La Generalitat vol jardiners en comptes de pagesos

Em resulta difícil d’imaginar que un dia al Servei Català de Trànsit se li acudís prohibir que els treballadors de la SEAT no poguessin anar a treballar els caps de setmana per evitar que col·lapsessin les carreteres de l’àrea metropolitana i no permetessin als seus habitants gaudir d’un mes que merescut cap de setmana. Em resulta també difícil també d’imaginar que la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis prohibís el subministre elèctric a les hores de màxima insolació per evitar els incendis forestals basant-se en què les línies d’alta tensió han estat l'origen d’alguns d’ells.

Deu ser molt més fàcil que aquest Govern d’esquerres publiqui el gener d’aquest any una resolució al DOGC on es prohibeix als pagesos circular en tractor en dies festius o, com ha fet el juliol d’aquest any, l’ús de maquinària agrícola entre la una del migdia i les 5 de la tarda. Com si les pomes no s’hagin de collir els festius, els porcs hagin de fer un dejuni voluntari per aprimar-se o els pagesos es puguin prendre unes hores de descans en plena sega.

És més fàcil fer resolucions o decrets que afectin els pagesos que representen menys del 3% de la població activa i que, a banda, es troben lluny de la capital de Principat que, per exemple, molestar dues grans multinacionals amb forts interessos econòmics. El Govern de la Generalitat demostra un cop més aquesta estúpida visió urbanita i barcelocèntrica que sembla relegar a la funció de jardiners de les seves terres de cap de setmana els pagesos.

Us recomano que llegiu l'article que el Vilalta ha escrit sobre aquest tema que val molt la pena.

Catalunya lliure de transgènics

Ahir, l’Alexis Inglada, tal com és va presentar ell, un pagès jove que fa agricultura ecològica, va pujar a la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya per portar la veu de les 105000 persones que van signar a favor de la Iniciativa Legislativa Popular per declarar Catalunya Lliure de Transgènics.

El PSC, CiU i el PP van rebutjar aquesta iniciativa amb arguments tant infumables com els que va defensar el Partit Popular dient que “no respecta la normativa europea, de l'Estat i catalana, i proposa mesures sense tenir en compte els pagesos” fet que demostra un desconeixement total per part d’aquest partit quan la iniciativa ha estat impulsada, en gran part, pels propis pagesos agrupats, entre d’altres, amb l’Assemblea Pagesa. CiU ha justificat el seu vot negatiu dient que “és il·legal impedir el cultiu, es coarta la llibertat dels pagesos per decidir quina agricultura volen produir a casa seva i redueix les opcions d'una agricultura sostenible” oblidant-se que, tal i com es va encarregar de recordar ahir l’Alexis, les contaminacions genètiques que es produeixen amb tota impunitat i el fet de que ja estan documentats nombrosos casos de contaminació creuada.

Així doncs, per una banda el parlament, amb el PSC i CiU fan gala d’aquesta participació que tan diuen defensar rebutjant una iniciativa sorgida des de la pagesia i des de la societat civil i de l’altra tornen, un cop mes , a defensar els interessos de les grans multinacionals defensant el cultiu transgènic que ha dut a que Catalunya esdevingui una de les regions europees amb mes cultius d’aquest tipus.

M’agrada força la defensa que va fer de la ILP ahir l’Alexis, va dir coses tan interessants com com: “No sé si vostès s’han fet una imatge del futur de l’ agricultura al nostre país. Jo si que ho he fet: una pagesia sense pagesos, sense ànima” i va denunciar la “desaparició del panís ecològic i les llavors locals que hem heretat dels nostres padrins i tenim el deure de preservar”.

Finalment doncs, la ILP ha estat rebutjada, però ha permès donar a conèixer el que suposen aquests cultius i ha iniciat el camí per aconseguir una Catalunya lliure de transgènics.

Es pot veure el parlament sencer a: http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE04/IE0406/IE040603?p_cp1=411393&p_cp2=411412&p_cp3=2&p_cp22=cerca

Tres anys de bones noticies

El dissabte l'Assemblea de Joves de Lleida celebrarà el seu tercer aniversari sota el lema "el jovent propaguem el socialisme"a la pista de futbol del carrer Panera, en ple casc antic , on han preparat un campionat de futbol, un sopar de pica-pica, la presentació de l'anuari "balanç de lluita juvenil 08-09" i una actuació musical.

L'AJLL realitza una feina imprescindible per enfortir el moviment des de la base, els companys i companyes de l'Assemblea de Joves realitzen una tasca constant de denúncia i mobilització i també, cal dir-ho, una tasca que lluny de quedar-se en únicament en la reivindicació es també propositiva oferint respostes i solucions a, per exemple, la regidoria de joventut o participant en la confecció del programa electoral de la CUP en les anteriors eleccions municipals.

Aquest any han estat sotmesos, sense cap mena de dubte, a una repressió per la seva acció política que els ha portat al jutjat en diverses ocasions a la que han respost amb mes mobilització i mes lluita demostrant que no tenen, malgrat tot, la intenció de callar ni d'estar-se quiets i quietes. Una repressió que no els ha pogut aturar i contra la que compten amb la solidaritat, ajuda i recolzament del conjunt de l'Assemblea de la CUP de Lleida.

La CUP i l'AJLL anem en la mateixa direcció i som part indestriable del mateix projecte, un projecte d'alliberament nacional i transformació social. Es per això que aquests 3 anys d'AJLL son una molt bona notícia pel conjunt de l'Esquerra Independentista de Lleida i una esperança de futur.

Morfina

Avui fa 5 anys em despertava a l'Hospital de Bellvitge del dolç somni de la morfina. La tarda del 23 de juny m'havien extirpat un tumor i un ronyó després d'hores d'intervenció i així hem vaig poder estalviar aquella revetlla i els petards que en el meu cas es va celebrar amb un fanalet al capçal del llit . Van ser uns quants dies tancat en una habitació de l'hospital que em van donar l'excusa perfecta per xupar-me gairebé tots els partits de l'Eurocopa 2004 que va comptar amb la participació dejugadors de la talla de Zinedine Zidane, Nedved, Ashley Cole o Cech i on l'equip de Grècia va donar la sorpresa.

Cada revetlla em ve al cap tot aquell rollo que sembla que faci mil anys que va passar però que resta present en la cicatriu que em recorre una part del meu cos i que m'ajuda a pensar que res es tan greu com sembla i que, encara que sigui molt jipi,cada minut compta.

2011

Avui, quan he arribat a la feina, la major part de les meves companyes i companys sabien on havia estat tancat gairebé vuit hores el diumenge, havien escoltat per la tele o la ràdio l’existència de l’Assemblea Nacional de la CUP. És més, la majoria d’elles i ells m’han comentat el que els havia semblat la resolució que vàrem prendre, per uns demostrava que érem una organització diferent, que no té ànsies de tenir el poder i té la capacitat d’esperar-se i pels altres hem perdut una oportunitat d’or per plantar cara al Parlament. Finalment, quan feia el dinar, el nostre veí, l’Àlex, un advocat laboralista de llarguíssima trajectòria tan política com professional, ha trucat a la porta i, com fa sempre, ha entrat sense demanar permís i ha començat a xerrar sense pausa.

M’ha dit no sé quina cosa de Iniciativa Internacionalista i que ha trucat al Sastre per explicar-li no se què per, acte seguit, preguntar-me per l’Assemblea. Segons ell, hem pres una bona decisió però que només ha de ser un estadi per, un cop tinguem uns fonaments forts, participar en les comtesses electorals autonòmiques ja que si no ho fem, diu ell, correm el risc d’estancar-nos en el municipalisme.

Doncs així vàrem anar l’assemblea de Lleida el diumenge a Girona, amb el cor i el cap dividits. Després de tres assemblees de debat intens que van continuar als cotxes i a l’esmorzar vàrem arribar a Girona amb una idea clara sobre el projecte que volem i que ja vam plasmar junt amb d’altres companyes i companys de Sant Celoni i Manresa en la ponència que es va aprovar a Mataró, però amb dubtes sobre la manera de com arribar-hi.

La percepció de la nostra assemblea és que les institucions són eines que podem fer servir, com molt bé va explicar el Ferran en un article a Llibertat.cat, i no un fi en si mateixes, i per aquest fet, la majoria consideràvem que era un bon moment per provar-ho, malgrat tot també coincidíem en aspectes de les altres ponències sobre la necessitat de reforçar les nostres assemblees locals que és l’eix fonamental de la CUP.

La manera, doncs, de com conjugar ambdues coses va fer que les nostres postures en diferents moments no fossin coincidents i que el sentit del vot d’una part de l’assemblea fos diferent a l’altra. El que si que ens va quedar clar que la CUP es troba avui en una cruïlla important, els resultats de les votacions així ho demostren, i que caldrà molta mà esquerra per tornar a tendir els ponts necessaris de diàleg i de consens entre assemblees i persones.

En tot cas el que sí que tinc clar personalment i també de manera ferma en la nostra assemblea és que sentim el projecte de la CUP com a nostre, és un projecte que ens engresca i del qual ens hi sentim partícips en la seva totalitat. Ens toca doncs, a partir d’ara, preparar-nos per les eleccions municipals del 2011.

Esporgada d'estiu

Deu ser per allò de la separació de poders entre el legislatiu, executiu i judicial o per demostrar que els tribunals de l’Estat Espanyol no es troben sotmesos a cap mena de pressió política que ja s’ha filtrat que la decisió sobre la nova esporgada de l’estatutet (i ja van....) es coneixerà al juliol aprofitant les vacances, la calor, la platgeta i la cervesa a la terrassa del bar. Vaja, la coneguda mandra estival.

El govern de l’Estat Espanyol també s’ha sumat gustosament a la festa d’estiu que ha preparat el Tribunal Constitucional i ha fixat el dia 15 del mateix mes com a data límit per a la negociació del finançament que penja d’aquest estatutet anunciant que o bé caixa o faixa, que no pensa passar del topall d’aquells 9.000 milions d’euros addicionals que la Generalitat ja va qualificar d’insuficient en el passat.

Com si d’unes eleccions es tractés ara tots els partits fan mans i mànigues per vendre el resultat d’aquestes dues decisions. El mateix Montilla, respecte de la nova passada de ribot a l’Estatut, ha dit en declaracions a la premsa que “la sentència serà positiva” i els seus companys de partit anuncien ja des de fa dies amb la boca petita que el finançament serà el millor que ha tingut mai Catalunya (perquè així fos només caldria afegir-hi 1 euro mes al que ja tenim!) i asseguren que hi ha altres mètodes per fer pressió alternatius a qualsevol resposta per part dels seus 25 diputats a Madrid, no sigui que algun tingui un atac de dignitat.

Mentre que el PP es frega les mans, CiU pensa en les properes autonòmiques, ICV mira cap a un altre cantó com si no anés amb ells i ERC fa, un cop més, foc d’encenalls amenaçant que se’n va, a Madrid se’ns rifen i allò que es va aprovar en referèndum amb una participació del 49,9% s’ho passen pel forro. Un referèndum, cal recordar, que alguns dels qui van negar la seva representativitat per la suposada baixa participació no han dubtat ni un segon a recollir la seva acta d’eurodiputat i els 7.765 euros bruts de sou mensuals amb una participació de 37,5 % al Principat.

Així doncs, queda prou clar que aquell model autonomista i suposadament federal defensat per la major part de forçes polítiques del Principat s’ha exhaurit i que no és possible un encaix dins de l’Estat Espanyol mes enllà de veure contínuament retallades les nostres minses propostes d’autogovern.

SOBRANT DE MÀ D’OBRA

Sincerament, no espero res dels sindicats anomenats “majoritaris” que s’han convertit, a dia d’avui, en mers gestors de serveis, que busquen únicament solucions de tipus individuals a problemes laborals i que han renunciat, ja fa massa temps, a qualsevol mena de canvi social.

No espero res però malgrat tot no poden deixar de sorprendre’m declaracions com les del president del Comitè d’Empresa de SEAT, Matias Carnero de la UGT, que a la sortida de la reunió que va tenir el 3 de juny amb el president de l’Estat Espanyol es va mostrar a favor de l’ERE previst a l’empresa i va dir que s’hauria de gestionar el sobrant laboral.

Hem costa d’entendre com un representant de les treballadores i els treballadors es pot dirigir a ells/es com a sobrant laboral.

Hem costa d’entendre que uns dies abans, aquests mateixos sindicats que s’anomenen a ells mateixos representants dels/les treballadors/es acceptessin, cap al 20 de maig parlar d’una “lleugera” reforma laboral amb la presentació d’un document (resposta a un anterior de la CEOE) que sota el pompós títol de “proposta sindical per un acord sobre el treball i la protecció social” deien que com a molt estarien disposats a plantejar a “mig o llarg plaç” una reforma de la negociació col·lectiva que, sense qüestionar l’actual model de convenis sectorials i provincials, obri la porta a una major “flexibilitat” en els pactes dins de l’empresa, lligats a “canvis en la gestió”.

Quan veig les paraules “flexibilitat” , “gestió” i “reforma de la negociació col·lectiva” juntes ja hem poso a tremolar. Hem sona, com diria Carnero, a mes sobrant laboral.