LLETRES CONTRA L’OBLIT

L’1 d’abril del 2013 a instàncies del Jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, un operatiu de la Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra detenien, sota la llei antiterrorista, el toranès Jordi Vilaseca. La ràtzia continuaria la matinada del 5 d’abril cap a les dues de la matinada quan agents, armats amb metralletes, entraven a casa de Jordi Torné i Antoni Codina i se’ls emportaven emmanillats. Tots ells, els dos Jordis i l’Antoni, serien acusats d'un atac amb bombes de fabricació casolana a diversos caixers automàtics d'entitats bancàries de la demarcació.

Durant la detenció, el Jordi Vilaseca fou maltractat per agents dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Nacional; que van obligar-lo a romandre durant 15 hores sense menjar ni beure, dempeus o agenollat, que el cridaven cada cop que es movia i que el van amenaçar amb violar la seva núvia. Reclòs en règim d’incomunicació durant cinc dies, va patir deshidratació i esgotament fins que va perdre el coneixement i que va obligar al seu traslladat a la unitat de vigilància intensiva durant tres dies, uns fets que ell denunciaria al llavors jutge estrella de l’Audiència Nacional.

Les detencions iniciarien un llarg procés que comptaria amb una amplia solidaritat i, cal dir-ho, amb el suport constant de la CUP de Torà de la qual el Jordi es ara regidor, i acabaria finalment el juny de 2007 amb una sentència condemnatòria de dos anys de presó.

Deu anys desprès de l’anomenat cas Torà, el mes passat, sortia a la llum el llibre “et presento al jutge Garzón” de Sònia Bagudanch, un text més que oportú per fer una descripció d’un dels protagonistes del cas Torà que s’ha caracteritzat de manera sistemàtica i oberta en la seva lluita contra l’independentisme i la dissidència, sota el principi de “tot s’hi val” en defensa de la unitat d’Espanya.

Una biografia en que destaquen GAL i el narcotràfic, els crims del franquisme, ETA i l'islamisme per acabar amb l'Operació Garzón contra l'independentisme català que portà a desenes de catalans i catalanes a passar per la presó, previs maltractaments, i que esmicolà temporalment l’independentisme d’esquerres.

Un jutge Garzón estrella de la progressia espanyola i d’una part de la catalana que, quan s’anuncià la seva inhabilitació, van demostrar la seva absoluta visió hispanocèntrica donant el seu suport als actes unitaris en la seva defensa i organitzant concentracions a diverses ciutats i pobles.

El Jordi deia fa poc en el seu blog que “Personalment, ni puc oblidar, ni vull perdonar, les persones (funcionaris de l'estat) que van utilitzar la tortura fins als seus límits, ni els jutges que segueixen, encara avui permetent aquestes practiques inhumanes.” Un llibre com el de la Sònia posa el seu granet de sorra per evitar la desmemòria.

Envelliment actiu

El Jordi Martí ens recorda tot sovint que les paraules són punys i és que és evident que el significat que donem a segons què són una mostra del que volem dir o del que volem amagar.

Així, malgrat les relacions laborals a nivell general no hagin variat significativament en els darrers decennis, bàsicament uns vénen força de treball i els altres guanyen les plusvàlues, l'entorn mes formal si ho ha fet.

Ja no existeix un operari sinó un tècnic especialista en alguna cosa, un responsable d'alguna altra o un auxiliar tècnic agrícola que a grans trets seria el collidor de tota la vida. Tothom ha assolit algun títol o alguna mena de responsabilitat que l'eleven per sobre de la categoria de simple treballador o peó.

El cap de personal s'ha transformat en el difús departament de recursos humans, l'empresa es un vaixell on tots hem de remar pel bé comú i la gestió del personal es porta des de l'empatia per explotar les capacitats de tots i totes ja que, amb coaching, esforç, dedicació, hores i preocupant-se per un mateix es pot arribar a dalt de tot.

Els Estats s'han sumat a la moda dels eufemismes, les retallades son ajustos, dolorosos però necessaris (evidentment) conseqüència dels pobres treballadors que han estirat més el braç que la màniga, el retràs en l'edat de jubilació i el conseqüent augment dels anys cotitzats per assolir-la es envelliment actiu i finalment a França han inventat un curiós concepte per embellir la darrera reforma laboral, la flexiseguretat, aquest sí, un concepte insuperable.

I malgrat tot els noms canvien però les relacions es mantenen i la necessitat de canviar-les també.

Per uns serveis públics al servei de tothom

Al bell mig de les festes de nadal del passat 2012, la Paeria anunciava la privatització exprés de la gestió i manteniment de tota la xarxa d’enllumenat públic de la ciutat pel mes de febrer i març sense, ni tan sols, informar-ne als treballadors i treballadores de l’Ajuntament que actualment realitzen aquestes tasques.

Una privatització que es suma a la de la gestió del servei de radars, càmeres i de la xarxa semafòrica (ara aturada després de la denúncia de la CUP de que una de les empreses que forma la UTE que havia de dur-ne a terme la gestió esta investigada per corrupció) i que enllaça amb altres externalitzacions que l’Ajuntament de Lleida ja ha dut a terme en els darrers anys com la renovació de dues concessions que la Paeria té externalitzades: els autobusos i el servei domiciliari a persones grans i depenents el juny del 2012.

Així, des de fa anys, la Paeria es desprèn de serveis que oferia per donar-los a mans d’empreses privades que, presumptament, n’haurien de fer una gestió mes eficient associant l'administració pública a quelcom lent, ineficient i als seus treballadors com una colla de dropos i, per contra, a l'empresa privada com el súmmum de de la competitivitat, eficiència i perfecció.

Una opció, la de l’Ajuntament, que respon d’una banda a una voluntat política de fons de reducció al mínim de l’estructura de la Paeria i de l’altra a un fet conjuntural de manca de liquiditat degut a les grans inversions com la Llotja o el Màgical, que s’han dut a terme en el temps de la “bombolla Inmobiliaria” i que ara generen un dèficit constant.

La Paeria aplica un model de gestió pública, de caire liberal que s'empara en una pretesa voluntat d’aconseguir una major planificació i un més ampli control de la gestió i de l’avaluació de resultats que suposa, de fet, una menor transparència en el seu funcionament, una visió estrictament econòmica en el desenvolupament de les seves tasques i una precarització de les condicions de treball dels seus empleats. Es difuminen les fronteres entre sector públic i privat i es debiliten les responsabilitats i incrementant el malbaratament dels recursos i el descontrol democràtic.

Una aposta que, cal dir-ho, es compartida per la resta dels partits que integren el saló de plens que amb el seu assentiment o el seu silenci recolzen, de facto, aquestes externalitzacions posant en evidència, un cop més, una Paeria sense oposició.

Unes privatitzacions que tenen conseqüències per la pròpia ciutadania de Lleida i un impacte directe en les condicions laborals dels treballadors i treballadores de les empreses externalitzades i que s’evidencia, per exemple, amb la reducció constant de línies i freqüències dels autobusos o amb els darrers conflictes laborals amb els treballadors dels autobusos o del servei de recollida d’escombreries.

Es hora de que l’Ajuntament, com estan fent d’altres municipis al principat, faci un pas endavant, aturi les privatitzacions i retorni, a les mans públiques, els serveis externalitzats com la gestió de l’aigua, els autobusos o el servei de neteja com a garantia que els criteris sota els quals es gestionaran seran els d’igualtat, universalitat en l’accés, vocació del servei a la ciutadania... i no criteris merament empresarials.

Juliol del 2007, març del 2013

El juliol del 2007, l’Assemblea Nacional de Sant Celoni va escollir 11 persones com a membres del Secretariat Nacional de la CUP de les quals cinc repetien, el Josep Anton Vilalta de Torà, el Jaume Ramon de Vilafranca del Penedès, el Marc Serra de Montesquiu, l’Anna Gabriel de Sallent i el Narcís López de Sabadell. Els altres 6 ens incorporàvem de nou, el Marc Sallas de Badalona, l’Adam Majó de Manresa, la Lurdes Quitero de Valls, el Quim Arrufat de Vilanova i la Geltrú, el Toni Rico de Girona i jo de Lleida.

En l’Assemblea Nacional posterior del juliol del 2008 a Manlleu van sortir-ne diversos components del SN i van entrar la Laura Alegre de Sant Cugat, el Joan Guinovart de Reus, el Xavi Betran de Cardedeu i el Joan Jubany de Mataró. Finalment l’octubre del 2009 escollíem un nou secretariat, continuaríem el Marc Sallas, l’Adam i jo i s’incorporarien el Lluís Sales de Girona, el Joan Teran de Barcelona, l’Albert Botran de Molins de Rei, l’Aina Barahona de Celrà, el Jordi Salvia de Vilafranca del Penedès, el Xavier Angelergues de Reus, l’Oscar Mendoza de Vilanova i la Geltrú i el Quico Andreu de Sabadell. Posteriorment s’incorporaria també la Laia Altarriba.

Des d’aquell juliol del 2007 la CUP ha dut a terme 7 Assemblees Nacionals on hem aprovat, entre d’altres, uns nous estatuts el 2008 (amb un intens debat intern), una ponència política, un programa marc per les eleccions municipals i la decisió de concórrer a les eleccions autonòmiques al principat.

Hem crescut dels 20 regidors del 2007 als 100 d’avui amb 4 alcaldies, 3 diputats al Parlament de Catalunya, un increment més que significatiu en les assemblees locals (ara també comarcals) i una implantació, a partir d’aquest darrer Consell Polític, arreu del Principat amb nuclis al País Valencià i contacte constant a les illes.

Uns canvis profunds a l’estructura de l’organització i un treball intens coordinat, en una part important, pel Secretariat Nacional. Ha calgut molta feina per posar al dia l’economia de la CUP, segurament la feina menys visible i més ingrata, coordinar la confecció d’uns estatuts que van suposar una feina feixuga de mesos de reunions, preparar les campanyes electorals de les municipals i les darreres autonòmiques del principat, expansió, relacions polítiques,.... i moltíssimes tasques més que segur se’m escapen ara mateix.

Més d’una vintena de persones han format part del Secretariat Nacional de la CUP en 5 anys, en un secretariat no remunerat econòmicament on, bàsicament s’hi deixa temps i treball. Que avui una organització política hagi pogut disposar de l’esforç de totes aquestes persones es evidentment un aspecte mes que positiu i posa de manifest una organització en la que s’hi participa per convicció.

Però també posa en relleu que és difícil 4 anys de compromís i de compaginar la vida laboral i personal amb les responsabilitats que suposen formar part del SN i que han augmentat de manera significativa amb la nova realitat de la CUP i el seu progressiu creixement. Uns canvis que fan necessari repensar el model de participació dins del SN –però no només- per garantir-hi una participació democràtica àmplia que no depengui ni de l’edat ni del gènere, com tampoc de la procedència geogràfica ni de la situació laboral o familiar de cadascun. Hauríem de ser capaços envers la composició del SN però també de les comissions i grups de treball o seguiment, d’una banda, de garantir que totes i tots els militants que vulguin formar-ne part ho pugin fer en igualtat de condicions, i d’altra banda, que en resulti uns òrgans i espais de debat o treball el més equilibrat possible en quant a presència de diferents territoris, gèneres, edats, ocupacions.. amb fórmules que ens allunyin d’un perfil de membres: homes, joves, residents a l’àrea metropolitana i amb ocupacions a temps parcial.

I no sols això. Aquest darrer SN ha estat una barreja heterogènia de persones de diferents procedències territorials i, bàsicament i més important, de les diferents sensibilitats polítiques que composen la CUP. La qual cosa ha donat lloc a un treball que s’ha fet des de la diferència o el matís però amb un mateix objectiu; des del debat i la discussió però amb respecte; i amb un consens amplíssim que ha fet que, només en comptadíssimes ocasions, haguem pres decisions mitjançant votació. Un exemple, penso, que ha de continuar present en el SN fugint d’imposar unes o altres majories i que ha d’inundar l’esperit de tots els òrgans i àmbits de treball o debat al voltant d’una CUP diversa però cohesionada al voltant d’un projecte comú.

Perquè, com dèiem abans, durant i després de la campanya: som els que sentim que ha arribat l'hora de confluir i de gestar espais de poder constituent a cada vila o barri. Per això hem confluït també al SN, per això cal seguir fent-ho a cada espai, a cada assemblea.

TRADEMA I L’UTOPIA

Aquest desembre es feia públic l’ERO que suposarà el tancament de l’empresa fabricant de conglomerat i taulons TRADEMA, propietat de la multinacional portugesa SONAE, a Solsona. Un tancament que afectarà a 142 llocs de treball directes i 160 indirectes en una comarca, el Solsonès, d’aproximadament 13.000 habitants.

En aquest moment, la multinacional manté les instal•lacions a l’espera de vendre-les i les ofereix a d’altres inversors, sempre i quan no posin en marxa la mateixa activitat econòmica que ja feia TRADEMA i previ acomiadament de tots els treballadors/es.
Atesa la gravetat de tancar l’empresa més important del Solsonès en els darrers 40 anys, tots els partits polítics del Parlament, inclosa la CUP, han celebrat reunions amb els treballadors i les treballadores de TRADEMA.

Però a excepció de la CUP, el compromís de la resta de l’arc parlamentari s’ha basat, fonamentalment, en un mateix punt: dir-los que intentaran aconseguir les millors condicions econòmiques possibles per la indemnització d’acomiadament i la recol•locació dels treballadors/es.

Una trista posició compartida tant pels partits defensors com els detractors d’una reforma laboral que ha esmicolat els drets laborals i ha permès els EROs unilaterals d’empresa i exprés, com els que han patit a TRADEMA. Perquè resulta més que trist seure davant d’uns treballadors i treballadores a les portes de l’atur per prometre’ls la millor de les gestions de les engrunes del que un dia va ser el seu lloc de treball.
La CUP denunciem, com ho venen fent de fa anys els moviments socials i sindicals anticapitalistes en casos precedents, que la situació de TRADEMA no és res més que una de les moltes deslocalitzacions que s’estan duent a terme arreu dels Països Catalans, i que la resposta a les quals, per part d’aquests partits i de l’administració, lluny d’aportar una alternativa real i de futur a la situació d’un territori, és simplement pal•liativa i destinada a assolir les millors condicions econòmiques d’acomiadament i possibles (si bé cada cop més improbables) recol•locacions.

Ens diran que des dels poders públics no s’hi podia fer res. I tant si es pot. Es poden prendre mesures valentes i decidides perquè el dret col•lectiu prevalgui sobre el dret individual. I això es pot fer abans que l’empresa s’instal•li en el territori, durant la seva estada i quan vol desaparèixer per ampliar el seu marge de benefici.
Abans, es poden condicionar tots els ajuts de fons públics i totes les cessions de sòl públic a la signatura d’un compromís de continuïtat en l’activitat en unes condicions laborals que no es puguin alterar en cap cas en perjudici dels treballadors i de les treballadores.

Mentre exerceix l’activitat, es pot obligar a que l’incompliment d’aquest compromís doni lloc a un sistema d’indemnitzacions de danys i perjudicis de l’empresa a l’administració i als treballadors/ores suficientment elevades com per causar un efecte dissuasiu del tancament i de la deslocalització.
I en aquelles empreses que amenacen de tancar, de deslocalitzar-se o de dur a terme un ERO, pot plantejar-s’hi un procés de cogestió: un procés de direcció d’aquesta per part dels empresaris i els treballadors seguint les experiències que es dugueren a terme, per exemple, en països com França i que ara s’implementen en d’altres com Veneçuela.

Ens diran que el que planteja la CUP és irrealitzable i utòpic, i que les lleis no els hi ho permeten.

És probable que, exactament igual que per exercir un dret a decidir suposadament il•legal, ens calgui buscar les escletxes legals que ens permetin fer-ho, és provable que calgui modificar aquestes lleis i, si no queda més remei, és provable que calgui desobeir unes lleis injustes, destinades a la protecció de la propietat privada inclús quan això suposa la destrucció del teixit econòmic i social d’una comarca, acomiadaments i unes instal•lacions en perfecte estat tancades a pany i forrellat.
Però el que de ben segur no és realitzable ni realista és continuar donant màniga ampla als qui pretenen fer negoci menystenint els drets de les persones i els territoris.

Mireia Puig

El 29 d’octubre i l’1 de novembre de 1977 es duia a terme, a Barcelona, el IV Congrés del PSUC en un moment de màxim creixement d’aquesta organització que, després de la seva legalització el 3 de maig d’aquell any, havia augmentat exponencialment la seva militància.

Un Congrés que anticipava una crisis de creixement per aquesta entrada massiva de militants i la manca de quadres polítics suficientment formats, i que es duia a terme per certificar una reestructuració del partit amb canvis orgànics interns que havien de permetre un debat polític mes a fons de les línies polítiques dels comunistes catalans.

Per afavorir la cohesió interna i el debat es va fer especial èmfasi en que totes les agrupacions i Comitès del PSUC procedissin a discutir col·lectivament el projecte de programa –dedicant-hi les sessions que siguin necessàries – i redactessin una resolució que expressés el criteri majoritari de cada Agrupació o Comitè. Així mateix es demanava de fer extensiva la popularització del debat utilitzant formes obertes com conferències, col·loquis o assembles “a la major part possible de la població”.

El partit, profundament imbricat en moltes lluites socials, veïnals i, mitjançant CCOO, sindicals buscava també, en aquest comici l’articulació d’aquests moviments en el seu si, en aquest cas “promovent reunions sectorials (d’ensenyants, tècnics, professionals, dones, dirigents obrers, camperols o del moviment popular) en les quals s’elaborin ponències que desenvolupin i enriqueixin les formulacions del projecte del programa”.

Així, l’organització referent comunisme clandestí feia un esforç, en primer lloc per socialitzar el seu missatge i compartir-lo a través de mítings, conferències i assemblees obertes i també per incorporar en el seu projecte polític màximes persones i gent provinent de diferents lluites i moviments populars per esdevenir-ne la seva veu

Més de 35 anys després, la CUP, després d’un creixement lent, pausat i sedimentat, ens trobem amb tres representants al parlament i una por atàvica (i saludable ) a la institucionalització. Ens trobem també en l’intent de bastir la unitat popular de la que tan parlem i escrivim incorporant-hi els moviments socials les fronteres dels quals son sovint difuses.

La CUP, com a organització de l’esquerra transformadora, ha de mirar d’incorporar els valors i les idees d’aquests moviments facilitant la permeabilitat de la nostra organització però sense que això vulgui suposar la incorporació en estructures orgàniques definides d’aquests moviments socials, i no solament hem de garantir aquesta permeabilitat amb els moviments socials sinó també amb pagesos, treballadors i treballadores, sindicats de classe i d’altres persones i col·lectius que donen resposta a un sistema econòmic injust i aporten alternatives.

La nostra cap de llista per Lleida, l’Antonieta, deia sovint en els seus actes que la CUP no va davant ni darrera dels moviments socials sinó al seu cantó. Un caminar que s’ha de fer sense lligams ni relacions estables per fer uns moviments socials lliures i combatius, quan s’escaigui, també amb la mateixa CUP.

Responsabilitat

Ahir, durant un dels actes centrals de la campanya a Ponent - Pirineus (l'altre el durem a terme avui a la Seu d'Urgell), en un teatre cafè de l'escorxador ple a vessar, un anarcosindicalista de pedra picada al que li tinc un gran respecte i estima
personal hem comentava, amb un somriure als llavis, que li havíem fet una mala passada i que, potser per primer cop en anys, hauria de votar. Aquest matí, quan he obert el Facebook, dos companys de la CGT, anarquistes també de la primera fins a la darrera lletra, feien comentaris en el mateix sentit, un d'ells deia que la CUP no es tota la unitat popular però indubtablement n'és una part del seu engranatge.

Quan a mitjans d'octubre passat decidíem, a l’Assemblea Nacional de Molins de Rei, concórrer a les eleccions de la Comunitat Autònoma de Catalunya, des de Lleida ens miràvem la nostra circumscripció amb un cert vertigen, que augmentava al mirar cap als Pirineus on la gent de la CUP del Pallars Jussà tot just començava a caminar. La cerca dels avals necessaris va ésser la nostra primera prova de foc que ens va demostrat que a banda d'ós també teníem muscle en els casals populars d'arreu i en desenes de persones que han fet pinya i que han treballat des de la militància en aquesta campanya electoral. Gent com el Gerard Batalla, o el Bep Cabré, nouvinguts a la CUP però no a les diferents lluites en defensa de la terra, la pagesia o la sobirania
alimentaria, com el Jordi Soldevila, com la gent d'ARRAN que s'hi han deixat la pell, però també la gent de la CUP que estès una taca d'oli que ens ha dut a fer més de 53 mítings per pobles i ciutats que han esdevingut, de fet, assemblees
obertes. .

La CUP és ara, mes que mai, un projecte, una il•lusió col•lectiva que ahir va desbordar el cafè teatre però que també ho va fer a Balaguer, Mollerussa o Tàrrega. Un impuls que es traduirà aquest diumenge en diputades i diputats al parlament de Catalunya
però també en un pas més, important, en la construcció de la Unitat Popular.

I malgrat tot a partir de dilluns, i a mesura que la taca d'oli s'escampi, la CUP assolirà una gran responsabilitat que fa un cert respecte, no podem fallar ( com no ho hem fet allí on som presents) a la gent que participa del nostre projecte i ens fa,
el dia a dia, confiança. Això ha de passar, necessàriament, per blindar la nostra estructura assembleària i establir mecanismes per mantenir en la nostra organització les decisions de baix cap dalt, la radicalitat democràtica i
la voluntat de transformació social sense renúncies, per mantenir la CUP com un projecte col•lectiu, un engranatge més de la Unitat Popular.