Valors

El dissabte passat vam anar amb el Carles Sastre, al Casal Panxo de Berga a presentar el llibre d'EPOCA, dins dels actes d'homenatge a l'Antoní Massaguer que es durà a terme el diumenge 4 de setembre a les 19:00 al Teatre Municipal de Berga.

Quan presentem el llibre sempre seguim el mateix procediment, el Ferran i jo fem una breu introducció de perquè i com l'hem fet i de que s'hi pot trobar per, acte seguit, donar pas a una de les persones que ho van viure en primera persona i que ens han ajudat a escriure'l.

Cadascun dels/les que ens ha acompanyat ha parlat de coses diferents. Aquest dissabte el Carles va parlar de valors, d'uns valors compartits per bona part dels seus companys i companyes, apresos de generacions anteriors, d'aquells que els precediren, que lluitaren – com diria el Carles – la guerra dels tres anys i que van fer de fil conductor de l'independentisme combatiu, deixant el relleu a una nova generació de lluitadors i lluitadores.

Va reivindicar, en la figura de l'Antoní, l'honestedat, l'austeritat, la voluntat de servei i la generositat, uns valors que, va dir, cal reivindicar també des de l'esquerra com a propis.

El diumenge es durà a terme a Berga un homenatge a l'Antoní, algú de qui tothom que el va conèixer en parlava be. Un acte necessari per recordar el fil roig que ens ha dut fins on som, un homenatge pels que no hi son que no ens ha de permetre oblidar els qui encara resten.

Reforçar la CUP i avançar en la consolidació de la Unitat Popular

La CUP iniciarem aquest final del 2011 un nou procés de discussió per tal de decidir cap on volem anar. Un procés que, com ho han estat la resta, portarà associat un debat intens en les assemblees locals i les corresponents territorials des d'on s'elevarà a la resta de l'organització.


Un debat que ve precedit per l'èxit electoral obtingut en les eleccions municipals d'aquest maig que ens ha conduit a assolir més d'un centenar de regidors/es i a ocupar, per primer cop diverses alcaldies i que no seria explicable sense l'eixamplament de la base social de la CUP i de l'assoliment, encara de manera molt tímida, d'una certa unitat popular entesa com l'agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques de diferents sectors de les classes populars anticapitalistes amb un programa clar de reivindicacions concretes.


Una unitat popular que ha dut a la Candidatura d'Unitat Popular a persones que aposten per una transformació del model econòmic vigent i que no s'adscriuen dins de l'independentisme mes estricte.


Ara, a la nostra organització ens toca gestionar els resultats obtinguts i les expectatives dels qui ens han fet confiança. Ens cal adaptar les nostres estructures als objectius tàctics i estratègics que ens hem fixat i a les noves necessitats que, vulguem o no, ens sorgeixen el dia a dia. Caldrà dotar-nos d'una estructura àgil que doni resposta a les necessitats de les assemblees locals i de les territorials, i bastir una organització potent que faci sentir la seva veu a nivell nacional i, el que és mes important, que proposi alternatives de canvi social (com una extensió del que hem anat construint a nivell local) en el marc dels PPCC.


Afrontar aquests reptes nomes es possible treballant en dues direccions, d'una banda amb el reforçament de la nostra estructura orgànica i de l'altra amb la consolidació del nostre espai i amb una activitat intensa a nivell nacional.


Pel que respecta a la primera qüestió entenem que ho hem de fer preservant de manera imprescindible el nostre funcionament assembleari, la nostra presa de decisions de dalt cap baix, reforçant les territorials, que son l'àmbit mes immediat de debat i decisió entre les diferents assemblees territorials i que porten la seva veu als Consells Polítics. El seu bon funcionament s'ha demostrat una eina excel·lent en el creixement lent i pausat de la CUP i en la seva consolidació. Caldrà dotar a les territorials d'una estructura que els permeti seguir fent les funcions que han dut fins ara de manera mes ferma i que permeti, també, donar el necessari suport als nuclis dels que en formen part.


Aquest reforçament no s'ha de fer a costa del buidatge de l'estructura nacional, absolutament necessària per la consolidació de la nostra organització, sinó com una part més de l'enfortiment de la CUP com a organització nacional.


Una estructura nacional que te com un punt important en el seu secretariat nacional que ha de delegar les feines mes tècniques en els alliberats per tal de poder dedicar gran part de la seva capacitat (minsa, ja que totes i tots els qui en formen part treballen) a feina política recolzant-se en les diferents comissions de treball que contemplen els nostres estatuts.


Es necessari optimitzar la feina del SN i redefinir-ne les seves tasques sempre des de la confiança imprescindible amb les companyes i companys que en formen part i que participen del mateix projecte polític i aprofitant també l'autonomia de la taula del Consell Polític d'aquest mateix òrgan que asseguren el seguiment del treball del Secretariat per part de totes i tots els militants de la CUP.


Per més endavant caldrà deixar altres debats encara pendents i que, per la poca implantació actual de la CUP al País Valencià i a les illes Balears, no hem iniciat i que no es altre que l'encaix dels tres territoris que conformen els Països Catalans en l'estructura de la Candidatura d'Unitat Popular que, en base al nostre model assembleari, s'hauria de basar en la confederació.


Respecte del segon punt, i entenen com la nostra organització com l'eina mes vàlida de la que disposem actualment d'incidència di difusió del projecte que defensa el conjunt de l'esquerra independentista, caldrà que estiguem presents em tots els debats aportant-hi sempre la nostra alternativa per tal de visualitzar que la transformació social es possible. Això passa, com hem fet fins ara, també per el nostre treball en les institucions. De ben segur que les properes eleccions a la comunitat autònoma de Catalunya, en sera una bona oportunitat.

Per Pau Juvillà i Jordi Navarro, militants de la CUP a Lleida i Girona respectivament.

El frau del PIRMI

Que hi ha frau al PIRMI es una realitat inqüestionable, que existeixen persones que el reben i tenen altres fonts d'ingressos es una veritat com una casa de pagès, que aquesta ajuda s'havia de revisar per tal de detectar les persones que se'n aprofiten i fer-la mes eficient per aquells i aquelles que els hi es absolutament necessari sembla una cosa de sentit comú.

Ara, d'això al que ha fet el govern de la Generalitat hi ha una distància abismal. En primer lloc no es pot criminalitzar el conjunt de gent que rep aquesta ajuda sota l'ombra de que existeix una mena de frau massiu i que aquestes persones (moltes d'elles en situació d'exclusió social) que els reben no son mes que uns galtes o uns aprofitats Tampoc es pot canviar el mecanisme de cobrament de la RMI sense previ avís deixant a un 40% de la gent que el percep sense cap ingrés, ja que aquesta ajuda s'atorga a ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials i el fet que una part important d'aquests perceptors encara no hagi rebut l'ajuda els posa en una situació critica.

La Generalitat governada ara sota aquesta mena de pacte encobert entre CiU i PP, aplica la pressió sobre la baula mes feble, sobre aquells qui no es poden defensar i s'estalvia, amb aquesta mena de cortines de fum que de tant en quant utilitza, justificar la inanició sobre d'altres fraus que també es duen a terme i que, pel seu volum, son molt superiors als de la RMI.

I com no vull ésser malpensat, espero veure aquesta contundència i celeritat quan es tracta del finançament il·legal de partits mitjançant, entre d'altres, de donacions anònimes o d'aprovar determinats EREs en empreses significatives per tal d'acomiadar a treballadors amb condicions laborals obtingudes fa anys per, acte seguit, contractar-ne de joves amb unes condicions molt mes precàries.

Guns of Brixton

Quant aquests dies veig per la televisió els aldarulls a diferents barris de Londres ( que s'han estès a d'altres ciutats d'Anglaterra) no hem puc treure del cap “Guns of Brixton”, la cançó que els Clash van incloure dins del seu mític àlbum “London Calling” l'any 1979.

Una cançó que parlava d'aquest barri londinenc i de la crítica situació dels seus habitants degut a la recessió econòmica i a l'actuació de la policia que va donar lloc el 1981 ( i també en anys posteriors) a aldarulls importants amb gairebé 300 policies ferits i 28 edifiquis cremats, una resposta violenta que tingué el seu inici en una actuació policial.

Un any abans dels disturbis, la ultaconservadora Margaret Tacher havia accedit al govern iniciant una política de privatitzacions, de reducció dràstica de les prestacions socials i de repressió brutal de les successives vagues .

Ara, aquest 2011, a imatge dels aldarulls que varen succeir aquell 1981 i que també s'han repetit en en d'altres països d'Europa (com els de les banelieues a França l'any 2005), la rabia a explotat en un barri de Londres i s'ha propagat al llarg del país.

Una ràbia incontrolada i sense direcció que s'ha iniciat seguint els patrons anteriors, barris deprimits, atur i una guspira en forma d'actuació policial que aquest dissabte va tenir com a conseqüència la mort d'un taxista.

Sembla impossible una solució policial per una realitat social de pobresa i marginació. La crisis del sistema a accentuat les diferències entre rics i pobres i l'augment en progressió geomètrica del desmantellament del sistema de protecció social s'ha acarnissat en les classes mes desafavorides.

Per primer cop les noves generacions tindran pitjors condicions laborals i socials que els seus pares fet que els enfronta a unes perspectives de millora nul·les en un capitalisme que cada cop mesés polaritza entre rics i pobres.

El 13 d'abril de 1981 Thacher deia que l'atur i el racisme no tenien res a veure amb els disturbis del barri de Brixton, malauradament el temps no li ha donat la raó.

Banlieue

L'any 1995 s'estrenava la pel·lícula “La haine”, traduïda per “el odio” que explicava, a grans trets, la història de tres personatges de diferent origen, Said magrebí, Vincent jueu i Hubert i africà, que compartien barri (una banlieue immersa en un episodi de violència degut a la mort d'un magrebí per part de la policia) i la consideració de ciutadans de segona .

El casc antic de Lleida (centre històric com l'anomena la Paeria), no es, òbviament, una banlieue , però en comparteix algunes característiques com una proporció de població immigrada alta, una important degradació del barri i el tràfic o la presència evident de drogues.

Fa pocs dies, la detenció d'un nouvingut i la seva mort per una aturada cardíaca,(prèvia pallissa, segons els seus companys) a mans de la policia ha estat l'espurna que ha provocat un incendi de grans proporcions i que ha fet que en només en dos dies, dijous i dissabte, una multitud enfurismada, hagi atacat a la policia.

Així, si fa temps que l'Ajuntament defensa que el casc antic es un barri com qualsevol altre sense mes problemes que, tal i com va dir textualment el regidor de barri en una tertúlia d'una televisió local “les pilotades que un nen pugi fer a una porta per la nit” ara, la realitat es tossuda.

De ben segur que, tal i com apunta la regidora de la guàrdia urbana, properament es duran a terme batudes importants i s'augmentarà de manera significativa la presència policial, fent d'aquest desplegament la principal solució als problemes del barri

S'oblidaran, però, d'actuar sobre els pisos pastera, els infrahabitatges, els pisos buits comprats per inversors quan semblava que el casc antic esdevindria el barri de referència de Lleida o els solars en els que s'acumula la brutícia. S'oblidaran també de les persones nouvingudes que viuen (i per tant son veïns) al barri i de les mesures socials, mes complexes i menys vistoses.

Es molt probable que la pressió policial desplaci aquesta població cap una altra zona, segurament mes perifèrica i marginal, on siguin menys visibles i la violència menys evident. Jusqu'ici, tout va bien.

Tat

Quan, ara ja fa tres o quatre mesos, varem començar a pensar en la llista de la CUP a les municipals, no hi va haver debat en que qui havia de tancar-la era la Montserrat Tarragó. Així, si fa 4 anys ho va fer el Xavier Barberà com el nostre petit homenatge envers la seva trajectòria personal dins de l’independentisme mes combatiu ara calia, sense cap mena de dubte, retre-li a la Tat.

Una Montserrat lligada sempre a l’independentisme d’esquerres, des de la secció universitària del FNC fins avui, allí on la salut, cada cop mes precària, li ha permès, la seva militància ha estat constant i infatigable.

Una militància que la va dur a set anys de clandestinitat sis anys llargs de presó, d’on en va sortir el 21 de desembre del 1990. Les divisions, escissions i trencadisses dins de l’esquerra independentista dels 80 van fer que, la presa catalana amb mes anys a la presó (el pres seria el seu company, Carles Sastre) fes el camí cap a casa acompanyada únicament de la seva filla.

I malgrat tot, 3 mesos desprès afirmaria categòricament, en una entrevista preguntada si es veia amb forces de continuar la seva resposta era categòrica: “...i a partir d'aquí recapacitar una mica la cosa per on està i veure per on puc ser més útil per a la revolució.”

La Tat ens ha fet costat en la campanya, l’hem fet sortir en el cartell, en la nostra revista i li varem fer un petit reconeixement, especial i emotiu, en l’acte central de campanya el 14 de maig del 2011 al cafè-teatre de l’escorxador en un acte de justícia històrica per enllaçar amb aquells i aquelles que van iniciar, ara ja fa anys, el fil roig que ha permès que avui, a Lleida, la CUP esdevingui una alternativa independentista i d’esquerres.

Fa temps, quan amb el Ferran estàvem immersos en la redacció del llibre d’EPOCA, un dels parents d’un destacat militant hem va dir que el temps de parlar d’algú era quan estaven vius. L’independentisme no es pot permetre mes oblits, o som capaços de teixir la nostra història sense buits o be estem condemnats a repetir-ne els errors.

El dia 4 de setembre es dura a terme, a Berga, un homenatge a Antoní Messeguer, "cal anar-hi, cal anar-hi".

Primer els de casa

Dies abans de les eleccions municipals va sortir per les noticies el líder de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, cridant -literalment- en un míting, dient que els de fora havien de marxar i desgranant la resta de discurs al qual ens té acostumats. La nostra filla de tres anys ens va mirar i ens va preguntar si aquell senyor era dolent, suposo que els seus crits així li devien indicar. Li vam dir que sí que ho era perquè volia que alguna gent marxés, la que havia arribat d’un altre país. Ella ens va mirar sorpresa preguntant-nos si l’Ilías i la Yasmin –companys seus de la classe dels Cargols- haurien de marxar. Li vam dir que no perquè aquell senyor no manava, contestant decidida que el que calia fer aleshores era fer marxar al dolent a un país de dolents i així mai no manaria.

I és que si el discurs de PxC és simple i populista, també hauria de ser senzilla i entenedora la nostra resposta. Cal ser clars i contundents davant d’un discurs d'una transversalitat i permeabilitat immenses, que abasta des dels que diuen que als immigrants els hi regalen els cotxets dels nens als ajuntaments, que tenen excepcions en impostos fins els que diuen que tenen la culpa que els sous siguin més baixos o els que defensen directament que aquí hi sobren.

Penso que existeixen dos factors (com a mínim) que han ajudat a l'ascens d'aquesta organització. D'una banda el suposat "cordó sanitari" establert entorn aquesta formació xenòfoba que ha permès que sigui portada permanent dels mitjans de comunicació i ha evitat que fos notícia per la seva acció política que, com s'ha vist als plens, es pràcticament nul•la, i de l'altra aquesta idea de les esquerres de no parlar de la immigració per no fomentar la xenofòbia, que ha permès que sigui terreny únic i exclusiu per la dreta.

Com va dir el regidor de la CUP de Salt en les jornades del programa marc sobre aquest tema a Lleida, de la immigració se'n ha de parlar bàsicament perquè tothom al carrer ho fa i no en podem restar al marge, hem de defensar les nostres propostes integradores i obertes i confrontar-les a les de la dreta i a aquelles dels que defensen que els immigrants tenen un paradís en la terra en el nostre país. Cal que permetem als qui defensen com a única opció "primer els de casa" que visualitzin la resta del discurs que no diuen, per evidenciar que no en tenen. I de ben segur cal que el nostre discurs articulat i coherent s'escolti també igual de fort i de planer (encara que sigui més difícil) que el de la dreta, si volem que arribi al carrer.