100 veus per un nou model de ciutat

El dijous 15 d'abril es feia, al pati de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, la presentació pública del manifest " Lleida de bat a bat" on una seixantena de lleidatans i lleidatanes apostaven per una Lleida oberta, participativa, socialment justa, culturalment forta e integrada dins del marc dels Països Catalans, unes idees que es traduien en el suport a la CUP en les properes eleccions municipals del maig.

Una setmana desprès ja son 40 les veus que s'han sumat a les 60 inicials arribant així al centenar de suports a un manifest que no para de rebre noves adhesions. Uns signants que integren amplies capes del teixit social de la nostra ciutat i que recullen el fil roig de la memòria de l'independentisme amb militants històrics com Sal·lustià Estadella, Aleix Renyé, Carles Sastre o Xavier Barberà,el de les lluites per la transformació social com la Mercè Ciutat o l'Àlex de Sàrraga o el del sindicalisme mes militant com l'Angel Molano o el Jose Ignació Martín.

Un manifest que enllaça l'Humbert Roma, un periodista militant ara jubilat, amb el Cèsar Bejar, l'Eloi Aymerich o la Roser Vime i que abraça una diversitat d`ambits i sectors professionals que han coincidit en donar suport, tal i com es diu el manifest: " a un projecte il·lusionant, capaç de remoure consciències, allunyat de la professionalització de la política i que aposta per situar a la societat civil en el centre de les grans transformacions".

I es que ja es hora que les finestres de la paeria s'obrin i entri aire fresc, es l'hora que la Candidatura d'Unitat Popular les obri de bat a bat.

LA SUPENSIO DE LES ARES, UNA OPORTUNITAT PER REPENSAR l’URBANISME.

El Secretari d’Habitatge de la Generalitat, Carles Sala anunciava, a principis d’abril, que la Generalitat de Catalunya revisaria “de dalt a baix” totes les Àrees Residencials de Estratègiques ja que, degut a la crisi, “els càlculs urbanístics han quedat totalment desfasats”. Una afirmació ens donava la raó a la Candidatura d’Unitat que, ja des del seu inici, ens vàrem oposar a aquestes figures urbanístiques filles de l’anterior tripartit del PSC-PSOE, ICV i ERC.

Les Àrees Residencials estratègiques son una conseqüència del Pacte Nacional per l’Habitatge i es van establir a partir de la redacció de 12 plans directors urbanístics que preveien el desenvolupament de 100 ARE en un total de 86 municipis catalans, cosa que havia de suposar la construcció de més de 90.157 nous habitatges en més de 1.598 hectàrees de sòl.

Son unes figures urbanístiques que xoquen frontalment amb l’autonomia municipal, ja que aquests plans directors urbanístics de les àrees residencials estratègiques han estat elaborats pel Govern prèvia consulta als ajuntaments, per tant aquesta requalificació dels terrenys s’ha dut a terme mes enllà de l’agenda urbanística del propi ajuntament i ha suposat, en la pràctica, una retallada les possibilitats d’intervenció dels veïns en les decisions urbanístiques de l’Administració.

A més a més, les ARE segueixen el model de creixement urbanístic insostenible fomentant la nova construcció en detriment de la rehabilitació o accions directes i contundents per posar fi a l’especulació sobre l’habitatge, bàsicament actuant sobre tots aquells pisos desocupats.

A Lleida, dels 3794 pisos projectats, el 50% estaven previstos d’iniciativa privada que es sumarien als habitatges que ja s’estan construint en zones com la zona del parc de l’aigua, barris nord o la zona de Balàfia – Secà.

Per tot això des de la CUP vam manifestar la nostra oposició a aquestes àrees residencials estratègiques forçant una consulta popular allà on teníem presència municipal, com es el cas de Sant Celoni, on amb una participació del 30%, 2847 persones (70% dels votants) es van manifestar en contra de l’ARE de Can Riera de l’Aigua. També rebutjant la seva construcció al mateix ple, com el cas de Berga on a proposta de la CUP es rebutjava l'execució de l’Àrea Residencial Estratègica que preveia la construcció de 365 nous pisos, o be impugnant davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (del qual encara se’n espera resolució) tots els plans directors que desenvolupen les diferents Àrees Estratègiques del Principat

Des de la CUP defensem que el dret a l’habitatge sigui un dret efectiu. Ens manifestem obertament a favor dels pisos de protecció oficial i dels pisos socials que necessàriament han d’anar acompanyats d’altres mesures en el foment de la rehabilitació i en la utilització dels pisos buits. Entenem que cal realitzar mesures enèrgiques per garantir el dret a l’habitatge, mesures valentes com l'increment de l'IBI per als habitatges buits aprovat per l’Ajuntament de Sant Celoni, a proposta de la CUP, el 27 de desembre del 2007.

Així, ara, les declaracions del Secretari d’Habitatge de la Generalitat ens venen a donar la raó. I es que malgrat semblava que la única solució per garantir el dret a l’habitatge es basava solament en la construcció i la venda, queda clar que cal anar mes enllà i en aquests moments això no passa per l’ARE.

Los 2300, versió 2.0

El dia 25 de gener de 1981 es presentava, a Barcelona el manifest dels 2300 (signat entre d'altres per Amando de Miguel o Federico Jimènez Losantos) on denunciaven una suposada voluntat de la Generalitat de marginar l'espanyol i de tenir «manifiesto propósito de convertir el catalán en la única lengua oficial de Cataluña». Un escrit que, finalment demanava el dret dels pares a escollir la llengua vehicular del seu fill en la escolarització, el que vol dir, en d'altres paraules, frenar la implantació del sistema d'immersió lingüística prevista i que començà a funcionar, amb tota normalitat, anys desprès.

El 7 de juny de 2005, recollint el testimoni dels seus companys del manifiesto, quinze “intel•lectuals” (entre ells Paco Caja, Albert Boadella o Arcadi Espada) impulsaven un manifest que presentarien el 21 de juny al Centre de Cultura Contemporanea de Barcelona on, entre d'altres, es demanava a la ciutadania crear a Catalunya un partit que "combatés el nacionalisme", un manifest que, mesos desprès impulsaria el naixement de Ciudadanos que en les eleccions autonòmiques de 1 de novembre de 2006 obtindrien 3 parlamentaris.

De ben segur que la intenció d'aquells qui van dissenyar i impulsar aquest manifest anava mes enllà de construir un nou partit que, malgrat els seus tres parlamentaris (repetits en les darreres eleccions) tenia nul•les possibilitats de convertir-se en una força majoritària dins de la cambra parlamentaria. Mes aviat penso que la intenció era moure el PSC - PSOE (partit del qual alguns d'ells n'havien estat simpatitzants o beneficiaris) i allunyar-lo de les tesis pseudocatalanistes que semblava que tenien dins del govern del tripartit i dirigir-lo cap una pura sucursal del PSOE que defenses, bàsicament, la hegemonia de la llengua espanyola al principat. Un moviment que han aconseguit, en part, dins dels socialistes i de manera evident en el PP que, desprès de veure els vots que li esgarrapaven els Ciudadanos, s'ha tret la mica de pàtina que li va voler imprimir Piqué per passar a l'atac de la mà, entre d'altres, de la seva presidenta, Alicia Sànchez Camacho, que aprofita qualsevol ocasió (especialment electoral) per reobrir el debat de la llengua.

I es que la defensa de la llengua espanyola ha estat un dels únics, quan no l'únic, argument de Ciudadanos en aquests 4 anys i escaig de vida. Però es que a més a més alguns dels signants d'aquell primer manifest serien també part implicada, 3 anys desprès, en el "manifiesto en defensa del castellano" on personalitats de la talla d'Albert Boadella o Arcadi Espada, de la mà de Mario Vargas Llosa o Fernando Sabater s'atrevien a demanar que s'havia "d'asegurar el derecho de todos los ciudadanos a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna, así como el incluir, entre los planes de estudio, opciones que contemplen a las lenguas cooficiales autonómicas, pero nunca como lenguas vehiculares exclusivas". i deien, entre d'altres, que era recomanable que els rètols de carrers o edificis estiguessin en bilingüe: ""pero que nunca se emplee exclusivamente la lengua autonómica".

Per acabar de tancar el cercle, fa pocs dies, el 11/03/2011, es reunien, en la commemoració del XXX aniversari del Manifiesto de los 2.300 (organitzada per l'exdiputat de Cs, Jose Domingo) Amando de Miguel, lalcaldable del PP a
l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz idel diputat de Ciutadans Jordi Cañas. Roda el mon i torna al born.

L’Audiència Pública per les Basses, una oportunitat per la participació

El 10 de març presentàvem, al registre de l’Ajuntament de Lleida, 230 signatures (30 mes que les exigides) per tal de sol•licitar una audiència pública on un representant de la Paeria exposes la reforma projectada al parc de les Basses d’Alpicat.

Des de la CUP pensem que aquest mecanisme de participació es especialment útil i fa que, els debats que sovint es duen a terme dins de les parets del saló de plens de la Paeria, les traspassin i permetin a la ciutadania de Lleida intervenir en l’acció política o, com a mínim conèixer de primera mà temes que afecten de manera significativa al conjunt de la ciutat i on els lleidatans hi pugin dir-hi la seva.

Així doncs, mes enllà de la nostra postura envers aquest projecte (que entenem que suposa una privatització encoberta de l’espai públic) el que defensem com a realment important es que s’implementin aquests mecanismes de participació dels quals s’ha dotat l’Ajuntament (i que cal dir que, almenys els que s’impulsen des de la ciutadania, resten encara inèdits) per tal d’empoderar les lleidatanes i lleidatans.

I malgrat tot, 2 dies desprès de la sol•licitud d’audiència pública, l’alcalde Angel Ros en declaracions a un dels diaris locals afirmava que: “Estem estudiant si des del punt de vista legal és possible una audiència pública sobre les Basses, com reclama la CUP, però molt em temo que no serà així. Tot i així, si s'adapta a la legalitat és farà” que és el mateix que dir: “no la vull fer però si no hem queda mes remei ho faré” demostrant així una nul•la voluntat política envers l’activació d’aquests mecanismes de participació i transparència.

Així, si a nivell polític l’audiència pública resta sotmesa a la voluntat de l’equip de govern, a nivell purament jurídic queda clar el que diu el Reglament de Participació en els articles 21, 22, 23 i 24 on es diu, entre d’altres, que “L’Ajuntament de Lleida garanteix als ciutadans i ciutadanes el dret d’audiència pública, que consisteix en la celebració de sessions específiques obertes a tothom qui ho desitgi a fi de ser informats i escoltats respecte dels diversos temes d’àmbit i de competència municipals.” i s’especifica que es pot sol•licitar audiència pública si la petició és avalada per un mínim de 200 signatures.

I precisament això es el que han fet mes de 200 lleidatans i lleidatanes sol•licitant aquesta audiència (que la CUP ha vehiculat). Ara, segons sembla, l’ajuntament esta cercant els mecanismes per frenar aquesta iniciativa demostrant, un cop mes, que la política de participació en la que creuen es la del vot a les urnes cada 4 anys. Nosaltres creiem que aquesta audiència es una oportunitat pel foment de la participació activa.

Frustració independentista

L'aparició de Solidaritat per la Independència desprès de les primeres onades de consultes va suposar, a ulls de molts independentistes, la il•lusió d'una via cap a una independència immediata en pocs mesos vista.

La força ascendent d'aquest nou partit amb tres caps de llista molt mediàtics, conjuntament amb una situació política amb els Reagrupats en retirada i una ERC en franca davallada desprès dels acords amb el PSC-PSOE, els hi van donar 4 representants al Parlament de Catalunya.

Aquesta arrancada de cavall de SI que és mes partit que projecte polític (perquè a hores d'ara encara desconec que opinen i que votaran envers de temes que no tinguin a veure amb la independència) ha fet una aturada de ruc amb el cop de porta d'un dels seus dirigents.

I el que es pitjor, de ben segur que aquesta picabaralla a pocs mesos de les municipals (que tot i que era previsible, per lo dels galls i galliner, ha estat abans del que alguns ens esperàvem) generarà, de ben segur, frustració entre totes i tots els qui es van creure que el 2001 seria l'any de la independència, entre els qui van “sortir de l'armari” arrel de les consultes o el 10J i els qui han cregut sempre en l’alliberament nacional i ara veien en aquesta nova força una esperança.

I es que la independència no serà demà, ni al maig o l'abril i, de ben segur, no l'assolirem el 2011, serà un procés llarg i complicat que provindrà de la confluència de moltes voluntats. Penso que qualsevol organització política responsable ha d’explicar-ho clarament, hi arribarem, sí, però en un procés complex i ple d’entrebancs que caldrà superar, no fer-ho és generar mes frustració i mes falses esperances i, com es diria ara, desafecció.

EL MUSEU MORERA, QÜESTIÓ DE PRIORITATS

L’any 2008 es celebrava el naixement de l’artista Leandre Cristòfol i el 2010 el del pintor Antoni Garcia Lamolla. En ambdós casos, com un acte mes d’aquesta efemèride, el Museu Morera (o la sala habilitada per les exposicions temporals) va acollir una selecció de la seva obra, d’aquesta manera la ciutat de Lleida rendia tribut a dos artistes que van néixer o desenvolupar bona part de la seva trajectòria artística a la nostra ciutat. Dues persones que van tenir una influència decisiva en la vida artística i en els corrents de l’època que els va tocar de viure.

Dos homenots que van deixar, en forma d’escultura o pintura, un llegat a la ciutat de Lleida recollida dins dels edificis que han acollit el Museu Morera en els seus anys de vida. Un museu que fou creat l’any 1914 i inaugurat 3 anys mes tard a partir de donacions del pintor Jaume Morera i que ha passat per diferents espais com el desaparegut Mercat de Sant Lluís, l’antic hospital de Santa Maria, el convent del Roser i, en l’actualitat l’edifici històric del Casino on i te la seva seu social, ja que la majoria del seu fons es troba emmagatzemat en una planta baixa cedida pel Bisbat.

I es que l’actual equip de govern ha obviat de manera interessada l’acord anunciat el juliol del 2005 per part de l’actual alcalde Àngel Ros, la tinenta d’alcalde Marta Camps i el llavors regidor d’ERC, Xavier Saez on, per tal d’acabar amb la provisionalitat del Museu Morera s’apostava per la construcció "sincronitzada" d’un nou museu i la conversió del Roser en un Parador Nacional, i on també es deia que durant el temps de les obres s’habilitaria el Casino per tal de mantenir oberta al públic la col•lecció permanent i mantenir la temporada d’exposicions del museu

Així l’any 2007 el Museu marxava del Roser, el Juliol del 2008 començava el desallotjament de l’Escola de Belles Arts (també situada a l’edifici del Roser) i posteriorment, el març del 2010 s’iniciaven les obres del Parador Nacional al mateix edifici. Durant tots aquests anys i posteriors es succeïen les noticies envers la construcció del futur Museu Morera, ara sota la denominació de MALL (Museu d’Art de Lleida), en la pista poliesportiva annexa al Centre d’Art La Panera.

I malgrat tot, el 22 de desembre de 2010 l’alcalde anunciava, desprès de renunciar a subvencions ja aprovades per part de la Generalitat i l’Estat, l’ajornament sine die de la construcció de la nova seu del museu, ho sigui el que alguns ja fa temps que dèiem i ens temíem, l’important no era el museu sinó la construcció d’un hotel de luxe al Roser, l’interès privat, amb la construcció del Parador, davant l’interès públic, que representa el museu.

Encara avui s’explica, a la web del mateix museu, que aquest ocupa d'ençà el febrer del 2007 i de manera provisional els baixos, la planta primera i segona de l'edifici del Casino Principal mentre espera la construcció de la que serà la seva nova i definitiva seu, la construcció de la qual “està prevista al llarg del període 2010-2013”.

Mentre esta prevista l’obertura a curt termini del Parador Nacional al Roser, si ara volem anar a veure les obres de Leandre Cristòfol, d’Antoni Garcia Lamolla o de molts altres haurem d’anar als baixos de la casa sacerdotal on es troben emmagatzemats, tot es doncs, qüestió de prioritats.

Coalicions electorals

La Candidatura d’Unitat Popular de Lleida fèiem, el 2007, la nostra presentació pública a l’edifici del Roser. Un conjunt de persones de procedència i sensibilitats diverses, algunes de les quals amb un ampli bagatge de militància, coincidíem en un projecte polític al que donarien suport, al maig de l’any següent, un miler de lleidatans i lleidatanes.

En aquells moments, la irrupció de la CUP en alguns pobles i ciutats es definia, per part de determinades persones i partits polítics, com quelcom marginal amb un projecte polític ultraesquerranos i d’un independentisme eixelebrat, uns qualificatius que, conjuntament amb d’altres de suposats interessos ocults, nosaltres també varem haver d’escoltar.

Aquests quatre anys han estat durs, hem fet una feina de denúncia però també propositiva, una tasca de teixir aliances i complicitats des de la base que fan que avui, a escassos 4 mesos de les municipals, la CUP ha esdevingut una organització coneguda a Lleida i n’ha permès el seu creixement a d’altres pobles de Ponent.

I ara ens truquen a la porta, no per parlar de programa i projecte (que continua essent el mateix que el 2008), sinó de noms i llistes. Així, ara se’ns planteja una unió del projecte d’altres tres forces que el comparteixen (perquè bàsicament son escissions del mateix tronc) i del de la CUP sota el paraigües de l’independentisme.

I perquè ara a corre-cuita? Segurament en la resposta evident a aquesta pregunta es pot trobar la negativa de la CUP a participar d’aquest retrobament, com també en aquest no hi trobem les raons que fan que a banda d’independentistes, siguem també d’esquerres i que se’ns posi molt costa amunt fer una coalició amb els que a Lleida, per exemple, van donar suport a el tancament de l’alberg municipal o a una ordenança de civisme que estigmatitza la pobresa, una llei filla d’una política que amaga els problemes socials sota sancions sense oferir cap altra solució que no sigui la punitiva. Se’ns posa impossible anar amb als que tenen en persones com Sala-i- Martín un dels seus referents a nivell econòmic.

La CUP de Lleida no tenim, en absolut, vocació de marginalitat i si d’incidència social, ni tampoc tenim cap armari on guardem essències ni pureses, el nostre es un projecte obert, assembleari i participatiu, barreja de sensibilitats però amb un objectiu clar i concret.

Per això diem que si.

Sí a treballar colze a colze en el camí cap a la independència i el canvi social amb tothom des de la humilitat i la feina, si a treballar per, entre d’altres, les consultes populars o les iniciatives que vulguin defensar el català a l’escola i, sí també, en la lluita contra la retallades socials i en la defensa de pensions dignes. En sumarem a tothom en cadascuna d’aquestes passes d’un camí llarg que ens ha de conduir a l’emancipació social i nacional més enllà d’urgències electoralistes de grans paraules però buides de contingut.

El Ruben en el seu blog n’ha fet un anàlisi recomanable.