UNS MOVIMENTS ACTIUS I POTENTS, GARANTIA DE CANVI SOCIAL

El 1977 desenes de persones aturaven l’entrada dels camions i les màquines a l’anomenat Clot de les Granotes, per evitar que es complissin els plans de l’Ajuntament de Lleida que volia construir blocs de pisos on els veïns i veïnes demanaven una plaça.

Així, aquesta reivindicació urbanística bastí una lluita veïnal potent que aconseguí, finalment, que el solar fos el que tenim avui, la Plaça Clot de les Granotes. Una lluita, cal dir-ho, que no fou exempta de tensions polítiques entre diferents organitzacions de l’univers de sigles de l’esquerra que en aquell moment es disputaven l’espai polític a la ciutat.

I malgrat tot, aquesta i d’altres lluites i reivindicacions a través d’associacions de veïns, plataformes i col·lectius aconseguiren construir un contrapoder a les institucions franquistes i de la transició, assolint els objectius o forçant canvis en unes estructures institucionals corcades.

Sigui pel transvasament de militants actius cap als nous i incipients partits polítics (i també per la voluntat conscient de desactivar aquests focus per part d’alguns partits “d’esquerres”) moltes d’aquestes organitzacions es debilitaren i descapitalitzaren perdent bona part de l’impuls de transformació social que portaven.

Així, algunes desapareixerien i d’altres quedarien com closques buides, eines de gestió de festes majors i cursets de cuina mancades de les persones que les impulsaren, manllevades del seu potencial transformador per part d’unes institucions temoroses de la seva potencialitat. Unes institucions sovint ocupades llavors per antics companys d’aquelles i aquells que integraven les lluites.

Aquelles associacions de veïns, plataformes i assemblees han esdevingut avui, per exemple, les desenes de Plataformes d’Afectats per la Hipoteca que esquitxen el mapa dels Països Catalans, la Marea Blanca que segueix lluitant tossudament contra la privatització de la sanitat pública a Ponent o l’Assemblea d’Indignats/des de Cap-Pont que, des del seu barri, ha denunciat la privatització de l’antic mercat municipal dins una dinàmica de venda d’allò públic duta a terme de manera constant per la Paeria.

Lluny encara d’esdevenir un contrapoder, aquests moviments obren escletxes en el sistema qüestionant-ne les bases i defensant allò públic enfront del privat, contenint una gran potencialitat de canvi i sobretot una possibilitat de construcció d’unitat popular estable i sòlida al seu entorn.

També, com llavors, tenen en el seu interior les tensions partidistes i, en alguns casos, sindicals evidents.
És doncs imprescindible aprendre dels errors de la transició, evitar la descapitalització, cooptació o absorció d’aquests moviments, plataformes i associacions, així com evitar-ne la seva patrimonialització per part d’una organització política determinada. La seva força, vitalitat i capacitat de canvi és la garantia de transformació social, d’uns partits i uns sindicats fiscalitzats i lligats al carrer, així com d’una societat viva i activa que reclama els seus drets, en un temps com l’actual on el model d’estat i de partitocràcia del règim del 78 sortosament trontolla.

Uns moments que hem d’aprofitar perquè aquesta societat crítica organitzada, els partits, sindicats i associacions que apostem per una transformació social de baix cap dalt, treballem plegats, des de l’autonomia pròpia, vers la ruptura i la construcció d’un nou procés constituent.

Buidar aquests moviments, abandonar el carrer seria caure de nou en una segona transició que, com molt bé sabem, fou transacció.

M’agrada la vella política

El 24 de juny de 1976 el Teatre Principal de Lleida acollia la conferència titulada “Lleida: problemes actuals i futur democràtic” que era, de facto, el primer acte públic del PSUC encara en la clandestinitat. En ella hi prendria part, entre d’altres, Anna Ariño i Garrié, militant comunista que va mantenir les idees de canvi social inalterables durant els anys de militància al PSUC i a ICV.

Es la mateixa Anna que participava en l’acte central de la Crida per Lleida aquest mes de maig i que ens posava la pell de gallina a totes i tots recordant la feina dels invisibles necessaris, una història col·lectiva que enllaçava en el seu discurs el fil roig, negre i el violeta de les lluites que ens han conduit on ara som.

En els temps líquids que en el que ens diuen que estem neix la “nova política”, lliure dels errors de la vella i de la pesant càrrega de la seva història. Ni d’esquerres ni de dretes i per tant sense cap lligam amb el passat, unes noves organitzacions sota sigles amb noms imperatius que, a cops, amaguen trajectòries, polítiques i gestió.

Dec ser que hem faig gran, però m’agrada la vella política. M’agrada reconèixer-me en el fil de lluita que va traçar el Pere, el Carles, la Tat o la Maria del FNC, quan en la clandestinitat defensaven una Catalunya Lliure i la volien justa. En l’Alex que escolli el fil roig del compromís i la defensa de les treballadores i treballadors amb el PSUC més combatiu o en el Paco, llibertàri de soca-rel hereu d’una idea que continua bategant.

M’enorgulleix formar part d’un projecte que continua el fil roig, el negre i el violeta i en fa una xarxa cada cop més densa, col·lectiva i plural, que poc a poc i pacientment, amb una feina de base, de formigueta, posa un peu les institucions per capgirar-les.

Un projecte vell, fet de compromís personal i lluita col·lectiva, que amb una ideologia del segle passat vol construir una nova societat, justa i lliure.

La Marea Blanca com a exemple

Estudis de consultores com PricewaterhouseCoopers (PWC) per encàrrec de la Generalitat, un conseller de salut ex-president de la patronal de la sanitat privada i un govern de marcat accent conservador configuren un full de ruta, aquest lluny de llums i taquígrafs, cap a la privatització de la sanitat pública.

Una voluntat privatitzadora que cal iniciar en un lloc lluny d’una àrea metropolitana densament poblada o del Camp de Tarragona esquitxat pel cas INNOVA destapat per la CUP de Reus, en una zona amb poca conflictivitat social i laboral on les possibles protestes quedin fora dels titulars dels mitjans de comunicació nacionals.

I cal fer-ho de mica en mica, trossejant l’ICS, sense fer gaire soroll, aprofitant una figura jurídica que permeti una privatització per etapes. Així sorgeix el Consorci Sanitari, que representa un canvi de model ja que permet l’entrada al capital privat, precaritza les condicions del personal, i que, segons els seus estatuts actuarà “regit pels principis de rendibilitat, economia i productivitat”

I davant del desmantellament progressiu de la sanitat pública: 350 actes i mobilitzacions, entre les quals dues grans manifestacions a Lleida, 38.575 signatures i centenars d’usuaris i treballadors aplegats sota la marea blanca, exemple d’unitat popular, de treball colze a colze entre diferents sensibilitats en contra del desmantellament d’un dels pilars de l’Estat del benestar, la sanitat universal, gratuïta i de qualitat.

Una unitat que s’ha estès com una taca d’oli arreu de Ponent i que, sortosament, ha anorreat les possibilitat de capitalització de la lluita sota sigles i organitzacions per donar tota la iniciativa i pes polític, a una marea heterogènia i plural, enxarxada, de base i assembleària.

I ens hem de felicitar perquè la feinada de la Marea ha fet retrocedir, de mica en mica els defensors de la privatització deixant sols al govern de CiU i un Ajuntament de Lleida socialista governat per l’alcalde mes convergent, demostrant un cop més que la mobilització popular es la millor eina, que cal dos peus al carrer i el crit a les institucions.

Quan les lluites es pugin aplegar, quan acostem la Marea Blanca amb la lluita per la remunicipalització dels serveis públics, en defensa del territori, per una economia social i justa i per l’alliberament nacional construirem una eina popular inexpugnable

Els serveis públics, en el centre del debat polític

Fa unes setmanes es feia públic que l’empresa que ha obtingut la concessió de la xarxa de radars, instal·lada a Lleida darrerament, havia expressat per escrit la seva queixa pel baix rendiment (econòmic, es clar) que aquest servei li esta donant.

Un servei privatitzat que ja va ser objecte de polèmica anterior, quan es va anunciar en la primera convocatòria, que una de les empreses de la UTE que havia d’obtenir la concessió estava essent investigada per presumpta corrupció.

Ambdós fets sortien a la llum malgrat la opacitat manifesta de la Paeria, que segueix sense fer públic contractes i informes econòmics dels serveis privatitzats. Diverses organitzacions trencaven el que silenci que l’Ajuntament de Lleida vol imposar en un moment que, per diversos motius i sortosament, els serveis públics són al centre del debat polític.
No fou així, per exemple, el 1993 quan la Paeria amb govern del PSC privatitzava l’abastament del servei d’aigües o el 2002, sota govern municipal de PSC i ICV, quan es duia a terme la privatització del servei de transport urbà que abans oferia una empresa pública creada el 1985.

A partir d’aquestes privatitzacions i arran d’altres que l’Ajuntament ha dut a terme amb posterioritat, començava a créixer un estat d’opinió favorable a mantenir els serveis públics en mans públiques.
El març 2012 un grapat d’organitzacions redactàvem un manifest en Defensa dels Serveis Públics apostant per les municipalitzacions. Posteriorment i després de l’anunci de la privatització de la gestió de l’enllumenat el març del 2013, s’impulsava una segona declaració en defensa dels serveis públics on es demanava una reversió dels serveis atorgats en règim de concessió en els que es constatessin deficiències.

L’octubre del 2013, després d’una recollida col·lectiva, es lliuraven a la Paeria més de 1000 signatures demanant la celebració d’una Audiència Pública sobre les privatitzacions, on hi van intervenir un total de 14 entitats i 17 persones a títol individual. El 25 de maig del 2015, dins del marc del multireferèndum, 2209 lleidatanes i lleidatans responien sí a la pregunta: Voleu que el servei d’abastament d’aigua de Lleida sigui gestionat directament per l’Ajuntament?

Des de llavors, degoteig constant d’informacions sobre els serveis públics, conflictes laborals en les empreses privatitzades que es queixen perquè no guanyen prous diners, i per damunt de tot col·lectius, organitzacions i persones donant vida a l’Assemblea en Defensa dels Serveis Públics que ha recollit el llegat de la lluita per uns serveis públics universals, de qualitat i gratuïts col·lectiva i ha situat el debat sobre aquest tema en primer pla.

Tot un esforç per fer que, dia si i dia també, cada cop més persones duem a terme el saludable l’exercici de preguntar-nos perquè els serveis públics han d’estar en mans privades, un esforç similar a la feina incansable de la marea blanca que amb una mobilització ciutadana continua contra el Consorci Sanitari ha aconseguit posar sobre la taula el debat de la privatització de la sanitat pública per part del govern dels millors.

Exemples evidents que només amb la força col·lectiva, amb el treball conjunt, els canvis son possibles. O amb paraules de Salvador Seguí: “tots aquells qui no creguin en el poble fracassaran, perquè només és el poble qui fa factible les grans transformacions.”

Unitat com a eina

“La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar” (Eduardo Galeano)


En aquests temps dinàmics que estem vivint, la crida a la unitat se’ns presenta per alguns com l’objectiu més valuós, una crida que emmascara certes urgències mediàtiques apressades per les properes conteses electorals tant als municipis –en nom d’una enèsima apel·lació a la unió de les esquerres eternament dividides i atomitzades aparentment sense cap mena de sentit- com al parlament –en nom de la unitat per la construcció presumptament neutra del nou Estat que ens ha de fer lliures.


Sóc del parer que la unitat, desitjable com a eina, fa temps que es duu a terme amb tota naturalitat al “carrer”. En moltes de les lluites sectorials que avui bullen, sigui la PAH, la ILP per un nou model educatiu, la demanda creixent que els serveis públics tornin a mans públiques o les mobilitzacions contra la privatització de la sanitat, tot l’espectre d’esquerres, des de les sensibilitats més llibertàries fins a la socialdemocràcia, ens trobem treballant colze a colze en lluites sectorials, molt sovint i malauradament per evitar l’esmicolament de les restes de l’Estat del benestar.
Però no és el mateix plantejar un front comú per a resistir davant l’ofensiva dels Estats i els mercats, que plantejar-lo per a la construcció del nostre propi d’un projecte complet de societat i és aquí es on rau la diferència entre aquelles esquerres que proposen una ruptura amb el model existent, sigui a nivell nacional o municipal, i les que aposten per una reforma de determinats aspectes d’aquest per millorar-ne la gestió.


No és de cap manera un assumpte menor. Com diu el company de la PAH Sabadell, Pau Llonch, prou gràficament, seria la diferència entre fer-li una mà de pintura a les runes de la institució i qüestionar-ne els fonaments, i això es vàlid per qualsevol d’elles, des de l’administració local, com defensem els que hem fet del municipalisme la nostra base d’acció política fins a la nacional, amb més motiu que mai davant un procés constituent amb que construir un país des de zero.
Front comú sí, per a aixecar: un projecte compartit de canvi de model apostant per la unitat d’aquelles i aquells que vulguin un canvi profund, insistint en la confluència de totes i tots en el treball diari i permeable, lluny de cicles electorals que criden a unitats per sobre de projectes oblidant la política com a transformació de la societat reduint-la a la gestió del poder.


Front comú sí, a l’hora d’evitar errors del passat, evitant buidar els moviments i el teixit social que ha d’ésser element vigilant del compliment dels acords i compromisos i ha d’obligar-nos a mantenir un peu al carrer com a garantia per no esdevenir una baula més d’un model econòmic i social que es vol transformar.


Front comú sí, des de l’assemblearisme estructurat, consolidat i potent, al que se li poden retreure inconvenients, però si l’estructura garanteix la horitzontalitat necessària és absolutament porós i per tant, res pot fracturar una unitat teixida vers un projecte comú, una unitat des de la base i no basada en cicles electorals.


La resta no és fer front comú, és renunciar d’entrada a perseguir aquesta utopia, impregnada de molt més realisme que no pas la unitat electoral fictícia, i que és la única que ens permet fer camí per bastir un projecte polític concret i transformador amb què construir l’alternativa tant als municipis com a l’hora de crear no sols un nou Estat sinó un Estat nou, realment emancipatori, des de i per a la societat.

Feliç el poble que no té necessitat d’herois

“Vemos que hay que cambiar y que manden los que mandan obedeciendo, y vemos que esa palabra que viene de lejos para nombrar la razón de gobierno, de `democracia', es buena para los más y para los menos.", així s’expressava el Subcomandante Marcos un llunyà ja febrer del 1994 en el seu discurs “mandar obedeciendo”.

Segurament una de les aportacions d’aquest zapatisme de finals de segle que es va teixir amb moltes idees de diferents visions de l’esquerra fou la de intentar visualitzar un projecte de canvi social mes enllà de les figures dels seus portaveus. Potser l’exemple mes evident era el passamuntanyes que cobria el rostre del Sup en un intent, no del tot reeixit, de fixar el focus sobre un projecte col·lectiu i no sobre el personatge.

Tots els colors de la transformació social han tingut persones potents que han encarnat en la seva figura una idea col·lectiva d’emancipació social per la qual lluitaven centenars de persones de manera dispersa o estructurades en una organització concreta.

Així, malgrat que molts dels postulats que defensen aquestes idees malden per fugir de individualitats per visualitzar el projecte col·lectiu no és menys evident també que sovint una gran part de la població es reconeix en aquests lideratges i els necessita per poder anar un pas mes enllà i escoltar el projecte que aquests defensen.

La CUP, com organització de l’esquerra transformadora, netament assembleària, ha tingut sempre una visió, que comparteixo plenament, de visualitzar-se com un projecte col·lectiu intentant controlar lideratges potents, una voluntat poc a l’ús donat que majoritàriament la societat a la qual vivim posa nom a es coses en funció de les persones que les representen que esdevenen finalment, la cara i el fons de moltes organitzacions.

En els temps que corren, basats en lideratges forts i estructures poc participatives, l’assemblearisme i els lideratges col·lectius i compartits són mes lents i segurament més farragosos que la resta però responen més a una idea de canvi social, en la teoria i en aquest cas, també la praxis, que el contrari. Trobar l’equilibri per garantir la persistència del projecte col·lectiu davant de lideratges individuals és encara un repte sobre el que cal reflexionar i treballar.

Caldrà recordar, un cop més, la frase d’un dels murals del poble sard de Orgosolo “Feliç el poble que no té necessitat d’herois”.

Per una 'Radical Independence Campaign'

Escrivia Ivan Mambrillas, en un dels seus articles el 25 de setembre a Tribuna Catalana que a Escòcia, “allò que ha frenat el creixement ─sigui com vulgui, espectacular─ del sí a la independència ha estat la por del nacionalisme centrista a abraçar la sobirania com una autèntica ruptura”.

De ben segur l’experiència del referèndum a Escòcia ha de servir de valuós exemple. La feina constant de la Radical Independence Campaign en els barris mes populars de Glasgow i en d’altres zones d’Escòcia, defensant la independència com a eina per bastir un país mes just, ha tingut un impacte significatiu i contrastable en els resultats.

La unió de les esquerres sota les sigles del RIC, el seu treball colze a colze per defensar un nou procés constituent associat a la independència, les ha cohesionat i n’ha eixamplant notablement la seva afiliació i presència social. Un treball de base conjunt tindrà com a propera cita el 22 de novembre en un acte de gran format al Clyde Auditorium del Glasgow City Center certificant així l’encert de la proposta.

De ben segur no es pot fer un paral·lelisme exacte amb la situació actual a Catalunya, però si es evident que l’Esquerra Independentista defensa avui uns anhels compartits amb altres organitzacions i persones que treballen el dia a dia en la defensa d’una societat mes justa que avanci cap a l’emancipació popular. La feina de la RIC ens ha d’esperonar a cercar aliances i teixir complicitats amb tots i totes aquells i aquelles que, des de la radicalitat democràtica, lluiten per un canvi de sistema econòmic que garanteixi la justícia social. La possibilitat d’un nou procés constituent es l’oportunitat perfecta per parlar-ne.

La consulta del 9N (ara sembla que aturada) i el procés cap a l’emancipació nacional en sí mateix, ens donen l’espai oportú per dur aquesta acumulació de forces per la qual ja en tenim eines, des de les Esquerresxsísí fins a Desobeïm, projectes en funcionament que ajuden a aplegar aquestes forces per continuar bastint un espai de ruptura i debat necessari.

Parafrasejant novament a Mambrillas “El que llasta l'independentisme no és la dèria de l'esquerra més escorada a confondre emancipació nacional i subversió de l'estat de coses, sinó, ben al contrari “, cal doncs consolidar aquest espai que ha de servir per anar mes enllà, per agrupar-nos per defensar la sanitat i l’educació pública pública, i per finament, passar a la acció constructiva per un nou país socialment just.