La normalització del PP

L'any 1995, en les eleccions al parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, el Partit Popular assolia el seu màxim històric en vots amb 421752 paperetes que sumaven un 13,21 % dels vots emesos i que els donarien 17 parlamentaris. Un menys que amb l'ara presidenta del PP, Alicia Sànchez Camacho que malgrat tot obtindria un número de vots menor (384019 votants) fixant encara aquell 1995 com el sostre electoral del seu partit.

El resultat del 1995 s'aconseguiria de la mà de Alejo Vidal Quadras, amb un discurs d’un nacionalisme espanyol desbocat i un atac constant, sense amagar-se’n, contra tot allò que tingués un mínim vernís catalanista. Un Vidal Quadras fundador de Convivència Cívica Catalana, membre del patronat d'honor de la Fundación para la Defensa de la Nación Española i col·laborador habitual de mitjans de comunicació com Intereconomia o la Razón.

Alejo seria defenestrat en un suposat acord entre Aznar i Pujol als pactes del Majèstic (quan el Partit Popular necessitava dels suports dels convergents) i el PP apostaria per líders com Piqué, mes propers a Unió Democràtica que al PP "autèntic" que suavitzarien el missatge pel que respecta a la llengua o al "nacionalisme" català.

Passada aquesta etapa i desprès d'una nova defenestració de Piqué, el PP més dur pren les regnes del partit. A Lleida tornen a la càrrega personatges com l’ultradretà Jose Ignacio Llorens (apartat per Piqué per brandar un discurs massa agressiu), i a nivell del principat d’altres com el mateix García Albiol, deixeble avantatjat de Vidal, ara alcalde de Badalona i membre destacat del seu partit.

Això sí, aquest cop ja curat en salut, el PP absolutament bel·ligerant en la defensa del nacionalisme espanyol, no ha dubtat a posar al capdavant el somriure permanent d'Alícia Sanchez Camacho que, amb un discurs suau i unes formes menys agressives, amaga darrera seu el mateix discurs nacionalista espanyol d’atac a la diferència del Partit Popular.

Ha hagut de ser CiU, paradoxalment blanc dels atacs del PP en anteriors ocasions, qui, en la seva necessitat de suports per la governabilitat del Parlament de Catalunya, ha normalitzat el PP i l'ha tret d'una marginalitat “nacional” col·locant-lo en una posició perillosíssima de centralitat política.

Una centralitat que el PP espanyol, de la mà de la seva sucursal a Catalunya, aprofitarà per pescar vots en les aigües menys sobiranistes i més dretanes de Convergència i Unió i que li ajudarà a eixamplar el seu suport, conservant alhora la seva base més espanyolista que forma part del seu ADN. Una estratègia que ja ha dut a terme, salvant les distàncies, al País Valencià o a les Balears i que tan bons rèdits li ha donat.

Així CiU, amb la normalització del PP, adopta una postura que a curt termini li salva els mobles però que esdevé una aposta de futur absolutament nefasta per al conjunt del país.

Harmonització

La crisi, i la seva amenaça constant, esta donant a la dreta l'oportunitat d'executar polítiques que, anys enrere i sense l'espasa de Dàmocles de l'atur no haguessin estat possibles. A banda de la minimització de l'estat del benestar a uns serveis mínims o de la liberalització i precarització del mercat de treball, amb una indemnització per acomiadament improcedent de 10 dies (fins la propera reforma, es clar), convenis d'empresa i contracte únic, la situació econòmica servirà, a més a més, per una recentralització de l'Estat.

El primer pas han estat les famoses “ambaixades de Catalunya”, el govern de l'Estat ha ofert un espai en consolats i ambaixades a “representants territorials” per tal de racionalitzar la despesa, un oferiment al que es suma el soroll de fons del PP català (i d’uns Ciutadans i una UPyD ara ja descol·locats i sense espai) en la seva “aposta” per la reducció de canals de la televisió pública catalana sota el pretext de l'austeritat.

Seguiran, de ben segur, una nova llei educativa que, sota l'argument de la reducció de la despesa pública, aposti per un model d'educació únic i uns continguts homogenis i, per finalitzar la proposta del nou ministre Luis de Guindos de fiscalitzar els pressupostos de les diferents comunitats autònomes deixant buit de contingut polític el parlament i reduint-lo, encara més, a un gestor d'unes partides pressupostaries. Un pas més, i aquest definitiu, per a reduir les autonomies a una mena de diputacions generals amb un contingut polític absolutament menor.

I mentre tot això passa CiU és prepara en la defensa per assegurar-se unes engrunes d'autonomia i retenir una mena de mancomunitat. Per tot això no feia falta tants pactes fiscals.

La independència exprés i messiànica

Aleix Renyé i Pau Juvillà


Quan a l'agost de 2009 s'anunciava la primera consulta per la independència a Arenys de Munt, va ésser la resistència de l'Estat a que aquest procés es dugués a terme, la bona resposta i la coordinació dels organitzadors/es el que va fer saltar aquest esdeveniment a les primeres planes dels mitjans.

La consulta d'Arenys, amb un 40% de participació i una victòria aclaparadora del sí, va ésser l'espurna necessària que va donar lloc a diverses onades de consultes arreu del principat on, a diferència del cas d'Arenys, l'Estat es va inhibir i no va llençar els seus fiscals en la persecució dels organitzadors, la Falange es va amagar i la resta de l'espanyolisme d'aquí i d'arreu van intentar minimitzar, quan no ignorar aquestes votacions.

La feina feta i els bons resultats de la consulta a Barcelona (que posava un final més que digne a les anteriors onades) fixaven, en l'imaginari col•lectiu d'una part de la societat, la possibilitat d'una independència sense sotracs, fàcil i ràpida. D'aquest rebuf en va sorgir noves formacions polítiques que prometien la independència tan bon punt arribessin al Parlament, una emancipació nacional que vindria donada pels vots d'uns/es diputats/es i que, acte seguit, l'Estat Español i Europa acceptarien amb el cap cot, plegant-se a la voluntat d'aquesta cambra de representació.

Com es patent i d'altra banda lògic, això no ha estat així, la demanda de la tramitació de la llei d'independència va topar amb el rebuig majoritari de la Cambra amb els vots de PP, PSC i Cs i l'abstenció de CiU i IC-V. I ara que?

Els processos d'emancipació nacional, sobretot a Europa, han estat lents i durs i han tingut, gairebé sempre, la resistència dels Estats que colonitzaven les nacions, sovint amb violència i sempre posant traves jurídiques o administratives tant a l'interior com a nivell internacional. Els Estats europeus, a més, sempre seran porucs a l’hora de recolzar una secessió que posaria en perill l’estabilitat de les seves pròpies estructures, per la por d‘un efecte domino.

Els processos d’emancipació han estat feixucs i costosos, en molts casos han produït forts patiments en la població i, si han arribar a terme, és que han obeït a la tossuderia i la feina d'una part significativa de la nació. I sempre la independència ha arribat a terme quan les classes populars han acabat veient en l’Estat un instrument d’injustícia i han trobat en l’aspiració de sobirania nacional una esperança per a reduir les desigualtats socials. No dir això, i vendre una independència exprés angèlica i messiànica suposa, un cop més, donar un nou element de frustració a aquells i aquelles que ja es veien l'any 2012 fora d'Espanya.

Segur que s’ha avançat molt, segur. Potser arribar, en els propers anys o dècades, a una proclamació unilateral d’independència no és tan utòpic. Però això no serà sinó el començament del procés. Si el poble no és ben conscient i organitzat, si no hi ha una fermesa organitzada per resistir el que vindrà, serà una independència exprés, si, però d’anar i tornar, de tornar-s’en a casa la cua entre les cames. Seran anys on ens haurem d’enfrontar a la incomprensió internacional, als bloqueigs i, atenció, a una Espanya que no renunciarà fàcilment a la sobirania d’aquest territori.

La lluita, per exemple, de Josep de Calassanç, en Cala, a la Catalunya Nord es només un exemple de les lluites de milers de persones arreu del territori en la consecució de l'emancipació nacional (i en el seu cas també social) que porten anys creant una mar de fons, creant base social, creant identitat inequívoca. Una lluita per la que ens caldrà una societat civil forta i compromesa i unes organitzacions polítiques valentes. Un rol on la CUP hi ha de tenir un paper important, com ja ha vingut demostrant en aquells espais on participa, actuant de locomotora i apostant, com ha fet sempre, per la llibertat nacional indestriable de la justícia social per al conjunt dels Països Catalans.

Renúncies

Quan l'any 2007, vam denunciar el conveni col·lectiu de l'empresa per la qual treballo i vam procedir a la negociació del nou, des de la CGT, vam elaborar una plataforma de negociació amb propostes a nivell econòmic però també millores significatives a nivell social.

Vam proposar d'incorporar diverses millores entre elles, estendre els beneficis dels casaments amb les parelles de fet amb independència de la seva orientació sexual, l'augment de les llicències retribuïdes, o d'altres mes especifiques com ara consideracions especials envers la toxicomania o embriaguesa habitual o l'excedència extraordinària per la privació de llibertat del treballador per detenció o presó preventiva en condemna ferma, a exemple del que els companys de l'empresa de recollida d'escombreries de Terrassa havien incorporat prèviament en el seu conveni arran del cas de la Laura Riera.

Les millores econòmiques va ésser ràpidament acceptades com a plataforma de negociació del nou conveni pels altres delegats sindicals, però no aixi la major part de millores socials que es consideraven innecessàries, pel que la proposta final va arribar parcialment retallada per nosaltres mateixos.

Aquests dies ha sortit a la llum pública el comportament envers la maternitat o paternitat de dues primeres espases de la dreta europea. D'una banda, el president de l'Estat Francès que no va assistir al naixement del seu nadó per no deixar una reunió de feina i d'una altra, un de més proper, el de la dirigent del PP, Soraya Sàenz de Santamaria que, 10 dies desprès de tenir el seu fill, es va reincorporar a la feina per dirigir el traspàs de poders entre el PP i el PSOE, acció saludada efusivament pels seus companys i companyes de partit.

I no es perquè sí que aquestes dues persones facin el que han fet, sinó que respon a accions exemplaritzants (i aplaudides per una amplia part de la població) que sota el pretext d'una cultura de l'esforç o d'una austeritat necessària suposen una renúncia expressa de les millores socials assolides i obren el pas a accions legislatives posteriors.

Uns exemples que calen profundament entre totes i tots en un context de potenciació, durant anys, d'un individualisme exacerbat i que han dut a una part dels treballadors i treballadores a compartir aquesta suposada cultura el treball que retalla drets. Les millores socials es defensen de moltes maneres, també exercint-les amb justícia per nosaltres mateixos.

CARMELO FENECH, ENCARA

A principis de novembre l’associació de veïns de Ciutat Jardí demanava a la Paeria el canvi de nom del carrer Carmel Fenech, al considerar que no era apropiat que un carrer portés el nom d’una persona amb vincles falangistes. Tal i com deia un dels seus membres, “Es dóna la circumstància que, a més, el carrer és força a prop del col•legi, cosa que als pares els resulta molt molest”.

Fenech fou delegat provincial d’Hisenda a Lleida i el segon president de Caliu Ilerdenc l’any 1941. Una entitat, el Caliu, que va néixer durant el règim franquista i que era formada per 22 membres de la burgesia local que, a banda d’afeccions d’esbarjo i pseudoculturals actuava com a grup de pressió exercint les seves influències en els nomenaments de càrrecs polítics. Els seus membres defensaven la “pau” i “l’ordre” imposades pel franquisme, potenciant una cultura oficialista que de la mà del “leridanismo” (un corrent ideològic pensat pel ministre franquista lleidatà Eduardo Aunós) que postulava una falsa idiosincràsia lleidatana a mig camí entre Aragó i Catalunya, i que, bàsicament, estava al servei de l’uniformització cultural i de la descatalanització en tots els àmbits de la Catalunya Occidental.

Un projecte que estigué a punt d’assolir un cert èxit quan el 1966 el Consejo Económico Sindical proposava crear la Regió de la Vall de l’Ebre, que incloïa les tres conegudes províncies aragoneses i Lleida, amb capitalitat a Saragossa, argüint que milloraria el seu desenvolupament econòmic. La mobilització popular ho impedí.

Malauradament, l’existència d’aquest carrer no es una anècdota, a Lleida n’existeixen una bona colla que recorden, entre d’altres l’ex-alcalde de 1939 a 1941, Ramon Areny i Batlle durant el mandat del qual existiren a Lleida (a banda de la presó), 3 camps de concentració, i que des de l’entrada dels feixistes a Lleida fins al 1945, 558 persones foren afusellades (148 sense judici), on 169 persones moriren a la presó i 359 persones foren expedientades pel Tribunal de Responsabilitats polítiques. O d’altres com Joan Recasens, tradicionalista i integrista catòlic que estigué implicat en la revolta militar a Lleida i fou nomenat alcalde en produir-se el pronunciament militar contra la República el dia 18 de juliol del 1936.

I tot això malgrat les 1500 signatures recollides per entitats com la CUP, la CGT o l’AJLL, lliurades a l’Ajuntament de Lleida el 20 de novembre de 2006, per demanar al govern municipal “la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments”.

Suposo que els veïns de ciutat Jardí rebran la resposta que va donar l’anterior alcalde Antoni Siurana afirmant que “la ciutat esta per sobre d’aquests temes” i que s’havia de fer “abstracció de les ideologies dels alcaldes” o l’actual, Àngel Ros, que digué que "Aquesta gent te carrers dedicats no per ser franquistes, sinó pel que van fer per Lleida. Les èpoques i les persones no son el mateix ".

Mentrestant, el feixista Aunòs, company polític i gastronòmic de Fenech, de ben segur esbossaria un somriure tot pensant en una de les seves frases: "Lerida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el castellano y el catalán".

2011, la doctrina del xoc

Naomi Klein en el seu llibre “la doctrina de xoc” defineix com una de les tesis principals del seu text que el lliure mercat utilitza l'estratègia d'explotar l'oportunitat que obre un xoc traumàtic tot dient que: “(...) així és com la croada iniciada per Friedman va aconseguir sobreviure a la transició democràtica, no persuadint l'electorat sobre l'encert de la visió internacional que es propugnava, sinó movent-se hàbilment de crisi en crisi, explotant amb perícia la desesperació de les emergències econòmiques per aprovar polítiques que lligarien de peus i mans les fràgils noves democràcies”.

Des de ja fa gairebé un any sofrim una incessant sobreexposició a noticies econòmiques que ens anuncien, de manera constant, una crisi profunda del sistema nomes superable mitjançant unes severíssimes renúncies a l'estat del benestar en forma de retallades que ens asseguren necessàries per tal d'evitar el col·lapse del sistema. Certament el sistema capitalista viu a Europa una crisi importantíssima que ha dut al 19,43% de treballadores i treballadors del principat a l'atur i a una congelació, quan no rebaixa (com es el cas dels funcionaris) dels salaris i per tant una pèrdua important del poder adquisitiu i una davallada en les condicions de vida de moltes treballadores i treballadors.

Aquesta amenaça constant ha fet per amplis sectors de població, tal i com anuncia Klein, acceptable e inclús imprescindible els anomenats ajustaments que no son res mes que les bases per privatitzar els darrers segments de l'economia que encara resten en mans públiques sense plantejar-se l'alternativa al sistema econòmic vigent.

Una crisi que ha estat aprofitada per la dreta mes liberal per, sota una pàtina de tecnocràcia, posar al govern presidents que mantenen estretes vinculacions amb organismes financers internacionals i que, com es el cas escandalós d'Italia, ni tan sols havien estat escollits per sufragi universal.

Sota el mateix patró, tan a Grècia (on el PASOK te majoria absoluta amb 155 parlamentaris) ha estat la dreta qui s'ha fet amb el govern prometent un ajust sever de l'economia amb retallades mes que significatives en els drets laborals mes bàsics.

A l'Estat Espanyol encara pendent d'unes eleccions que han de tornar a portar al PP al govern, els poders econòmics europeus continuen expectants per decidir encara si cal que entri al govern alguna mena de personatge de perfil similar als dels altres dos països mediterranis intervinguts de facto que ben be podria ser el mateix Rodrigo Rato, tot i que, ben pensat, potser amb els seus amics amb majoria absoluta, potser no caldrà que ocupi físicament un escó.

El Centre Històric, la “transformació” a través de l’urbanisme

Fa unes setmanes tancava, en ple centre històric, una de les poques botigues de queviures que hi queden. Un dels propietaris, veí també del mateix barri, ens explicava l’important impacte que ha tingut en el seu establiment els darrers increments en la taxa d’atur, la finalització de la prestació per l’atur i la revisió que ha fet darrerament la Generalitat del PIRMI a molts dels veïns i veïnes del barri que els han dut a haver de fiar quantitats que ara els hi ha fet impossible la supervivència.

El passat octubre la Paeria editava el número 8 del butlletí “informatiu Centre Històric” de 4 pàgines a tot color amb 10 notícies sobre el barri de les quals 7 corresponen a millores urbanístiques que van, des de l'ampliació de les voreres del carrer Darrera de Sant Martí a la millora de l'accés a la Seu Vella per la Porta del Lleó. Un reflex de quines han estat les prioritats de la Paeria pel que respecta a les actuacions en el centre històric, l’urbanisme davant d’aspectes de millora social dels seus habitants, mes costos i amb resultats solament visibles a llarg termini.

El barri del centre històric arrossega, com es evident des de fa temps, greus problemes estructurals, desprotecció de col•lectius mes desafavorits, dificultats d'accés a un habitatge digne, desmantellament dels equipaments públics, especulació immobiliària, sobreocupació d'habitatges i una manca d'infraestructures bàsiques al servei de tothom.

El dia 19 de juny de 2009 la Candidatura d'Unitat Popular vam presentar a les Regidories d'Urbanisme, de Serveis Personals, de Participació i de cultura així com a l'EMU i al regidor de barri, el document que vam anomenar “5 eixos per la millora del centre històric” que els desenvolupavem en habitatge, social, usos públics participació i històrics. Val a dir que, com es habitual en aquest consistori, la resposta va ésser el silenci amb la excepció de la gerent de l’EMU en aquella època, la Sra. Cristina Ballesté, amb la qual varem mantenir una reunió profitosa.

Pel que respecta a urbanisme vam proposar, entre d’altres l'aprovació d'una ordenança sobre pisos desocupats (la redacció de la qual hem presentat diversos cops al ple per la seva presa en consideració), l'actuació d'ofici sobre pisos pastera i aquells que no compleixin les condicions mínimes d'habitabilitat o la reubicació de veïns i veïnes sense habitatge dins del mateix barri.

Les polítiques de la Paeria, si hem de fer cas al butlletí, continuen fent recaure el pes fonamental de la “transformació” del barri en un urbanisme de carrers i places i això, després de tot el que ha succeït aquests darrers anys al barri, es clarament insuficient. Cal fer accions valentes que defensin un barri cohesionat i just socialment i que acabin amb l’especulació i ataquin els problemes de marginalitat d’arrel , seria interessant poder llegir aquestes actuacions en els propers butlletins.