Unitat com a eina

“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar” (Eduardo Galeano)


En aquests temps dinàmics que estem vivint, la crida a la unitat se’ns presenta per alguns com l’objectiu més valuós, una crida que emmascara certes urgències mediàtiques apressades per les properes conteses electorals tant als municipis –en nom d’una enèsima apel·lació a la unió de les esquerres eternament dividides i atomitzades aparentment sense cap mena de sentit- com al parlament –en nom de la unitat per la construcció presumptament neutra del nou Estat que ens ha de fer lliures.


Sóc del parer que la unitat, desitjable com a eina, fa temps que es duu a terme amb tota naturalitat al “carrer”. En moltes de les lluites sectorials que avui bullen, sigui la PAH, la ILP per un nou model educatiu, la demanda creixent que els serveis públics tornin a mans públiques o les mobilitzacions contra la privatització de la sanitat, tot l’espectre d’esquerres, des de les sensibilitats més llibertàries fins a la socialdemocràcia, ens trobem treballant colze a colze en lluites sectorials, molt sovint i malauradament per evitar l’esmicolament de les restes de l’Estat del benestar.
Però no és el mateix plantejar un front comú per a resistir davant l’ofensiva dels Estats i els mercats, que plantejar-lo per a la construcció del nostre propi d’un projecte complet de societat i és aquí es on rau la diferència entre aquelles esquerres que proposen una ruptura amb el model existent, sigui a nivell nacional o municipal, i les que aposten per una reforma de determinats aspectes d’aquest per millorar-ne la gestió.


No és de cap manera un assumpte menor. Com diu el company de la PAH Sabadell, Pau Llonch, prou gràficament, seria la diferència entre fer-li una mà de pintura a les runes de la institució i qüestionar-ne els fonaments, i això es vàlid per qualsevol d’elles, des de l’administració local, com defensem els que hem fet del municipalisme la nostra base d’acció política fins a la nacional, amb més motiu que mai davant un procés constituent amb que construir un país des de zero.
Front comú sí, per a aixecar: un projecte compartit de canvi de model apostant per la unitat d’aquelles i aquells que vulguin un canvi profund, insistint en la confluència de totes i tots en el treball diari i permeable, lluny de cicles electorals que criden a unitats per sobre de projectes oblidant la política com a transformació de la societat reduint-la a la gestió del poder.


Front comú sí, a l’hora d’evitar errors del passat, evitant buidar els moviments i el teixit social que ha d’ésser element vigilant del compliment dels acords i compromisos i ha d’obligar-nos a mantenir un peu al carrer com a garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.


Front comú sí, des de l’assemblearisme estructurat, consolidat i potent, al que se li poden retreure inconvenients, però si l’estructura garanteix la horitzontalitat necessària és absolutament porós i per tant, res pot fracturar una unitat teixida vers un projecte comú, una unitat des de la base i no basada en cicles electorals.


La resta no és fer front comú, és renunciar d’entrada a perseguir aquesta utopia, impregnada de molt més realisme que no pas la unitat electoral fictícia, i que és la única que ens permet fer camí per bastir un projecte polític concret i transformador amb què construir l’alternativa tant als municipis com a l’hora de crear no sols un nou Estat sinó un Estat nou, realment emancipatori, des de i per a la societat.

Feliç el poble que no té necessitat d’herois

“Vemos que hay que cambiar y que manden los que mandan obedeciendo, y vemos que esa palabra que viene de lejos para nombrar la razón de gobierno, de `democracia', es buena para los más y para los menos.", així s’expressava el Subcomandante Marcos un llunyà ja febrer del 1994 en el seu discurs “mandar obedeciendo”.

Segurament una de les aportacions d’aquest zapatisme de finals de segle que es va teixir amb moltes idees de diferents visions de l’esquerra fou la de intentar visualitzar un projecte de canvi social mes enllà de les figures dels seus portaveus. Potser l’exemple mes evident era el passamuntanyes que cobria el rostre del Sup en un intent, no del tot reeixit, de fixar el focus sobre un projecte col·lectiu i no sobre el personatge.

Tots els colors de la transformació social han tingut persones potents que han encarnat en la seva figura una idea col·lectiva d’emancipació social per la qual lluitaven centenars de persones de manera dispersa o estructurades en una organització concreta.

Així, malgrat que molts dels postulats que defensen aquestes idees malden per fugir de individualitats per visualitzar el projecte col·lectiu no és menys evident també que sovint una gran part de la població es reconeix en aquests lideratges i els necessita per poder anar un pas mes enllà i escoltar el projecte que aquests defensen.

La CUP, com organització de l’esquerra transformadora, netament assembleària, ha tingut sempre una visió, que comparteixo plenament, de visualitzar-se com un projecte col·lectiu intentant controlar lideratges potents, una voluntat poc a l’ús donat que majoritàriament la societat a la qual vivim posa nom a es coses en funció de les persones que les representen que esdevenen finalment, la cara i el fons de moltes organitzacions.

En els temps que corren, basats en lideratges forts i estructures poc participatives, l’assemblearisme i els lideratges col·lectius i compartits són mes lents i segurament més farragosos que la resta però responen més a una idea de canvi social, en la teoria i en aquest cas, també la praxis, que el contrari. Trobar l’equilibri per garantir la persistència del projecte col·lectiu davant de lideratges individuals és encara un repte sobre el que cal reflexionar i treballar.

Caldrà recordar, un cop més, la frase d’un dels murals del poble sard de Orgosolo “Feliç el poble que no té necessitat d’herois”.

Per una 'Radical Independence Campaign'

Escrivia Ivan Mambrillas, en un dels seus articles el 25 de setembre a Tribuna Catalana que a Escòcia, “allò que ha frenat el creixement ─sigui com vulgui, espectacular─ del sí a la independència ha estat la por del nacionalisme centrista a abraçar la sobirania com una autèntica ruptura”.

De ben segur l’experiència del referèndum a Escòcia ha de servir de valuós exemple. La feina constant de la Radical Independence Campaign en els barris mes populars de Glasgow i en d’altres zones d’Escòcia, defensant la independència com a eina per bastir un país mes just, ha tingut un impacte significatiu i contrastable en els resultats.

La unió de les esquerres sota les sigles del RIC, el seu treball colze a colze per defensar un nou procés constituent associat a la independència, les ha cohesionat i n’ha eixamplant notablement la seva afiliació i presència social. Un treball de base conjunt tindrà com a propera cita el 22 de novembre en un acte de gran format al Clyde Auditorium del Glasgow City Center certificant així l’encert de la proposta.

De ben segur no es pot fer un paral·lelisme exacte amb la situació actual a Catalunya, però si es evident que l’Esquerra Independentista defensa avui uns anhels compartits amb altres organitzacions i persones que treballen el dia a dia en la defensa d’una societat mes justa que avanci cap a l’emancipació popular. La feina de la RIC ens ha d’esperonar a cercar aliances i teixir complicitats amb tots i totes aquells i aquelles que, des de la radicalitat democràtica, lluiten per un canvi de sistema econòmic que garanteixi la justícia social. La possibilitat d’un nou procés constituent es l’oportunitat perfecta per parlar-ne.

La consulta del 9N (ara sembla que aturada) i el procés cap a l’emancipació nacional en sí mateix, ens donen l’espai oportú per dur aquesta acumulació de forces per la qual ja en tenim eines, des de les Esquerresxsísí fins a Desobeïm, projectes en funcionament que ajuden a aplegar aquestes forces per continuar bastint un espai de ruptura i debat necessari.

Parafrasejant novament a Mambrillas “El que llasta l'independentisme no és la dèria de l'esquerra més escorada a confondre emancipació nacional i subversió de l'estat de coses, sinó, ben al contrari “, cal doncs consolidar aquest espai que ha de servir per anar mes enllà, per agrupar-nos per defensar la sanitat i l’educació pública pública, i per finament, passar a la acció constructiva per un nou país socialment just.

A Glasgow guanya el YES

Fa més de 15 anys que vaig compartir un pis al barri vell de Girona amb el Francis, un escocès que havia arribat per fer classes d’anglès. Aquests dies ens hem retrobat a Glasgow i ell em recordava que lluny estava llavors de qualsevol mena d’idea que el pogués portar fins a dipositar, com ha fet ara, el sí dins d’una urna. Ell ha estat un dels llençols que el Partit Laborista ha perdut a cada bugada a Escòcia, especialment després de l’anomenada tercera via que Blair va impulsar dins del laborisme.

Una de les seves millors amigues es l’Allison, que viu en una casa prop de Bridge of Allan, un petit poble proper a Stirling. La vam visitar fa més de 10 anys amb la casa plena de banderes i símbols d’Escòcia, en el seu temps lliure es dedicava, entre d’altres, a organitzar tornejos d’esports “escocesos”. L’Allison ha estat una convençuda i acèrrima defensora del NO.

I es que el debat sobre si “Should Scotland be an independent country? “ ja ha partit, des d’un bon inici, de la premissa que Escòcia es nació i subjecte polític i per tant, deixades fora del debat polític les possibles qüestions identitàries, l’eix ha estat sobre quin model de país es defensava des de cada opció. La gent del YES SCOTLAND i especialment la del RIC (Radical Independence campaign – agrupant els sectors mes esquerranosos), han dut a terme, al llarg de dos anys, intensa campanya posant en el centre del debat la possibilitat de bastir un nou país, mes just socialment, utilitzant la independència com a eina.

Així, la gent del Sí ha defensat la sanitat i educació pública, la sortida del programa Trident d’armes nuclears, la rebaixa de la despesa militar per dedicar-la a programes d’ajuda als nens i nenes que ho necessiti i ha posat l’accent (com es va dir en un míting del YES SCOTLAND en el qual vam assistir) en la lluita contra la pobresa com a primer objectiu de la nova Escòcia. En sentit contrari, la gent de Better Together ha desenvolupat la idea (gens nova) que la independència es una mena de desastre social i econòmica que farà desaparèixer les pensions i portarà a l’atur a desenes de persones amb la sortida de la UE, de la lliura i la marxa d’empreses fora del país.

De ben segur els resultats tenen una interpretació prou complexa per despatxar-los en un paràgraf però voltant per les zones mes industrialitzades (i castigades per l’atur) es podia veure el treball de la RIC en forma de cartells del YES en moltes de les cases, i en canvi, els cartells del NO els trobaves en els barris mes benestants. Els resultats del dia 19 van donar una bona radiografia en zones com Glasgow (amb victòria del Sí) d’aquesta incidència en les classes populars i en una part molt significativa del vot laborista.

Per contra, sembla que una part significativa del vot al NO s’ha nodrit d’una amplíssima part de la població de més de 60-65 anys que han patit la por a perdre les pensions i, de ben segur, de la tercera via en la que es va convertir el NO després de l’acord entre liberals, conservadors i laboristes de per donar a Holyrood la “devolution max”, més competències al Parlament Escocès.

Es evident que els resultats no son el que alguns i algunes hauríem desitjat però ens pot servir per aprendre’n. D’una banda per copsar que, efectivament, les classes populars son les més receptives a l’emancipació nacional si aquesta (com defensem des de la CUP), va lligada ineludiblement a la social, i de l’altra que, malgrat tot, caldrà lluitar de manera constant i persistent contra el discurs de la por.

Com deia un dels ponents en un dels mítings del YES SCOTLAD que vam assistir a Airdrie “la idea de la independència neix de les classes obreres i ha de servir d’exemple a altres de Gales o Espanya”.

Aquesta Diada omplim carrers i places

"A Arenys de Munt hem recuperat una forma molt particular de fer política, la de donar veu als ciutadans". Així s’expressava Josep Manel Ximenis, portaveu del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació (MAPA), abans de donar pas als resultats de la primera consulta per la independència que es va dur a terme el 13 de setembre de 2009 en aquella localitat.



Malgrat que el contenciós número 14 de Barcelona anul·lés l'acord del plenari per dur a terme la consulta al·legant que s'havia "extralimitat en les seves competències" i malgrat escrits de fiscalies de l’Estat, les amenaces de l’extrema dreta i el menyspreu del PSC-PSOE, 2.671 persones (el 40,99% del cens) van posar el seu vot en una urna per donar l’opinió sobre la independència de Catalunya.



A Lleida, l’esforç conjunt de desenes de voluntaris treballant colze a colze, més enllà de sigles i partits, feien possible que el 25 abril del 2010 s’establissin 21 seus electorals malgrat el poc interès, quan no desídia, del govern local que, en boca del Paer en Cap Angel Ros Domingo, diria després de conèixer la participació a la consulta que els lleidatans i lleidatanes “han demostrat seny amb el futur del país” no participant-hi.

Va ser la desobediència de totes i tots, en un esforç col·lectiu sense protagonismes, impulsat per una societat civil cohesionada i activa la que va desbordar els partits i la que va dur a desenes de municipis a organitzar noves consultes. També va ser la desobediència la que va organitzar l’any passat una cadena humana, que va enllaçar la Catalunya Nord amb el País Valencià.



De ben segur, aquesta diada serà un pas més, potser un dels darrers, cap a l’emancipació nacional. Cal omplir els carrers arreu, participar massivament a la 'V' organitzada per l’ANC a Barcelona, per fer evident que no farem un pas enrere, que serem novament les catalanes i els catalans els qui apostarem, un cop més, per un referèndum que es irrenunciable. I ho farem, si s’escau, com ho hem fet fins ara, desobeint unes lleis injustes que restringeixen, cada cop més, la participació en la vida política a un vot cada 4 anys.



Farem la consulta per a decidir el nostre futur com a poble col·lectivament, amb la mirada posada en el conjunt dels Països Catalans, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, perquè finalment, l’exercici d’aquesta desobediència es també exercici d’apoderamemnt popular. Una acció necessària per fer un país lliure, però també per continuar caminant cap a un país socialment just.

Gaza, mercat i banc de proves

Aquest estiu, la Força Aèria Israeliana presentava el seu sistema aeri no tripulat Elbit Systems Hermes-900 (UAS), un drone posat a punt abans d’hora per donar suport a l’operació “marge protector” iniciada per l’Estat d’Israel contra Gaza el 8 de juliol.

Precisament aquesta companyia internacional d’electrònica de defensa, Elbit Systems Ltd., ha vist incrementat en un 6,1 per cent el valor de les accions nord americanes des que ha esclatat el conflicte de Gaza, donant un impuls al complex industrial armamentistic d’Israel, un dels 10 principals països exportadors d’armes mundials.

Es evident que la part mes dura i colpidora d’aquest càstig col·lectiu que Israel imposa a una petita porció de terreny de 385 m2 on hi viuen gairebé 1,8 milions de persones son els milers de morts civils, molts d’ells nens i nenes. Però aquest conflicte i el setge que Israel duu a la franja de Gaza porta també implícit l’ofegament econòmic i la destrucció del seu pobre teixit industrial i agrícola del qual se’n beneficia, indirectament, l’estat Hebreu.

Des del bloqueig total endegat l’any 2007 Israel no ha fet mes que estrènyer el cercle a l’entorn de Gaza. Abans del 2007 (quan Hamàs va guanyar les eleccions a Gaza i Israel va declarar la franja “entitat enemiga”) el 85% de les exportacions de Gaza anaven a Israel o Cisjordania, el bloqueig total a les exportacions, (sota pretextos de seguretat malgrat el desembre de 2013 el govern holandès donés un escàner d’altra precisió per als controls de mercaderies d’entrada i sortida que el govern de Netanyahu va refusar de fer servir) ha fet miques el magre teixit industrial i, conjuntament amb el tancament dels passos de frontera per a les persones (excepte per raons humanitàries), ha incrementat l’atur del 40% al 70% i la població sota el llindar de la pobresa al 73%.

Les poques infraestructures de la franja son ara inexistents, el 2001 es destruïa l’aeroport de Gaza (construït amb ajuda de l’Estat Espanyol) i l’incipient port (finançat per Holanda), el 2006 la principal central elèctrica de Gaza, ponts, carreteres, infraestructures diverses i, en aquesta darrera escomesa novament la central elèctrica que ha deixat sense llum el 90% de la població i que impedeix el funcionament de les plantes potabilitzadores d’aigua.

La franja esdevé ara, zona de combat però també un banc de proves d’armes i, mercès al bloqueig, un mercat pels productes d’Israel que li genera una gens menyspreable xifra de 380 milions de dòlars en vendes.

En un acte al qual vam assistir una desena de representants de la CGT per trencar el bloqueig el primer de maig a Gaza l’any 2007, un dels palestins va dir, “el que Israel anomena terrorisme el causa l’atur i la pobresa, i a Gaza tenim les dues coses”. Mentre els habitants de la Franja s’enfonsen en la pobresa, l’Estat d’Israel en recull els beneficis.

Hegemonia

“El PSAN és l’organització política que es proposa la formació del moviment general de les classes populars catalanes per a la lluita d’alliberament nacional, per mitjà d’una progressiva presa de consciència revolucionària global de llur doble opressió nacional i de classe.” Així s’iniciava el primer punt de la Declaració de principis del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans el març del 1969.

Aquella organització política, nascuda el 1968 d’una escissió del Front Nacional de Catalunya, lligava la idea de revolució social i emancipació nacional. Així, mentre la dreta apostava pel regionalisme i per la consolidació de l’autonomia sorgida dels pactes amb els hereus del franquisme, era només l’esquerra independentista la que defensava la emancipació nacional i establia com a marc nacional els Països Catalans.

Una esquerra, primer principalment sota el nom del PSAN i posteriorment sota d’altres, que apostava per la transformació i la ruptura i que esdevindria durant molts anys hegemònica en defensa d’un independentisme no etnicista i allunyat de visions essencialistes. Així, mentre la dreta anava pactant amb el govern de l’Estat el traspàs de competències i la socialdemocràcia obviava el debat nacional sota una proposta de federalisme només existent sobre el paper, els únics que sortien al carrer defensant la indestriabilitat de l’emancipació nacional i social, que eren detinguts, torturats i empresonats eren la gent de l’esquerra independentista.

Actualment, l’anomenat procés ha dut, com una de les seves conseqüències, la transversalització del moviment per la independència que ha deixat d’ésser patrimoni de l’esquerra independentista. El que semblaria impossible 10 anys enrere avui succeeix. La dreta de CiU aposta per la independència de Catalunya i personatges com Sala i Martín, rotundament defensors d’un capitalisme extrem, n’esdevenen abrandats defensors.

Es evident que pels anhels d’alliberament nacional de moltes i molts, l’acumulació de forces que empenyen cap a la independència es una bona notícia, però aquells que creiem que la emancipació nacional ha d’estar indissolublement lligada a la social, aquesta acumulació ens ha d’esperonar a recuperar la posició central que l’EI sempre havia ocupat en els moviments d’alliberament nacional.

Deia Seguí que “cal llegir molt i discutir encara més; però quan arribi el moment de traduir en realitats totes aquestes coses, que ens trobin suficientment preparats, que ens trobin tenint la idea matriu” i sembla doncs, que el moment es cada cop més proper. No podem deixar espai a la dreta, cal recuperar l’hegemonia de l’independentisme per fer evident que sense justícia social l’emancipació nacional es una closca buida. Només participant, debatent i treballant en els espais d’esquerres i en aquells on es defensi l’independentisme, podrem omplir de contingut social la paraula independència. Cal no renunciar a res i voler-ho tot.