La curiosa idea de participació de la Paeria

Entre novembre del 2006 i maig del 2007, la regidoria de Participació Ciutadana de l’Ajuntament i el Col·legi d’Arquitectes van endegar un taller per aportar idees de tècnics i col·lectius ciutadans per al procés de rehabilitació del parc de les Basses d’Alpicat. Aquest taller va organitzar, entre d’altres, un recorregut guiat pel Parc i un material gràfic de les diferents seccions actuals del Parc.

La Paeria va vendre aquest procés com un exemple de participació ciutadana on totes les lleidatanes i lleidatans eren convidades a dir la seva en el procés de rehabilitació i modernització de l’antic parc “alcalde Pons” o també anomenat popularment “la platja de Lleida”, una zona pública d’esbarjo i de lleure amb instal•lacions de bar, restaurant, 7 piscines,casetes - vestidors, cuines, zona de picnic-barbacoes, parc infantil, càmping de 1a categoria, pistes esportives i aparcament cobert que amb el temps i l’aparició de les piscines en barris havia quedat en desús i havia sofert una degradació important.

El procés participatiu va culminar amb una memòria participativa sobre la revitalització del parc de les Basses d'Alpicat a partir de la qual s’ha de redactar el Pla Especial de l'operació. Aquesta memòria fou presentada el setembre del 2007 i s’hi destacaven les següents conclusions que val la pena llegir per entendre el que ve després:

Medi ambient: mínima pavimentació i edificació, manteniment de la vegetació, foment de la circulació interior a peu i en bici i promoció de les activitats educatives ambientals per a les sortides escolars.

Cultura: Un estany, un alberg per estades, espais i pistes per a l’educació física, un escenari fix i un centre d’interpretació del parc.

Esports: reforçar i integrar la pista d’atletisme al parc, afegint-li grades. Piscina coberta, centre de BTT i pistes esportives de tennis i pàddel.

Comerç, Consum i Turisme: Jardins temàtics, parc per a passejar, activitats al voltant de l’aigua i la fruita, zona de restauració i jocs infantils.

Ciutadania: Circuïts interns per a patins, bicis i passeig. Evitar la circulació interna de vehicles. Parcs infantil i aquàtic.

Educació: Parc familiar de lleure per al cap de setmana (zona d’aigua amb Spa termal, espai fix per esdeveniments, jocs, tallers lúdics-creatius, etc). Centre d’activitats educatives de lleure dins l’horari escolar (arts escèniques, plàstiques, musicals, gastronòmiques, medi ambient, noves tecnologies, esportives, etc). Realització de crèdits variables i de síntesi al parc.

No solament això sinó que l’alcalde, en un dels seus discursos enunciava el següent:

“Si la clau de l’èxit de les Basses va raure en el caràcter familiar del parc, especialment el caire infantil, cal partir d’aquesta característica i renovar-la tot tenint en compte el canvi de circumstàncies històriques. És per això que proposem transformar el complex en un gran parc infantil i familiar públic, també en un centre d’activitats educatives, i en un espai esportiu públic de qualitat”

Doncs be, finalment que n’ha quedat d’aquest procés “exemplar” de democràcia participativa? El que avui porten tots els diaris de Lleida que no es altra cosa que un parc on la meitat de la seva superfície estarà destinada a usos hotelers i comercials, es a dir, un nou centre comercial a les afores de Lleida.

M’ho he estat mirant i no he trobat en cap de les propostes presentades dins d’aquest procés de participació que l’Ajuntament hagués de convertir-se en una promotora per construir comerços i hotels, sinó mes aviat s’apostava per un gran parc públic obert a tothom que esdevingués un nou pulmó verd de Lleida . M’hauré equivocat o potser es que la Paeria te una idea molt curiosa del que es la participació ciutadana.

Les ARE van caient

El 13 de març el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya ha aprovat definitivament el planejament previst en els ARE restant finalment 68 Àrees Residencials Estratègiques en 60 municipis davant de les 100 en 86 municipis que es van anunciar, el febrer de 2008, des del mateix Departament.

Les ARE suposen una vulneració de l’autonomia local ja que els municipis no han pogut decidir ni la requalificació del sòl, ni la ubicació exacta d’aquest nou ús residencial, ni el nombre de nous habitatges i nous carrers que estaven disposats a assumir, ni la tipologia de pisos que els convenia a les demandes socials del seu poble o ciutat, ja que totes i cada una d’aquestes decisions han vingut imposades des de la Generalitat. Així doncs aquesta modificació del pla General d’Ordenació Urbana s’ha fet per la porta de darrera, sense participació pública perceptiva ni debat ciutadà, creant terreny urbanitzable en llocs no previstos en el PGOU i en d’altres casos modificant les densitats o característiques aprovades.

Aquestes Àrees son un dels punts del Pacte Nacional de l’Habitatge, curiosament el que s’ha desenvolupat amb mes rapidesa, deixant de banda altres opcions com el foment, per exemple, la rehabilitació o la introducció al mercat de pisos buits, apostant un cop més per la construcció com a sortida a la crisis i una continuïtat en el model de creixement urbanístic insostenible i especulatiu que s’està duent a terme fins avui

Malgrat tot, aquestes AREs ens deixen bones experiències i exemples de que sovint les persones tenen mes seny que aquells que diuen governar-les des de les institucions, i es que en la absoluta totalitat dels municipis on s’han realitzat consultes populars aquestes han estat rebutjades per una amplia majoria social, com en el cas, per exemple de Tordera amb un 88%, Sant Celoni amb un 69 % o Ripoll amb un 70%.

El degoteig d’AREs que han anat desapareixent des de la seva presentació pública es constant i, malgrat la seva aprovació definitiva, les diverses campanyes de mobilització que es van endegant des dels municipis fa pensar que encara en continuaran caient.

PSC-OE

Ahir dimarts el ple del Congrés dels Diputats va debatre una proposició de llei del Parlament de Catalunya de modificació de l’article 27.1 del Reial Decret Legislatiu 1/1995 de 24 de març, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors. Ras i curt, es proposava incrementar el salari mínim interprofessional (SMI) perquè fos almenys el 60 per cent del salari mitjà net de l'Estat i perquè aquest salari mínim no es pugés embargar als treballadors.

Aquesta proposició es va aprovar el 20 de desembre de 2005 amb els 104 vots del PSC, CiU, ERc i ICV i l’abstenció dels 14 vots del PPC justificant-la amb raons com que és “un acte de justícia social, a la vegada que no solament és beneficiosa per als treballadors que perceben l'SMI, sinó també per a un ampli conjunt de la societat, ja que l'SMI s'utilitza com a barem per a l'aplicació de polítiques públiques relatives a les pensions, els habitatges de protecció oficial, les beques, les prestacions per desocupació i algunes ajudes familiars”.

Cal fer esment que el SMI per al 2009 és de 624 euros el mes i és el més baix de la UE excepte el de Portugal. El salari mitjà a l’Estat Espanyol és de 1.783,50 euros mensuals, de manera que l'SMI se situa al voltant del 35 per cent del salari mitjà.

La defensa d’aquesta proposició al parlament de l’Estat Espanyol la van dur a terme Meritxell Borràs (CiU), Montserrat Capdevila (PSC-CpC) i Laura Massana (ICV-EUiA).

Fins aquí tot perfecte, qualsevol increment dels 624 euros del SMI es una molt bona notícia que beneficia a les classes mes desafavorides però lamentablement aquesta proposta ha trobat un escull que no ha pogut superar i no es altre que el PSOE, o es que algú es creia l’autonomia del PSC?. Si es així us recomano el llibre del Toni Strubell “el moment de dir prou” que parla extensament d’aquest suposat federalisme entre el PSOE i les seves filials, en concret es clar el PSC, amb exemples prou aclaridors com el dels cops que el PSC ha votat en contra del PSOE o del famós grup parlamentari propi.

Doncs be, ahir els diputats el PSC van votar en contra del que havien aprovat al Parlament de Catalunya. La portaveu de Treball del PSOE i diputada del PSC, Isabel López i Chamosa, ho va justificar dient que “ningú en te mes ganes” d’incrementar aquest salari però que “ara no toca” i la diputada del PSC que tenia el mandat del Parlament de defensar la proposta va dir que “la proposta no arriba en bon moment” tot i que va valorar positivament , suposo que amb un cert cinisme, el text del Parlament català per sorgir de les reclamacions dels ciutadans.

Així doncs en temps de crisi garrotada al mes dèbil i, com proposa l’ex-candidat del PSOE a la presidència de l’Estat Espanyol l’any 2000, Joaquin Alumnia, i ara Comissari d’Assumptes Econòmics de la UE, flexibilitat i abaratir l’acomiadament. Mentre, les diputades i diputats del PSC que parlin al seu parlament regional i a callar i creure quan parlin els grans.

Caragirats

Ahir vaig assistir a la sessió informativa sobre la variant sud que es va dur a terme a la sala Nausica de l'Ateneu Popular de Ponent convocada per l'Agrupació Social de Lleida i la Plataforma protegim l'Horta. Els organitzadors van fer una bona feina,amb la sala plena, els dos ponents van fer un repàs històric del que ha estat la lluita per evitar que la variant sud trenqui l'Horta i van exposar, de manera clara i entenedora al meu parer, l'absurditat d'aquesta variant sud que ara se'ns presenta.

En aquest segon aspecte, només comparant la variant nord, que fa una semicircumferència d'aproximadament 5 Km de la ciutat de Lleida, de la sud, de 2,5 Km ja no s’entén. Tampoc s’entén, be de fet si quan tenim en compte quins interessos econòmics i empresarials estan en joc , que no es vulgui aprofitar una infrastructura existent com l'autopista , com proposen des de l'Horta, per no haver de crear una nova carretera d'aquesta magnitud que fragmenta encara mes el territori.

Però penso que el mes important i aclaridor va estar el repàs històric, que es va iniciar a finals del 2005 quan es van trobar un tècnic de GISA passejant per l’Horta i els hi va dir que feia amidaments per la variant. El 2005 es creà la Plataforma protegim l’Horta que contà amb més de 50 entitats adherides i 3000 signatures, el juny del 2006 el DPTOP fa públics els estudis informatius sobre la variant sud i el juliol d’aquell any el ple de la Paeria aprova una moció on demana que s’estudiïn noves propostes per la variant sud i s’eviti malmetre l'Horta, moció que es ratificada el juliol del 2007.

A finals de l’any passat el DTOP presenta les “noves” propostes de la variant sud que son gairebé idèntiques a les inicials i en pocs dies la Plataforma aconsegueix reunir 4000 al·legacions a aquest projecte. El darrer episodi ha estat la creació per part de la Paeria d’una comissió tècnica que hauria d’analitzar el model d’estructura viària i presentar propostes per aquest projecte per sotmetre-les a informació pública. L’Ajuntament ha creat una comissió a la seva mida que autoanomena irònicament tècnica i on hi ha una majoria de representants polítics (dels que volen la variant, es clar) i una minoria de tècnics. La propera reunió d’aquesta comissió s’ha posposat sine die.

Per acabar l'Adrià Drago va projectar a la paret el text original signat pels representants dels partits polítics de la moció aprovada el 2006 i ratificada el 2007 per unanimitat per la Paeria on es demanava que la Generalitat estudies noves propostes. Dos dels partits que la van aprovar ara tenen responsabilitats i comparteixen el govern de la Generalitat amb el PSC, el mateix govern que impulsa aquesta variant sense escoltar a ningú amb la complicitat del govern municipal del PSC que aprofita la seva majoria absoluta per passar el corró. Els polítics d'ERC i ICV, conjuntament amb els seus companys del PP o de CiU, seien a davant de tot per evitar restar fora de l’abast de flashs i televisions amb el somriure als llavis. Això, a casa meva en diem ser caragirats.

Eleccions

Aquests dies he estat seguint les reaccions a l'escrit que ha fet l'Adam al seu blog, on he llegit algunes reflexions mes que interessants. L'aspecte del debat mes orgànic me l'estalvio, entenc que son temes que haurem de parlar dins la CUP en els òrgans quetenim establerts per fer-ho i de la manera mes tranquil·la i responsable possible, sempre tractar-nos entre tots amb el respecte que els anys de militància i la feina feta ens han atorgat.

M'interessa especialment el debat sobre el fet de concórrer a unes eleccions o no. Sembla que el fet de participar en qualsevol comtessa electoral, sigui quinasigui, és intrínsecament dolenta o be que hi han unes eleccions mes dolentes que unes altres, unes, diguem-ne de primera i les altres de segona. Així participar en les europees no es tan dolent com, posem per exemple, les del parlament Principatí. Deu ser que leseuropees on s'hi presenten partits com el del Cannabis (ara coaligat amb l'Ariel Santamaria i el Pirata del Gorro) i d'altres que sonen a “xiste” son de "sucre" malgrat que es en les institucions europees on es debaten directives com la de les 65 hores o lesdiverses sobre immigració destinades a construir "l'europa fortalesa" blanca i neoliberal...

I es que quan es parla de les eleccions, bàsicament les autonòmiques en el cas de la CUP, sovint des de determinats àmbits es fa sota la sospita de ser un objectiu finalista del nostre projecte per part d’algunes persones, una via per aproximar-se més al poder i formar-ne part i esdevenir un més quan es reparteixi del pastís.

La ponència aprovada en la darrera assemblea política ho deixa ben clar, les eleccions europees o les autonòmiques no deixen de ser un mitjà per a l’estratègia política com poden ser-ho les municipals, i que per tant ni és una finalitat en si mateixa ni cal descartar-ne la possibilitat, simplement acomodar-les a una acció política coherent, constructiva, ambiciosa i en un àmbit supramunicipal que s’escau amb la nostra lluita d’emancipació nacional que no es redueix als municipis.

IU

Ha estat aquesta tarda, quan he fet la trucada habitual de comentari polític diari al Ferran, avui amb mes tema que mai després de llegir l'e-noticies, quan m'ha dit, amb la seva emoció característica que es podria confondre amb mala llet, que estaven a l'Arnau i que l'Iu havia nascut avui a les 15:00.

Finalment ja el tenim aqui per a que faci companyia, es pegi i s'esbatussi amb el Martí, l'Andreu, L'Oriol o la Blau i per a que conegui l'Eloi i la Oliv¡a, i es que quan es passa dels 30 començen a venir fills d'amics, coneguts i saludats i el Casal i els dinars s'omplen de nenes i nens voltant amunt i avall.

Hem anat amb l'Esther i la Blau a veure l'hereu de casa dels Dalmau- Carreras que dormia sense dir res però no ens hi hem pogut estar gaire, demà hi anirem a fer la visita "oficial" amb la resta de la tropa.

Roser

Dimarts coneixíem la notícia que no per esperada era menys dolenta. El jutjat contenciós de Lleida resolia desestimar el recurs presentat per la CUP contra l’Ajuntament de Lleida de renunciar a l’usdefruit de l’edifici del Roser.

Malgrat tot la sentència apunta alguns aspectes dignes de considerar, per exemple que estableix la titularitat Estatal del Roser només des de 1987 i que en el cas de l’usdefruit diu que no existeix cap documentació oficial que serveixi processalment per justificar-ne la seva extinció, únicament el reconeixement explícit que en fa la Paeria.

A més a més, per si fos poc, la sentència diu que la situació de precarista, creada per la passivitat i deixadesa municipals fa que no li siguin d’aplicació la protecció als bens de domini públic.

En resum, amb una mínima voluntat política per part de la Paeria es ben possible que el Roser encara fos de titularitat municipal. Només el fet que totes les institucions estiguin en mans del PSOE ( des de l’Estat passant per la Generalitat i l’Ajuntament) i la passivitat i connivència dels grups municipals, especialment dels de l’anterior tripartit, ERC i ICV, han permès que la ciutat perdés aquest patrimoni que ara es convertirà en un hotel de luxe.

Els suposats partits d’esquerres han fet mans i mànigues perquè un equipament públic obert a totes les lleidatanes i lleidatans passi ara, si no ho evitem, a esdevenir un hotel de luxe. Malauradament ens ha tocat al Casal Ocell Negre i a la CUP dur a terme en solitari l’oposició a aquest projecte sense que cap altra formació política municipal digues el contrari.

Els que si que s’han posicionat són les més de 2000 persones que van signar contra aquesta conversió o les 2500 persones que van sortir al carrer el 12 d’octubre del 2007 per Salvar el Roser deixant en evidència els representants dels partits d’esquerres de l’ens municipal.

La sentencia ha estat un obstacle en el camí però tenim molt clar que encara ens queda molt per fer i que encara podem fer moltes mes coses per evitar que Lleida perdi aquest edifici, l’única lluita que es perd es la que no es lluita.