Política d’equipaments públics?

Teresa Ibars i Pau Juvillà
El dijous dia 15 de setembre es feia públic l'acord entre la Paeria i la Congregació Nostra Senyora dels Dolors pel que l’Ajuntament de Lleida es comprometia a subvencionar el Museu d'Imatgeria Processional i Religiositat Popular de Lleida -museu de caràcter privat i de confessionalitat catòlica- amb 480.000 euros en els propers anys, mes de la meitat del que costarà la realització d’aquest espai.

Mentre l'ajuntament inverteix aquesta important quantitat de diners en subvencionar un projecte privat, obté com a “contrapartida” facilitar l’entrada als grups i col•lectius que indiqui la Paeria, permetre l’accés d’investigadors als fons documentals de l’entitat i a col•laborar amb la divulgació històrica, artística i dels valors estètics de les peces exposades al Museu, uns altres projectes -aquests si públics- dormen plàcidament en els calaixos de l'Ajuntament. Així les promeses i projectes del Museu Morera i de l'arxiu de l'Ajuntament esperen encara partida pressupostària.


Pel que fa al Museu Morera al juliol del 2005 s'anunciava, per part de l’actual alcalde Àngel Ros, la tinenta d’alcalde Marta Camps i el llavors regidor d’ERC, Xavier Saez un acord per tal d’acabar amb la provisionalitat del museu i apostar per la construcció "sincronitzada" d’un de nou i la conversió del Roser en un Parador Nacional. En els anys posteriors han aparegut en els diferents mitjans de comunicació diverses noticies i anuncis a l'entorn de la construcció d'aquest equipament però, no fou fins el 22 de desembre de 2010 quan l’alcalde anunciava, desprès de renunciar a subvencions ja aprovades per part de la Generalitat i l’Estat, l’ajornament sine die de la construcció de la nova seu del museu, ras-i-curt, l'Ajuntament no tenia diners.


Pel que fa a l’Arxiu Municipal de Lleida, el tema no presenta un panorama gaire més esperançador. Ja en temps de l’anterior alcalde Antoni Siurana i amb l’excusa/argument de la realització d’un arxiu com s’espera d’una ciutat com la nostra, es desmuntava un mercat municipal –el de Santa Teresa- per ubicar-hi , segons va pregonar per tots costats l’anterior Paer en Cap, les noves instal·lacions d’un equipament que havia de contenir el gran volum de documents que, producte de la història de la nostra ciutat, necessitaven unes instal·lacions noves.


Els paradistes del mercat de Santa Teresa tingueren que tancar llurs parades i les reixes d’aquell popular espai al bell mig de la ciutat, baixaren per quedar-se closes fins no se sap quan. A tot això el nostre Arxiu Municipal roman en unes condicions pròpies de les centúries anteriors alhora que disgregat espacialment. Als baixos de l’Ajuntament hi treballa part del personal de l’arxiu que custodia i tracta una bona part de la documentació històrica més consultada per la ciutadania interessada en la història. A l’edifici Pal·las s’hi guarda, de manera absolutament desbordada, altra documentació –aquesta més actual però igualment interessant tant per al present com per al futur de Lleida- de més difícil accés. I, finalment, en aquells monstruosos espais de les antigues instal·lacions de l’Exèrcit Espanyol a la nostra ciutat – a Gardeny-, s’hi troben dipositats un altre munt de documents en condicions ben poc desitjables.


Un cop més, l'Ajuntament prioritza. Oblida els diferents projectes d'equipaments promesos i previstos, els deixa sense dotació econòmica i atorga fons públics a equipaments privats i de caràcter religiós. Així el PSC amb majoria absoluta dins el consistori i suposat defensor de lo públic i de la laicitat de l'Estat, subvenciona aquest equipament prenent partit en favor d'una confessió determinada i negant als projectes públics el finançament per a la seva execució.


Tot es, altre cop, qüestió de prioritats.

Roser 2011

Aquest any, la diada del 2011 es torna focalitzar en l’edifici singular del Roser, el lloc on, històricament les organitzacions polítiques i la societat civil de Lleida ha dut a terme les ofrenes l’onze de setembre. Un edifici símbol de la resistència de totes les lleidatanes i lleidatans que lluitaren per les nostres llibertats com a poble i que foren massacrades per les tropes de Felip V el 1707.

Aquest cop la Paeria, com ja va fer l’any passat, a traslladat la seva ofrena a la Seu Vella i ha demanat a les entitats que dipositin l’ofrena floral a partir de les 9h i fins les 12h davant del Pont Llevadís. Un canvi d’escenari que, quan es va iniciar el tràmit de conversió de l’edifici del Roser en Parador Nacional, es va repetir per activa i per passiva que no passaria. Malauradament, com es sol dir, som esclaus de les nostres paraules.

Si fem memòria i retrocedim en el temps, al juliol del 2005 l’actual alcalde Àngel Ros, la tinenta d’alcalde Marta Camps i el llavors regidor d’ERC, Xavier Saez presentaven un acord per tal d’acabar amb la provisionalitat del Museu Morera on s’apostava per la construcció "sincronitzada" d’un nou museu i la conversió del Roser en un Parador Nacional però s’assegurava que aquest preservaria la seva importància simbòlica l’onze de setembre. Tan es així que un dels seus protagonistes, el regidor Xavier Sàez, justificava la renúncia d’aquest espai públic per convertir-lo en usos privats en un escrit a un diari local afirmant que “vam fer dues coses en aquell moment: ser l’únic grup del govern que facilità l’ús del Roser com a marc de les manifestacions en defensa de l’edifici per part de grups que després han fet d’aquesta la seva principal raó de ser política, i forçar un acord amb l’Estat per preservar que el Roser continuï acollint la celebració de la Diada Nacional a Lleida.”.

El 2006 s’hi afegia el regidor Oriol Yugero on, en el seu blog, afirmava que “Per aquells que no sou de Lleida, el Roser és un monument emblemàtic de la ciutat, situat al centre històric i que des de feia molt temps estava deixat (...). Però el més important és que es mantindrà a l'entrada un lloc dedicat a la memòria dels caiguts l'11 de Setembre i on continuarem fent l'ofrena cada any” i ja el novembre del 2009 l’alcalde encara assegurava que “tot i disposar del nou espai, la ciutat de Lleida continuarà celebrant la tradicional ofrena floral al Roser l’11 de setembre com preveu el conveni per la construcció a l’edifici d’un parador de turisme de l’Estat”.

Doncs tot això sembla que ara ha canviat. El PSC ha decidir fer l’ofrena i l’acte institucional a la Seu Vella i demanar a les entitats que facin el mateix iniciant així un camí de no-retorn en l’abandonament de l’edifici del Roser com espai simbòlic per totes i tots els lleidatans.

Així, l’emblemàtic edifici no acollirà ni centre d’interpretació, ni espai per ofrenes ni res de res, només el Parador Nacional i prou, ni tan sols un sol dia a l’any es podrà destorbar als turistes dipositant rams de flors a l’accés posterior de l’edifici,

De ben segur que des de la CUP continuarem tenint en el Roser, el nostre lloc de memòria per recordar aquelles i aquells que lluitaren per les llibertats del nostre poble. Farem això i demanarem als lleidatans i lleidatanes que tornin al Roser i que hi facin l’ofrena, ja que si no continuem reclamant l’especial significació d’aquest indret i no ens el fem, com hem fet fins ara, patrimoni de tots, el perdrem per sempre.

Valors

El dissabte passat vam anar amb el Carles Sastre, al Casal Panxo de Berga a presentar el llibre d'EPOCA, dins dels actes d'homenatge a l'Antoní Massaguer que es durà a terme el diumenge 4 de setembre a les 19:00 al Teatre Municipal de Berga.

Quan presentem el llibre sempre seguim el mateix procediment, el Ferran i jo fem una breu introducció de perquè i com l'hem fet i de que s'hi pot trobar per, acte seguit, donar pas a una de les persones que ho van viure en primera persona i que ens han ajudat a escriure'l.

Cadascun dels/les que ens ha acompanyat ha parlat de coses diferents. Aquest dissabte el Carles va parlar de valors, d'uns valors compartits per bona part dels seus companys i companyes, apresos de generacions anteriors, d'aquells que els precediren, que lluitaren – com diria el Carles – la guerra dels tres anys i que van fer de fil conductor de l'independentisme combatiu, deixant el relleu a una nova generació de lluitadors i lluitadores.

Va reivindicar, en la figura de l'Antoní, l'honestedat, l'austeritat, la voluntat de servei i la generositat, uns valors que, va dir, cal reivindicar també des de l'esquerra com a propis.

El diumenge es durà a terme a Berga un homenatge a l'Antoní, algú de qui tothom que el va conèixer en parlava be. Un acte necessari per recordar el fil roig que ens ha dut fins on som, un homenatge pels que no hi son que no ens ha de permetre oblidar els qui encara resten.

Reforçar la CUP i avançar en la consolidació de la Unitat Popular

La CUP iniciarem aquest final del 2011 un nou procés de discussió per tal de decidir cap on volem anar. Un procés que, com ho han estat la resta, portarà associat un debat intens en les assemblees locals i les corresponents territorials des d'on s'elevarà a la resta de l'organització.


Un debat que ve precedit per l'èxit electoral obtingut en les eleccions municipals d'aquest maig que ens ha conduit a assolir més d'un centenar de regidors/es i a ocupar, per primer cop diverses alcaldies i que no seria explicable sense l'eixamplament de la base social de la CUP i de l'assoliment, encara de manera molt tímida, d'una certa unitat popular entesa com l'agrupació de moviments populars i organitzacions polítiques de diferents sectors de les classes populars anticapitalistes amb un programa clar de reivindicacions concretes.


Una unitat popular que ha dut a la Candidatura d'Unitat Popular a persones que aposten per una transformació del model econòmic vigent i que no s'adscriuen dins de l'independentisme mes estricte.


Ara, a la nostra organització ens toca gestionar els resultats obtinguts i les expectatives dels qui ens han fet confiança. Ens cal adaptar les nostres estructures als objectius tàctics i estratègics que ens hem fixat i a les noves necessitats que, vulguem o no, ens sorgeixen el dia a dia. Caldrà dotar-nos d'una estructura àgil que doni resposta a les necessitats de les assemblees locals i de les territorials, i bastir una organització potent que faci sentir la seva veu a nivell nacional i, el que és mes important, que proposi alternatives de canvi social (com una extensió del que hem anat construint a nivell local) en el marc dels PPCC.


Afrontar aquests reptes nomes es possible treballant en dues direccions, d'una banda amb el reforçament de la nostra estructura orgànica i de l'altra amb la consolidació del nostre espai i amb una activitat intensa a nivell nacional.


Pel que respecta a la primera qüestió entenem que ho hem de fer preservant de manera imprescindible el nostre funcionament assembleari, la nostra presa de decisions de dalt cap baix, reforçant les territorials, que son l'àmbit mes immediat de debat i decisió entre les diferents assemblees territorials i que porten la seva veu als Consells Polítics. El seu bon funcionament s'ha demostrat una eina excel·lent en el creixement lent i pausat de la CUP i en la seva consolidació. Caldrà dotar a les territorials d'una estructura que els permeti seguir fent les funcions que han dut fins ara de manera mes ferma i que permeti, també, donar el necessari suport als nuclis dels que en formen part.


Aquest reforçament no s'ha de fer a costa del buidatge de l'estructura nacional, absolutament necessària per la consolidació de la nostra organització, sinó com una part més de l'enfortiment de la CUP com a organització nacional.


Una estructura nacional que te com un punt important en el seu secretariat nacional que ha de delegar les feines mes tècniques en els alliberats per tal de poder dedicar gran part de la seva capacitat (minsa, ja que totes i tots els qui en formen part treballen) a feina política recolzant-se en les diferents comissions de treball que contemplen els nostres estatuts.


Es necessari optimitzar la feina del SN i redefinir-ne les seves tasques sempre des de la confiança imprescindible amb les companyes i companys que en formen part i que participen del mateix projecte polític i aprofitant també l'autonomia de la taula del Consell Polític d'aquest mateix òrgan que asseguren el seguiment del treball del Secretariat per part de totes i tots els militants de la CUP.


Per més endavant caldrà deixar altres debats encara pendents i que, per la poca implantació actual de la CUP al País Valencià i a les illes Balears, no hem iniciat i que no es altre que l'encaix dels tres territoris que conformen els Països Catalans en l'estructura de la Candidatura d'Unitat Popular que, en base al nostre model assembleari, s'hauria de basar en la confederació.


Respecte del segon punt, i entenen com la nostra organització com l'eina mes vàlida de la que disposem actualment d'incidència di difusió del projecte que defensa el conjunt de l'esquerra independentista, caldrà que estiguem presents em tots els debats aportant-hi sempre la nostra alternativa per tal de visualitzar que la transformació social es possible. Això passa, com hem fet fins ara, també per el nostre treball en les institucions. De ben segur que les properes eleccions a la comunitat autònoma de Catalunya, en sera una bona oportunitat.

Per Pau Juvillà i Jordi Navarro, militants de la CUP a Lleida i Girona respectivament.

El frau del PIRMI

Que hi ha frau al PIRMI es una realitat inqüestionable, que existeixen persones que el reben i tenen altres fonts d'ingressos es una veritat com una casa de pagès, que aquesta ajuda s'havia de revisar per tal de detectar les persones que se'n aprofiten i fer-la mes eficient per aquells i aquelles que els hi es absolutament necessari sembla una cosa de sentit comú.

Ara, d'això al que ha fet el govern de la Generalitat hi ha una distància abismal. En primer lloc no es pot criminalitzar el conjunt de gent que rep aquesta ajuda sota l'ombra de que existeix una mena de frau massiu i que aquestes persones (moltes d'elles en situació d'exclusió social) que els reben no son mes que uns galtes o uns aprofitats Tampoc es pot canviar el mecanisme de cobrament de la RMI sense previ avís deixant a un 40% de la gent que el percep sense cap ingrés, ja que aquesta ajuda s'atorga a ciutadans i ciutadanes amb greus dificultats econòmiques i socials i el fet que una part important d'aquests perceptors encara no hagi rebut l'ajuda els posa en una situació critica.

La Generalitat governada ara sota aquesta mena de pacte encobert entre CiU i PP, aplica la pressió sobre la baula mes feble, sobre aquells qui no es poden defensar i s'estalvia, amb aquesta mena de cortines de fum que de tant en quant utilitza, justificar la inanició sobre d'altres fraus que també es duen a terme i que, pel seu volum, son molt superiors als de la RMI.

I com no vull ésser malpensat, espero veure aquesta contundència i celeritat quan es tracta del finançament il·legal de partits mitjançant, entre d'altres, de donacions anònimes o d'aprovar determinats EREs en empreses significatives per tal d'acomiadar a treballadors amb condicions laborals obtingudes fa anys per, acte seguit, contractar-ne de joves amb unes condicions molt mes precàries.

Guns of Brixton

Quant aquests dies veig per la televisió els aldarulls a diferents barris de Londres ( que s'han estès a d'altres ciutats d'Anglaterra) no hem puc treure del cap “Guns of Brixton”, la cançó que els Clash van incloure dins del seu mític àlbum “London Calling” l'any 1979.

Una cançó que parlava d'aquest barri londinenc i de la crítica situació dels seus habitants degut a la recessió econòmica i a l'actuació de la policia que va donar lloc el 1981 ( i també en anys posteriors) a aldarulls importants amb gairebé 300 policies ferits i 28 edifiquis cremats, una resposta violenta que tingué el seu inici en una actuació policial.

Un any abans dels disturbis, la ultaconservadora Margaret Tacher havia accedit al govern iniciant una política de privatitzacions, de reducció dràstica de les prestacions socials i de repressió brutal de les successives vagues .

Ara, aquest 2011, a imatge dels aldarulls que varen succeir aquell 1981 i que també s'han repetit en en d'altres països d'Europa (com els de les banelieues a França l'any 2005), la rabia a explotat en un barri de Londres i s'ha propagat al llarg del país.

Una ràbia incontrolada i sense direcció que s'ha iniciat seguint els patrons anteriors, barris deprimits, atur i una guspira en forma d'actuació policial que aquest dissabte va tenir com a conseqüència la mort d'un taxista.

Sembla impossible una solució policial per una realitat social de pobresa i marginació. La crisis del sistema a accentuat les diferències entre rics i pobres i l'augment en progressió geomètrica del desmantellament del sistema de protecció social s'ha acarnissat en les classes mes desafavorides.

Per primer cop les noves generacions tindran pitjors condicions laborals i socials que els seus pares fet que els enfronta a unes perspectives de millora nul·les en un capitalisme que cada cop mesés polaritza entre rics i pobres.

El 13 d'abril de 1981 Thacher deia que l'atur i el racisme no tenien res a veure amb els disturbis del barri de Brixton, malauradament el temps no li ha donat la raó.

Banlieue

L'any 1995 s'estrenava la pel·lícula “La haine”, traduïda per “el odio” que explicava, a grans trets, la història de tres personatges de diferent origen, Said magrebí, Vincent jueu i Hubert i africà, que compartien barri (una banlieue immersa en un episodi de violència degut a la mort d'un magrebí per part de la policia) i la consideració de ciutadans de segona .

El casc antic de Lleida (centre històric com l'anomena la Paeria), no es, òbviament, una banlieue , però en comparteix algunes característiques com una proporció de població immigrada alta, una important degradació del barri i el tràfic o la presència evident de drogues.

Fa pocs dies, la detenció d'un nouvingut i la seva mort per una aturada cardíaca,(prèvia pallissa, segons els seus companys) a mans de la policia ha estat l'espurna que ha provocat un incendi de grans proporcions i que ha fet que en només en dos dies, dijous i dissabte, una multitud enfurismada, hagi atacat a la policia.

Així, si fa temps que l'Ajuntament defensa que el casc antic es un barri com qualsevol altre sense mes problemes que, tal i com va dir textualment el regidor de barri en una tertúlia d'una televisió local “les pilotades que un nen pugi fer a una porta per la nit” ara, la realitat es tossuda.

De ben segur que, tal i com apunta la regidora de la guàrdia urbana, properament es duran a terme batudes importants i s'augmentarà de manera significativa la presència policial, fent d'aquest desplegament la principal solució als problemes del barri

S'oblidaran, però, d'actuar sobre els pisos pastera, els infrahabitatges, els pisos buits comprats per inversors quan semblava que el casc antic esdevindria el barri de referència de Lleida o els solars en els que s'acumula la brutícia. S'oblidaran també de les persones nouvingudes que viuen (i per tant son veïns) al barri i de les mesures socials, mes complexes i menys vistoses.

Es molt probable que la pressió policial desplaci aquesta població cap una altra zona, segurament mes perifèrica i marginal, on siguin menys visibles i la violència menys evident. Jusqu'ici, tout va bien.