CAL SINDICAR-SE

Penjo l'article del mes passat de llibertat.cat, aprofitant el primer de maig.

Llegeixo una part del míting que feu Salvador Seguí al cine Picarol l’any 1916 i penso que hem avançat poc. Seguí deia : “És una desgràcia i una profunda pena per als treballadors – i per a nosaltres més que no per a ningú- que en ple segle XX hàgim de recórrer les ciutats i els pobles d’Espanya, aconsellant als obrers perquè s’afiliïn als sindicats.....Diem que es una pena i una desgràcia perquè entenem que haurien d’ésser els mateixos treballadors, per instint de conservació i de classe, els qui, sense que ningú els aconsellés, ingressessin als Sindicats, ja que és l’única arma de que disposen, de que disposem, per a la defensa dels nostres interessos i per a preparar una societat més justa i equitativa per a tots.”

Hem avançat poc en nivell d’afiliació als sindicats. Si anys endarrera formar part d’una organització obrera era comú o fins i tot majoritari entre els treballadors i treballadores avui, a Catalunya, segons l’enquesta d’estudis d’opinió (CEO) de la Generalitat, la població assalariada afiliada a alguna d’aquestes organitzacions es troba sobre un 15 % del total de població activa.

Hem avançat poc, també, en nivell de consciència política. Dins d’aquest magre 15%, un 64,5% estan afiliats als dos sindicats majoritaris (convertits en l’actualitat en mers gestors de serveis i apartats de qualsevol reivindicació que suposi un mínim qüestionament del sistema econòmic) i un 9,4% estan en sindicats gremialistes o corporativistes que únicament cerquen la millora concreta de les seves condicions laborals oblidant la resta.

Els sindicats han de ser una eina més, m’atreviria a dir de les més importants, en la lluita per la transformació social i de preparació, tal com insistia Seguí, de les treballadores i els treballadors. Aquestes organitzacions realment transformadores han de portar en si mateixes aquest germen de canvi, en la seva manera de funcionar horitzontal, en la gent que les composa, en els seus objectius i en la ideologia que necessàriament els ha d’impregnar.

I existeixen aquestes organitzacions obreres que estan en el dia a dia lluitant per tot el que nosaltres defensem, per un ensenyament públic i gratuït tant en l’escola com en la universitat, contra la privatització dels serveis públics, per un país lliure de transgènics, en defensa del territori, en la defensa dels interessos de classe i pel dret a la lliure decisió de les persones i pobles.

Les i els que lluitem per un canvi social des de organitzacions, partits o associacions no podem fer-ho si no es globalment ja que no existeix una vida en el temps del lleure i una altra en la feina, no podem defensar en un àmbit un món mes just i callar en la resta ja que si això es així ens manca la coherència i la credibilitat necessària. Cal reforçar aquelles organitzacions obreres de base i transformadores, ens correspon fer-ho i no s’hi valen excuses.