Chelsea

Haurem d'esperar a Stamford Bridge, de moment avui son i cansament.

Cogestió

L’any 2004, Fundiciones de Ódena S.A. (FUNOSA), primera fundició de Catalunya, va presentar dos EROs (expedients de regulació d’ocupació) on es pretenia l’acomiadament de bona part de la plantilla.

És en aquesta situació que la CGT, que fou qui impulsà la lluita contra els EROs, va iniciar una campanya per l’autogestió de l’empresa ja que, com deien els propis treballadors i treballadores: “coneixem el funcionament d’aquesta fundició i en controlem el procés, no en va som nosaltres els que la fem funcionar”. D’aquesta manera es proposava assumir la gestió d’almenys aquella part d’empresa que la direcció titllava de deficitària i en la que hi fonamentava bona part d’aquests acomiadaments.

Amb aquesta premissa, el 3 de març del 2004 unes 1500 persones ens manifestàvem per Igualada, convocats pels treballadors i treballadores de FUNOSA sota el lema unió, acció i autogestió. La proposta del sindicat de prendre el control de l’empresa o d’almenys cogestionar-ne una part, calava entre bona part de la plantilla i feu que l’empresa, esporuguida, s’avingués a la negociació.

Finalment, la mobilització dels treballadors i treballadores i l’oposició del Comitè d’Empresa, feu que el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya desestimés els EROs de FUNOSA.

Cinc anys més tard, ens trobem en una de les crisi del sistema capitalista més profundes dels darrers decennis. La globalització ha significat una pèrdua constant del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, s’han eliminat progressivament els controls existents sobre l’economia financera, fet que ha comportat que s’eixamplés de manera dràstica la distància entre aquesta economia i l’economia real, provocant un greu desajust en el sistema econòmic vigent.

Els efectes més tangibles d’aquesta crisi els patim, un cop més, les classes populars amb un creixement exponencial de la taxa d’atur. El febrer d’aquest any s’arribava a un màxim històric de 23.730 persones, una pujada del 5,21 % respecte del gener d’un total de 480.000 persones al conjunt de Catalunya. En bona part aquest increment es deu a la pèrdua de llocs de treball en el sector de la construcció i al gran nombre d’EROs que s’estan anunciant i que han passat de 455 el 2006 i 470 el 2007 als 875 el 2008, amb un total de 30.000 treballadors i treballadores afectats al conjunt del principat.

I mentre això passa els governs, amb l’ajuda d’aquells qui defensaven a capa i espasa el no intervencionisme i l’autoregulació dels mercats, duen a terme una curiosa nacionalització capitalista, és a dir, socialitzen els deutes i les pèrdues amb diner públic però mantenen el caràcter privat de les empreses.

La recepta que ens tenen preparada per frenar aquesta crisi és la de sempre, privatitzacions del que encara quedi per privatitzar, moderar els salaris i aquella expressió màgica que els hi agrada tant i que ja es comença a sentir de la boca, per exemple, del Comissari Europeu d’Assumptes Econòmics i Monetaris i ex-candidat a president del govern espanyol pel PSOE Joaquin Almunia: la flexibilització del mercat del treball, llegeixi’s abaratiment de l’acomiadament.

Ara és el moment de donar les nostres pròpies receptes i l’exemple de FUNOSA, amb la seva proposta de cogestió, podria ser un bon punt de partida per arribar allà on volem anar. En aquelles empreses que amenacin de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, cabria plantejar-hi un procés de cogestió, un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Venezuela. Aquesta cogestió podria ben be ser el primer pas fins a l’assoliment de l’autogestió, on l’empresa estigués en mans d’aquells qui la treballen.

Cal que comencem a posar sobre la taula les nostres propostes de transformació social i econòmica, com la cogestió de les empreses per part dels treballadors i treballadores, la reducció de la jornada a 35 hores, el desenvolupament i universalització dels serveis públics o el gravamen dels beneficis patrimonials i especulatius, per posar exemples concrets d’alternatives que són possibles i que són reals. Tan sols cal estar disposats a impulsar-les.

Un dret a decidir de pa sucat amb oli

El 31 de març s’anunciava que el govern de la Generalitat aprovava l’avantprojecte de Llei de consultes populars per via de referèndum on, segons ens diuen, es podran consultar qüestions de transcendència especial en els àmbits català i municipal. Esquerra, que n’ha fet una de les seves apostes per aquesta legislatura, declarava en boca del Conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, que “serà un instrument per promoure el dret a decidir i per lluitar contra la desafecció política”.

A primera vista aquest avantprojecte sembla un bon inici per que la ciutadania participi de la vida política mes enllà de dipositar un vot a les urnes cada 4 anys i sembla també una esperança per poder endegar consultes de caire sobiranista, doncs no, aquesta proposta de llei te dos grans errors que la fan, com a mínim, poc útil pels fins que justifiquen la seva creació.

D’una banda l’argument de la participació de la ciutadania en la vida política. L’avantprojecte de Llei fixa que es pot demanar la convocatòria d’un referèndum (entre d’altres mecanismes) amb la signatura del 3% de la població del Principat (unes 200000) i que posteriorment el Parlament li haurà de donar el vist-i-plau per majoria absoluta.

Ja hi som, ho sigui que endeguem un procés participatiu per acabar al cap de carrer, mobilitzem 200000 persones o més i després resulta que això es pot quedar en un no del Parlament i espavil!, i per si fos poc, en cas que el referèndum es dugui a terme el seu resultat no es vinculant. Hem sembla una curiosa manera de fomentar la participació i lluitar contra la desafecció política.

El segon aspecte a considerar es aquesta suposada possibilitat de promoure, per exemple, una consulta sobre el dret a decidir. Fer-se es pot fer, ara, sempre que ens donin permís ja que com s’especifica en l’avantprojecte de llei, en el cas d’àmbit català serà menester disposar de l’autorització del Govern de l’Estat per tal de poder-les dur a terme.

El Secretari de formació i diputat d’ERC al Parlament, Pere Aragonès deia, respecta a aquest projecte de Llei que “ és la plasmació jurídica que el debat ha passat a Catalunya del peix al cove autonomista al dret a decidir”. Caldria afegir amb el permís de l’Estat i del Parlament de Catalunya.

Horta per partida doble

Aquest cap de setmana passat hem tingut dues racions d’Horta de Lleida. D’una banda amb l’Assemblea Territorial Oberta de la CUP que hem dut a terme al local dels veïns i veïnes de Marimunt i de l’altra el diumenge, amb la caminada per l’Horta organitzada pel Centre Excursionista.

El dissabte gent de les assemblees locals de Torà – Biosca, La Vansa i Fórnols, Balaguer, Lleida, del nucli de suport de la Plana d’Urgell, simpatitzants de la CUP i una nodrida representació de l’Assemblea de Joves de Lleida vàrem realitzar una reunió amb posterior cassola de tros boníssima (gràcies Eves i Teresa) i un partidet de futbol que va deixar en evidència uns quants, els uns per les nul·les habilitats esportives (en els quals m’incloc) i els altres per la baixa forma (quins anys aquells en que el Vilalta era jove o el Ferran va formar part del mític equip de l’Ocell Negre).

El fet d’organitzar l’Assemblea Territorial a l’Horta respon a la voluntat de la CUP en la defensa del territori i en el cas de Lleida, per la defensa de l’Horta i contra el seu esquarterament.

El diumenge vam decidir anar a la caminada popular que el Centre Excursionista de Lleida havia preparat. Uns i unes (alternativament) amb la Blau a l’esquena i els altres amb l’Iu al davant vam recórrer els gairebé 9 quilòmetres que segueixen el camí del riu fins Albatàrrec i vam tornar fins al parc de l’aigua. Una bona manera de conèixer l’Horta i els valors que conté, un passeig agradable i suau enmig dels fruiters en flor.

En definitiva, Horta per partida doble, ara, quines agulletes el dilluns!

Autocars de Jarrai

Seguint les mobilitzacions dels darrers dies dutes a terme pels estudiants que s'oposen al pla Bolonya i molt especialment en dates anteriors a la darrera manifestació que havia de passar per la rambla, hem va venir al cap les mobilitzacions dutes a terme per la desfilada militar del 27 de maig a Barcelona l'any 2000. En les prèvies a la manifestació contra aquesta desfilada tots els mitjans de comunicació anaven plens de l'apocalipsi que s'anava a produir. La Razon, exemple d'imparcialitat informativa, portava en titulars "Autobuses con activistas de Jarrai llegaron a Barcelona para reventar el desfile militar". La fera ferotge anava cap a Barcelona a sumir-la en el caos i la destrucció.

Doncs be, salvant les distàncies, els dies previs a la darrera manifestació la Conselleria d'Interior ha estat emetent contínuament missatges sobre la destrucció que estava a punt de caure per part d'uns estudiants (afegint sempre que hi havia una minoria amb bona fe) que volien tant si com no baixar per les rambles (que no oblidem que es tracta d'una via pública com ho es, per exemple, la via Laietana) als que se'ls unirien els temuts grups anti-sistema.

Per evitar que la massa descontrolada ho trinxés tot al seu pas la Conselleria d'Interior va procedir a barrar el carrer i desplegar nombrosos efectius dels mossos d'esquadra per protegir a ciutadania i comerços. Dos dies abans les ràdios i els diaris n'anaven plens fent entrevistes als comerciants atemorits que deien que ho tancarien i reproduint fil per randa els missatges d'alarma del govern, que cridava a no estar per la zona durant el desenvolupament de la mani.

L’estratègia clarament destinada a criminalitzar els estudiants desallotjats violentament del rectorat de la UB semblava que començava a fer efecte, aquells estudiants pacífics i carregats de raons que rebien càrregues policials es convertien, de la nit al dia, en una mena de guerrilla urbana disposada a portar la kale borroka a la ciutat comtal. Els estudiants que, conjuntament amb professors i PAS, porten anys lluitant per una universitat pública i no elitista, eren, de cop convertits en el de sempre, els ANTI - el que sigui, (Bolonya, diàleg....).

La manifestació que han dut a terme ha estat un exemple, ha deixat als membres del Tripartit amb un pam de nas i els ha desarmat un cop més. Milers de persones al carrer en manifestació pacífica han reclamat, un cop mes, que s'aturi el Pla Bolonya demostrant que les porres no fan recular a la raó.

Cal felicitar-se de la lluita dels estudiants. El debat sobre el que significa Bolonya i sobre la necessitat d'aturar la constant privatització de la universitat continua ocupant les portades de diaris i ocupa tertúlies de ràdios i televisions posant a la llum pública el que molts volen que passi el més ràpid i desapercebut possible.

La curiosa idea de participació de la Paeria

Entre novembre del 2006 i maig del 2007, la regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament i el Col·legi d’Arquitectes van endegar un taller per aportar idees de tècnics i col·lectius ciutadans per al procés de rehabilitació del parc de les Basses d’Alpicat. Aquest taller va organitzar, entre d’altres, un recorregut guiat pel Parc i un material gràfic de les diferents seccions actuals del Parc.

La Paeria va vendre aquest procés com un exemple de participació ciutadana on totes les lleidatanes i lleidatans eren convidades a dir la seva en el procés de rehabilitació i modernització de l’antic parc “alcalde Pons” o també anomenat popularment “la platja de Lleida”, una zona pública d’esbarjo i de lleure amb instal•lacions de bar, restaurant, 7 piscines,casetes - vestidors, cuines, zona de picnic-barbacoes, parc infantil, càmping de 1a categoria, pistes esportives i aparcament cobert que amb el temps i l’aparició de les piscines en barris havia quedat en desús i havia sofert una degradació important.

El procés participatiu va culminar amb una memòria participativa sobre la revitalització del parc de les Basses d'Alpicat a partir de la qual s’ha de redactar el Pla Especial de l'operació. Aquesta memòria fou presentada el setembre del 2007 i s’hi destacaven les següents conclusions que val la pena llegir per entendre el que ve després:

Medi ambient: mínima pavimentació i edificació, manteniment de la vegetació, foment de la circulació interior a peu i en bici i promoció de les activitats educatives ambientals per a les sortides escolars.

Cultura: Un estany, un alberg per estades, espais i pistes per a l’educació física, un escenari fix i un centre d’interpretació del parc.

Esports: reforçar i integrar la pista d’atletisme al parc, afegint-li grades. Piscina coberta, centre de BTT i pistes esportives de tennis i pàddel.

Comerç, Consum i Turisme: Jardins temàtics, parc per a passejar, activitats al voltant de l’aigua i la fruita, zona de restauració i jocs infantils.

Ciutadania: Circuïts interns per a patins, bicis i passeig. Evitar la circulació interna de vehicles. Parcs infantil i aquàtic.

Educació: Parc familiar de lleure per al cap de setmana (zona d’aigua amb Spa termal, espai fix per esdeveniments, jocs, tallers lúdics-creatius, etc). Centre d’activitats educatives de lleure dins l’horari escolar (arts escèniques, plàstiques, musicals, gastronòmiques, medi ambient, noves tecnologies, esportives, etc). Realització de crèdits variables i de síntesi al parc.

No solament això sinó que l’alcalde, en un dels seus discursos enunciava el següent:

“Si la clau de l’èxit de les Basses va raure en el caràcter familiar del parc, especialment el caire infantil, cal partir d’aquesta característica i renovar-la tot tenint en compte el canvi de circumstàncies històriques. És per això que proposem transformar el complex en un gran parc infantil i familiar públic, també en un centre d’activitats educatives, i en un espai esportiu públic de qualitat”

Doncs be, finalment que n’ha quedat d’aquest procés “exemplar” de democràcia participativa? El que avui porten tots els diaris de Lleida que no es altra cosa que un parc on la meitat de la seva superfície estarà destinada a usos hotelers i comercials, es a dir, un nou centre comercial a les afores de Lleida.

M’ho he estat mirant i no he trobat en cap de les propostes presentades dins d’aquest procés de participació que l’Ajuntament hagués de convertir-se en una promotora per construir comerços i hotels, sinó mes aviat s’apostava per un gran parc públic obert a tothom que esdevingués un nou pulmó verd de Lleida . M’hauré equivocat o potser es que la Paeria te una idea molt curiosa del que es la participació ciutadana.

Les ARE van caient

El 13 de març el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya ha aprovat definitivament el planejament previst en els ARE restant finalment 68 Àrees Residencials Estratègiques en 60 municipis davant de les 100 en 86 municipis que es van anunciar, el febrer de 2008, des del mateix Departament.

Les ARE suposen una vulneració de l’autonomia local ja que els municipis no han pogut decidir ni la requalificació del sòl, ni la ubicació exacta d’aquest nou ús residencial, ni el nombre de nous habitatges i nous carrers que estaven disposats a assumir, ni la tipologia de pisos que els convenia a les demandes socials del seu poble o ciutat, ja que totes i cada una d’aquestes decisions han vingut imposades des de la Generalitat. Així doncs aquesta modificació del pla General d’Ordenació Urbana s’ha fet per la porta de darrera, sense participació pública perceptiva ni debat ciutadà, creant terreny urbanitzable en llocs no previstos en el PGOU i en d’altres casos modificant les densitats o característiques aprovades.

Aquestes Àrees son un dels punts del Pacte Nacional de l’Habitatge, curiosament el que s’ha desenvolupat amb mes rapidesa, deixant de banda altres opcions com el foment, per exemple, la rehabilitació o la introducció al mercat de pisos buits, apostant un cop més per la construcció com a sortida a la crisis i una continuïtat en el model de creixement urbanístic insostenible i especulatiu que s’està duent a terme fins avui

Malgrat tot, aquestes AREs ens deixen bones experiències i exemples de que sovint les persones tenen mes seny que aquells que diuen governar-les des de les institucions, i es que en la absoluta totalitat dels municipis on s’han realitzat consultes populars aquestes han estat rebutjades per una amplia majoria social, com en el cas, per exemple de Tordera amb un 88%, Sant Celoni amb un 69 % o Ripoll amb un 70%.

El degoteig d’AREs que han anat desapareixent des de la seva presentació pública es constant i, malgrat la seva aprovació definitiva, les diverses campanyes de mobilització que es van endegant des dels municipis fa pensar que encara en continuaran caient.