Cercar majories

Aquest article ha estat elaborat conjuntament per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida i per Adam Majó, regidor de la CUP de Manresa


El Josep Sabaté de Roquetes ens recordava que en moltes de les mobilitzacions que impulsava la Plataforma en Defensa de l’Ebre s’hi veien, enmig del mar de banderes blaves amb nusets, alguna de la Verge de la Cinta, patrona de Tortosa.

Aquesta plataforma, nascuda l’any 2000 a redós de l’anunci del Plan Hidrològico Nacional impulsat pel govern del PP d’Aznar amb el beneplàcit del govern de CiU a la Generalitat, esdevingué el moviment social organitzat mes actiu, participat i popular dels darrers decenis a les Terres de l’Ebre i un dels més importants del país. Aconseguí, no només tombar el PHN sinó introduir un nou concepte fins aleshores gairebé desconegut, l’anomenada nova cultura de l’agua i, al mateix temps, cohesionar i enfortir la societat i l’identitat ebrenca. Déu n’hi dó.

Aquest onze se setembre un altre moviment popular, l’Assemblea Nacional Catalana, ha aconseguit, amb la feina de desenes de voluntàries i voluntaris, aplegar centenars de milers de persones en una Via Catalana per la independència que ha desbordat el Principat pel nord i pel sud.

Agafats de la mà, s’hi barrejaven el groc de les samarretes de l’ANC, amb les de la marea groga en defensa de l’escola pública o la nova equipació del Barça amb un objectiu compartit: L’independència del país.

L’ANC ha aconseguit que milers –milions!- de catalans i catalanes s’uneixin entorn aquesta voluntat inequívoca, sense definir, per ara, el model de societat de la nova república ni reivindicar explícitament la nació complerta, malgrat en molts dels seus actes si pot veure, en lloc preferent, la silueta dels Països Catalans.

Una demanda, la de l’emancipació nacional, que es un dels eixos principals de la lluita de l’esquerra independentista d’ençà de la seva creació però que queda evidentment coixa si no va lligada a la transformació social. És per això que des de l’Esquerra Independentista s’ha impulsat la campanya Independència per canviar-ho tot que preten no només reflexionar sobre la necessitat d’introduir canvis socials en el procés constituient del nou estat, sinó també començar a definir i concretar una Agenda Social cap a la Independència i –molt important- cercar les majories socials i polítiques que la facin possible. I això ens obliga a cercar aliances àmplies i a ser al costat, ben agafadets del bracet, de l’ANC i l’independentisme popular.

Diàleg i debat pels serveis públics

Agustí Liñán i Pau Juvillà

Ara fa un mes, el 30 d’octubre, diversos moviments socials, col·lectius polítics, i sindicats de Lleida presentàvem al registre de la Paeria més de 1000 signatures, recollides després d’un treball col·lectiu, per sol·licitar una Audiència Pública que permeti debatre sobre la privatització dels serveis públics municipals.

Esperonats per les darreres privatitzacions que està duent a terme una Paeria que es desprèn, poc a poc, dels serveis públics en detriment d’empreses privades, per l’augment d’anys de concessió d’algunes d’aquestes empreses existents i per l’increment alarmant de la precarietat laboral en el conjunt dels serveis privatitzats, un conjunt de col·lectius, organitzacions i entitats ens posàvem a treballar.

Els primers fruits serien la “declaració en defensa dels serveis públics” de 8 de març de 2012 on 14 entitats, col·lectius i organitzacions manifestàvem que “Apostem per promoure i impulsar la gestió pública dels serveis públics, aturar les privatitzacions i revertir aquesta situació amb la preservació dels béns i serveis que conformen el sector públic municipal”, tot instant a “la Paeria per a què dugui a terme un procés de municipalització de tots aquells serveis bàsics que ara té en règim de concessió”

Repetiríem un any després amb una segona declaració amb 16 signants on denunciàvem que “la privatització anunciada de nous serveis per part de les diferents Administracions suposa un atac a aquestes garanties dels drets socials“ tot instant a “aturar les noves externalitzacions i privatitzacions anunciades i, pel que fa a les que ja es van dur a terme i on es constatin les deficiències esmentades anteriorment, es dugui a terme un procés de reversió de tots aquells serveis que s’han atorgat en règim de concessió”

Un treball col·lectiu, aquest cop més profund i enriquidor, que hem repetit de manera exitosa en aquesta darrera recollida de signatures per sol·licitar una Audiència Pública per debatre, a petita escala, sobre aquest model de ciutat, un model social i econòmic que aposta per deixar en mans privades la gestió dels serveis públics. Un model que no és exclusiu del partit que governa l’alcaldia sinó que és compartit per la resta de partits que tenen representació en el ple de l’Ajuntament de Lleida.

Una Audiència que ha d’esdevenir en un espai polifònic de debat sobre l’externalització dels serveis públics. Un espai on s’han de poder sentir totes les veus i els matisos tant a favor com en contra, des de la contraposició d’idees i, sobretot, des de la participació activa de totes aquelles persones i organitzacions que vulguin ser-hi en un espai obert de debat i diàleg.

És evident, però, que des la CUP la nostra posició és inequívoca. Una posició que aposta clarament per la defensa de la promoció i l’impuls de la gestió pública dels serveis comuns i que s’oposa sense embuts a la privatització dels serveis públics que tan sols persegueix la rendibilitat econòmica i que no està pensada per oferir un servei adequat als ciutadans i les ciutadanes.

En aquest sentit, la Candidatura d’Unitat entenem que la qualitat dels serveis que presta l’Administració té a veure amb la responsabilitat, la transparència i el compromís en la gestió pública, així com amb la garantia de la regularitat i continuïtat. Que cal mantenir els serveis bàsics en mans públiques per tal d’assegurar que els criteris sota els quals es gestionaran seran els d’igualtat, universalitat en l’accés i vocació del servei a la ciutadania, i que no seran criteris merament mercantilistes o economicistes.

I cal dir també ben fort que existeixen alternatives reals, de recuperació de la gestió pública de serveis privatitzats com per exemple, en el cas d’Arenys de Munt amb la municipalització del servei d’aigües, i que se suma al del servei de neteja de Celrà (ambdós amb alcaldia de la CUP), entre d’altres.

L’Audiència només és una petita finestra a la participació i al debat ciutadà que cal fer créixer i que cal donar continuïtat amb la Comissió de Seguiment de les conclusions que en surti. Amb els col·lectius, organitzacions i persones que hi participin haurem començat a construir tímidament una praxi de treball des de la base, oberta i participativa.

I és també una certesa que des de la CUP treballarem de manera constant perquè l’Ajuntament de Lleida utilitzi totes les eines per tornar a prendre el control econòmic i democràtic dels serveis públics per posar-los a disposició de la majoria.

Una caixa plena d'eines

Article elaborat conjuntament per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida i per Òscar Mendoza, de la CUP de Vilanova i la Geltrú

L’any 1888 es fundava a Barcelona un dels grans sindicats (en afiliació i estructura) de l’Estat Espanyol, la Unió General de Treballadors. Posteriorment, el 30 i 31 d’octubre i 1 de novembre de 1910, Solidaritat Obrera convocaria un Congrés Obrer Nacional en el Teatre de Belles Arts, també a Barcelona, on s’acordaria la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Quedarien així constituïts dos dels grans sindicats presents avui en els Països Catalans. La resta ho farien durant el tardofranquisme (les primeres Comissions Obreres s’organitzaven cap al 1960) i cap als vuitantes amb la creació, el 1985, la Confederació Sindical Catalana (CSC) -provinent d’una part del SOC (Solidaritat d'Obrers de Catalunya) fundat el 1958-, el 1987 la Confederació Sindical de Treballadors de Catalunya i finalment la CGT (hereva de la CNT) el 1989.

Aquestes organitzacions sindicals creixerien i prendrien força en el tardofranquisme, la transició i els anys de les reconversions industrials, participant en vagues i en mobilitzacions constants contra el desmantellament de l’estat del benestar incipient que iniciarien els governs del PSOE i que continuaren, de manera eficient, els del PP.

En aquell context, els sindicats esdevindrien eines de lluita i de transformació d’un sistema social, el franquisme, empoderant treballadors/es. Uns quants, els més grans, acabarien canviant el seu paper d’eina de ruptura i transformació per una de gestió, assessorament i defensa de drets laborals en àmbits i sectors concrets, sense una visió de conjunt i renunciant al canvi de model econòmic.

Els altres continuarien, i continuen, en la construcció d’un espai de qüestionament del sistema econòmic i social aportant propostes i apostant per la construcció d’un contrapoder en un marc nacional que es present, en mes o menys força, en cadascun d’ells.

I malgrat tot aquestes organitzacions han sofert una campanya sostinguda i continuada de desprestigi. Des de l’esquerra, denunciant el pacte social i el seu significat i des de la dreta en l’atac sistemàtic no d’un sindicat en concret sinó del sentit primigeni d’aquestes organitzacions i dels seus objectius. Una carregada contra els sindicats des d'ambdós cantons que acaba afectant a tots i crea un clima de deslegitimació del sindicalisme en general. Una raó que explica perquè, segurament, l’Estat Espanyol és un dels estats de la Unió Europea amb més baixa afiliació de treballadors a les organitzacions sindicals.

El desencontre dels treballadors/es i de l’esquerra transformadora cap als grans sindicats no ha comportat, com semblava que hauria de ser, un increment de militància en els sindicats anomenats “alternatius”. Així entre UGT i Comissions Obreres i la resta existeix una diferència abismal d’afiliació. Aquestes dues centrals sindicals juntes representen prop del 90% dels treballadors afiliats a nivell estatal i la resta correspondrien a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC) amb més d'un 3 % de representativitat i més de 10.000 afiliats, la Confederació General del Treball (CGT) que és prop del 2%, i menys suport reben altres sindicats com la Confederació Sindical Independent de Funcionaris (CSI-CSIF), la Intersindical-CSC, la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC) i la Coordinadora Obrera Sindical (COS).

És també una evidència que, als Països Catalans, aquells que van dir no a una transició que no va ser més que una transacció, aquells que es van oposar als Pactes de la Moncloa, aquells que van seguir defensant les llibertats nacionals durant i després de la dictadura i els seus hereus dels 70 i 80 no van construir una única eina sindical que aplegués totes les sensibilitats com si feu l’independentisme d’esquerres al País Basc amb la creació de Langile Abertzaleen Batzordeak (LAB) durant el tardofranquisme.

Segurament, la inexistència d'un referent sindical massiu de classe treballadora i d'àmbit nacional català s'explica per múltiples raons. Una d'elles, de ben segur és el fort arrelament històric de la CNT en bona part dels Països Catalans, cosa que ha dut a definir l'anarcosindicalisme com un “fet diferencial català”. D'altra banda, cal tenir en compte que les primeres Comissions Obreres, malgrat tenir l'impuls del PSUC (i el PCE a nivell estatal), tenien un caràcter assembleari, combatiu i unitari i, a les seves files, trobem militants independentistes.

Aquesta situació descrita anteriorment envers l’afiliació sindical es reprodueix en la mateixa CUP, on segons “Cop de Cup” de Julià de Jòdar i David Fernàndez i després d’una enquesta que es passà als regidors i regidores ”un 81% no està afiliat a cap associació de treballadors. Un 9% sí i un 3% en grau superior, perquè son delegats sindicals. Un 6% no respon”.

Del 12% que sí estan afiliats, “un 55% tria la CGT, un 44% la COS (Coordinadora Obrera Sindical) i un 11% la Intersindical -CSC.” Així doncs, malgrat el que es podria pensar, la major part dels càrrecs electes municipals de la CUP trien la CGT, amb un component de transformació social molt potent però amb unes idees difuses en quant a la qüestió nacional dels Països Catalans. Menys preferències tenen la COS o la Intersindical-CSC que, amb ferma voluntat de ruptura i transformació el primer, i menys el segon, defensen inequívocament el marc dels Països Catalans. Un cas similar passa amb la Intersindical Alternativa de Catalunya, on hi ha militància de la CUP i malgrat defensar el dret a l'autodeterminació manté lligams amb altres Intersindicals d'arreu de l'Estat espanyol.

D'altra banda, en una anàlisi de la situació sindical actual cal tenir present que les transformacions en el món del treball (amb la terciarització i la progressiva precarització imposada per les tesis neoliberals imperants) fan necessàries la revisió de les formes d'organització dels i les treballadores i les formes de lluita per la defensa i la conquesta dels drets socials i laborals. Les organitzacions sindicals s'han mostrat, en aquest cas, instruments poc àgils per a adaptar-se a un món laboral i social canviant i han vist com l'assemblearisme de base i altres elements de mobilització han pres forma on abans ho feien les organitzacions sindicals tal i com les hem entès fins ara. Sovint s'han conformat coordinadores, campanyes, col·lectius al voltant d'una o més reivindicacions on han coincidint en un treball en xarxa els sindicats alternatius, organitzacions de l'Esquerra Independentista (també la CUP) i membres de diversos moviments socials i associatius.

Els diversos factors econòmics exposats ara mateix i la desregulació constant de la normativa laboral i de la negociació col·lectiva (aquesta darrera tocada de mort) preveuen un futur proper molt difícil per a la classe treballadora, temps difícils, de mobilitzacions constants, de molta feina per a les organitzacions sindicals i obreres.

La desafecció creixent que pateixen les organitzacions sindicals (bàsicament les mal anomenades “majoritàries”, però no només) entre els treballadors i treballadores, l'atomització de l'afiliació sindical entre la militància de l'Esquerra Independentista, i aquesta manca d'adaptació a les demandes actuals de la classe treballadora, requereixen una reflexió en quant als objectius d'organització de la classe obrera catalana que és un dels trets característics de l'Esquerra Independentista.

Hi ha qui ha plantejat alguna vegada la necessitat d'unificar els i les sindicalistes independentistes i d'esquerres sota una mateixa organització. Per tot l'exposat fins ara, creiem que avui per avui no és encertat ni viable. Les referencialitats dins de la CUP i, per extensió, en una part important de l'Esquerra Independentista són múltiples en el camp sindical. A més s'està produint com en altres àmbits una transformació en les formes d'organització i de lluita de la classe treballadora, que explica, com hem vist, la creació continua de xarxes i complicitats al seu entorn que no han de tenir, necessàriament, una vinculació orgànica.

Som del parer que, en el moment actual, el més important és la unitat d'acció en el camp sindical i la lluita per la classe treballadora de tot col·lectiu i organització sindical que tingui com a objectiu la superació del capitalisme com a única forma de construir una societat basada en els principis de justícia social.

I els i les militants de l'Esquerra Independentista que tenim filiació sindical hem de participar activament, fent créixer la consciència que el futur de les classes populars està en mans de elles mateixes i hem de continuar treballant en xarxa i estrenyent lligams amb els col·lectius que davant de les agressions de l'Estat i el Capital i la apatia d'un sector de la societat lobotomitzat pels mitjans de control social, lluiten pel futur. I tenim la necessitat de difondre el nostre missatge d'independència com a oportunitat de constituir una nova societat, independència com a instrument d'alliberament social. I tenim aquesta necessitat per la necessitat d'una majoria social per a assolir els nostres objectius. Perquè volem construir un país per a la majoria; no volem canviar de marc, volem canviar el quadre sencer.

És en aquests paràmetres que hem de reflexionar quina eina volem o si el que ens cal, avui, es tenir-ne una caixa plena.

Reconèixer, assumir i admetre

Frederic Prieto, primer alcalde democràtic de Cornellà pel PSUC, escrivia el 6 de setembre un article molt interessant al digital “la lamentable” que sota el títol “Dret a decidir, independència i les esquerres” feia una anàlisi del procés que actualment s’està duent a terme a Catalunya des d’una visió d’esquerres.

L’article conté reflexions molt interessants com que “confondre l’ANC amb Convergència o amb el Govern de Convergència amb el suport d’ERC. Pretendre, amb l’actual correlació de forces, que estigui clar prèviament quin tipus d’Estat independent farem i com afrontarem la crisi actual un cop independents, és no tenir sentit de la realitat” o d’altres mes contundents i esperançadores com que “el procés per assolir la independència porta, en ell mateix, una forta càrrega revolucionària, que caldria liderar i canalitzar, en lloc de marginar-se”.

L’anàlisi que feia Prieto, al meu entendre acurat i encertat, és una mostra del camí que han seguit diversos dels militants o exmilitants d’aquell Partit Socialista Unificat de Catalunya que en la clandestinitat i en els principis de la transició és definia dins de l’espectre del “catalanisme popular” però que patia un greu error d’apreciació segurament a causa dels perjudicis que, en el seu sí, plantà Jordi Solé Tura associant moviments d’emancipació nacional amb burgesia.

Un camí que fa que el binomi entre emancipació nacional i social sigui cada cop mes estret entre les esquerres transformadores i que es pogués visualitzar, per exemple amb l’encerclament de la Caixa paral·lelament a la Via Catalana. Un lligam necessari que ha estat ADN de l’Esquerra Independentista arreu dels Països Catalans des dels seixanta fins ara i que es herència, en part important, d’un PSAN escindit del FNC el 1968 empeltat pels moviments comunistes i socialistes que recorrien Europa i gran part del món.

Es doncs ara quan una part dels valors històrics de l’espai de l’Esquerra Independentista tenen una major visibilització pública després d’anys de lluita i esforços per part de molts i moltes militants. Un moment històric on no hi ha lloc per al resistencialisme i sí per a l’ofensiva política. Un moment on cal eixamplar l’espai de la Unitat Popular amb tots aquells que hi estan arribant procedents d’anteriors posicionaments més ambigus o fins i tot autonomistes i socialdemòcrates, els quals cal reconèixer, assumir i admetre sense repartir carnets de trajectòria històrica.

Ara és moment per fer créixer aquesta unitat popular d’esquerres i fer que esdevingui una eina comuna que ens permeti emplenar la paraula independència de contingut social i eixamplar-ne la base.

Un tronc d’arrels diverses

Peña-López, professor i investigador confeccionava, ara ja fa uns dies, la línia de temps de l’Independentisme Català. Una història que, com diu ell mateix, és un batibull de sigles i organitzacions que poc a poc han anat confeccionant un independentisme d’esquerres que majoritàriament ha confluït en la CUP.

Amb el treball anterior queda clar (malgrat intuïtivament i vivencialment molts ho coneixíem) que la Candidatura d’Unitat Popular duu a la saca una història, la pròpia, confegida a partir de moltes altres històries que –amb força sotragades- han traçat les moltes organitzacions que han nodrit l’espai de l’Esquera Independentista. Per exemple, i només a Lleida ciutat, en 30 anys s’ha passat per MDT, AIP, Catalunya Lliure, Maulets, GIR, CUIR o AEI, per les que varen passar un parell de generacions de persones militants –de vegades competint de forma simultània i fratricida per l’espai, d’altres col·laborant i a la fi confluint- algunes dels quals es van trobar l’any 2006, junt a noves incorporacions procedents dels moviments socials i de l’impuls d’un Casal Ocell Negre sortosament aliè a un passat més que atomitzat, per donar vida a l’embrió de l’assemblea local de Lleida.

Arreu de les comarques la CUP ha recollit –i aprofitat- el llegat de moltes d’aquestes sigles, però també en la seva creació i posterior creixement, hi han participat d’altres elements al·lògens a l’EI: alguns d’ells propers a organitzacions anticapitalistes i d’esquerres no estrictament independentistes, moviments socials o de l’entorn del moviment llibertari i anarcosindicalista tot configurant una organització diversa i plural.

Un dels nostres acords d’assemblea nacional com la ponència l’Alternativa Necessària, definia així a la mateixa CUP com a “espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència de l’Esquerra Independentista, així com dels moviments socials, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans”. Un espai que “vol ésser l’expressió pública de la unitat popular, un moviment que es composi de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i dels moviments socials transformadors i anticapitalistes dels Països Catalans”. Un corpus ideològic, el de la unitat popular de que ja es varen dotar les primeres CUPs, que depassa de l’estructura clàssica dels moviments d’alliberament nacional d’esquerres dels anys 70 i que, ara i avui, podem dir que hem posat en pràctica arreu del territori.

La participació d’aquestes persones, organitzacions i moviments, que no formen part del que es defineix estrictament com a EI, en la nostra praxi quan ens trobem, de facto, treballant en espais unitaris al carrer consolidats per l’efecte de la crisi-estafa i les retallades als drets socials i, així mateix, en el nostre discurs permeable a totes les lluites que es van inserint en les nostres demandes d’alliberament nacional i social, -a banda de l’obvietat que enriqueix i eixampla els marges de la CUP- ens acosta a la Unitat Popular com a motor de canvi real i ens obliga a repensar, constantment, el model orgànic del moviment.

Necessitem fer-lo àgil i flexible per permetre compartir treball i pensament amb d’altres organitzacions o moviments, com poden ser diferents sindicats combatius i de classe o el Seminari d’Economia crítica Taifa, que han de participar en la confecció de la proposta economico-social que esmeni la totalitat i per esdevenir una estructura en xarxa, oberta i permeable que actualitzi -i faci realitzable- el valuós llegat dels lluitadors i les lluitadores per la independència i el socialisme que ens han precedit.

Participar per incidir

El dissabte 17 d’agost, dins del marc de la Universitat Catalana d’Estiu, el Casal Jaume I de Perpinyà ha organitzat, conjuntament amb d’altres entitats confletines, un assaig per a preparar el tram nord de la Via Catalana a la que seguirà el 10, en aquest cas de setembre, una cadena a Palma que culminarà amb la formació d'un mapa humà dels Països Catalans.

Al dia següent de l’acte a les Balears, l’onze de setembre, el Casal de Perpinyà noliejarà transports col·lectius fins el Portús per allargar la Via Catalana cap a la Catalunya Nord i posar de manifest que, tal i com diuen: “Malgrat la frontera que ens separa de nosaltres mateixos des de fa tres segles i mig, malgrat tants esdeveniments històrics que ens han portat sovint per camins diferents, la percepció de formar una unitat com a mínim cultural i lingüística mai no ha desaparegut”.

Al nord del País Valencià, el ramal de la via d’aquesta part de país l’iniciaran la família de Guillem Agulló, una unió entre el Principat i el País Valencià carregada de simbolisme. La cadena tindrà també d’altres ramals que no previstos inicialment per l’ANC, com són el que encerclarà la seu de la Caixa a Barcelona i el que envoltarà l’Hospital Josep Trueta de Girona (que amb tota probabilitat es complementaran amb d’altres arreu).

Així, malgrat l’Assemblea Nacional Catalana deixa clar que l’únic marc de referència és el Principat de Catalunya, serà la mateixa organització popular qui desbordarà aquest esquema i posarà en l’imaginari col·lectiu el conjunt de la nació complerta així com la necessitat d’acompanyar el procés d’un projecte de justícia social.

Segurament es un inici tímid, amb limitacions i contradiccions, però no deixa de ser una bona noticia pels que creiem en el treball de base, que una part important de societat organitzada aposti per la reivindicació del conjunt dels Països Catalans i lligui la seva emancipació nacional amb la demanda de la justícia social en el marc de la que serà, de ben segur, una de les mobilitzacions populars mes importants dels darrers anys al principat.

Una mobilització on hem de fer sentir la nostra veu, incidint discursivament en el procés sobiranista i aportant allò que l’Esquerra Independentista porta anys i panys defensant, la necessitat de lligar aquesta emancipació nacional a la social.

I després que? Doncs a seguir treballant com fins ara perquè com deia Antoní Massaguer “Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.

Per això, que proposem que les diverses plataformes ciutadanes que treballem a la ciutat ens trobem el dia 9 de setmebre per envoltar el CAP de Cappont i mostrar així la nostra total oposició a la política de retallades i al retrocés de drets socials que està portant a terme el govern de CiU, amb el vist-i-plau d'ERC. Cada un dels moviments socials tindrà un espai per explicar, breument, la situació en la que es troba.

España servir hasta morir

A España servir hasta morir. A la falda de la muntanya Costampla, sortint de Tremp a la Pobla de Segur, es podia llegir fins no fa gaire aquesta inscripció en lletres gegants, que els alumnes de de darrer curs de la Acadèmia General Basica de Suboficiales s'encarregaven de blanquejar cada mes de juny.

Una inscripció que el 2007 el llavors ministre de Defensa, José Bono, faria retirar i que, efímerament, un grup de suboficials a col·lecta d'euro a persona reconstruirien per la visita el cap d'Estat Major de la Defensa i el príncep d’Astúries. Era la part mes visible de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials establerta des de fa més de 30 anys al municipi de Talarn, de 560 habitants situat a escassos quilòmetres de Tremp.

Com deia molt encertadament el Josep A. Vilalta en un article en el seu blog, aquest complex militar és un dels mes clars exemples de la manca de visió territorial que es té des determinades administracions públiques i també dels partits que les composen. Una manca de perspectiva que, com diu ell situa “la majoria d’aquestes coses “nacionals” (museus, centres d’alt rendiment, escoles de bombers...) a l’Àrea Metropolitana i que han convertit l’economia de Tremp, de bona part dels municipis que l’envolten i del Pallars Jussà, en un monocultiu de l’Acadèmia Militar, una de les poques fonts generadores d’activitat econòmica.

Així la presència dels militars “en estas tierras tan profundamente catalanas y por tanto naturalmente españolas” (que diria un comandament en el lliurament de diplomes) ha estat efectivament una font de beneficis econòmics per a l’hosteleria o per als serveis auxiliars que es donen a les instal·lacions militars.

Ja fa mesos que es va anunciar un possible tancament d’aquestes instal·lacions, al que ERC de la comarca i CiU al Jussà, a la Diputació i també al Parlament Español s’hi van oposar amb ungles i dents. Una defensa de la que Ignacio Llorens, diputat del PP per Lleida a l’Estat Español i gran defensor del “naturalment españolas”, comentava en un article de to irònic que: “(...) han obligat al ministre Morenés a reduir a límits indispensables les despeses per garantir la defensa nacional, entre les protestes dels portaveus nacionalistes que demanaven alhora retallades i aquí la continuïtat de l’Acadèmia”.

Finalment, i mercès a les gestions dels membres locals del PP i a reunions privades entre el ministre de Defensa i la vice-presidenta del Parlament Joana Ortega, la AGBS es quedarà al Pallars. Una notícia de la que també es felicitava Miquel Serra (Alcalde d’Alcarràs per ERC) en una coneguda emissora local afirmant que “és una bona notícia per l’Ajuntament de Talarn no potser perquè s’estimin l’exèrcit sinó més perquè són llocs de feina garantits”, i que no compartim en absolut els qui defensem uns Països Catalans Lliures.

És evident que existeix un error de base essencial en la planificació territorial que ha de tendir cap a l’equilibri i garantir arreu les mateixes possibilitats de desenvolupament dins d’un respecte al medi ambient, però també és evident que cal una visió de país en escenaris com aquest. Els llocs de treball no poden justificar la continuïtat de les instal·lacions d’un exèrcit que ens nega com a poble i que es una baula més, sinó la més important, de dominació de l’Estat Espanyol.