un potent motor de transformació social i feia de la praxis un exemple, que el franquisme s’encarregaria d’anorrear per tal d’evitar-ne el contagi. Passats els anys foscos del règim feixista, l’anhel de justícia social renaixeria amb les esperances d’una transició forjada amb l’esforç de moltes persones que van creure que la Paeria podia esdevenir, altre cop, llavor de canvi.
Malauradament, algunes d’aquestes persones, en aquesta transició incipient, es van encarregar de confondre governar amb gestió i gestió amb tecnocràcia. Aquestes premises que van veure reforçades amb l’anomenada fi de les ideologies (que alguns van preconitzar després de la caiguda del mur), i que van traslladar a l’ajuntament sota la premisa que més enllà de la política, el que calia era governar bé, amb gent experta i especialitzada i de manera eficient, gestió pura i dura contra una política inexistent.
La crisi i la presa de consciència de molts i moltes sobre una realitat que ens tenalla com a col·lectivitat ha fet que, aquella idea de canvi social des de la base i des de la proximitat, torni a sorgir amb força. Això ha donat lloc a moltíssimes experiències col•lectives d'unitat popular vertebrades en diferents organitzacions, entre elles, sense cap mena de dubte, la CUP. Es tracta d’uns moviments i organitzacions que es mobilitzen en la defensa de la justícia social amb totes les seves lletres, en la defensa dels serveis públics, de la sanitat o de l’ensenyament públic, català i de qualitat i ho fan construint alternatives des de la base.
Actualment ens trobem en una cruïlla històrica com a país i com a societat. Una cruïlla que passa per una demanda de plena sobirania i que posa en el centre del debat les persones i no el capital. Aquest debat no sols ha de tenir lloc en el marc d’un procés per constituir el país que volem forjar sinó que, ara i aquí, urgeix traslladar-lo a l’àmbit municipal, des del convenciment que també Lleida mereix un canvi de model.
Aquesta feina de canvi que cal que sigui col·lectiva, des de la diversitat, des de l’autonomia i des de la independència de les organitzacions que hi conflueixen. Una feina permeable i generosa que enterri, necessàriament, les velles formes de fer política, que basaven tot el seu treball en la lluita institucional oblidant que el carrer és la garantia per no esdevenir una baula més del model econòmic i social que es vol transformar.
Cal dir mai més a opcions que suposin l’assoliment de representació a les institucions com a fi, a la supeditació a uns cicles electorals que impedeixen bastir un nou model de ciutat i cal donar un paper principal, necessari i essencial, al carrer, a la societat civil, als moviments socials que, des de la imprescindible independència, han d’estar amatents i han de ser la veu crítica que faci créixer i reforci, des de la unitat popular, el projecte de transformació.
El nostre ha de ser un procés d'empoderament ciutadà, un procés que ha d’unir teoria i praxis, una manera de fer horitzontal, popular i compartida, sense lideratges estridents sinó amb un treball cooperatiu i col·lectiu. Més enllà de conceptes teòrics i marcs ideològics, la unitat popular per la que treballem la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista és la que fem dia a dia, treballant en xarxa amb les diferents marees, entitats i organitzacions que, des de la base, defensen l’escola pública, de qualitat i en català, que es manifesten contra les privatitzacions o contra l’especulació, que defensen dels serveis públics, l’alliberament nacional o tantes lluites que porten, en si mateixes, la llavor d’un canvi de model i de la transformació social.
Es necessari, ara i avui, un projecte de ruptura i transformació, un nou model de ciutat que ha de ser una esmena a la totalitat de l’existent i que ha d’avançar des de la base cap a l’emancipació social i nacional. Cal tornar a fer del municipi un motor de canvi.
divendres, 13 de juny del 2014
Una xarxa densa i espessa d’informació crítica
No fa massa anys en una Lleida on encara no havia esclatat internet, dos o tres diaris es repartien el monopoli de la informació local, que es complementava amb d’altra premsa escrita a nivell nacional i estatal. Els mitjans de comunicació mes crítics tot just treien el cap en forma de revistes o alguna ràdio circumscrites majoritàriament a l’àrea metropolitana i amb un biaix, malauradament, barcelonocèntric.
Sortosament, una creixent politització de la ciutadania i l’esclat d’internet ha multiplicat les opcions de poder rebre una informació que sovint resta amagada per les línies editorials dels principals grups de comunicació.
Aquest estiu, dos nous projectes vindran a engrossir una xarxa cada cop més densa i tupida de mitjans de comunicació que, en premsa escrita o en la xarxa, tracten les notícies des d’una visió d’esquerres, que treuen del silenci mediàtic determinades informacions molestes per segons qui i que mostren també alternatives reals, existents i plausibles. Mitjans crítics, cooperatius i lliures.
El primer d’aquests projectes és l’anomenat “Crític” que és descriu en la web del micromecenatge com a un mitjà digital especialitzat en investigació, periodisme reposat i anàlisi crítica, un mitjà que preveu cada setmana un reportatge en profunditat sobre un tema d'actualitat política, econòmica i social i que, en les seves col·laboradores i col·laboradors d’opinió i anàlisi i en els socis col·laboradors, en reflecteix un espectre volgudament ampli de l’esquerra nacional.
Aquesta proposta se suma a la de Ràdio Terra, també amb un altre projecte de micromecenatge, que vol esdevenir un projecte de ràdio popular dins del marc dels Països Catalans, autogestionada i que aposta, de manera clara i decidida, per la transformació social.
Aquests dos nous mitjans, sumats a d’altres ja consolidats i potents, com la Directa, els portals Llibertat.cat o la Espai Fàbrica i moltíssims més a nivell dels PPCC lcomarcal o local, afegeixen més gruix al ferment necessari per a una visió crítica de la societat, imprescindible per avançar cap una transformació social.
De ben segur que caldrà crear sinèrgies entre els existents i els que vindran, que són complementaris i necessaris entre sí. Com deia Barnils, referint-se a la premsa barcelonina l’any 1986, “Potser ella mateixa, nova oceanografia del tedi, tan poc periodística, tan poc informada, tan poc política, tan poc social i no gens cívica, que no pot materialment parlar de cap d'aquests aspectes, essència de qualsevol publicació periodística.” Que es preparin perquè la xarxa ja és densa i fluida
dilluns, 12 de maig del 2014
El Multireferèndum: eina d’empoderament popular
“Votin en consciència i deixin fer el debat que es mereix aquest país”. Així acabava el 2 de juliol del 2009 seu discurs al faristol del Parlament de Catalunya Alexis Inglada , representant Som lo Que Sembrem, en la seva defensa de la iniciativa legislativa popular (ILP) per la prohibició del cultiu de productes agrícoles modificats genèticament.
Aquell dia, PP, PSC i CiU tancaven la porta a la tramitació d’aquesta iniciativa i tombaven la possibilitat de obrir un debat sobre el tema malgrat el suport de 105000 signatures. Aquella negativa és encara, un fidel reflex de la idea que molts d’aquests partits mantenen sobre el que es la participació ciutadana, una acció acotada, limitada i convenientment restringida a àmbits concrets.
Sortosament però, els efectes d’aquella transició que inoculava la idea de la delegació complerta de la voluntat popular en representants polítics que rendeixen comptes cada 4 anys, es cada cop menys compartida i les demandes de participació ciutadana activa i vinculat esdevenen més constants i permanents.
Prova d’això es el que succeirà el proper 25 de maig on a banda d’unes eleccions europees, centenars de persones de manera autoorganitzada, des de la base i des del teixit social, muntaran urnes tan prop dels col·legis electorals com pugin perquè qui vulgui, pugi respondre 4 preguntes envers el cultiu d’organismes transgènics, el pagament del deute il·legítim, el control públic sobre el sector elèctric i la possibilitat que les ILP siguin sotmeses a referèndums vinculants.
A banda, al Tarragonès, l’Alt Camp i el Baix Camp es preguntarà sobre el projecte de Barcelona World, a la Selva, el Pla de l’Estany, el Gironès, l’Alt Empordà i el Baix Empordà sobre la MAT i a la ciutat de Lleida sobre si el servei d’abastament d’aigua ha d ser públic o privat.
Així doncs, malgrat no tractar-se d’una consulta vinculant, el multirefèndum esdevindrà un excel·lent exercici per estrènyer els llaços entre les diferents lluites arreu del territori i per fer un acte d’empoderament popular. La votació serà només una etapa d’aquest procés cap una participació real i vinculant, un pas important i significatiu, que caldrà continuar i que només podrà esdevenir efectiva amb la construcció d’una unitat popular activa, forta i persistent.
dimecres, 30 d’abril del 2014
UN 1 DE MAIG CAP UN CANVI DE MODEL

El gener d’aquest any ALIER presentava un expedient de regulació d'ocupació (ERO) que preveia la suspensió temporal dels contractes dels 135 treballadors i treballadores de la planta de Rosselló, i aquest abril un concurs voluntari de creditors. Aquest és un exemple de molts, de massa, casos que s’han anat succeint, malauradament, en diverses empreses de Ponent i Pirineus els darrers anys. Una situació a la que l’administració i els partits polítics han respost amb mocions de suport, mediació o subvencions a les empreses per evitar que tanquin.
Aquest 1 de maig és un bon moment per reflexionar sobre quina ha d’ésser la posició de les esquerres transformadores en la defensa dels drets de les treballadores i dels treballadors, ja que les actuals respostes, lluny d’aportar una alternativa real i de futur a la situació d’un territori, son simplement pal·liatives i destinades a assolir les millors condicions econòmiques d’acomiadament i possibles (si bé cada cop més improbables) recol·locacions.
Calen mesures valentes i decidides perquè el dret col·lectiu prevalgui sobre el dret individual. I això es pot fer abans que l’empresa s’instal·li en el territori, durant la seva estada i quan vol desaparèixer per ampliar el seu marge de benefici. L’administració ha de tenir una posició activa en la defensa dels drets laborals. Cal plantejar a tota empresa amb amenaça de tancament, deslocalització o ERO, un procés de cogestió (seguint les experiències s’han dut a terme, per exemple, en països com França o Veneçuela) o que és possibiliti la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors i de treballadores disposat a fer-se càrrec de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública (que no s’ha dubtat en utilitzar per rescatar bancs) per al seu reflotament i assessorament.
Ens diran que el que planteja la CUP és irrealitzable i utòpic, i que les lleis no els hi ho permeten. És probable que, exactament igual que per exercir un dret a decidir suposadament il·legal, ens calgui buscar les escletxes legals que ens permetin fer-ho, calgui modificar aquestes lleis i, si no queda més remei, és probable que calgui desobeir unes lleis injustes, destinades a la protecció del capital privat inclús quan això suposa la destrucció del teixit econòmic i social d’un territori, acomiadaments i unes instal•lacions en perfecte estat tancades a pany i forrellat.
Aquest 1 de maig sortim al carrer, desobeïm el deute il·legítim i posem l’economia al servei de les persones. Avancem cap un procés d’emancipació que ha da ser, necessàriament nacional i social de manera indestriable.
dimecres, 16 d’abril del 2014
Mobilització i Unitat Popular: línies vermelles per a futures renúncies

Podríem trobar desenes de cites de la importància i la necessitat de l’existència de poder popular. D’allò que fa que les persones, cohesionades, unides i revoltades constitueixin una rosa de foc, a imatge d’aquella ciutat que s’alçà per damunt de elits per demanar drets i justícia.
Aquí, generacions de cultura de la transició, han inculcat que la democràcia era la delegació de la voluntat popular en uns partits polítics (en el millor dels casos, gestors o tecnòcrates en el pitjor) perquè s’ocupessin de les institucions passant un examen cada 4 anys. Una prova que manté les estructures de poder i els models intactes, que canvia persones i ens redueix a la resta a vots i electors.
Malgrat tot, organitzacions, col·lectius, marees i persones han creat, poc a poc ¡, xarxes i nodes de construcció de voluntats col·lectives organitzades en centenars d’espais de trobada comuna. Una feina d’empoderament popular que ha situat al poble, al conjunt de totes i tots, en el centre de les decisions col·lectives, que nega la delegació de la voluntat popular i que exigeix, cada cop més, comptes i explicacions.
Una mobilització i una unitat popular que marca línies vermelles de forma preventiva de futures renúncies, retallades o concessions del poder als mercats i als cercles de poder; i que del contrari, en absència d'aquesta vigilància popular, campen lliures els interessos privats per sobre de l'interès general.
Una pressió popular que, al nostre País, actua vers l’emancipació nacional i social, indestriables una de l’altra.
Així, per exemple, el gener del 2013 l’Ajuntament de Lleida feia pública la intenció d’externalitzar la gestió i manteniment de tota la xarxa de l’enllumenat públic, iniciant així una nova onada de privatitzacions. Amb anterioritat la Paeria ja havia privatitzat (amb governs del PSC en solitari, amb ICV o amb el tripartit) d’altres serveis municipals com recollida d’escombreries, aigua o autobusos, sense cap oposició per part de la resta de partits del ple.
En aquest cas però ha estat diferent, la mobilització de col·lectius, organitzacions i ciutadans/es de Lleida han donat com a resultat l’inici d’un debat a l’entorn de la privatització (externalització segons l’eufemisme d’alguns) dels serveis públics municipals.
Dos manifestos el 2012 i 2013 en defensa dels serveis públics signat per sindicats, partits, associacions de veïns i d’altres col·lectius, una recollida de signatures i finalment una audiència pública han posat sobre la taula el debat en sobre quina mena de gestió han de tenir aquests serveis. Tant es així que tots els partits s’han hagut de posicionar (alguns sortosament variant la seva posició anterior), el govern municipal fa ara mans i mànegues per justificar el perquè de les properes externalitzacions i la recent creada Assemblea en Defensa dels Serveis Públics ha convocat, dins del context del multireferendum, una consulta per debatre sobre la municipalització del servei d’abastament d’aigua.
Sens dubte, el debat públic, l’organització i la pressió popular han posat en el centre del debat les privatitzacions mes enllà de les intencions i voluntats dels partits polítics que ocupen les cadires en el saló de plens de la Paeria.
En un altre ordre de coses, fa gairebé 15 anys que el Partit Popular i Convergència i Unió signaven d’amagat l’anomenat “pacte del Majèstic”. Un acord que donava majories als uns i als altres en les diverses cambres Estatals i autonòmiques i contenia una sèrie de concessions en per ampliar les competències autonòmiques de Catalunya.
Un estatut retallat, un pacte fiscal fallit i algunes terceres vies mortes han dut a un creixement de les persones compromeses en defensa de l’emancipació nacional. Una força que ha crescut progressivament i que, sortosament, ha desbordat als partits polítics col·locant-los a remolc d’una voluntat col·lectiva.
Des de diverses entitats i organitzacions però, de manera significativa des de l’Assemblea Nacional Catalana, s’han aplegat centenars de persones i milers de voluntats per defensar la independència i evitar que es doni un pas enrere.
Es només amb aquesta pressió continuada que evitarem una altra traïció dels líders, un nou pacte del Majèstic soterrat i vergonyós. Només una societat civil organitzada, activa, vigilant i exigent evitarà que els partits d’ordre sucumbeixin a l’oferta, que arribarà sense cap mena de dubte, d’unes molles per conservar l'status quo.
I només la unitat popular continua, tenaç i infatigable de les esquerres transformadores, permetrà que el país que construïm sigui, a banda de lliure, complert i just socialment.
dimarts, 18 de març del 2014
Àlvar Valls, militància, presó i exili

En breu tindrem a les llibreries dos textos que omplen uns quants buits en el fil roig de l’independentisme. D’una banda una biografia d’Àlvar Valls sota el títol Al cap dels anys: Militància, presó i exili (1970-1998), i de l’altra el llibre que escrit per Oriol Falguera anomenat L'Exèrcit Popular Català. 1969-1979. La Casa es presenta com "el llibre definitiu sobre la organització secreta que es proposava ser el nucli embrionari d'una institució militar catalana entre 1969 i 1979."
La de l’Àlvar és una biografia ben escrita, gens autocomplaent i amb una bona dosi d’irona, que inicia el seu relat polític en l’entrada al Front Nacional de Catalunya l’any 1970 per passar a una incipient “Kale Borroka” fins a l’entrada a “la casa”, el que la policia anomenà després EPOCA (Exèrcit Popular Català). La caiguda del seu escamot i la seva detenció (amb les corresponents tortures a Via Laietana) li ocasionaren presó, amnistia i per acabar, com enuncia el títol del llibre, exili i novament presó a Andorra.
El text afegeix algunes peces més al trencaclosques de la història de l’independentisme del segle XX i es ben útil, un cop “finiquitada” la transició, per recordar-nos novament que existí un independentisme de combat que, contràriament al que ens volen fer creure, s’oposà al pacte de les elits. Que existí una resistència activa a la transacció d’un règim a un altre, una lluita que ens ha permès de ben segur arribar fins on som ara.
No concebo l'estructuració d'un moviment sense la reivindicació de la coherència, militància i honestedat dels que ens han precedit, un projecte polític com el que defensa l’Esquerra Independentista només es pot entendre des de la suma individual de moltes persones que, en un moment o altre, n’han format part.
En aquest cas l’Àlvar, com en el de tants d’altres, foren militants en els moments més difícils, quan existia l’anomenat oasi català, a l’Estat Espanyol el consens envers la transició era màxim, i la pressió política (i també judicial i en ocasions policial) envers les resistències també.
És de justícia que en un moment com l’actual fem una ullada enrere per recompondre poc a poc la nostra història i aquells i aquelles que la van construir. Diu l’Àlvar en la introducció, “I una última cosa: quan algú m’ha preguntat si creia que tot allò va valer la pena, sempre li he respost amb la jaculatòria del poeta: «res no és mesquí ni cap hora és isarda». O bé, parafrasejant Mandela: «si tingués el temps a les mans, tornaria a fer el mateix».
dijous, 27 de febrer del 2014
El poble, motor de canvi

El Josep Manel Busqueta cloïa el seu torn de rèplica a l’Audiència Pública sobre la privatització dels serveis públics celebrada a Lleida tot dient que: “Mireu, la veritat és que aquesta audiència ha sigut edificant. Ha sigut un fet que ens hem de felicitar al contemplar, el ser conscients que existeix aquesta ciutadania, que existeix aquest conjunt d’entitats actives que vetllen i vetllaran pel que representa la defensa i la lluita d’un model públic, controlat públicament dels serveis i els drets fonamentals que tenim la ciutadania”, en poques paraules descrivia el treball i la lluita de diferents col·lectius, organitzacions i entitats que d'una forma totalment horitzontal i col·lectiva han dut a la celebració d’aquesta Audiència.
Fruit d'aquest treball en xarxa naixia, el passat 5 de febrer, l’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics de Lleida, un exemple local més d'aquella unitat popular que un dia la CUP vàrem definir com “ una agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques de diferents sectors de les classes populars anticapitalistes amb un programa clar de reivindicacions concretes.” Que s’emmiralla, entre d’altres en la Unitat Popular d’Allende o en les lluites populars d’arreu.
Aquesta Assemblea és el fruit de dos anys de treball de l'esquerra independentista amb tot tipus de col·lectius i organitzacions de la ciutat que ha passat des de l'acció de carrer que ens és més pròpia, fins a la proclamació pública de dos manifestos en defensa dels serveis públics i per la municipalització, el suport a les mobilitzacions del personal de les concessions privades durant els reiterats i encara vigents conflictes laborals, la recollida col·lectiva de signatures per impulsar una Audiència Pública sobre les privatitzacions -quintuplicant el nombre de signatures exigible pel Reglament de Participació- així com de denúncia de les concretes portes giratòries que han funcionat entre la classe política local i aquest teixit empresarial fins arribar a la celebració d'un acte d'Audiència presidit per l'alcalde Ros que, gràcies al treball de llarg abast de tantes persones i col·lectius colze a colze, va esdevenir una autèntica esmena a la totalitat al seu model capitalista i profundament injust que, mai abans, el consistori havia hagut d'escoltar de boca de tantes veus i tant plurals.
Tenim clar que l’Audiència no és un fi, ara la següent estació és la consulta popular per la remunicipalització i per això l'Assemblea en defensa dels serveis públics, en defecte d'una convocatòria institucional de la consulta, (encara inèdita a la nostra ciutat ja que cap equip de govern no ha apostat mai per consultar la ciutadania més enllà de cada 4 anys a les urnes) ja hem traçat el nostre camí cap a una organització popular de la consulta sobre el servei d’abastament d’aigua per decidir si ha de seguir en mans privades o si, per el contrari, cal que retorni a la ciutadania.
És aquest el nostre procés d'empoderament ciutadà i és aquí, al carrer, on hem de seguir definint el nostre espai polític que implica una manera de fer horitzontal i popular. Doncs més enllà de conceptes teòrics i marcs ideològics, la unitat popular per la que treballem la CUP i el conjunt de l’esquerra independentista és la que fem dia a dia, treballant en xarxa amb les diferents marees, entitats i organitzacions que, des de la base defensen l’escola pública de qualitat i en català, que es manifesten contra les privatitzacions o contra l’especulació, defensen dels serveis públics, per l’alliberament nacional o en tantes lluites que porten, en si mateixes, la llavor d’un canvi de model i de la transformació social.
Una tasca que, des de la diversitat, l’autonomia i la independència de les organitzacions que hi conflueixen, ha de ser permeable i generosa i ha d’enterrar, necessàriament, velles formes de fer política que basaven tot el seu treball en la lluita institucional oblidant que el carrer és la garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.
Cal una unitat des de la diversitat, un front comú que no ha d’esdevenir el tot homogeni convertit, finalment en una fusió de sigles sinó la suma de parts diferents i autònomes que conflueixen en un projecte polític concret i transformador (revolucionari sense que soni a dogma) i que posi, finalment, el poble, com a motor de canvi ja que com deia Seguí “tots aquells qui no creguin en el poble fracassaran, perquè només és el poble qui fa factible les grans transformacions.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


