ATIAR EL FOC

Es innegable l’aptitud del PP per apel•lar als sentiments mes primaris de l’ésser humà i treure’n un rèdit, per exacerbar, entre d’altres, l’individualisme, la por a l’altre o el rebuig a la diferència.

També es innegable la seva capacitat de desplegar un discurs que va des d’una mena de centre-dreta fins a un 90% dels electors de l’extrema dreta tal i com es feia públic aquest diumenge en un diari de tirada estatal. Un partit que ha aconseguir frenar l’ascens de la resta que li busquen espais en un dels seus extrems, com Plataforma per Catalunya, i ho fa, bàsicament assumint de manera enèrgica, el seu discurs.

Així ara el que toca, per tal de tancar espais a la dreta i de buscar el vot de la manera més irresponsable, es obrir el debat de la immigració des de la demagògia, sense voler aportar solucions en positiu que vaguin mes enllà de l’estigmatització d’un col•lectiu que, curiosament, no te dret a expressar la seva voluntat política a les urnes.

Tampoc es que ens enganyin, el PP, no ha variat substancialment el seu discurs en els darrers anys. El que si que sorprèn es que aquells qui ara critiquen aquests discursos abraonats contra la diferència son els qui han posat el seu gra de sorra atiant el foc, obrint debats entorn del padró, com es el cas de Vic, o del burca, com a Lleida, llençant propostes robades a aquells partits que diuen combatre.

Ara si, quan convindrà caldrà dir allò de “si tu no hi vas, ells tornen.”

El sindicat, una eina necessària

Joan Peiró definia, en el “problemes de l’anarquisme i del sindicalisme”, el sindicat com a “l’instrument per a la defensa de classe” i afegia: “ La defensa de classe enfront de la burgesia que com a classe apareix sempre compacta en la defensa dels seus interessos, només pot desenvolupar-se eficaçment mitjançant la unió del proletariat en un fort bloc d’oposició; i aquesta unió no és realitzable en cap cas per una espontània coincidència ideològica i sempre per la correlació dels interessos comuns de classe”.

Arran de la convocatòria de la vaga general d’aquest 29 de setembre i prèviament a la data assenyalada, des de diversos sectors de la dreta s’iniciava, amb la col•laboració indispensable d’alguns mitjans de comunicació, una campanya de descrèdit dels sindicats. El tret de sortida, el 14 de setembre, el donava la molt liberal Esperanza Aguirre amb l’anunci que “El Govern de la Comunitat de Madrid ajustarà el nombre d’alliberats sindicals” per acte seguit, carregar contra els sindicats. Un discurs aplaudit i compartit per la resta del seu partit que amb la col•laboració d’altres forces polítiques i mitjans de comunicació iniciaven una campanya d’atac sistemàtic als sindicats basant-se en l’existència dels alliberats sindicals i en les subvencions de les que alguns d’ells es nodreixen per tal de mantenir la seva estructura i activitat.

I certament part de raó tenen, però no la que ells es diuen.

D’una banda es veritat que una part dels sindicats han abandonat la seva idea fundacional de transformació social i s’han convertit ara en mers gestors de serveis, que existeixen unes cúpules que han fet dels seus càrrecs de representació el seu modus vivendi i que una part dels alliberats sindicals malbaraten les seves hores sindicals.

Es veritat també que les estructures de la major part d’aquestes organitzacions necessiten una sacsejada i canvis en per tal d’adaptar-los a la realitat del món del treball i a la seva precarietat creixent. Cal convertir les estructures dels sindicats per estructures mes properes i que contemplin la mobilitat laboral, assemblees de barri, sindicats únics...cal garantir la participació de totes i tots els qui ho vulguin en l’estructura de decisió del sindicat, no solament en les reunions de les assemblees locals sinó en totes on es decideixi el futur de l’organització i en tots els òrgans de gestió d’aquest, es absolutament imprescindible que la principal font de finançament d’aquests siguin les quotes dels seus afiliats i afiliades......

Però es absolutament fals que el sindicat, entès segons la definició de Peiró, sigui obsolet, antiquat o no respongui a una necessitat actual. Qui ara defensa aquest discurs, amagat sota excuses d’alliberats sindicals o subvencions (com les que reben els seus propis partits) son els que sempre l’han combatut per raons obvies.

I és que malgrat els canvis que ha sofert el sistema capitalista la seva essència es manté, les seves conseqüències continuen tant vigents com el primer dia i el treball en segueix essent un dels seus eixos principals.

Els sindicats, com a eina de lluita i construcció d’una societat justa i lliure, segueixen essent imprescindibles i és que com deia Seguí l’any 1916, el sindicat és pels treballadors i treballadores “l’única arma de que disposen, de que disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per a preparar una societat més justa i equitativa per a tots.”

Una vaga per l’endemà

L’any 1998, es va produir la primera vaga de la incipient democràcia per protestar contra la política econòmica del govern del PSOE i contra les reformes que aquest va dur a terme. Canvis que van portar com a conseqüència, entre d’altres, la legalització de les ETTs o el plan d’empleo juvenil.

Des de llavors tots els governs, tan del PSOE com del PP (o d’aquests amb els suports parlamentaris bàsicament de la dreta nacionalista -CiU i PNV-) s’han posat a treballar en el desmantellament progressiu de l’anomenat estat del benestar i, cal dir-ho, han estat força eficients.

Així, des de fa més d’una dècada, els treballadors i treballadores han vist retallades de manera progressiva e inexorable les seves garanties i proteccions, s’han anat reduint progressivament els dies d’indeminització, s’han augmentat els supòsits d’acomiadament o s’ha precaritzat el mercat de treball de manera substancial amb la legalització (entre d’altres) de les ETTs. Cap govern ha dut a terme ni una sola reforma laboral que hagi suposat un avanç significatiu o una millora substancial de les condicions de la classe treballadora.

Aquesta darrera reforma no es més “greu”, si es pot parlar en aquests termes, que les han precedit, bàsicament perquè queda poques proteccions per destruir en un mercat que liberalitza mercaderies i treballadors i els converteix cada cop mes en mà d’obra d’usar i llençar.

Però malgrat tot, i a pesar de que aquesta sigui un a vaga convocada pels sindicats majoritaris (ara mers gestors de serveis) un mes després de l’aprovació d’aquesta reforma amb un objectiu de rentat d’imatge, cal fer vaga.

Cal fer-ne pel que s’ha aprovat però també per evitar el que, de ben segur, vindrà si no ens hi oposem amb força. El fracàs d’una protesta d’aquest tipus serà immediatament aprofitat per aprofundir encara més en la precarització del mercat de treball i en les privatitzacions i retallades dels serveis mes bàsics, des de les pensions, la sanitat o l’educació, no es podem permetre ni una reculada més.

L'onze a Lleida

Avui, a Lleida, l’Esquerra Independentista ha celebrat la diada en un context francament difícil ja que, després de 15 anys de realitzar mobilitzacions en solitari, aquest onze i gairebé al mateix temps que s’iniciava la nostra mobilització, començava la convocada per Òmnium que aplegava des del PSC fins a ERC i de la qual quedaven fora (com no s’han cansat de repetir els mitjans de comunicació locals), la CUP i el PP.

Des del punt de vista de la participació, i per ésser mes o menys objectiu, no m’aventuraré a donar xifres sinó que hem remeto a les que ha fet públic l’Agència Catalana de Notícies que parla de 2000 manifestants en la convocatòria d’Òmnium sota el lema “ som una nació, nosaltres decidim “ i de l’altra 500 en la convocada per la CUP, l’Assemblea de Joves i Maulets.

Òbviament no es tracta d’una competició entre la d’Òmnium, signada també per 71 entitats mes de Lleida que ha tingut com a principals canals de difusió els diaris locals de Lleida que n’han fet notícia diària, i la manifestació que sota el lema “independència i socialisme” hem convocat la CUP, l’AJLL i Maulets, però cal prendre’n nota.

Avui, a Lleida, l’Esquerra Independentista ha fet un bon acte. La bona feina prèvia feta i els esforços organitzatius han aconseguit que 500 persones ens apleguéssim amb un missatge que clar i sense eufemismes en un format d’acte que cada any es perfila més, amb una participació més diversa en quant a edats i d’un àmbit cada cop mes ponentí.

La CUP vam ésser clars en la nostra negativa, no volem enganyar a ningú i per això vam decidir no participar en una manifestació “en defensa de l’estatut” i que, com s’ha vist, ha fet el joc brut a la Paeria desplaçant el lloc d’ofrena tradicional de l’edifici del Roser a la Seu. Com s’explica sinó que avui, només fossin 4 les ofrenes dipositades sota la placa en homenatge als morts del 1707 al Roser?

I per altra banda i per ésser justos tot cal dir també que fer sortir 2000 persones a Lleida esta força be, que aconseguir que gent diversa s’aplegui per pujar cap a la Seu amb una important presència d’estelades es un aspecte, que quan calgui fer les valoracions d’aquest onze, caldrà considerar positivament.

Així, l’any que ve, o els propers i amb l’experiència d’aquest, podem tornar a cercar totes aquestes entitats i organitzacions per buscar un lloc de trobada comú, un espai on no ens trepitjem i que ens permeti a tots participar-hi.

Resta fora de dubte que seguirem convocant, un any més, la nostra mobilització i l’ofrena al Roser que son irrenunciables, però si hi ha verdadera voluntat de cercar fórmules de consens de ben segur que en podrem trobar i per tenir exemples no caldrà anar gaire lluny de Lleida.

Diada unitària

Aquests dies, a redós de la manifestació del 10 de juliol, sorgeixen diferents iniciatives que apel•len a l'esperit unitari d'aquella data. Una d'elles es la
manifestació de l'onze de setembre a Lleida que Òmnium cultural, recollint la proposta de l'associació Decideix Lleida, ha decidit impulsar i que, seguint l'exemple del juliol, vol recollir amplies capes de la societat civil darrera de la pancarta "Som una Nació. Nosaltres decidim".


Així, PSC, CiU, ICV, ERC i part del teixit associatiu de Lleida s'aplegaran per caminar des del Roser fins a la Seu Vella i enllaçar amb l'acte institucional. Des de ja fa dies, els diaris locals, bàsicament un d'ells, comencen a escalfar motors preparant la mobilització "en defensa de l'estatut" tot iniciant un recompte de les organitzacions polítiques i entitats adherides.

Els actes unitaris tenen sentit si son vehicle per recórrer una part del camí junts fins arribar a uns objectius que poden no ser coincidents, una part del camí que tots els qui participen d'aquesta unitat comparteixen. La sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'estatutet reduint-lo a paper de fumar, va permetre, el 10 de juliol, dur a terme una mobilització on es van encabir diferents sensibilitats i matisos, des d'aquells que varen sortir en defensa de l'estatutet fins els que vàrem sortir per fer pal•lès que la sentència demostrava, un cop mes, la fi de la via estatutaria i federalista i la necessitat de la llibertat plena pel conjunt dels Països Catalans.

Cal cercar sempre la unitat quan sigui possible ja que permet agrupar forces en aquest camí i es una eina important per assolir una part dels objectius. Des de la CUP de Lleida hem fet un esforç en cercar camins de treball conjunts amb d'altres col•lectius i persones i, perquè no, amb d'altres organitzacions polítiques quan ha estat possible, prova d'això es la implicació absoluta en la consulta popular per la independència (com també es va fer en els altres municipis on la CUP i te implantació) que vàrem dur a la nostra ciutat.

Ara però, se’ns fa una crida a la unitat en termes força diferents als anteriors. D'una banda, la manifestació recollint l'esperit de la del 10 J tindrà una pancarta en capçalera però també un manifest escrit amb visió principatina i autonòmica
i vol esdevenir, tal i com diuen els convocants, "un acte per congregar la societat civil lleidatana en un acte per reivindicatiu per defensar l'estatut".

De l'altra, es convoca la mobilització la diada pel matí on, des de fa més de 15 anys, l'esquerra independentista realitza la seva manifestació, aquesta sí, clarament independentista.

I per si no n’hi hagués prou, es realitza un canvi en el focus d'atenció de la diada que si històricament ha estat en el Roser ara l'Ajuntament, després d'iniciar les obres per convertir aquest edifici en un Parador Nacional, vol traslladar a la Seu Vella.

Acabar la mobilització on es pretén, per part de la Paeria, que sigui el nou espai d'ofrena i homenatge per la diada fa un flac favor a aquelles i aquells que defensem el Roser com a espai de memòria col•lectiva de totes les lleidatanes i lleidatans.

De ben segur que aquesta mobilització contarà amb l'adhesió de bona part de la societat civil lleidatana i de les organitzacions polítiques, així des de las Casas Regionales o el PSC, fins al mateix Òmnium o ERC ja hi han donat suport, i no dubto que serà important numèricament. I malgrat tot, per coherència política i com s'ha fet en els darrers 15 anys, farem la nostra manifestació independentista i continuarem tenint en el Roser, el nostre lloc de memòria per recordar aquelles lleidatanes i lleidatans que lluitaren per les llibertats del nostre poble.

Un homenatge emotiu, sincer i necessàri.

Dissabte a Prada, la Candidatura d’Unitat Popular vam dur a terme un acte sincer, emotiu i necessari. Un acte per reivindicar la memòria d’un Manel Viusà (i de la seva companya, la Gertrudis Galí), que dedicà tota la seva vida a la lluita per l’emancipació nacional sota condicions sovint duríssimes, que li comportaren exili i una persecució constant de les autoritats de l’Estat espanyol. Un acte de reivindicació que contrasta amb el que oferirà la UCE al mateix personatge en el seu acte de cloenda, lligat bàsicament a la vessant mes artística.

Els companys i companyes de Llibertat.cat han fet un bon resum de l’acte en un post que val la pena llegir i que, conjuntament amb el penjat respecte de l’article que una de les filles de Viusà a escrit a l’Independant, donen una visió d’aquesta ocultació del Viusà mes combatiu i políticament compromès en favor d’una vessant mes artística i políticament mes neutra.

L’acte del dissabte va servir, precisament, per recordar el Viusà, que lligà la seva vida a la del seu país, que no tingué cap recança a obrir les vies necessàries per aconseguir-ho i que fou solidari i fraternal amb els seus companys obrint sempre el seu habitatge de París, le petit consulat catalan, a tots els qui varen trucar a la seva porta.

Penso que la participació de companys, com l’Agustí Barrera, que formaren part de la mateixa organització política, de l’Oriol, que porta anys realitzant un treball de recerca sobre EPOCA, i de dos dels seus companys d’organització, el Carles i l’Aleix, van servir per donar una visió acurada i exacta de la seva qualitat humana i del seu nivell d’implicació en la lluita.

Uns companys que van tenir un record emotiu i emocionant pel qual van demanar, amb tota justícia, un espai en la nostra memòria col•lectiva. Un espai que cal començar a omplir amb aquells que ja no hi son però també amb els que encara son vius (entre d’altres, de ben segur, alguns dels que estaven dissabte a la taula), quan encara podran gaudir del reconeixement que es mereixen, esperem que no calgui que morin per fer-ho.

Reivindiquem Pedrolo

Aquest estiu n'han passat 20 de la mort de l'escriptor Manuel de Pedrolo, un dels mes clars exponents d'intel•lectual compromès amb l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

He aprofitat aquesta data i les vacances d'estiu (que hem permeten disposar d'una estona per obrir un llibre) per tal de llegir una de les seves obres editades pel Jonc. Concretament, seguint el consell del Ferran, he escollit el "Cròniques", la reedició en un sol volum de les "Cròniques Colonials" (El Llamp, La Rella 1982) i "Cròniques d’una ocupació" (Llar del Llibre, Nova Terra 1988).

Llegir a Pedrolo vint anys després de la seva mort i més de 12 des de l'aparició de les "Cròniques d'una Ocupació" es una lliçó de contundència, radicalitat i fermesa, una mostra del compromís inequívoc de l'escriptor amb la lluita per l'emancipació nacional i social del conjunt dels Països Catalans. És també descoratjador, ja que després de tants anys molts dels aspectes que denúncia segueixen avui vigents, i una bona part de la classe política que ell acusa de tebiesa quan no una convivència amb l'idea d'Espanya (com seria el cas de determinats membres de CiU), continuen avui movent-se en una ambigüitat calculada que els fa tenir discursos diferents en funció d'on els pronunciïn, actuant més en clau de classe que de pais.

Una denúncia constant no exempta d’una visió optimista en el futur, com la que expressa en un fragment del “Cròniques d’una Ocupació: “Un cos es viu mentre no han emmudit tots els seus òrgans, mentre no s'han paralitzat totes les seves funcions, i no són aquestes funcions paralitzades les que compten, sinó les que encara es troben en actiu i fan possible la recuperació de l'organisme. Catalunya, un cos malalt i que de generació en generació l'espanyolisme ha procurat agreujar per tal d'aprofitar-ne les despulles, té i tindrà pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”

Els pocs homenatges de caire institucional que s’han dut a terme en aquest 20è aniversari han girat, fonamentalment, entorn la seva vessant mes literària realitzant un oblit mes o menys voluntari d’aquell posicionament independentista i d’esquerres que ell contribuí a visibilitzar. Cal un esforç de la nostra part per recuperar els seus textos i el seu llegat, imprescindible i necessari per tota l’esquerra independentista.