Punta de Llança

Aquest dimecres 10 d’octubre vam anar a presentar la CUP a Alpicat. Durant més d’una hora vam dur a terme una presentació de qui som i que volem, i una de les coses en que vam fer mes èmfasi es que la CUP es una organització diferent que s’allunya de l’estructura i funcionament d’un partit clàssic, i això, mes enllà de que pugi ésser una retòrica bonica i sense contingut, es manifesta diàriament en la nostra praxis.

L’Assemblea Nacional d’aquest 13 d’octubre n’ha estat un bon exemple, 600 persones han participat en els debats i discussions que s’han allargat més de 5 hores. Un funcionament lent i, en alguns casos feixuc, però que ens assegura una organització assembleària on cada militant pot fer sentir la seva veu i expressar la voluntat, mes enllà de decisions preses en òrgans delegats com, també aquest 13, han dut a terme altres partits.

Una Assemblea on hem pres decisions que marquen una manera diferent d’entendre l’acció política, com per exemple, la prohibició que ens hem marcat de no demanar crèdits als bancs per concórrer a les eleccions i garantir que el nostre compromís de transformació social dependrà única i exclusivament de la nostra voluntat col·lectiva.

Hem aprovat les llistes per a les 4 circumscripcions electorals (en un procés que ens hagués agradat més complex i lent) que han posat al capdavant 4 persones amb un llarg historial de compromís en les lluites socials i nacionals i que, malgrat tot no esdevindran una cara en un cartell sinó que com no pot ésser d’altra manera, faran una tasca col·lectiva abans, durant i després de les eleccions amb els seus companys i companyes que participen del mateix projecte.

Ara, ens toca activar a Casals i Ateneus per recollir les signatures necessàries per concórrer a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, inicia el treball dur, però gratificant, colze a colze amb els companys i companyes de la CUP i de la resta de l’Esquerra Independentista per preparar una campanya on es pugui visualitzar el nostre discurs de ruptura amb l’Estat Espanyol, de territorialitat de transformació social.

I també ho farem diferent. Contra el pressupost de milers d’euros que altres hi posaran, nosaltres portarem centenars de braços, contra els missatges volgudament ambigus que apostin per un sobiranisme amb límits difusos o per una socialdemocràcia verda, nosaltres en tindrem un de clar, nítid, contundent i que no admet confusió, Independència, Socialisme i Països Catalans.

Fractura social

El desembre del 2009 es va dur a terme, dins de la primera onada de consultes sobiranistes, una taula rodona a la sala de plens de l'Ajuntament de Tàrrega amb Àngel Colom (CiU), Joan Tardà (ERC), Antoni Comín (PSC), Francesc Pané (ICV), Adam Majó (CUP) i Roger Granados (Rcat).

El debat, com no podia ésser d'altra manera, va girar entorn de la independència del principat, amb unes veus a favor, d'altres mes contemporitzadores i només dues en contra, les del PSC i les de ICV que apostaven per continuar dins d'Espanya, el socialista amb reformes de la constitució, i el ecosocialista amb el federalisme, esgrimint ambdós, en contra de la independència, el risc de fractura social.

Aquest 2012, dies abans de la diada de l’onze de setembre és el primer secretari del PSC, Pere Navarro, qui fa reaparèixer el fantasma de la fractura social, exposant en el seu comitè Federal, que Catalunya corre el risc de patir una fractura social davant la “deriva sobiranista i independentista” del govern de CiU.

En aquest cas, per sort, no l'han seguit els seus companys del ICV que sembla que més aviat a contracor, comencen a abandonar l'idea del federalisme amb un Estat que l’ha negat reiteradament per apostar per una mena de federalisme amb Europa (des d’on?) encara per descobrir.

Així, el PSC enuncia un missatge idèntic al que va fer la secretaria general de la delegació del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, que al maig avisava a Mas que el pacte fiscal crearia una “fractura social”, missatge molt semblant també al de la força de xoc de l’unionisme més recalcitrant representat per Ciudadanos.

I és que el PP i el PSC-PSOE s'han trobat en una aliança “ a la basca”, en un principi ignorant o manipulant el sentiment independentista creixent i evident (titllant-lo de minoria o bé negant l’independentisme de les mobilitzacions de l’Onze de setembre) i ara, colpejats per la realitat, atiant la por a la “fractura social”.

Una fractura social que respon més a un desig que, sortosament, a una realitat i que s’evidencia de manera més clara en el cas dels populars, que porten anys incitant-la, tot intentant enfrontar les comunitats lingüístiques dins del principat com han fet en d’altres contrades dels Països Catalans.

És evident que qui pot provocar aquesta fractura són aquells qui volen “combatre l’independentisme”, com ha afirmat textualment el primer secretari general del PSOE a la festa de la rosa a Gavà, o els qui, com el PP i els seus acòlits, malden per portar cada decisió del Parlament a aquesta mena d’inquisició espanyola que es diu Tribunal Constitucional per a que li apliqui el corresponent correctiu. Malauradament per a ells les enquestes diuen que menys d’un 20% dels catalans/es són contraris a un estat propi.

És, a més a més, curiós que els dos partits que governen a Espanya PP-PSOE i que per tant més responsabilitats tenen en l’economia de la bombolla immobiliària i l’especulació que ens han dut a la crisi capitalista actual, i aquesta sí que produeix fractures socials múltiples (sanitat i educació de 1ª i de 2ª, accés restringit als recursos, bosses d’exclusió..) siguin precisament ells els que mostrin preocupació per una manca de cohesió ciutadana, això sí, sempre que sigui en el terreny de l’adhesió a allò estrictament nacional espanyol. Qui genera doncs fractura social?

Una organització àgil i potent per un independentisme creixent

És un fet evident el creixement de l’independentisme. Un augment que poc a poc s’ha anat infiltrant entre diverses capes de població que abans n’eren refractàries, reticents i en el millor dels casos indiferents i que ha agafat amb el pas canviat diferents formacions de l’espectre polític del principat.

En el cas de les esquerres, un cop superat el complex “Solé-Tura” que associava bàsicament catalanisme i burgesia, una part de les esquerres han virat cap al sobiranisme però encara hi ha qui, sota diversos pretexts, han perdut el pas i segueixen ancorats en unes posicions absolutament desbordades per la societat civil. És el cas del PSC, un partit que, cada dia que passa, fa més evident el sucursalisme i la submissió al PSOE i al marc estatal, en defensar encara aquell catalanisme post transició que ja està àmpliament superat inclús per aquells que fa anys el defensaven.

També ICV continua immersa en l’enèsima definició de federalisme, negant-se encara a afrontar el debat en la seva justa mesura dient, com es diu en el seu pamflet sobre la “qüestió nacional” de l’estiu del 2010 sobre les consultes pel Dret a Decidir que ICV “reconeix el dret a la ciutadania a organitzar consultes cíviques de participació ciutadana i constata amb preocupació els intents d’instrumentalització per part d’alguns partits i plataformes independentistes que han desnaturalitzat el sentit cívic de la consulta”, per acabar defensant un “Estat Federal Plurinacional” que necessita d’una contrapart avui inexistent i a la que no s’espera en els propers decennis.

Uns partits de l’esquerra “oficial” que han compartit des de finals dels anys 70 (conjuntament amb d’altres de l’espectre polític contrari) un projecte de “reformar” l’Estat Espanyol i una cerca d’un encaix amb aquest, des de un autonomisme ampli fins un federalisme o confederalisme.

I pel que fa a ERC, no cal dir que es troba, paradoxalment, en un moment de regressió diametralment oposat a l’auge del missatge que, en teoria, l’hauria dut al seu sostre electoral més alt. Una Esquerra que, malgrat tenir en el seu sí una majoria aclaparadora d’independentistes, no segueix una estratègia independentista sinó que aposta per una mena de gradualisme donant suport a l’estatut d’en Maragall, la llei de les consultes o el pacte fiscal.

En el cas de la dreta, la idea d’una Catalunya independent ha permeat també dins de les seves files, desbordant la proposta de pacte fiscal de CiU i fins i tot amb una presència dins de la mateixa Unió Democràtica de Catalunya.

En canvi, en la societat civil, les plataformes, associacions o organitzacions que defensen la independència del principat o del conjunt dels Països Catalans sense creixen i proliferen arreu, alguns cops com una simple reacció sense més recorregut però en d’altres casos de manera pausada, estructurada i pacient, aglutinant diverses sensibilitats en el seu si. Objectivament aquesta no és estrictament una mala notícia, un dels objectius essencials de l’Esquerra Independentista té cada cop més pregonament, però no així l’altra pota de les nostres demandes, l’emancipació social.

Existeix també, i es evident, l’ascens d’una certa consciència que demana un canvi del model econòmic en major o menor grau però que reflexa un descontentament amb el model actual i en demana canvis. Una consciència encara difusa que pot portar amb la construcció d’una alternativa al model econòmic actual que no es troba lligada, encara, a la demanda de l’alliberament nacional.

I com a conseqüència d’això –o potser en sigui la causa-, en tot aquest procés l’Esquerra Independentista ha perdut part del seu pes i aquell binomi indissociable, la llibertat nacional i l’emancipació social, ha perdut part de la visibilitat de la que gaudia en anys anteriors.

Si volem, com en el cas d’altres moviments d’alliberament nacional d’arreu, mantenir aquest lligam necessari en els processos d’alliberament nacional i social, caldrà enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions i participar en aquelles plataformes que reuneixin uns mínims i que siguin proclius a escoltar el nostre missatge, ara més vigent que mai, de defensa de les classes populars des de la confrontació d’idees.

I aquesta feina només serà possible si disposem del que ja tenim: un capital humà preparat i acostumat a la mobilització i a l’acció, però també una organització estructurada, àgil i potent:un puny, un partit de masses i de combat. És evident que l’emancipació nacional no vindrà de la mà, únicament, de l’Esquerra Independentista i que això ens obligarà a compartir camins, com també és evident que només des d’una Esquerra Independentista amb estructura forta i plantejaments clars, incidint en tot el seu procés, podrem condicionar-lo a la transformació social. Som els únics que podem fer-ho, la única alternativa de fer que això sigui possible.

És l'hora de la confrontació política

Aquest dissabte s’ha presentat, a l’Aplec del Rebrot a Berga, la nova organització juvenil de l’Esquerra independentista dels Països Catalans fusió de la històrica Maulets i de la CAJEI després d’un llarg període de treball i debat.

La constitució d’Arran és una excel·lent notícia per al conjunt de l’Esquerra Independentista que, amb la confluència de les dues organitzacions anteriors, s’enforteix, es cohesiona i clarifica l’espai polític.

Un debat orgànic que també s’ha donat en altres organitzacions com la CUP. Des d’aquella Assemblea Nacional de Sant Celoni, l’any 2007, la Candidatura d’Unitat Popular ha tingut un debat orgànic intensíssim que arriba fins avui mateix.

El vam iniciar amb el debat sobre els estatuts que va suposar un any llarg de reunions, comissions i debats, el vam continuar immediatament amb la discussió entorn a la ponència política, que finalment aprovarem el 2009 a Mataró, el no a les autonòmiques de la AN de Girona al 2009 i finalment un nou Secretariat a la Assemblea Nacional de Tarragona.

La següent Assemblea Nacional a Vilanova i la Geltrú, el passat 2011, tornava a manar deures amb una nova proposta de reforma dels estatuts que hem debatut, aquest 2012 a Reus amb un nou mandat en forma de comissió de lluita institucional.

La CUP porta 4 llargs anys immersa en un debat orgànic intens i necessari, una discussió també dins de la mateixa Esquerra Independentista per l’articulació de la TEI, la clarificació del seu espai i els encaixos de cada organització.

I malgrat tot la realitat ha canviat molt en els darrers anys i ens trobem, en l’actualitat, en un moment on cal un missatge clar que uneixi, de manera clara i contundent, l’alliberament nacional amb l’emancipació social.

Les darreres retallades suposen l’atac mes important contra les classes populars dels darrers decennis i la recentralització que esta duent a terme l’Estat (Amb l’enfortiment de les Diputacions davant de altres administracions) no te equiparació en anys anteriors.

Es en aquests moments on la CUP ha de donar a conèixer el seu missatge, de manera clara i sense demora. Es temps de la confrontació política en detriment dels debats orgànics, hem de treballar cap a fora, no podem perdre mes temps.

#PAERIASENSEOPOSICIO

El dijous 21 de juny es duia a terme el Ple municipal sobre l'estat de la ciutat de Lleida. Una sessió que ha seguit la tònica habitual del darrer any, un equip de govern format pel PSC-PSOE sense cap oposició ideològica per part dels altres partits que composen la corporació municipal, sinó únicament en diferències respecte de la gestió que es duu a terme des de l'ens local. I es que com ha de votar CiU, per exemple, en contra de les retallades en les escoles bressol amb l'increment d'alumnes per professor que fa la Paeria (increment de places en diuen eufemísticament copiant-ho segurament del crèdit a llarg termini de Mariano Rajoy que a Europa anomenen rescat) si els convergents estan aplicant la mateixa recepta a l’ensenyament públic?

Cal que la oposició pregunti perquè l'únic personal públic que s'incrementarà properament serà la policia local o per les despeses que ja estan començant a generar els "antidistrubis locals" (malgrat la promesa de cost zero), quan responen a la mateixa política que defensen els populars i convergents d’augment de despesa en seguretat enlloc de reforçar els serveis socials?

No es estrany doncs que aquesta legislatura estigui essent una bassa d'oli per l'equip de govern, únicament alterada per les sortides de to en temes com el català i similars que el PP ha de dur a terme per mandat directe de Madrid. Un escenari que es trasllada en tots i cadascun dels diferents plens de la Paeria i que va quedar pales novament en l'anterior ple de la ciutat.

Una sessió on, a banda dels temes tractats, es troba a faltar de manera evident que es parli per exemple i ara més que mai, de la manca endèmica d'alberg municipal o d'accions concretes en contra dels desnonaments com vam reclamar la CUP ja fa temps i com reclamen, de manera activa la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques.

Un altre dels elements que es venen repetint i que son compartits per les tres forces polítiques amb representació a l'Ajuntament, es la nul•la voluntat de l'Ajuntament per una participació activa dels lleidatans i lleidatanes mes enllà dels processos per donar nom a una Plaça o carrer o l’opinió (òbviament no vinculant) en algun aspecte molt concret.

Cal recordar que fa més de dos anys que més de dos-cents lleidatanes i lleidatans van demanar una audiència pública per conèixer i debatre el projecte de les Basses i que el divendres 22 de juny va finalitzar el termini (previst pel Reglament de Participació de l'Ajuntament) per convocar l'Audiència Pública sobre el Museu Morera. Sembla que alguns i algunes no s'han adonat que s’està acabant el temps d'una participació cada 4 anys en una urna amb carta blanca fins als 4 anys següents i que els lleidatans i lleidatanes demanen participar, de manera activa, en la vida política del seu ajuntament. Aquest, no solament s'hi nega, sinó que incompleix flagrantment el seu propi reglament de participació.

El ple ha estat doncs un exemple d’aquest any i poc de govern del PSC-PSOE, una manca alarmant en el reforçament dels serveis socials, una falta d’oposició ideològica i una nul•la voluntat de fomentar una participació activa en la vida política de la ciutat, una #paeriasenseoposició

Viatjar en companyia: mirar enrere per seguir endavant

D’ençà de les darreres municipals la CUP a Lleida hem dut a terme, a petició d’aquests, dues trobades amb els partits que s’han quedat fora del saló de plens de la Paeria (ICV i ERC) per establir, segons ens diuen, ponts de diàleg entre forces independentistes i d’esquerres.

Les dues reunions, positives ambdues, s’han centrat en la crida a fer un front comú “de tot l’independentisme”, com ens reclama ERC, i “de les esquerres” com ens exhorta ICV. Una proposta, la dels republicans, d’establir llaços i sinèrgies comunes entre totes aquelles forces que lluiten per l’emancipació nacional a dreta i esquerra; i una crida, per part dels eco-socialistes, que passa per la unitat d’acció amb totes aquelles organitzacions (bàsicament partits) als que anomenen d’esquerres i en què hi inclouen, de manera expressa, al PSC-PSOE.

De ben segur que la CUP podem trobar molts punts en comú amb aquelles idees força del PSUC i dels altres partits d’esquerres que en els anys 60 apostaven per un canvi social real, i d’aquella ERC que, en els 30, defensava una República Catalana. El nostre és un camí que s’inicia lluny, amb una història pròpia, i que encara hi vol anar més, de lluny, i amb tants companys i companyes de viatge com sigui possible, però sempre i quan abans de mirar endavant fem una mirada enrere per no perdre ni trair aquell llegat ideològic, uns valors republicans i socialistes en els que basem el nostre desig d’alliberament nacional, que és al mateix temps i indestriablement, social i personal. I no sols això. Per fer camí junts abans cal mirar enrere, no sols per retrobar-nos amb una escala de valors comú –ara més necessària que mai-, sinó també per reconèixer els nostres propis errors a fi de no repetir-los mai més.

A nivell ideològic, la posició d’ERC és de sobres coneguda, l’aposta per un independentisme transversal amb un lleu vernís socialdemòcrata no és nou, però si que és evident el gir que ha dut a terme ICV, si és te en compte que una part important del seu ADN prové del PSUC, el qual difícilment s’hauria acontentat amb convertir-se, massa sovint, en la crossa necessària del PSC-PSOE. És aquest passat recent –i en molts municipis encara present- del tripartit PSC-ICV-ERC- el que no podem passar per alt, perquè no el sentim qualificar d’error en cap d’aquestes dues trobades sinó que més aviat és un tema obviat, invisible, quan se’ns ofereix viatjar acompanyats.

I com l’oblit és voluntari i la nostra voluntat la de no oblidar, us hem de recordar que la vostra crossa al PSC, allà on s’ha col·locat, manté intacta tant l’estructura econòmica com la territorial, ja que per transformar la primera els socis PSC-ERC no estan per la labor i, pel que fa a la segona, PSC-ICV troben en el federalisme una excusa perfecta per eludir de manera constant la solució al problema d’encaix amb Espanya.

Aquestes diferències ideològiques i aquesta mirada enrere, però, no ens inhabiliten, en cap cas per trobar-nos sota reivindicacions compartides, com són actualment la defensa de la sanitat, l’educació i altres serveis públics, però que al mateix temps ens permeten delimitar clarament l’espai del nostre projecte polític.

Perquè la CUP tenim un projecte propi i potent que recull una història pròpia i un model polític transformador i assembleari que ens permet definir-nos, no pas en contraposició a, sinó per afirmació. Són moments de canvis socials sota els auspicis d’un capitalisme en crisi, i podem coincidir en el camí, òbviament, però no en tenim prou amb sortir de la crisi, nosaltres volem sortir del capitalisme. Com no en tenim prou en canviar el model territorial espanyol, nosaltres volem sortir d’Espanya.

El moment zero

El Carles Sastre, a totes les presentacions que vàrem dur a terme del llibre “EPOCA: L'exèrcit a l'ombra” feia esment, algun moment o altre del “moment zero de la història” per raonar que no ha existit, dins l'Esquerra Independentista, un inici del no res sinó que la suma de sigles, persones, experiències i voluntats, han ajudat a construir el que som i el que ara tenim.

Aquesta, en part, era la intenció del llibre sobre EPOCA que va editar el Jonc. Traçar, de manera esquemàtica, el fil roig que inciaren a la Catalunya Nord els que s'aplegaren sota la sigla del FNC (que ja provenien d'altres organitzacions) i que ha arribat fins avui consolidant l’espai que ocupen diverses organitzacions entre les quals la CUP.

Aquest Sant Jordi hem tingut dues bones sorpreses que aporten un gra més de sorra en la recuperació de la nostra memòria col·lectiva. D'una banda el llibre “Unitat Popular: la construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres”, d'Albert Botran i editat pel Jonc, i de l'altra “Terra Lliure, una biografia autoritzada (1979-1995)” per part d'edicions del 1979.

En el primer cas l'Albert Botran, l’historiador i membre del Secretariat Nacional de la CUP, traça la història des dels inicis d'aquesta organització aprofitant per fer memòria de l'independentisme des de la creació del PSAN i de manera exhaustiva, les experiències de diferents candidatures independentistes a nivell municipal, com la CUPA d’Arbúcies o la UM9 de Ribes que donen continuïtat a experiències posteriors fins arribar a la CUP del 2012.

El segon és una biografia més que autoritzada escrita per Carles Sastre, Carles Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora, que és, tal i com es descriu en el blog de l’editorial “una aproximació historiogràfica i política a un fenomen que va marcar molts anys de la nostra vida col·lectiva i que va ser cabdal —si més no això és el que intentarem de fonamentar— perquè l’independentisme català arrelés políticament i portés a terme la seva primera embranzida” i que suposa la primera història completa de l’organització Terra Lliure, un escrit que aprofita també per fer un repàs de l’independentisme mes contemporani.

És, doncs, molt positiva l’aportació d’aquests dos llibres que ajuden a escriure la història de l’Esquerra Independentista, reforçant-ne el missatge i consolidant-ne el discurs. Fent palès que existiren unes veus crítiques a la transició que apostaren per un trencament, que no foren silenciades en anys posteriors malgrat la pressió policial i que han estat en presents en la gran part de les lluites per la defensa dels drets socials i nacionals al llarg d’aquest anys. Només així es pot entendre la posició d’organitzacions com la CUP, el seu creixement i a seva implantació pausada però ferma, sobre les bases d’anys de treball, esforços i sacrificis personals.

Recuperar aquesta història comuna ha d’ajudar, necessàriament, a la maduració del nostre moviment i al seu èxit, no fer-ho, com es diu sovint, suposa repetir-la començant des de l’inici.